divendres, 15 de setembre de 2017

Roc del Vidre, via Phil Gondoux

22.08.17  Quan hom s’endinsa per les gorges del Segre, a l’Alta Cerdanya, es sorprén de veure una una agulla fosca que, com un petit Cerví, es dreça esvelta sobre la vall: es tracta del Roc del Vidre, també conegut com Castell de Vidre o Agulla de Llo. Aquesta agulla està situada a l’extrem d’una cresta que es desprén del vessant occidental de la serra dels Clots, una carena que neix al nord del pic de Finestrelles.

Roc del Vidre, amb l'itinerari de la via Phil Gondoux

Al cim d’aquesta agulla hi pugen diverses vies, però nosaltres ens hem fixat amb la Phil Gondoux, una via equipada d’uns 100 m de recorregut i dificultat màxima de V+ que recorre la seva cara sud caracteritzada per una franja diagonal de marbres blancs. Les ressenyes la pinten molt bé, a més la major part de la via puja per l’esmentada capa de marbre, una roca poc freqüent que deriva d’una antiga calcària que ha sofert un procés de metamorfisme, i com que pensem que deu ser tot un luxe escalar aquest material tan noble... anem a provar-ho!

Per arribar al peu de la via ens cal anar fins a Llo, poble situat a uns 3 Km de Sallagosa, i deixar el cotxe a l’aparcament dels seus banys termals. Des d’aquí enfilem la pista asfaltada que va a frec del jove i sorollós riu Segre, tot passant sota el penya-segat pel qual puja la via ferrada de les Escaldilles.

Ens acostem a l'agulla

Aviat sobresurt l’agulla d’entre les capçades dels arbres, i poc a poc ens anem acostant a la seva base. Així passem primer pel peu de l’abrupte vessant oest en el qual sembla que es va obrir una pedrera on es va explotar el marbre. Després de revoltar tota l’agulla, deixem l’asfalt i comencem a pujar entre el bosc per un corriol poc marcat que ens deixa al bell mig d’un ample circ inundat de llum. La rampa herbosa que ens porta cap al peu de la via està farcida d’olorosa sajolida (Satureja montana) i, a més, a aquesta hora matinera encara s’està prou fresquet.

Arribant al peu de la via

Sajolida

Un cop al peu de la via  explorem el marbre grisós, d’un gra molt fi i una certa lluïssor diamantina... els dits ja tenen ganes de tastar-lo, per això, després de col·locar-nos els “trastos”, en Pau surt disparat per la inclinada rampa en direcció a una xapa que brilla com el sol, però quan hi arriba s’adona que la rampa s’ha convertit en una placa dreta on la dificultat augmenta... i de quina manera! I és que aquesta xapa pertany a una altra via que puja de dret al cim de l’agulla.

Comencem per una altra via (la nostra es troba més a la dreta)

Per recuperar el nostre itinerari en Pau, amb molt de compte, flanqueja cap a la dreta per la placa, sense gairebé preses i que rellisca com un sabó. Un cop recuperada la nostra via, aquesta avança en diagonal ascendent a frec d’una canaleta herbosa on encara es poden trobar alguns esglaonets amb bones preses per al peus.

Al primer llarg de la nostra via

Muntant la primera reunió

Després que en Pau hagi muntat la primera reunió, em toca a mi pujar al mig de la placa per recuperar la cinta esgarriada; i mentre pujo, i supero una llastra que fa soroll de buit, me’n adono que les dues primeres xapes de la nostra via han estat “retirades” i per això és fàcil confondre’s d’itinerari.

Flanquejant pel primer llarg

Un cop recuperada la cinta, me’n vaig cap a la dreta, flanquejant i relliscant a base de bé, fins situar-me a la vertical de la nostra via per la qual començo a pujar a “tranques i a barranques”, tot fixant-me en una variada sèrie de plecs i replecs que dibuixen els estrats deformats d’aquesta roca meravellosa.

Plecs i falles als marbres

Arribant a la primera reunió

La primera reunió, entre els marbres blancs i els ocres

La primera reunió està situada just en el límit entre els suaus marbres blancs, i uns altres de color ocre, de textura més granelluda i un xic més adherents. La meitat de la segona tirada progressa en diagonal ascendent per un terreny més trencat format per aquests marbres, en direcció a una evident bretxa. Del primer parabolt penja una bagueta que em serveix d’agafador a l’hora d’iniciar el delicat flanqueig.

Inici del segon llarg

Un delicat flanqueig

Però l’alegria dura poc perquè quan arribo al fil de l’aresta, just per sobre de la bretxa, torno a trobar els estimats marbres blancs, amb preses tan arrodonides que els peus rellisquen d’allò més. Encara sort, però, que en alguns punts hi ha algunes bones bústies on poder posar les mans amb seguretat i així progressar amb passos força atlètics.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió, entre els marbres i els esquists

Un cop a la segona reunió, escoltem una sorollosa ovació, acompanyada de forts aplaudiments, procedents de la cresta que hi ha a l’altra banda de la bretxa; i és que una parella que estaven observant-nos, i que potser patien veient els meus progressos, en veure que arribava sana i estalvia a la reunió, es van quedar més tranquils i, després dels aplaudiments, van marxar.

Inici del tercer llarg

La segona reunió està situada en un espectacular canvi de roca, ja que a partir d’aquí deixem definitivament els marbres per entrar al regne dels esquists. D’antuvi crèiem que aquesta roca seria molt pitjor que els marbres, perquè pensàvem que aquesta es desfaria en fulls i, a més, com que puja per la cara nord, està plagada de molses i liquens... Doncs no!, resulta que aquesta fosca roca és excel·lent, amb boníssimes preses que, malgrat la verticalitat, fan l’escalada molt plaent.

Assegurant des de la segona reunió, damunt d'una cornisa

Progressant pel tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió des del cim del Roc del Vidre

Així arribem a la tercera reunió, situada un xic per sota del cim de l’agulla, des de la qual  gaudim d’una panoràmica cap al sud de la vall del Segre, presidida pel pic de Finestrelles, i cap al nord, on hi destaca el turó de Sant Feliu de Llo i, més enllà, els massissos del Carlit i Collroig. El descens el fem amb tres ràpels que es munten a cadascuna de les reunions.

Fotocim

El turó de Sant Feliu amb el massís del Carlit al fons

Vistes a la vall de Llo i la capçalera del Segre

L'últim ràpel

Així finalitzem aquest lluit ascens al Roc del Vidre amb el convenciment que els marbres estan molt bé per a esculpir belles estàtues, però que per a escalar no hi ha res millor que una bona calcària pura i dura.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 22.08.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada