dissabte, 29 de febrer del 2020

Ferrades de la Pertusa

9.02.20  El primer cap de setmana de febrer, el grup de “ferrateros” reprenem l’activitat que més ens agrada: tocar ferro! La zona escollida és l’alterosa cresta coronada per l’ermita de la Pertusa, a la frontera amb l’Aragó. Aquesta cresta, juntament amb la que baixa pel vessant aragonès, forma una estreta porta d’entrada al congost de Mont-rebei, el qual separa el Montsec de l’Estall (a ponent) i el Montsec d’Ares (a llevant). La majoria de nosaltres ja hi hem estat amb anterioritat, però com que fa molt de temps, és una bona oportunitat per tornar-ho a recordar i gaudir, i a més la zona té l'al·licient de que hi ha ferrades per a tots els gustos. La majoria de mortals farem la combinació de dues ferrades: la Teletubbies i la Olmo-Soler.

L’ermita de la Pertusa bastida sobre la cresta

Al bar Sport de Bellcaire ens reunim més d’una vintena de frisosos companys, tot un rècord, alguns dels quals s’estrenen en aquesta modalitat esportiva. Després d’un bon esmorzar fem cap a Balaguer i el port d’Àger des d’on baixem cap a Corçà. Aquí prenem l’estreta pista asfaltada que ens deixa al nou gran pàrquing habilitat per acollir una nombrosa concurrència, encara que avui tot està molt tranquil... millor!

Sortim per la pista cap al peu de la via

Al pàrquing ens calcem els “trastos” i continuem a peu uns poc metres per la pista fins que aquesta finalitza en una petita esplanada on va a morir la cresta de la Pertusa. A la dreta d’uns plafons informatius hi surt el camí normal, inicialment esglaonat, que mena a l’ermita, per on retornarem. Per accedir a la zona de les ferrades, cal que seguim cap a l’esquerra per un corriol carener, marcat amb punts ceràmics de color verd, que aviat es decanta cap al vessant sud de la cresta, i que per una canal baixa decidit en direcció a la riba de l’embassament de Canelles, molt ufanós després de les abundants pluges.

Baixem pel vessant sud de la cresta

En una petita clariana deixem el camí marcat amb punts verds, que porten al peu de la via Olmo-Soler, amb la qual enllaçarem després de fer la via Teletubbies, i continuem baixant per la canal, ara marcada amb punts vermells i amb alguns trams equipats amb cadenes, fins a l’anomenat Pas de la Piula, estret passadís entre roques on ens introduïm els que tenim la intenció de pujar per la via Teletubbies, ruta oberta l’any 2006 i de dificultat qualificada de K2, molt adequada per a iniciar als nostres novells. Un petit grup de quatre valents, però, continuen baixant fins a tocar de l’aigua per tal de pujar per la via Cast-Urquiza-Olmo, qualificada de K5 i més coneguda com “la Cast”.

Entrada a la Teletubbies pel Pas de la Piula

Inici de la via Teletubbies

La via Teletubbies comença amb un tram ple preses artificials amb divertides formes de petxines, estrelles de mar, elefants, papallones i foquetes... però la diversió s’acaba ben aviat quan assolim el fil de l’estreta cresta calcària, que no és més que un estrat geològic en posició vertical, on comencem a trobar els primers graons de ferro.

Esperant el torn d’ascens al peu de la via

Primers graons de ferro de la via

Un cop situats sobre el fil de la cresta, poc a poc anem guanyant alçada sobre les turqueses aigües del pantà des d’on podem veure com els companys de “la Cast” inicien també el seu particular ascens amb el qual ens regalaràn amb unes impressionants imatges d’aquest recorregut d’altíssima dificultat que també evoluciona per una estreta cresta.

Entrem al fil de la cresta; al fons els companys de “la Cast”

Arribant al pont d’inici de la via Cast-Urquiza-Olmo

Al tram de “la cremallera”

Dificil i mantingut recorregut de “la Cast”...

...que també puja pel fil d’una estreta cresta


Nosaltres continuem el nostre ascens de la Teletubbies per la cresta, que cada cop es fa més i més estreta. Per a superar un petit desplom hi ha instal·lada una escala metàl·lica, al capdamunt de la qual en situem just a l’aeri fil de la cresta, a cavall del qual hem de continuar, ara a la dreta, ara a l’esquerra.

La cresta es va estretant

Una escala metàl·lica salva un petit desplom

Patim un xic pels nostres novells, però aquests afronten les dificultats amb força sang freda tot seguint al peu de la lletra les instruccions dels “experts”... així s’enduen cap a casa impressionants imatges que posen els pèls de punta dels seus familiars!

Pugem per l’escala... 

...i ens situem just al fil de la cresta

...per on continuem l’impressionant ascens


Així arribem al passatge més compromès de la via: l’ascens a un petit però impressionant gendarme, amb alguns graons un xic massa separats i on s’han de fer alguns passos una mica llargs. Per aquest espectacular gendarme anem passant tots per rigorós ordre mentre les càmeres treuen fum i les nostres ombres es projecten a la paret que tenim a mà esquerra. Per a evitar que el pas continuat de la gent pugui destruir aquesta estreta agulla, s’hi ha instal·lat un parell de barres de ferro que fan de suport.

Impressionants imatges del pas de l’agulla




Al capdamunt fem fotos de les nostres ombres

Un cop superat aquest mal pas, només ens cal travessar una bretxa de la cresta gràcies a unes barres de ferro per al peus. Quan pugem de nou al fil, la cresta sobtadament s’ajeu i desapareix contra el vessant de la muntanya... aquí finalitza la ferrada dels Teletubbies.

Sortint de la via ferrada dels Teletubbies

Camí equipat d’enllaç amb la ferrada Olmo-Soler

Per un camí equipat amb cadenes desemboquem al camí d’accés a la ferrada Olmo-Soler per on continuarem el nostre ascens cap a l’ermita de la Pertusa. Aquesta ferrada, qualificada de K1 i oberta l’any 2001, és més aviat un itinerari equipat ja que en ella hi ha cadenes i cable de vida però no hi ha cap graó de ferro.

Continuem per la ferrada Olmo-Soler

Iniciem doncs l’ascens per una mena de canal des d’on veiem la resta de companys que encara estàn a la cresta de la Teletubbies, i a l’agulla es veuen molt bé les barres de ferro que la subjecten i impedeixen que ens l’enduem de record.

Pujant per una canal

Cresta de la Teletubbies des de la canal de la Olmo-Soler

Esplanada on hi conflueixen la Olmo-Soler i “la Cast”

Per una bretxa canviem de vessant

La canal ens deixa en una esplanada, al peu d’una marcada bretxa, on finalitza “la Cast”. Alguns companys es queden a esperar als que hi estan pujant. La resta travessem aquesta bretxa i canviem de vessant tot passant al costat ombrívol de la cresta i progressant sota el seu fil per trams una mica aèris però gens complicats. Les vistes sobre el pas de Mont-rebei són impressionants.

Progressant pel vessant nord de la cresta



Vista cap al congost de Mont-rebei

El dia s’està ennuvolant però esperem no remullar-nos ara que ja estem tan a prop del final de la ferrada, però encara ens queden alguns passos espectaculars com un aeri flanqueig, una canaleta que superem amb atlètics passos d’oposició i la progressió pel fil de la cresta on trobem algunes preses enganxades per a posar bé els peus. Les vistes sobre la bessona cresta aragonesa de Montfalcó són impressionants.

Espectacular flanqueig

El pas de la canal per oposició


Flanqueig cap al fil de la cresta

Petit tram de camí

Continuem pel vessant obac

Rera nostre, el següent grup de companys

Ara ja només ens queden alguns petits, però contundents, ressalts. Al peu del darrer ressalt trobem dins un forat el pot de plàstic on se suposa que hi ha el llibre “ de piades”... però està més buit que les arques de l’estat!!!

Continuem progressant pel fil de la cresta


El pot de les “piades” es ben buit

Superant el darrer ressalt

Sortint de la via ferrada

Ja només quedar superar l’esmentat ressalt per a situar-nos a l’aresta final, on tot seguit desemboquem al camí que mena a l’ermita de la Pertusa. Al voltant d’aquesta ermita ens felicitem i ens fem la fotocim de grup.

Camí de l'ermita

Fotocim

Emprenem el camí de retorn per un marcat sender que voreja el vessant nord de la Pertusa fins a sortir, en uns 15 minuts, a l’esplanada on hi arriba la pista, a pocs metres de l’aparcament, on posem el punt i final d’aquesta magnífica primera jornada “ferratera” de l’any... Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.02.20 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Alfons Belinchón, Ester Escobar, Pau Vázquez, Marta Martín, Lola Díaz, Rafel Martínez, Enric Sibis, Pilar, Francesca, Blanca Gonzalvo, Roberto Flores, Agustín Pérez, Jessica Pérez, Neus Casorran, Ramon Boldú, Ramon Samarra, José Luís Sancenón i Pep Beltran (per la Teletubbies), i per Joan Bueno, Ferran Guillén, Pepe i Carla (per la Cast).

divendres, 21 de febrer del 2020

Pala Alta del Montroig, via Diedre Blanqueta

7.02.20  Quan vam fer la via del Lluís a la Pala Alta del Montroig, vam passar, de retorn per la pista, sota el Diedre Blanqueta. Ens hi vam quedar una bona estona admirant la seva contundència... i vàrem estar d’acord que fins que no el fèssim no ens el podriem treure del cap.

Vista del Diedre Blanqueta

Ressenya de la via

Passem els següents dies buscant ressenyes, algunes de molt optimistes, i finalment escollim la d’en Guillem Arias, la graduació de la qual sembla que s’adapta més a la nostra realitat. Així una setmana després tornem cap a Vilanova de la Sal des d’on prenem, com sempre, la pista d’accés a l’ermita de Montalegre. A la corba de sempre deixem el cotxe i ens “vestim” ràpidament car el diedre ens crida i no el volem fer esperar. Avui el cel està un xic enteranyinat i ens hem d’abrigar una mica més que fa una setmana.

Inici del primer llarg del Diedre Blanqueta

Sense entretenir-nos gaire arribem al peu de la via, marcat amb les lletres DB gravades a la roca, i tot seguit en Pau comença a enfilar-se pel primer llarg d’aquesta ja clàssica ruta oberta l’any 1971 per X. Garreta, E. Valentí, E. Bachs, i X. Martínez.

Progressant entre diedres i fissures del primer llarg

Poc a poc, entre fissures, diedres i petites plaques, el veig superar aquest primer contrafort format pel clàssic caos de blocs de sorrenca vermellosa i polida que forma la base d’aquesta muralla, per la qual jo també m’hi enfilo, més o menys dignament, tot superant un parell de passos molt difícils en A0. Així arribo a la còmoda primera reunió situada al capdamunt d’aquest contrafort i envoltada de boniques malves en flor.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Malva

Per a iniciar el segon llarg, en Pau es desplaça a l’esquerra i comença a enfilar-se per una vistosa placa, força dreta, a tocar d’una tàpia vermellosa i desplomada en la qual observo una reunió i la brillantor d’algunes xapes... Sector dels Horrors l’anomenen, i no m’estranya!

Inici del segon llarg

Entrant a la placa del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, després de pujar per la preciosa placa d’un roig encès, llisa però plena de fissures, em trobo, al seu capdamunt, amb l’inici d’un llarg i delicat flanqueig a la dreta que em porta al peu d’una segona placa d’un gris compacte. Aquí recupero la vertical del recorregut de la via, i al capdamunt d’aquesta segona placa es troba la segona reunió sobre una còmoda repisa. Damunt nostre s’alça el Diedre Blanqueta pròpiament dit, el denominador comú de les tres tirades que resten de la via.

Progressant per la primera placa del segon llarg

Superant la segona placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

La segona reunió sota el diedre pròpiament dit

Veient per on van les xapes del tercer llarg, els ulls estàn a punt de caure’m a terra de tan sortits com els tinc! Per a mí s’ha acabat la bona vida. I per a qui no s’ho vegi, la reunió és rapelable. L’inici del tercer llarg ja és molt dificil car s’ha de superar un fort ressalt desplomat on en Pau ja em deixa una baga ben llarga.

Inici del tercer llarg

Així el veig entrar de ple a l’imperi del diedre on els tascons, els friends, els troncs, les arrels i els ponts de roca esdevenen eines de reforç de la seguretat dels expansius i pitons que ofereix la via. A l’imperi del diedre, en Pau es converteix en el rei de l’atletisme. Silenciosos voltors ens sobrevolen.

Superant el contundent diedre del tercer llarg

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la tercera reunió

A l’imperi del diedre la força i la tècnica són llei... i jo que no tinc ni una cosa ni l’altra esdevinc la reina del pedal, i al peu del primer ressalt desplomat ja penjo els estreps. A partir d’aquí, i encara que em faci vergonya confesar-ho, m’agafo a tot allò que penja... fins i tot de la corda però, això sí, amb un T-Bloc que dóna més seguretat que pujar “a lo bruto” com ho feia fins ara!

Barallant-me amb els estreps

La tercera reunió

Així arribo a la tercera reunió situada sobre un còmode relleix al peu d’un nou tram de diedre per on en Pau surt progressant amb vistosa tècnica d’oposició. Aquesta és la tirada més curta de la via, però té una sortida molt difícil a la dreta per una estreta bretxa que porta al relleix de la quarta reunió.

Inici del quart llarg

Progressant pel polit diedre

Arribant a la quarta reunió

La cinquena i darrera tirada és la més dificil de la via, i encara que és del mateix tarannà que les dues anteriors, la placa per on progressa és llisa i relliscosa com un sabó, per això en Pau em deixa friends i bagues llargues per tal que jo pugui pujar com una senyoreta. El cel s’ha tapat del tot i bufa un airet humid i fresc... a veure si encara ens mullarem!

Inici del cinquè llarg

Progressant pel difícil diedre

Sortint de la via amb alegria

La sortida de la via també és per una estreta bretxa un xic tombada que ens deixa directament sobre la carena de la Pala Alta, a tocar del cim on, al vèrtex geodèsic, aprofitem per felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la fotocim. L’imperi del diedre ha estat conquerit i ara ja estem tranquils...

Al cim de la Pala Alta del Montroig

Fotocim

Des d’aquí també contemplem, cap al sud, el pantà de Sant Llorenç de Montgai, i cap al nord les muntanyes ben nevades del Pallars que s’entreveuen entre el pas de Terradets. Sembla que la tarda es va arreglant i encara tornarà a sortir el sol.

Les muntanyes del Pallars entre el pas de Terradets

Retorn per la pista

Passem sota el recorregut de la via Mariola Motors...

Com sempre, prenem la carena cap a llevant i baixem al coll de Tanca on retrobem la pista per la qual anem a buscar el cotxe... però en passar sota les parets, ens crida l’atenció l’alterós recorregut de la via Mariola Motors...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.02.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.