Paret d'Àger, via Alkaid

29.10.19  Després d’haver tastat la Paret d’Àger a la via Montsiciana la passada primavera, ara en plena tardor toca entrar en matèria, per això anem a l’Alkaid, una via que en Pau ja coneix però que jo fa un any no sabia ni que existia.

Com que els dies ja són més curts, de bon matí anem cap a Àger i des d’aquí prenem la pista asfaltada que puja al coll d’Ares. Havent passat la desviació al castell de Sant Llorenç, i abans d’una pronunciada corba, prenem la pista que planeja sota les parets d’Ager i deixem el cotxe en un eixamplament a tocar del que sembla una antiga gravera. Estem directament sota el recorregut de la via Alkaid. El cel és ple de teranyines, però sembla que aguantarà.

Vista des del Port d'Àger

Vista des de l'aparcament

Recorregut de la via Alkaid

Ressenya de la via (extreta d'Escalatroncs)

Després de calçar-nos els “trastos”, comencem a pujar pel costerut corriol fins a un primer ressalt rocós que cal grimpar per arribar a la base de les blanquíssimes parets calcàries. Així passem primer pels peus de vies de gamma extra, com són El tercer hombre i Redrum, i ens endinsem a un petit bosquet penjat on, sota un pronunciat i humit desplom, comença la nostra via.

Pugem per un costerut corriol

Els primers compassos de la via, força potents

Des del peu de la via observem com la primera xapa està a “Can Pistraus”, com se sol dir, i la ressenya assenyala que s’ha d’arribar a ella... amb un pas d’espatlles! En Pau, per no destrossar-me l’esquena a la primera de canvi, col·loca un friend en una petita escletxa i amb això inicia l’ascens en rigorós artificial i, per a estalviar-me les primeres angunies, deixa  els meus estreps penjats dels dos primers burils... ja veurem com hi arribo.

Assegurant des del peu de la via

Superant un segon desplom

Superat aquest primer desplom, en Pau arriba a un replà inclinat que el deixa al peu d’un altre desplom que sembla encara més acusat que el de l’entrada... ja veurem com el supero. Després ja veig que arriba a la primera reunió. Quan em toca pujar, la feina és meva per arribar al primer estrep, i per això amb una baga llarga improviso un estrep per arribar a l’estrep! Arribar al replà inclinat tampoc és fàcil, però quan em situo al peu del segon desplom m’adono del seu acusat grau d’inclinació i de la llunyania de les xapes.

Sortint del segon desplom del primer llarg

Primera reunió

Arribant a la primera reunió

Fent tota mena de malabarismes aconsegueixo sortir del desplom i arribar a la primera reunió penjada sota un característic sostre vermellós. Han estat només 25 m de recorregut, però jo arribo a la reunió amb la boca ben seca. Sense perdre més temps, en Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a la dreta en direcció a un lluent parabolt que hi ha en un esperó i sobre una savineta.

Inici del segon llarg

Passant sobre un diedre

Quan el company arriba a la xapa s’adona que ha anat massa a la dreta i que està aprofitant la xapa d’una altra via o d’una variant d’entrada... cap problema! Amb un pas llarg, flanqueja cap a l’esquerra i es situa sota el vermellós sostre i, poc després, arriba a la segona reunió. I quan em toca pujar, jo també em dirigeixo de dret cap a la xapa, tot procurant esquivar la savineta per a no maltractar-la.

Progressant per la vistosa placa del segon llarg

Inici del flanqueig cap a la segona reunió

Després de recuperar la cinta de la xapa m’adono que he de fer un pas molt llarg per salvar el diedre i situar-me sota el sostre... glup! Però un cop hi he arribat tinc el premi de veure a en Pau assegurant-me des de la segona reunió en una imatge molt fotogènica.

La segona reunió

Un cop arribo a la segona reunió, en Pau ja surt per sobre meu amb els estreps per superar el sostret que ens ampara, i continua en artificial tot progressant per una sèrie de ressalts invertits, al final dels quals surt en lluire per una vistosa i vertical placa.

Inici del tercer llarg

Ressalts invertits del tercer llarg

Jo faig gairebé tota la tirada amb els estreps posats (gràcies a unes quantes bagues llargues que em faciliten la progressió) i només els abandono poc abans d’arribar a la penjada tercera reunió. Tot i així trobo que l’artificial d’aquest llarg es deixa fer millor que el de la primera tirada, i per això arribo a la reunió no tant exhausta.

Assegurant des de la tercera reunió

A l’inici de la quarta tirada en Pau, després de superar un petit ressalt abalmat, el veig progressar en bavaresa per una llastra. Entretant jo em quedo escoltant la fressa de les ales dels voltors que tallen l’aire ben a prop nostre, tot fixant-me en l’edifici del santuari-refugi de Colobó situat sota nostre i a redós d’una gran roca.

Progressant per la llastra de la quarta tirada

Quan em toca pujar, m’adono que el primer pas de la tirada és lliure i obligat, ja que la primera xapa està massa amunt per fer A0, i que el petit ressalt abalmat no és tant petit i és força més abalmat del que creia, a més no tinc on posar els peus, una presa em mossega el dits de la mà dreta i, per acabar-ho d’adobar, a l’esquerra tinc un matoll que punxa com un dimoni... total: que fracasso en el primer intent de superació! Però ho aconsegueixo en un segon intent, i així, mig tremolant, arribo al peu de la vistosa i fina llastra, per la qual progresso amb molt de compte de no trencar-la com si fos una galeta... I la sortida de la llastra també té el seu punt... Aquesta via em supera de totes, totes.

La quarta reunió

Així “a empentes i rodolons”, com se sol dir, arribo a la quarta reunió situada al peu d’un espectacular i enlluernador embut que en Pau ataca amb decisió i molta adherència, car d’una altra manera no es pot, mentre una brisa suau es va enduent les teranyines del cel.

Progressant per l’embut del darrer llarg

Assegurant des de la quarta reunió

En Pau continua ascendint per la llisa i vertical placa, tot decantant-se cap a la dreta i sota el vol dels parapents que, com els voltors, també aprofiten el vent que s’ha aixecat. Al final acaba sortint a l’anomenat Feixant de les Àligues on finalitza la via. I quan em toca pujar, comprovo com els primers metres estan molt tombats però quasi sense preses i amb un progrés per pura adherència. A mitja placa aquesta es redreça i l’escassetat de preses es fa més evident. Per això vaig combinant el lluire amb l’A0; i així arribo a la sortida de la via on també hi ha un ressalt abalmat però amb millors preses que el de la tirada anterior.

La cinquena i darrera reunió

Arribant al final de la via

Fotocim

Ens felicitem per tan lluïda escalada i gaudim del paisatge que se’ns desplega pel sud, amb la vall d’Àger i la serra de Montclús com a elements més destacats. Malgrat que la via és rapelable, baixem per l’espectacular camí del Feixant de les Àligues, a voltes ben penjat del buit i on no s’admet cap errada.

Pel descens prenem el camí del Feixant de les Àligues...

...a voltes ben penjat del buit

A mig camí trobem una altra cordada que ha pujat per la via Dos tontos muy tontos... qui sap si serà el nostre proper objectiu, ja que en Pau no la coneix i jo de les dificultats ja ni me’n recordo.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.10.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Paret d'Àger, via Montsiciana

23.05.19  Entre la gran varietat de vies que el nostre company Joan Prunera té ressenyades al seu blog El col·leccionista de vies, n’hi ha una que al Pau li crida l’atenció: es tracta de la via Montsiciana, oberta  l’any 2007 i que recorre un esperó que separa dues “tàpies” que tallen la respiració només de mirar-les i per on pugen vies de tanta anomenada com El tercer hombre, Redrum, o Alkaid. La Montsiciana és de les més “assequibles” del sector, no tant per la seva dificultat (que per a mi ja és molta) sinó per la seva llargada, ja que “només” té  150 m repartits en quatre llargs... i cap allà que hi anem!

La Paret d’Àger al capvespre

Ressenya de la via Montsiciana

Com que estem a les portes d’un canvi de temps important, sortim de Barcelona ben aviat per poder aprofitar la primera part del dia, ja que per la tarda està previst que s’ennuvoli el cel. Fem cap a Balaguer on prenem la carretera que ens porta a Àger, als peus del Montsec d’Ares i, des d’aquí, prenem la pista asfaltada que s’enfila cap al coll d’Ares tot passant a frec del Parc Astronòmic del Montsec. Després d’uns 10 Km deixem l’asfalt per prendre una pista, en prou bon estat, que surt a mà dreta i que planeja per la base del cingle superior del Montsec.

Recorregut de la via Montsiciana vist des de l’aparcament

Quan portem poc més de 3 Km de pista, hem d’estar atents ja que hem de deixar el cotxe en uns petits eixamplaments a tocar d’un gran bloc de roca esllavissat; i encara que no el veiem, ens trobem just sobre el santuari de Colobor i sota l’esperó per on puja la via Montsiciana.

Després de calçar-nos els “trastos”, anem a buscar un costerut sender, marcat amb fites, que surt del costat de la pista, uns 50 m abans del bloc esllavissat, i que es dirigeix cap a la collada de Colobor. Per aquest corriol, i en poc més de mitja hora, arribem al peu de la via, marcada amb una M i una fletxa gravades a la roca.

Avancem encarats al cingle...

... d’esquena a la vall d’Ager

Marca que indica el peu de la via

Inici del primer llarg

Tot seguit en Pau ja s’enfila per una placa molt vertical, inundada de sol i defensada per un parell de ponts de roca amb unes bagues força ronyoses. Un cop superat aquest primer ressalt, la placa s’ajeu un xic, tot oferint una mica de “repós”. Quan aquesta torna a redreçar-se ja es comencen a veure les brillants xapes. Així en Pau avança fins a la base d’un important ressalt on es troba la primera reunió.

Progressant per la vertical placa

Quan em toca pujar, procuro gaudir tant com puc d’aquesta primera tirada ja que sospito que és la més “fàcil” de la via i que a partir de la primera reunió em tocarà patir...

Gaudint de la verticalitat de la placa

Aspecte del primer pont de roca

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

La segona tirada s’inicia amb un acostament a la base d’un fort desplom amb una fissura en la qual en Pau encasta un parell de friends tal i com ens recomana en Joan Prunera a la seva ressenya. Un cop superat el pas, en Pau surt cap a la dreta tot fent atlètics passos per una placa defensada per un parabolt, i flanqueja fins que deixo de veure’l... i jo em quedo pensant en el que m’espera.

Avançant fins al peu del desplom

Sortint de la fissura desplomada

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, poc a poc avanço fins al peu de la fissura desplomada tot pensant “mare de déu”... i quan veig que m’hauré de penjar amb els estreps d’aquell parell de friends, els “marededéus” es reiteren i les cames em tremolen només de pensar que potser saltaràn quan em pengi. Però no tan sols no salten sinó que es mantenen ferms com una roca. Això em dona confiança i deixo de tremolar, i quan suaument els recupero, els petonejo a cor que vols!

Superat aquest mal pas, però, les meves penes no s’acaben car després ve un dificil flanqueig ascendent a la dreta que em deixa al peu d’un petit, i també dificil, esperó damunt del qual hi ha una feixa amb alguns arbrets on es troba la segona reunió a la que hi arribo mig arrossegant-me.

Inici del tercer llarg

La sortida de la segona reunió és força estranya, ja que cal desplaçar-se cap a la dreta per damunt d’unes pobres branques fins al peu d’una fissura per on es supera un important ressalt de roca. Com que el primer parabolt està molt amunt, en Pau torna a encastar el friend dit Camalot 0.5, que sembla el nom d’un reconegut perfum francès; i com que la sortida d’aquest pas és prou dificil, en Pau em deixa una baga ben llarga.

Aspecte de la placa del tercer llarg

Per part meva, després de superar aquest primer ressalt de la tercera tirada, gràcies a la llarga baga, em trobo al peu d’una enlluernadora placa un xic tombada i esgarrapada per l’erosió de l’aigua, per la qual avanço aprofitant els reguerots, tot fent pinça amb els dits i encastant-hi els peus en adherència... una manera de progressar força curiosa i agradable perquè hi ha moltes plantes als forats i la placa sembla un jardí penjat.

Matoll de farigola ben florit

Arribant a la tercera reunió

Inici de la quarta tirada

La quarta i darrera tirada s’inicia amb un flanqueig cap a la dreta a buscar una vistosa llastra que en Pau supera amb una atlètica bavaresa i, seguidament, es planta al peu d’una placa més vertical que l’anterior i de preses força remenudes. Mentre progressa per la llisa placa, des de la reunió escolto com li cau la baba.

Superant la llastra en bavaresa

Assegurant des de la tercera reunió

Progressant per la llisa placa

Quan, després de superar la llastra, em toca a mi tastar la placa, entenc els elogis del company: la placa té la inclinació justa perquè es pugui anar avançant poc a poc aprofitant l’adherència de tots els mínims ressalts que la llisa placa m’ofereix; llisor només esquitxada per alguns exemplars de julivert bord (Laserpitium gallicum) que creixen aprofitant els pocs forats. Aquesta és sens dubte la millor tirada de la via, i per fer-la han valgut la pena tots els patiments anteriors. Cap al final de la tirada, però, entro en un terreny més trencat on em cal parar atenció amb alguns blocs que sembla que vagin a caure d’un moment a l’altre.

Julivert bord

Arribant al capdamunt de la via

Assegurant des de la darrera reunió

Així arribo al capdamunt de la via, situat en plena carena del Montsec d’Ares, on floreix una planta de la família de les liliàcies amb el curiós nom de llet de gallina (Ornithogalum umbellatum). Després de gaudir de les portentoses vistes cap al sud de la vall d’Àger i de la vall del Noguera Pallaresa, així com també de l’encara nevat Pirineu al nord, ens fem el selfie de rigor i comencem el descens, car el dia, que ha començat molt blau, s’està ennuvolant per moments.

Llet de gallina

Fotocim

Per iniciar el descens primer ens cal remuntar la carena vers ponent, en direcció al Cap del Ras, fins que trobem unes fites que ens permeten “saltar” a l’anomenat Feixant de les Àligues, impressionant feixa per la qual anem fent una diagonal descendent cap a llevant fins a un punt on ens cal muntar una baga llarga al voltant d’una pobra sabina per baixar amb més seguretat un ressalt rocós de metre i mig d’alt.

Baixant pel Feixant de les Àligues

Mentre el cel es va posant cada cop més gris, continuem el descens per un corriol força dreturer i descarnat, pel qual hem de procurar de no relliscar més del compte. Així arribem de nou a la pista on ens espera el cotxe. Però abans de marxar fem un darrer repàs del recorregut de la via que hem fet avui.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 23.05.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.