dijous, 10 de desembre de 2020

Paret del Devessó, via Badalona

01.12.20  No sé per què feia tant de temps que no anàvem a escalar a la paret del Devessó de Malanyeu... dos anys justos, concretament des del 28 de novembre del 2018 quan vam fer la via Francesc Sunyol... Moltes coses han passat des d’aleshores. Després de dos fracassos a Montserrat, per causa del mal temps i les boires ploraneres, li ho vaig recordar a en Pau, que li va semblar bé retornar a Malanyeu per anar a la via Badalona, oberta precisament per Francesc Sunyol i Rafel Vicente l’any 2007.

Paret del Devessó i recorregut de la via Badalona

Ressenya de la via

Avui tampoc és que faci un dia meravellós però sembla que no plourà, així que agafem els “trastos” i cap a la paret s’ha dit. Després de creuar el torrent de Malanyeu, molt ufanós després de les darreres pluges, i de creuar el segon torrentet que avui també porta aigua, anem a la dreta tot planejant per un corriol boscós. Quan ens situem més o menys sota la vertical de la via, comencem a pujar de dret cap al seu peu, que localitzem just a l’esquerra de la via Adéu Espanya.

Creuem el torrent de Malanyeu

Inici de la via Badalona

Com ja anem vestits per a l’ocasió, després d’encordar-nos, en Pau inicia l’ascens per una placa molt rugosa i foradada. Quan arriba al seu capdamunt, rodeja un arbret per la dreta i va a buscar una vistosa fissura on el company s’hi esmerça a fons perquè aquesta és la tirada més llarga i difícil de la via, amb un grau molt mantingut, i a més les cordes freguen moltíssim.

Al peu de la fissura

Quan em toca a mi, al principi no tinc massa problemes per arribar a l’alçada de l’arbret. Aquí m’espero una estona perquè el terreny està una mica descompost i a sota meu se’m passegen una colla de joves, sense casc, que van buscant la seva via. Després de rodejar l’arbre, em situo al peu de la fissura... i això ja és un altre cantar. Mentre vaig pujant, tot posant mans i peus a la fissura de preses ben polides, em fixo que entre xapa i xapa en Pau ha col·locat alguns friends, els quals no m’atreveixo ni a tocar, però allà on hi ha xapes m’agafo de les cintes sense cap mirament, fins i tot m’agafo d’una bagueta ronyosa que penja d’un clau ben rovellat, i és que aquí la placa està molt i molt dreta!

Per acabar-ho d’adobar, sota la reunió hi ha un petit desplom on en Pau m’assegura que hi ha “canto”... però jo, que ja estic una mica trasbalsada, no dubto a penjar els estreps i així arribo a la primera reunió com una senyora!

Arribant a la primera reunió

Per fer la segona tirada, el company surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a la dreta per una placa bonyeguda fins assolir uns arbres que tenim just al damunt. Aquí deixo de veure’l i no puc saber què tal li va en el tram més difícil del llarg. I és que, com diu en Joan Prunera (El col·leccionista de vies), aquesta és una via “matollera”, descripció a la qual jo afegiria “i poc fotogènica”.

Inici del segon llarg

Quan em toca a mi, després de deixar enrera el tram boscós, puc veure amb els meus ulls la naturalesa del pas clau de la tirada: una placa dreta i llisa com un dimoni però que té una canaleta terrosa a la seva dreta. Des de la reunió en Pau m’aconsella que agafi la citada canaleta, però que de seguida que pugui me’n vagi a la placa. I jo que m’enfilo de gust per la canaleta, tot i que he de fer alguns estiraments per arribar a les assegurances que estan molt a l’esquerra... però és que no veig el moment de traslladar-me a la placa!

Avançant per la placa del segon llarg

Finalment no em queda més remei que traslladar-me a la placa, però ho faig en un punt on sembla que hi ha més preses per poder avançar amb seguretat. Així arribo a la segona reunió situada en una còmoda repisa on s’ha de vigilar que les cordes no s’enganxin a les arrels que afloren.

La segona reunió

La tercera tirada és la més “fàcil” de la via, per això en Pau em pregunta si la vull fer jo... però a mi totes les vies d’aquest sector em semblen molt difícils i atlètiques, fins i tot els passos considerats“fácils”. Així que el company agafa el material i tira amunt per una mena de diedre tombat en el qual hi col·loca un friend perquè la primera xapa està a la “quinta forca” com se sol dir.

Inici del tercer i darrer llarg

Fent equilibris

Al capdamunt del diedre, veig el company fent equilibris per prendre una placa per la qual progressa fins que deixo de veure’l... per a variar. I quan em toca a mi puc comprovar que el tram final de la via sembla molt descompost i que m’enduré totes les preses a les que m’agafi, però en Pau m’assegura que els fragments de roca estàn ben ferms... I és veritat, encara que tot plegat fa una mica d’angúnia.

Arribant a la tercera i darrera reunió

Fotocim

Així ens reunim al capdamunt de la cresta que remata la paret del Devessó. Després de felicitar-nos i fer-nos la fotocim de rigor, i com sembla que el dia aguanta i no hem deixat res al peu de la via, ens decidim a fer una cosa que no hem fet mai: crestejar. Així que prenem un corriol que, a voltes, es perd entre el rocam que hem de grimpar, però sense cap complicació remarcable.

Crestejant amb la paret de l’Altar al darrera

Pas entre roques

Contemplant la paret de l’Altar

La cresta ens ofereix bones vistes de la gran cinglera de color d’or que tenim darrera, dita Paret de l’Altar, un lloc on tampoc hem estat mai i on sembla que hi ha una via “assequible”... per a en Pau, que ja se l’està mirant ... per un altre dia!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimecres, 11 de novembre de 2020

Cavall Bernat, via Pérez-Vergés

28.10.20  Tothom sap que al Cavall Bernat de Montserrat no hi ha cap via fàcil... que fins i tot la seva via Normal és força difícil, i per això la via Pérez-Vergés (o Vergés-Pérez, tanto monta...) oberta l’any 1975 per Antoni Pérez i Daniel Vergés, no és pas una excepció, però és de les poques vies que li manquen al Pau per a completar la seva particular col·lecció de vies al Cavall... i cap alla que anem!

El Cavall Bernat vist des de la
serra de l’Alzina de les Paparres

Ressenya de la via

Per aproximar-nos al peu de la via, en comptes de fer-ho per la canal del Cavall, molt feixuga, ens hi acostem des del Monestir per les Escales dels Pobres, el Pla dels Ocells i la serra de les Lluernes. El silenci és tan absolut que sembla que estiguem sols a la muntanya. Així arribem a l’istme que connecta el Cavall amb la serra, per on s’accedeix al peu de la via Normal i escenari de la meva primera pujada a l’emblemàtic monòlit al 1985, any del cinquantenari de la primera ascenció, fent cordada amb en Bernat Sifre i Carles Julio... quants records!

El Cavall des del capdamunt de la canal

Aquí ens calcem els “trastos” i baixem per la canal equipada amb algunes cordes fixes.  Quan arribem al peu de la via, en Pau em mostra on està el primer parabolt... a 8 metres d’alçada! Això desanima a més d’un, perquè arribar-hi no és gens fàcil. Carregant-se de valor, el company inicia l’ascens, poc a poc però amb seguretat i sang freda, perseguit per l’ombra que projecta la serra sobre la impressionant placa.

Primers metres de la via Pérez-Vergés

Quan sobrepassa la primera xapa, el veig que avança amb més tranquil·litat tot dibuixant un arc ascendent a l’esquerra i fent un pas de flanqueig molt llarg per arribar a la primera reunió.

Progressant per la difícil placa del primer llarg

Recuperant la primera tirada

Quan em toca a mi, constato que arribar al primer parabolt té “tela” però després la dificultat augmenta... i de quina manera! En un punt he de fer A0 i tot. Encara sort que el company, preveient les meves cuites, em deixa un estrep posat per poder arribar a la primera reunió situada al peu d’una petita canaleta.

La primera reunió

Inici del segon llarg

Per iniciar el segon llarg, en Pau surt un xic a l’esquerra per la canal i, seguidament, pren el fil de l’esperó pel qual progressa en rigurós artificial que culmina amb una sortida en lliure molt difícil. Al capdamunt de l’esperó el veig retallant-se contra el cel blau i, tot seguit, desapareix de la meva vista.

Progressant en artificial per l’esperó del segon llarg

Jo, per la meva part, ja surto de la reunió amb els estreps posats, i avanço per l’esperó a poc a poc però sense entrebancar-me. A la difícil sortida de l’artificial veig que en Pau m’ha deixat una Daisy (beneïda sigui) perquè pugui seguir progressant amb els estreps... així dona gust!

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

Més contenta que un gínjol, com se sol dir, arribo a la segona reunió des de la qual comencem a tenir bones vistes del prodigiós entorn... sobretot del vistós desplom que constitueix la famosa “berruga” del Cavall.

Progressant per la placa del tercer llarg

El tercer llarg no té cap misteri... tot recte amunt fins a la tercera reunió situada just sota el desplom. Quan em toca a mi, veig que a mitja tirada el company ha posat un alien perquè la manca d’assegurances és total i només hi ha un clau molt estrany per a protegir la difícil arribada a la reunió.

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió sota el desplom

Un cop arribo a la reunió, en Pau em pregunta què tal m’ho veig per continuar. Fa un vent de mil dimonis i el desplom em fa basarda, però al company li brillen els ulls i el veig tan mentalitzat per a superar el desplom que, sense ni adonar-me, li dic: endavant!

Preparant la superació del desplom

Des de la reunió segueixo atentament la seva lluita contra el vent que se li emporta els estreps, i també em quedo contemplant un grup de bombers que s’estàn entrenant al Plàtan de Diables tot fent gresca i xerinola mentre pugen per les cordes... quin goig!

En Pau en plena tasca

Assegurant des de la tercera reunió

Per animar-me, a mitja tirada en Pau em comenta que el desplom es va calmant, i em sembla que les seves evolucions són atentament seguides per un nombrós públic des de l’enlairada ermita de Sant Antoni... no estem sols.

Poc a poc va caient el desplom

Quan em toca a mi, després de resar tot el que sé, em poso en marxa tot situant-me sota el desplom que és més acusat que no em pensava. En Pau m’ha deixat la Daisy (beneïda sigui) perquè pugui escollir a on poso els estreps... immediatament sóc escupida de la paret i em quedo penjant del buit... poso la punta del peu a la roca, per no rodar sobre mi mateixa, i inicio la meva particular progressió.

Se’m fa molt difícil superar aquest desplom tan fort, i encara sort que ara només bufa una lleugera brisa. Quan arribo allà on en Pau deia que el desplom es calmava ... jo no ho noto pas... la paret segueix desplomant, i a cada canvi de xapa em van faltant les forces. Penjada del ganxo vaig fent descansos cada cop més llargs. Entre descans i descans, però, em fixo en els estranys claus que s’alternen amb les modernes xapes, semblen pitons però no pot ser perquè no estàn clavats en cap esquerda sinó a la pura roca.

Casualitat o no, quan per fí arribo a la part més tombada de la “berruga”, em sembla escoltar tot de crits i xiulets dels bombers... potser és que s’estaven felicitant entre ells per tan lluït entrenament... o potser veient-me, ja s’estaven preparant per fer un rescat! Així, a empentes i rodolons, arribo al capdamunt de la “berruga” on està la quarta reunió sota el cim i on m’espera en Pau amb un somriure d’orella a orella.

Arrossegant-me cap a la quarta reunió

La quarta reunió sota el cim

Exhausta em deixo caure a la reunió com un sac de patates i, mentre em recupero amb un sobre de sucre, li pregunto a en Pau per l’origen dels estranys claus que cusen el desplom. M’explica que són uns claus expansius que reben el nom de “P”, per la seva forma, i van ser fabricats de manera casolana per en Vergés... un artista!

Recuperant l’alè

Inici de la cinquena i darrera tirada

Quan ja estic una mica més recuperada, en Pau em pregunta si estic animada per arribar al cim del Cavall Bernat... I tant, per això em vingut! Així el company surt cap a la dreta per pujar per l’esperó que sembla una mica més tombat i pel qual jo puc progressar millor fins assolir el desitjat cim coronat per la moderna “moreneta” que jo encara no havia vist mai.

Arribant al cim del Cavall Bernat

Darrera reunió als peus de la Moreneta

Fotocim

Després de 35 anys, que es diu de seguida, torno a petjar aquest solitari monòlit que apunta cap al cel... de seguida em venen tot de records a la memòria: el paorós flanqueig de la via Normal, el seu difícil diedre-fissura, l’espessa boira que ens va escatimar la vista des del cim...

Fotocim, 35 anys enrere

Avui, però, fa sol i una temperatura molt agradable i, mentre contemplem el paisatge i ens preparem per fer el primer dels dos ràpels de descens, en Pau m’explica la història de les tres Morenetes. Es veu que la primera va ser col·locada l’any 1945, però era de pedra artificial i aviat es va deteriorar, per això l’any 1956 va ser substituïda per una altra d’alumini plastificat el·laborada a base d’aportacions (plats, gots, cantimplores, coberts...) dels excursionistes i escaladors. Aquesta Moreneta, però, va desaparèixer incomprensiblement l’any 1986, i per això es va fabricar, i col·locar a l’any següent, aquesta moderna Moreneta de planxa d’acer galvanitzat.

La Moreneta amb els Flautats i l’Elefant al fons

Segon ràpel des de la “berruga”
amb la paret de Diables a l’esquena

De nou al collet

Acompanyats del daurat sol de tarda, ens acomiadem de la ¨moderneta¨, a la qui desitgem una llarga estada al cim, i fem els dos ràpels de descens. Un cop arribem de nou al collet, i abans d’iniciar el llarg retorn al monestir, donem un darrer cop d’ull a tan il·lustre roca amb l’esperança que els nous confinaments que s’anuncien, per causa de la pandèmia del dimoni, siguin curts i es solucioni tot el més de pressa possible.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 28.10.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimecres, 4 de novembre de 2020

Camins de Collbató, 3

 Clot de la Mònica - Camí de les Artigues - Coll dels Pollegons - Camí del Pont

12.10.20  En aquesta nova sortida per camins montserratins del sector de Collbató, repetirem el primer tram que vam fer en l’anterior excursió, per on vam pujar pel clot de la Mònica, entre els serrats d’en Muntaner i de la Pastereta, però aquest cop continuarem pel camí de les Artigues fins al coll dels Pollegons; seguirem cap a la cova de la Murdela i baixarem pel camí del Pont fins a la pista de la Vinyanova a Collbató. Es tracta d’una tranquil·la matinal montserratina, d’uns 8,5 Km de recoregut i 600 m de desnivell, amb bones vistes a les molt diverses roques i parets d’aquest sector.

Repetim la descripció que vam fer per al primer tram. Un cop hem aparcat els cotxes a Collbató (uns al gran pàrking habilitat vora els bombers, altres al barri del Pujolet, opció permesa sempre que no sigui diumenge), sortim de la població pel carrer de Pau Bertran, per continuar per la planera pista que mena a la Vinya Nova. Als 300 m deixem a la dreta l’inici del camí Vell de Collbató al Monestir, i en uns altres 700 m arribem al pla del Clot de la Mònica (432 m).

Pel clot de la Mònica, encarats a la Pastereta

Girem a la dreta per un ample camí que flanqueja un camp d’oliveres que tenim a l’esquerra. Aquest camí carreter acaba més amunt en una petita esplanada i seguim a la dreta per un senderó que comença a pujar, en paral·lel al torrent. Comencem a veure senyals blaus, que ens acompanyaran fins a la cruïlla amb el camí de les Artigues. Anem pujant entre les parets del serrat d’en Muntaner, a l’esquerra, i les del serrat de la Pastereta, a la dreta.

Serrat d'en Muntaner

Travessem el clot i ens anem apropant a les parets del serrat d’en Muntaner. Després el camí fa un gir a la dreta, travessa novament el clot i agafa la direcció sud tot apropant-se al serrat de la Pastereta. Anem pujant per una zona rocosa que ens permet una bona visió del serrat d’en Muntaner, amb la vistosa agulla del Frare de Baix separada del conjunt.

Serrat d'en Muntaner, amb l'agulla del Frare a l'esquerra

Vista detallada de l'agulla del Frare

Arribem a un carener que es desprèn del serrat de la Pastereta, on girem a l’esquerra, tot recuperant la direcció nord.

Pel carener, encarats al serrat de la Pastereta

Tanmateix, deixem poc després aquest esquenall de roca per continuar avançant pel boscós vessant del clot. El camí es torna a apropar a les parets del serrat d’en Muntaner, mentre va guanyant alçada amb diversos revolts, alguns dels quals amb marges de pedra seca.

Un dels marges del camí

Arribem més amunt a una cruïlla de camins (726 m), on en una llenca de roca s’indiquen les direccions als Pollegons i a Sant Joan, ara un xic més visibles respecte a l’anterior excursió. Deixem a la dreta (senyals blaus) el camí que mena a Sant Joan pel bassal dels Corbs, i seguim a l’esquerra (senyals grocs) pel camí que puja al coll dels Pollegons pel camí de les Artigues.

Inici del camí de les Artigues

Després d’una breu pujada, travessem un portell de roca i comencem a baixar suau fins al torrent de l’Artiga Baixa, per on hi puja per l’esquerra l’itinerari provinent de la via ferrada de les Dames. Anem resseguint el torrent, enmig del bosc i travessant algunes carboneres. Més endavant ens comencem a enfilar a l’esquerra, amb diverses llaçades, cap al serrat que separa les dues Artigues.

Arribem així a un collet, on tenim una gran vista a la dreta sobre el conjunt de roques de la Plantació, mentre que a l'esquerra comencem a veure el serrat dels Pollegons, amb la característica agulla dels Pollegons a la dreta.

Collet rocós, amb el serrat dels Pollegons a l'esquerra

Serrat dels Pollegons, amb l'agulla separada a la dreta

Tram de carena, amb les roques de la Plantació

Continuem pel carener entre les dues Artigues. No triguem, però, en entrar al bosc, per on anem planejant fins a creuar el torrent de l’Artiga Alta, gairebé a la seva capçalera. Iniciem a l’altre costat una decidida pujada, tot fent diversos revolts, fins assolir el coll dels Pollegons (904 m), sota la vistosa agulla dels Pollegons.

Pujant cap al coll dels Pollegons

Passem sota l'agulla dels Pollegons

Al coll dels Pollegons

Des del coll hi tenim bones vistes de l’esmentada regió de la Plantació, així com de la cara oest de la Gorra Frígia dominant tot aquest conjunt.

Les roques de la Plantació presidides per la Gorra Frígia

El camí de les Artigues continua en direcció nord-est fins a enllaçar més amunt amb el camí Nou de Sant Jeroni, a la serra de l’Alzina de les Paparres. Nosaltres seguim a l’esquerra per un corriol que davalla en direcció oest pel bosc. Més avall sortim a uns claps de roca, per on girem a la dreta per travessar un torrentet (tributari de la canal de l’Ermità Mort),

Anem davallant cap al barranc de l'Ermità Mort

Un cop a l’altre costat, cal estar atents perquè a la dreta del camí s’obre la petita balma obrada coneguda com a cova de la Murdela. En aquesta balma visqueren als anys setanta i vuitanta del segle passat diversos “pseudo-ermitans”. Ara, ja deshabitada, conserva restes de les parets obrades de pedra seca que tanquen el petit recinte.

Balma obrada de la cova de la Murdela

Tornem al camí, per on continuem en direcció oest per baixar a creuar tot seguit el torrent de l’Ermità Mort, per on baixa la via Aruna Chala de descens de barrancs.

Havent creuat el torrent, continuem cap al camí del Pont

Continuem a l’altre costat per un clap de roca (fites), entrem després al bosc i no triguem en entroncar amb el camí del Pont, que per la dreta mena, com l’anterior de les Artigues, al camí Nou de Sant Jeroni.

En aquest punt tenim múltiples possibilitats per allargar l’excursió (Sant Jeroni, l’Albarda Castellana, el camí de la Sajolida...). Nosaltres, però, iniciem aquí el retorn, tot girant a l’esquerra per baixar en direcció sud a la vora del torrent del Pont; tanmateix, cal dir que el mapa Alpina li assigna aquest nom més avall, a partir de la unió dels torrents de l’Ermità Mort i dels Bugaders. El camí, bastant pedregós, traça diverses llaçades i no arriba a tenir la marcada inclinació d’altres canals montserratines, doncs antigament era utilitzat per pujar queviures des de Collbató al restaurant de Sant Jeroni.

Anem davallant inicialment pel marge dret del torrent i més avall pel marge esquerre (una gran fita al torrent assenyala aquest canvi). Un cop’ en aquest marge, que ja no deixarem, cal estar atents per trobar, uns 350 m més endavant i a mà dreta, un corriol (fites) que mena a la roca del Pont. Una curta i dreta baixada ens situa enmig del barranc, vora aquesta roca, un gran bloc caigut i encastat sobre el torrent, que forma un pont natural.

Sota la roca del Pont

Una companya es disposa a aixecar-la...

Després de fer nombroses fotos perquè l’indret s’ho mereix, tornem al camí per continuar davallant, mentre deixem un xic avall el torrent, entre les altes parets del serrat de la Vinya Nova, a la dreta, i les de la Roca Gris i el vessant occidental del serrat dels Pollegons, a l’esquerra. Travessem per una llenca de roca la canal dels Pollegons, que tot just desemboca al torrent del Pont per l’esquerra.

La Roca Gris, alterosa sobre
el marge esquerre del torrent

Continuem davallant pel camí, ara més obert

Petita cavitat vora el camí

Passem pel costat d’una petita cavitat i poc més endavant sortim a una clariana rocosa, on el panorama s’amplia. Ens arribem al cim d’una roca, a la dreta del camí, que constitueix un gran mirador sobre el barranc i les parets que l’envolten; si ens hi fixem, podem veure entre la vegetació la roca del Pont.

Clariana rocallosa sobre el torrent, des d'on
ens enfilem a la roca plana de la dreta

El nostre grup al camí del Pont, amb la Roca Gris

Vista encarada al nord sobre el torrent del Pont,
entre el serrat de la Vinya Nova i la Roca Gris

Retornem al camí, per on seguim perdent alçada amb diverses i sostingudes llaçades. Arribem més avall a una bifurcació; deixem a la dreta el camí que baixa cap a la Vinya Nova i seguim a l’esquerra, per terreny boscós i bastant planer, tot allunyant-nos del torrent del Pont. Anem vorejant la part baixa del serrat dels Pollegons en lleugera pujada fins que creuem aquesta carena, just en el punt on hi ha una altra bifurcació. El camí més directe baixa a la dreta, en direcció sud, per continuar després planejant per un carener boscós fins a sortir a la pista de Collbató a la Vinya Nova; tanmateix, nosaltres continuem a l’esquerra per un sender més planer que poc després davalla fins a travessar el torrent de les Artigues, format més amunt per la unió de l’Artiga Alta i l’Artiga Baixa.

Continuem per un camí ample i planer, a la vora d’aquest torrent, fins que als 500 m arribem a l’esmentada pista de Collbató a la Vinya Nova, al costat del filat d’una propietat, i on a pocs metres també hi arriba l’anterior variant esmentada.

Arribem a la pista de Collbató a la Vinya Nova

A la dreta la pista mena en uns 450 m a la masia-restaurant de la Vinya Nova; seguim, doncs, a l’esquerra, en direcció a Collbató, i als 300 m arribem al Clot de la Mònica, on es tanca el cercle estricte de la sortida. Ja només cal fer 1 Km més de pista, tot gaudint d’una bona vista sobre les parets i roques del vessant sud de Montserrat, fins a entrar a Collbató pel carrer de Pau Bertran, punt final d’aquesta esplèndida passejada montserratina.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 12.10.20 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Mercedes Escobar i Marc Amorós.