diumenge, 28 d’octubre del 2012

El Matagalls des de Viladrau

Avui hem quedat per fer una bonica excursió de tardor pel Montseny, de Viladrau al cim del Matagalls, tot passant per exhuberants boscos on alguns aprofitaran per collir castanyes de cara a la imminent castanyada. El dia és clar i lluminós, però haurem de suportar un fort vent que ens posarà a prova a la carena.

Sortim de Barcelona per la C-17 fins que, poc abans de Tona, entrem a l’àrea de servei de les “4 carreteres”, on esmorzem, per seguir després en direcció a Seva i Viladrau; poc abans d’arribar a aquest darrer poble, i a l’alçada del restaurant La Solana, deixem el cotxe a l’entrada d’una pista.

Comencem a caminar per aquesta pista, per on travessem la Riera Major, deixem més endavant a l’esquerra un ramal que porta a la masia dels Molins, i poc després agafem un trencall també a l’esquerra que salva un llarg revolt de la pista; quan la retrobem, no triguem en arribar a una bifurcació en que la pista principal segueix recte cap a Can Gat i nosaltres seguim una pista menor a la nostra esquerra que puja suaument cap a Can Bosc (845 m), conjunt de tres edificacions amb una ampla era, una bassa i una font amb dos brolladors.

Can Bosc


Molt a prop veiem un amuntegament de boles granítiques de grans dimensions, una de les formes més comunes en que s’altera el granit a les serralades costaneres.

Seguim recte per endinsar-nos en un bosc d’alzines, roures, faigs i castanyers. Anem caminant pel fons de la vall fins que el camí gira a la dreta per creuar el torrent de l’Erola i, per un tram empedrat, arriba tot seguit a l’Erola (870 m.), antiga masia-ermita (s. XVI) ben arranjada, amb arcades obertes a dues façanes que donen pas a un ample i acollidor porxo.

Ermita de la Mare de Déu de l'Erola

Aquest santuari era la residencia d’hivern dels emitans de l’antic monestir de Sant Segimon, que veiem encinglerat damunt nostre, amb la capella de Sant Miquel dels Barretons penjada més amunt.

Sant Segimon i Sant Miquel dels Barretons des de l'Erola

Sortim de l’Erola per camí un xic descarnat i pedregós, que s’endinsa tot seguit al bosc de la Castanyeda Gran de Can Gat, amb notables i fotogènics exemplars de castanyers.


Més amunt entrem al domini de la fageda i no triguem en passar pel petit Oratori de Sant Camil (1020 m), per creuar poc després el torrent de l’Oratori, que baixa cabalós des de la font del Matagalls. Passat el torrent, el camí emprèn una forta pujada en llaçades per superar uns 200 m de desnivell fins a passar sota els murs de Sant Segimon, que deixem a mà esquerra, per sortir poc després a la pista que, des de Collformic porta al santuari, situat a pocs metres d’on som.

Una de les grans edificacions de Sant Segimon

Malauradament, trobem tancat l’accés al recinte, doncs tot el conjunt d’edificacions (s. XVII-XVIII) d’aquest santuari, encinglerat a 1230 m entre els sots de l’Oratori i de Rentadors, es troba des de fa anys en procés de rehabilitació, sense que hi hagi una data clara d’acabament.

Seguim breument la pista en direcció a Collformic fins agafar a l’esquerra el camí indicat que puja directament cap a la carena del Matagalls; abans de seguir per aquesta carena, baixem uns pocs metres per un corriol a mà esquerra que porta a la petita ermita de Sant Miquel dels Barretons (1300 m.), situada dalt d’un cingle per damunt de Sant Segimon, la qual presenta un aspecte bastant lamentable, amb el sostre ruinós i l’interior buit i brut, doncs sembla que hi entra el bestiar. El nom de l’ermita prové dels barrets que penjaven a l’interior, que suposadament guarien el mal de cap a qui se’ls posava.

Sant Miquel dels Barretons

Ens posem a esmorzar al costat de l’ermita, arrecerats del fort vent que bufa aquí, i al cap de poc arriben –oh, sorpresa!– la Natàlia i en Jordi, uns amics de Ripoll que les “Isabels” van conèixer quan feien la ruta amb bicicleta pel camí de Sant Jaume. Amb ells seguirem ruta cap al Matagalls, mentre que les companyes Isabel S. i Anna desisteixen pel fort vent i baixen cap a l’Erola.

Coll Saprunera

Anem avançant per la carena en moderat però constant pendent, tot passant pel coll Saprunera (1396 m), collada ampla i herbada des d’on veiem ja la Creu de Matagalls; el Pla dels Ginebres (1500 m), llarg ras herbat amb matolls de ginebró; i el Pla de les Saleres (1645 m), des d’on iniciem la pujada final al Matagalls (1697 m). Al cim, poc concorregut avui pel fort vent i la temperatura gèlida, hi restem només el temps just per fer-nos mutuament les fotos de rigor i gaudir breument de la vista d’un Pirineu emblanquinat per les darreres nevades.

Ben abrigats al cim del Matagalls

Des del cim fem una variant un pèl més llarga per retornar a Sant Segimon. Seguim inicialment les marques del GR 5-2 en direcció a Collformic, baixant amb precaució degut a les fortes ràfegues de vent i als diversos trams glaçats que anem trobant. Un cop al Pla de la Barraca (1367 m.), on hi ha una característica estructura circular que correspon a un antic pou de gel, ens acomiadem dels nostres amics, que segueixen cap a Collformic; nosaltres agafem a mà dreta un corriol un xic desdibuixat que, entre matolls de ginesta i argelaga, desemboca a un camí més ample que en poca estona ens mena a la pista de Collformic a Sant Segimon, que seguim cap a la dreta. La pista fa un llarg revolt per travessar a gual el torrent de Rentadors, que aquí forma un indret força idíl·lic.

Torrent de Rentadors

Continuem per la pista que, després d’alguns revolts, passa pel costat d’una font i arriba tot seguit a Sant Segimon. Des d’aquí, pel mateix camí de l’anada, baixem a l’Erola, on menjem àvidament després de tantes hores de trescar.

Castanyer prop de l'Erola

Era de Can Bosc, amb el sol de tarda

Continuem per Can Bosc i, degut a una petita marrada, per la masia dels Molins, des d’on retornem a la pista principal que ja no deixem fins arribar al punt de partida, on ens esperen, des de fa una bona estona, les nostres companyes, ben contentes amb el tresor de castanyes que han aconseguit.

Excursió gratificant i molt recomanable pel vessant nord del Montseny, ombrívola fins a la carena, d’uns 1000 m de desnivell i 6 h de marxa efectiva (6.30 h amb el vent de cara…).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 28.10.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Isabel Salvia i Anna Torres, amb els amics Natàlia i Jordi en el tram esmentat.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Circuit arqueològic d'Eina

El poble d'Eina, punt d'inici i final d'aquest circuit

La comarca de la Cerdanya, dividida artificialment per una frontera d'ençà el Tractat dels Pirineus de 1659, ha estat, des de temps antics, una via de comunicació entre les terres mediterrànies nordpirinenques i les planes de Lleida. Així, la via romana anomenada Strata Ceretana unia Ruscino (Perpinyà) amb Ilerda (Lleida), passant pel coll de la Perxa i Iulia Lybica (Llívia). El mateix topònim del coll de la Perxa prové del mot llatí pertiga, i fa referència a un o diversos pals clavats a terra per senyalitzar el coll quan hi havia molta neu.

Des del poble d'Eina, a l'Alta Cerdanya, el sender circular PR-16 realitza, en un breu recorregut de poc més de 5 Km., un veritable itinerari arqueològic que passa per un tram visible d'aquesta via romana, on podrem veure diversos dels seus elements (empedrat, murs de sosteniment, ponts, pilons), així com per una sorprenent concentració de monuments megalítics (cista de Lo Pou, dolmen de Pasquerets, menhir d'Eina, hàbitat del Pla del Bac), exponents d'una cultura megalítica que es va desenvolupar a la Cerdanya principalment entre el Calcolític o Edat del Coure i el període inicial de l'Edat del Bronze (2250-1500 a.C.).

Des de Llívia ens dirigim a Sallagosa (també hi podem anar per Puigcerdà i la Guingueta d'Ix, altrament dit Bourg-Madame) per seguir per la carretera N-116 fins a trobar a mà dreta la cruïlla amb la carretera D-29 que porta en 2,5 Km. a Eina. Just a l'entrada del poble hi ha un aparcament on deixem el cotxe; enfront hi ha el punt d'informació de la Maison de la Vallée d'Eyne, on s'inicia l'itinerari del PR-16 (balade archéologique), senyalitzat amb marques grogues.

Sortim del punt d'informació d'Eina, passem pel costat d'una font i girem tot seguit a l'esquerra (pal indicador) pel carrer del Carreter, iniciant un tram conjunt amb el GRP de la Cerdanya, indicat aquí com a camí de Bolquera. No tardem en arribar a una cruïlla; seguim cap a la dreta per un ample camí que tot seguit fa un revolt cap a la dreta per salvar una petita vall. Un cop la deixem enrera, arribem a una cruïlla (pal indicador); el corriol de la dreta ens apropa tot seguit al "dolmen" de Lo Pou, situat en una petita elevació de blocs granítics.

Cista de Lo Pou

Indicat com a dolmen, és en realitat una cista (petit sepulcre en forma de caixa) de planta quadrangular, composta per dues lloses i dos murs de pedra en sec; hi falta la coberta (les cistes no acostumen a conservar-la, doncs els enterraments s'efectuaven aixecant-la per dalt i per això les lloses superiors havien de ser lleugeres i no han suportat el pas dels segles ni posteriors espoliacions). La seva construcció es pot situar al principi del Calcolític (2250-2200 a.C.), amb reutilitzacions com a cremador de cadàvers fins al Bronze final. Dintre del sepulcre hi podem veure les restes d'una segona cista, construïda en data posterior a la primera.

Des d'aquí retornem directament al camí principal, que ha anat paral·lel al corriol, creuem tot seguit un rec i anem pujant en direcció nord-oest fins arribar a una cruïlla. El GRP de la Cerdanya gira a la dreta en direcció al coll de la Perxa (a 1,8 Km.). El nostre PR segueix cap a l'esquerra en direcció oest (amb marques també d'una ruta BTT) i tot seguit veiem, a la dreta, enlairat en un petit turonet, el dolmen de Pasquerets. Hi podem anar directament seguint les rastres d'un corriol o bé continuar uns metres més endavant fins al pal indicador del dolmen, des d'on surt un camí més marcat a la dreta.

Dolmen de Pasquerets

Aquest sepulcre megalític, erigit probablement durant el Calcolític (2000-1800 a.C.), és de planta rectangular i té com a elements originals la llosa de capçalera i les dues lloses laterals; recentment s'ha procedit a la seva restauració amb una moderna coberta i una petita llosa lateral que la equilibra. El topònim Pasquerets deriva del mot pasquer, nom del tribut que es pagava, en els segles XI-XIII, als senyors feudals per poder pasturar els ramats en les seves terres.

Retornem al camí principal, pel qual anem baixant suau en direcció oest fins que, passats un parell de revolts, arribem al tram de camí on es fa visible la via romana. Just a l'inici hi podem veure un canal de desguàs de la calçada; desprès, al llarg d'un tram de 200 metres, anirem veient diversos pilons guarda-rodes, dos grans murs de sosteniment (a sota nostre, a la dreta) i restes de l'antic empedrat de la calçada.

Mur de sosteniment de la calçada romana

Al final de la baixada girem a la dreta per creuar el riu d'Eina per un pont de fusta, que substitueix un antic pont d'origen romà del qual hi podem veure restes de la seva base a cada vorera.

Base d'època romana del pont sobre el riu d'Eina

Avancem per l'altra banda de la vall fins a trobar una cruïlla i un nou pal indicador. El PR puja a l'esquerra, cap al menhir d'Eina, però, tal com s'assenyala també en el cartell, seguim endavant uns 50 metres per poder observar un petit pont fet amb grans lloses de pedra, indicat com a "pont megalític" (de fet el nom li escau) però que correspon a l'època del traçat de la via romana, com ho testimonia, tombat a un costat, un altre piló guarda-rodes.

Retornem a l'anterior cruïlla per iniciar una pujada en mig d'un bosc de bedolls; el sender creua un rec i segueix pujant fins arribar a la carretera D-29, la mateixa per on hem vingut (pal indicador, menhir a 200 metres). Seguim la carretera cap a la dreta per trencar tot seguit a mà esquerra (pal indicador); el camí inicia la pujada cap al Pla del Bac, però abans ens desviem breument a l'esquerra per tal d'arribar al menhir d'Eina.


Menhir d'Eina

Aquest menhir, de 2,45 metres d'alçada, fou erigit probablement durant el Neolític mitjà (3500-3000 a.C.), i ha estat redreçat recentment; cal dir que fou escapçat, possiblement en època medieval, per tal de destruïr la seva figura antropomorfa i així cristianitzar-lo, segons les creences de l'època. Des d'on estem hi podem veure, en direcció nord, el dolmen de Pasquerets.

De nou al camí principal, anem pujant suau en direcció sud-oest; més endavant el sender tomba clarament a l'est fins arribar al Pla del Bac, extens altiplà des d'on tenim una gran panoràmica.

Pla del Bac, amb el pic de Cambradase (esq.) i l'inici de la vall d'Eina

Hàbitat del Pla del Bac

Avançant per aquest pla podem veure diversos túmuls amb roques granítiques, i no tardem en trobar a l'esquerra del camí, sota la línia elèctrica (pal indicador, site archéologique), un nucli granític amb una gran cambra artificial; al redós d'aquest nucli s'hi va establir un hàbitat estacional, des del Neolític fins a l'Edat del Bronze.

Continuem sempre en direcció est fins al final del pla, en el punt on hi ha situades unes antenes (pal indicador), a la vista d'Eina, que tenim tot just a sota. Des d'aquí iniciem una curta i ràpida baixada, al final de la qual passem pel costat d'un centre hípic i arribem tot seguit a l'aparcament i al punt d'informació de la Vall d'Eina, on tanquem aquest interessant circuit arqueològic.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 13.10.12 per Isabel Benet i Ventura Amorós, amb els amics Marta Canudas i Artur Agustí.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Per la serra d'Ensija

La serra d’Ensija es troba situada a l’extrem oriental de l’Alt Berguedà, entre el massís del Pedraforca, al nord, i els Rasos de Peguera, al sud. El fet d’estar relativament allunyada de les serres que l’envolten fa que sigui un esplèndid mirador en totes direccions. El sender PR-C 79 permet fer, pel seu vessant nord, un bonic i espectacular itinerari amb l’ascensió als seus principals cims: el Serrat Voltor (2279 m), la Creu de Ferro (2294 m) i la Gallina Pelada o Cap del Llitzet (2317 m), punt culminant de la serra.

Des de l’Eix del Llobregat, per Berga i Cercs, agafem a l’esquerra la carretera que porta al massís del Pedraforca. Un cop passat Saldes, continuem fins al coll de la Trapa, on seguim a l’esquerra per la pista asfaltada que, vorejant la serra d’Ensija, porta a Vallcebre. Passem per l’àrea de lleure de la Pleta de la Vila i un quilòmetre més amunt arribem al punt d’on surt a la dreta l’accès a l’àrea de la Font Freda (pal indicador del PR-C 79); tot seguit aparquem el cotxe en un eixamplament a mà esquerra.

Deixem a la dreta l’esmentada àrea de la Font Freda (per on retornarem a la baixada, tot i que podem arribar-nos en un minut a la font per omplir les cantimplores) per començar a caminar per un ample camí, arranjat amb baranes, que discorre paral·lel i un xic elevat a la carretera per on hem vingut. Al cap d’uns 800 m arribem a l’entrada del barranc de les Llobateres (pal indicador del PR i cartell de ruta minera), per on anem seguint la pista de desembosc que puja per aquest torrent i que aviat es converteix en corriol.

El camí puja en llaçades per un bosc de pins i després continua pel mig del torrent, que normalment, com avui, es troba sec. Més amunt trobem una trifurcació de barrancs (1 h); deixem a la dreta la variant PR-C 79-1 que segueix pel barranc d’Ensija fins al refugi del mateix nom, i també deixem el barranc central per continuar pel de l’esquerra, per on la geòloga del grup hi veu nombrosos bancs d’ostres fòssils. Poc després, en una nova bifurcació de barrancs, seguim també per l’esquerra fins que sortim del bosc i arribem a un ample coll a la carena (1.30 h), a l’extrem oriental dels rasos d’Ensija.

Sortint del barranc, amb la Gallina Pelada al fons

Serres de Catllaràs i Picancel en mig d'un petit mar de núvols

Des d’aquí pujem al Serrat Voltor que tenim ben a prop a l’esquerra. Entrem al bosc per seguir traces d’un camí que revolta pel nord aquest cim, tot pujant per dues curtes canaletes; de nou a la carena, arribem tot seguit, amb una petita grimpada, al panoràmic cim del Serrat Voltor (2279 m) (1.45 h).

Serrat Voltor

Al cim tenim una completa visió de 360º, amb grans vistes sobre la paret sud del Pedraforca, el Cadí, les Penyes Altes de Moixeró, la Tosa d’Alp, el massís del Puigmal, el Taga i la serra Cavallera, la serra de Catllaràs, els Rasos de Peguera, el Port del Comte i, en un segon terme, el massís del Carlit (Puigpedrós de Lanós, pics de Collroig, pic de les Xemeneies), el Puigpedrós i la Tosa Plana de Lles, el Montsec, muntanyes del Pallars, i fins i tot el massís del Turbón, al Pirineu d’Osca.

Corona de rei

Baixem del cim pel mateix camí, per on veiem nombroses plantetes arrapades a les roques: es tracta de la Corona de rei (saxífraga longifolia), les fulles de la qual tenen unes petites dents blanquinoses que no són més que precipitacions de carbonat càlcic que expulsa la pròpia planta a través d’uns porus. Aquesta planta només floreix un cop a la seva vida, però ho fa amb una espectacular panícula de flors blanques.


De nou al coll ample (2 h), continuem en direcció sud-oest, baixant suaument i tornant a pujar, fins a l’arrodonit cim de la Creu de Ferro (2294 m) (2.20 h), un altre gran mirador amb vistes més properes sobre els Rasos de Peguera i la serra de Busa.

Al cim de la Creu de Ferro

Els valents expedicionaris que ens precediren una setmana abans

Seguim carenejant en direcció oest fins que aviat la carena es bifurca; continuem a l’esquerra, en direcció sud-oest, fins al coll de la Creu de Ferro (2240 m) (2.35 h), al capdamunt de la coma on comença el barranc d’Ensija.


Anem baixant suaument en direcció nord-oest per l’esquerra del barranc fins que aquest gira en direcció nord, a l’indret on forma el clot d’Ensija; també veiem en la mateixa direcció el camí per on haurem de retornar.

Arribant al refugi d'Ensija

Seguim recte pel pla d’Ensija per arribar tot seguit al refugi d’Ensija “Delgado Úbeda” (2156 m) (2.55 h). Aquest refugi, inaugurat l’any 1964 i propietat de la FEEC, disposa de 32 places quan és obert (cal posar-se en contacte amb el guarda per confirmar els dies d’obertura i reservar l’estada); hi ha també una petita i precària part lliure.

Pujant cap a la Gallina Pelada

Al costat del refugi comença en direcció nord-oest el camí que puja a la Gallina Pelada. Passem tot seguit per sobre la font d’Ensija, amb diversos abeuradors per al bestiar, vorejem un turó per la dreta i arribem a un collet, des d’on enfilem la pujada final al cim de la Gallina Pelada o Cap de Llitzet (2317 m) (3.20 h), punt culminant de la serra d’Ensija, amb un panorama similar al dels altres cims, i bones vistes sobre els pobles de Gòsol, Saldes i Maçaners.

La serra d'Ensija des de la Gallina Pelada

Al cim de la Gallina Pelada

Des d’aquest cim ens animem a seguir encara en direcció nord-oest per una estreta cresta en lleugera baixada fins al proper cim de Roques Blanques (2289 m) (3.30 h), format per tres elevacions d’alçada similar, la més occidental de les quals és un mirador avançat sobre les valls de Saldes i Gòsol.

La cresta de Roques Blanques

Retornant per la cresta a la Gallina Pelada

Retornem a la Gallina Pelada i, pel mateix camí, al refugi d’Ensija (3.55 h), on aprofitem per dinar asseguts a les escales de l’entrada, doncs està tancat malgrat ser diumenge.


Des del refugi iniciem el retorn pel pla d’Ensija, ara en direcció est, fins al clot d’Ensija que tenim enfront (pal nivomètric), per seguir a l’esquerra en direcció nord. Deixem tot seguit a la dreta la variant del PR que baixa pel barranc d’Ensija cap al torrent de les Llobateres, i comencem el descens pel bonic sector de replans herbats de les Planelles, acompanyats en tot moment per una esplèndida visió de la paret sud del Pedraforca.

Baixant per les Planelles

Passats aquests replans ens acostem al torrent de la Font d’Ensija, tot baixant en llaçades pel mig del bosc per un camí força inclinat i pedregós. Arribem al fons del torrent, prop de la font de l’Orri que brolla amagada entre unes pedres; el camí, un xic esllavissat en aquest sector, va resseguint una estona la banda dreta del torrent fins que torna a entrar al bosc, on es torna més fressat i ja no triga en arribar a l’àrea de la Font Freda (5.05 h), al costat de la pista on hem iniciat l’excursió.

Posem aquí el punt final a aquest complet itinerari per la serra d’Ensija, però no així a les activitats del dia, doncs baixem amb el cotxe a la Pleta de la Vila (1 Km més avall de la Font Freda), per anar a visitar l’antic poblat medieval del Roc de Palomera. Sortim de la Pleta per un camí senyalitzat que, després de travessar el barranc que voreja l’esmentat roc, puja per un estret camí tallat a la roca fins a dalt del cingle on es troba aquest poblat (10 minuts).


Restes d'edificacions al Roc de Palomera

Segons les nostres informacions, es tractava d’un poblat de pastors que tancaven els ramats a les balmes situades a la part inferior del roc. Aquest poblat va estar habitat entre els segles XII al XV, i estava format per una vintena d’habitatges (nosaltres només hi veiem tres amb claredat) que s’alineaven al llarg d’un carrer central; la paret posterior de les cases formava la muralla que envoltava el poblat.

Amb les darreres llums del dia retornem a la Pleta de la Vila i d’aquí a Saldes, on reposem forces en un acollidor i tranquil bar, satisfets per aquesta jornada tan aprofitada en múltiples vessants (excursionista, geològic, botànic, arqueològic).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 7.10.12 per Isabel Benet, Ventura Amorós i Anna Torres, i el dia 30.09.12 per Isabel Salvia, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Ferran Guillén.