dimecres, 25 de març de 2020

El Timbaler del Bruc, via Francesc Sardans

4.03.20  La nostra darrera escalada, abans del confinament forçós per la Covid-19, ha estat a la via Francesc Sardans Fàbregas, oberta pels afamats germans Masó al Timbaler del Bruc, agulla situada a l’extrem sud del serrat dels Pallers.

Recorregut de la via Francesc Sardans al Timbaler del Bruc

Ressenya de la via

Ens arribem al Bruc i deixem el cotxe a l’aparcament del Bruc del Mig, totalment aliens d’allò que s’anava coent, poc a poc però imparable. Després de vestir-nos “de romans”, comencem a caminar en direcció al refugi d’Agulles, tot deixant a la dreta l’accés a can Salses i travessant la Plana Llarga. Uns 15 minuts més tard trobem una cruïlla amb un pal indicador on deixem la pista i ens endinsem cap al massís per un camí carreter a frec d’uns camps d’oliveres. El cel està trist i gris, però quan ja ens acostem a la base de les roques, el sol tot just s’afanya a sortir d’entre les boires.

Ens acostem a la base del Timbaler del Bruc

Prenem el sender a la canal del Pagès

Quan arribem a l’entrada d’un sender, marcat amb una fita i que condueix a la canal del Pagès, el sol ja llueix tímidament i la temperatura comença a fer-se agradable. Aquest sender ens porta fins a una petita esplanada on, davant nostre, s’alcen el grup de roques encapçalades pel Timbaler, a la dreta, i el Gerro a l’esquerra. Aquí prenem un corriol que, costerut, s’enfila fins el peu de la via marcat amb un 6Q, o sigui Siscu, diminutiu de Francesc... Què subtils, vaig pensar.

Primers compassos de la via

En Pau inicia l’escalada tot enfilant-se per un diedre protegit per un pitó, i on també hi posa un friend per a més seguretat. A mig diedre es desplaça cap a la placa de la dreta on llueixen les primeres xapes. I així va progressant per la difícil placa fins que arriba a la primera reunió.

Progressant pel fil d’un esperó

Quan em toca a mi, em costa una mica pujar pel diedre, però encara em costa més entrar a la placa perquè he pujat massa amunt, per la qual cosa he de fer un delicat flanqueig per la vertical i fina placa. Després d’uns metres molt verticals, la placa es va tombant i el grau baixa progressivament. Així arribo a la primera reunió, situada al peu d’un ressalt d’aspecte descompost.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió sota un ressalt descompost

Per evitar aquest tram descompost, la via surt per la dreta de la reunió. Així en Pau, després de flanquejar sota aquest tram descompost i de creuar una canal terrosa, rodeja un esperó molt aeri i comença a pujar pel seu fil cap a la segona reunió. Fa un bon sol, el cel està ben blau i jo des de la reunió tinc una bona vista del front sud de Montserrat... un plaer!

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Aquest plaer s'acaba quan surto de la reunió i flanquejo massa per sota del que toca; per això em costa una mica arribar a la primera xapa que la tinc molt amunt. Després l’ascens per l’esperó també té la seva cosa perquè és molt vertical; però com la tirada és molt curta, de seguida arribo a la segona reunió, situada al peu d’un contrafort del Timbaler.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió al peu d’un contrafort

Aquí la via canvia d’agulla i la tercera tirada és la més llarga i difícil de tot el recorregut. En Pau surt de la reunió per la dreta i creua una canal molt terrosa fins atènyer la base de l’agulla del Timbaler pròpiament dita. A continuació es comença a enfilar per un diedre molt vertical i obert on hi troba uns passos molt difícils, qualificats de V+ i fins i tot de 6a, que supera amb belles passes d’equilibrista. Entretant, dono un cop d’ull als meus estreps... per tenir-los controlats.

Primers passos molt difícils de la tercera tirada

Forçant en lliure

Així, al capdamunt del diedre, en Pau arriba al peu d’un important ressalt desplomat, qualificat de 6a+ si es fa en lliure, i això ja li sembla massa, per la qual cosa es treu els estreps i ho supera en rigorós artificial.

Superant el desplom en artificial

Assegurant des de la segona reunió

Quan em toca a mi, vaig creuant aquesta impressionant canal terrosa que s’aboca directament cap l’abisme més pregon (i no estic exagerant). Quan arribo a tocar la paret, veig que la primera assegurança, situada molt amunt, consisteix en un parell de pitons, l’un damunt de l’altre... Sense manies hi penjo els estreps i... amunt que fa pujada! Després en Pau em diu que això és una falca de pitons.

Falca de pitons a l’inici de la tercera tirada

Al capdamunt del diedre em costa molt deixar els estreps de banda per avançar en lliure obligat fins a la base del desplom on, de seguida, els torno a penjar per continuar l’ascens en artificial pel fil d’un esperó. Quan aquest, de cop, s'ajeu, veig en Pau assegurant-me des de la tercera reunió, situada just sota el cim del Timbaler. Tanmateix, per arribar a la citada reunió s’ha de superar un curt però fort ressalt, només defensat per un pobre pont de roca que en Pau reforça amb un tricamp.

Sortint del desplom

La tercera reunió sota el cim

Superant el fort ressalt d’entrada a la reunió

Quan arribo a la còmoda repisa de la tercera reunió, en Pau em pregunta si vull fer els darrers 10 metres d’escalada cap al cim. La sortida de la reunió cap a la dreta és una mica aèria, i la placa que segueix és força vertical, però a sobre meu hi ha uns “bolos” impressionants que em diuen “agafa’m”. Després d’estudiar els moviments que he de fer, surto tranquil·lament al pati però mirant molt bé on poso peus i mans, car el llarg està net d’assegurances.

Inici del quart i darrer llarg

Progressant cap al cim del Timbaler

Un cop superat aquest primer tram vertical, l’escalada es fa més “normal”, i així arribo al cim del Timbaler on, en un arbret, he de muntar la quarta i darrera reunió perquè pel camí no he vist res millor. Un cop ens reunim al cim, i després de les felicitacions i la foto de rigor, m'enfilo a la curiosa roca aïllada que corona l’agulla i que deu ser la barretina del Timbaler.

Fotocim

La barretina del Timbaler?

Des del cim tenim una bona vista de La Raconada, on hi ha diverses cordades fent escalada esportiva al sector del Vermell del Xincarró. Entretant el cel es va cobrint de foscos núvols, com un presagi del que ha de venir. Comença a bufar un vent fresc, humid i desagradable que fa que abandonem el cim una mica a corre cuita.

El Vermell del Xincarró des del cim del Timbaler

Escalada esportiva al Vermell del Xincarró

Així que baixem del cim pel seu costat nord i prenem un corriol que planeja cap a ponent, en direcció a la capçalera de la canal del Pagès, on trobem el camí de baixada marcat amb fites i taques de pintura d’un color groc tan pàl·lid que quasi no es veuen. Baixant per la canal, em fixo en una agulla amb una llesca de roca separada com una nansa... Ah, és el Gerro!!! Ara entenc perquè li diuen així. Allà també hi ha diverses cordades fent escalada esportiva.

Escalada esportiva al sector del Gerro

Deixem enrere el Timbaler...

Quan arribem de nou a la petita esplanada, ens girem per donar un darrer cop d’ull al Timbaler, retallat de nou contra un cel gris i trist. Qui ens ho havia de dir que aquesta seria la nostra darrera escalada, i que una setmana després restaríem confinats a les nostres llars però, això sí, amb l’esperança d’un proper retorn a les nostres estimades muntanyes.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 4.03.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dilluns, 16 de març de 2020

El Cilindre de Montgai, via Ribes-Sabaté

21.02.20  Després d’haver anat a escalar dos cops seguits al Montroig, ara per a variar anem un xic més avall d’aquesta serra: a Sant Llorenç de Montgai, indret que ha estat escenari d’unes quantes de les nostres col·lectives d’escalada. En Pau em proposa pujar l’impressionant Cilindre per la via Ribes-Sabaté, un dels recorreguts més “assequibles” d’aquesta roca un xic separada del cingle principal de la Roca dels Bous, com la torre d’un castell, i a la qual jo no hi he pujat mai.

El Cilindre sobre les aigües del pantà de Montgai

Recorregut de la via Ribes-Sabaté

Per això, ben aviat fem cap a Balaguer i Camarasa des d’on prenem la carretera en direcció a Sant Llorenç de Montgai. Després de travessar un petit congost, excavat  pel riu Segre, de sobte el paisatge s’obre i entrem a una plana on el Segre queda retingut a l’embassament de Montgai. Enfront tenim el daurat Cilindre, reflectint-se a les seves aigües, i a l’altra banda del riu s’aixeca l’alterosa cresta de la Coma d’en Gelis.

Cresta de la Coma d’en Gelis

Deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha just abans d’entrar al poble i, després de “vestir-nos” per a l’ocasió, sortim pel camí carreter que condueix al jaciment arqueològic de la Roca dels Bous. Quan passem sota el Cilindre ens quedem una estona contemplant el recorregut d’aquesta via oberta l’any 1977 i que serpenteja per la paret est, sempre cap a l’esquerra, tot cercant el millor pas.

Ressenya de la via Ribes-Sabaté

Seguidament ja ens enfilem per un costerut corriol en direcció a la vistosa esquerda que separa el Cilindre de la Roca dels Bous i per on puja la via Xemeneia Carles Andrés, l’altra via “assequible” del Cilindre. La nostra via s’inicia un xic més a l’esquerra.

Primers passos de la via

A tocar de la xemeneia, en Pau comença a enfilar-se per l’esperó entre grans còdols d’un conglomerat molt compacte, tot dibuixant una diagonal ascendent a l’esquerra. Quan arriba a mitja tirada el veig que tira amunt per una canal fins a un arbre pelat on munta la primera reunió.

Diagonal ascendent a l’esquerra

Progressant pels primers metres de la via

Quan em toca a mi comprovo que, efectivament, la roca és un conglomerat, però és tan compacte que es comporta com si fos una calcària, ja que els seus còdols amb prou feines sobresurten, i trobes les preses en esquerdes, repises i fissures on, amb aquesta primavera avançada, ja hi floreixen els “gatets” (Antirrhinum molle), planta rupícola i endèmica del Pirineu.

Gatets

Quan entro a la diagonal ascendent em trobo amb el pas més dificil de la tirada: un terreny un xic desplomat on alguns còdols sobresurten d’entre una matriu terrosa. Malgrat el seu aspecte descompost, els còdols es mantenen ferms, però a mi tot plegat em fa una mica d’angúnia i per això supero el pas en A0 i, tot seguit, ja entro a la canaleta per la qual progresso amb bonics i atlètics passos de bavaresa. Així arribo a la incòmoda primera reunió, situada enmig d’aquesta canaleta i al voltant del pobre arbre encara despullat de fulles. Moltes cordades passen de llarg aquesta reunió, però per fer fotos va molt bé.

La primera reunió

Entrant a la primera reunió

Inici del segon llarg

En Pau surt com pot de la reunió i inicia el segon llarg tot continuant per la mateixa canal amunt progressant per un terreny ple de blocs i que sembla un xic descompost. Al capdamunt d’aquesta canal el veig flanquejar una bona estona cap a l’esquerra fins que arriba a la segona reunió.

Vistós flanqueig a l’esquerra

Quan em toca a mi, surto de la reunió i grimpo alegrement entre els blocs de la canaleta, però quan arribo a l’inici del llarg flanqueig... m’aturo de cop! Algunes ressenyes diuen que aquest flanqueig té molt d’ambient... i sí que té ambient, sí! Amb molt de compte, car és un passatge molt aeri, vaig avançant en lleugera diagonal ascendent fins a la segona reunió, penjada de l’esperó, des d’on es tenen bones vistes del pantà i de la cresta de la Coma d’en Gelis.

Avançant pel llarg i aeri flanqueig

La segona reunió

Inici del tercer llarg

Per iniciar el tercer llarg en Pau surt recte amunt per una placa molt dreta de calcària compacta i encrespada. A mitja tirada, però, el veig que torna a fer una altra diagonal ascendent a l’esquerra per una placa inclinada, llisa i de color del rovell. Per a reforçar la seguretat en una esquerda hi posa un friend. Quan arriba al capdamunt de la placa, rodeja l’esperó a l’esquerra i deixo de veure’l.

Assegurant des de la segona reunió

Arribant al capdamunt de la placa

Al meu torn, jo també surto de la reunió per la vertical i encrespada placa, amb moltes i molt variades preses per a les mans, però els peus han d’aprofitar la poca adherència de la roca i els gats rellisquen a cor que vols. Després de pujar per la placa inclinada, al final em trobo que per rodejar l’esperó i entrar a la tercera reunió he de superar un passatge força aeri i espectacular, però gens complicat... si vas de segon de cordada!

Espectacular arribada a la tercera reunió

La tercera reunió

Des de la tercera reunió, ja orientada al sud-est, gaudim d’enlairades vistes del poble de Sant Llorenç de Montgai a la riba del pantà homònim. Per iniciar la quarta i darrera tirada, en Pau surt en vertical per una placa força dreta i qualificada de V, després se’n va a la dreta i deixo de veure’l.

Inici del quart llarg

Quan em toca pujar a mi, comprovo que la placa, malgrat que és força dreta, es deixa fer i així arribo a la base d’un diedre un xic més tombat. Al capdamunt d’aquest diedre flanquejo a l’esquerra i em torno a situar en la vertical de la tirada, al peu d’un altre diedre un xic més dret que em deixa a la quarta i darrera reunió, on en Pau m’assegura tot tapat perquè bufa un vent fort i fresc.

Arribant a la quarta reunió

La quarta i darrera reunió

Des d’aquesta reunió ja sortim al capdamunt de la carena on ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem la fotocim mentre contemplem com davant nostre se’ns desplega pel nord tota la serra del Mont-roig, des de la blanca ermita de Montalegre, a ponent, fins l’alterosa paret de l’Extrem, a llevant, passant per la Pala dels Pelats, la Pala Alta, el coll de Porta i la Pala del Coll de Porta.

Fotocim

La serra del Mont-roig tanca l’horitzó pel nord

Després de tanta contemplació, prenem el corriol de retorn, marcat amb fites, que ens porta cap al barranc de la Formiguera, des d’on veiem que a la cresta Disblia hi ha una cordada a la via Cresta del Tio Maria. Més avall, quan arribem al barranc, veiem com el primer d’aquesta cordada està batallant al pas clau de la via: un difícil diedre qualificat de V+.

Cresta Disblia des del camí de retorn

Cordada a la Cresta del Tio Maria

Així arribem a l’aparcament, on donem per acabada aquesta bella jornada d’escalada al Cilindre de Montgai, que juntament amb la nostra anterior al Diedre Blanqueta i la que pensem fer al serrat del Poll, conformen una trilogia de les serres exteriors del Prepirineu. Fins a la propera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.02.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.