dilluns, 29 de juny de 2020

El Burret, via de la Canal Central

12.06.20  Tants mesos de confinament fan que les ganes de sortir no es puguin aguantar gaire, així que dos dies després de la meva primera escalada post-covid, ja torno “a la carga” aquest cop a Sant Llorenç del Munt i ben acompanyada d’en Jaume i en Pau. La intenció és fer la via de la Canal Central del Cavall Bernat, altrament dit El Burret ja que es tracta d’una petita i solitària agulla separada del cingle principal.

El Burret vist des de prop de Can Pobla

Malgrat la seva poca alçada, de les 23 vies que hi pugen no n’hi ha cap de fàcil, i fins i tot la via Normal, qualificada de IV grau, és força difícil amb passos molt tècnics i atlètics. Això, però, no ens espanta i ja de bon matí fem cap al peu de la via situada en una àmplia esplanada entre el Burret i el cingle del Cap de Mort.

Ressenya de la via

Quan hi arribem encara no hi toca el sol i fa un vent fred i molest que ens obliga a abrigar-nos com si estiguessim a l’hivern. Després d’encordar-nos, en Pau i en Jaume es reparteixen les dues tirades de la via: En Jaume farà la primera i en Pau la segona... i jo faré les fotos! Així en Jaume comença a enfilar-se per la placa en direcció a una marcada fissura-diedre.

Inici de la via de la Canal Central

Per causa de les darreres i abundants pluges, de la fissura es desprèn un regalim d’aigua que baixa pel costat esquerre del diedre i que complica d’allò més la progressió del Jaume. Però poc a poc, i amb bon ofici, resolt la dificultat afegida i arriba al replà on hi ha la primera reunió.

Progressant per la característica fissura-diedre

Un regalim d’aigua afegeix dificultat a la tirada

Quan em toca pujar a mi, no trigo a plantar-me a la base del diedre que s’obre al meu damunt, com una boca oberta plena de relliscoses dents. Per molt que en Pau m’adverteix que no trepitgi les preses molles, de vegades no tinc més remei que posar-hi el peu al damunt. Així, a empentes i rodolons, vaig avançant cap a la primera reunió situada sobre una ampla repisa al peu del següent tram de fissura-diedre on ja ens toca un bon sol.

Avançant per la humida fissura-diedre

Arribant a la primera reunió

Canvi de cordes a la primera reunió

Quan ja estem tots reunits, es fan els canvis de cordes pertinents perquè la segona tirada li toca al Pau, que surt en vertical pel diedre, tot acostant-se a la fissura on s’hi d’entafora amb l’esquena sobre la placa de l’esquerra. Un cop superat aquest mal pas, torna a sortir al diedre amb una impecable tècnica d’oposició.

Inici del segon llarg

En Pau entaforat a la fissura

Atlètica sortida de la fissura

Quan em toca a mi, li dic al Jaume que guardi les distàncies, no per causa del coronavirus sinó perquè recordo que el primer cop que vaig pujar de segona de cordada per aquesta fissura... vaig caure!. Aquest cop, malgrat que la fissura m’escup enfora, l’encaro bé, i amb les indicacions d’en Jaume, que van guiant els meus invisibles peus, acabo sortint entre esbufecs, i així arribo al cim del Burret amb certa dignitat.

En Jaume encarant la fissura

Arribant al cim del Burret

Fotogrup al peu de la via

Quan ens trobem tots al capdamunt del Burret, i després de felicitar-nos, preparem el llarg ràpel que ens deixa de nou al peu de la via on ens fem la foto de grup, per tenir un bon record d’aquest retrobament amb la verticalitat. I com que és prou aviat, en Jaume proposa arrodonir la jornada amb la petita via ferrada Lucky Txei que puja per la Canal Amagada i que en Pau i jo no coneixem.

Dit i fet, deixem al cotxe la major part del material d’escalada, excepte els arnesos, algunes bagues d’ancoratge i una corda... per si de cas. Sortim de la urbanització pel Camí dels Monjos, però als pocs metres el deixem per prendre un sender que es dirigeix al coll del Malpàs, entre els Plecs del Llibre i el Gurugú. Un cop deixem enrera aquest coll, aviat gaudim de les vistes que ens ofereix la Castellassa de Can Torres.

Camí de la Canal Amagada amb la Castellassa de Can Torres

Travessem, amb compte, el Mal Pas...

...i encarem la pujada cap a la Canal Amagada

Després de travessar el delicat Mal Pas de la Castellassa, que sort que està ben sec, ens anem acostant a la base del cingle, on en un punt trobem un corriol a mà esquerra que s’enfila dreturer entre el bosc i que finalitza al peu d’un mur que sembla infranquejable... però una vistosa escletxa paral·lela al mur ens ofereix un pas equipat amb graons. Realment la Canal Amagada fa honor al seu nom.

Entrada a la Canal Amagada

La via ferrada Lucky Txei combina graons de ferro (de dues mides) amb graons d’acer, el primer dels quals està trencat i s’ha de fer un pas una mica llarg per entrar a la canal. Però un cop superat, la resta està força bé i no presenta més problema que el d’anar en compte pel tram més vertical, pel qual ens anem autoassegurant als graons amb les bagues d’ancoratge. En Jaume ha carregat la corda en va, però si no l’arriba a portar... de ben segur que m’hagués fet falta, perquè la "Llei de Murphy" sempre es compleix!

Pujant pel tram més vertical de la ferrada...


...d’on no es pot sortir sense tocar la campaneta!

Així, després de tocar la campaneta que corona la ferrada, sortim de l’escletxa i continuem muntanya amunt per un corriol que desemboca al conegut Camí de la Senyora.

Retornant pel Camí de la Senyora

Per aquest camí arribem de nou a l’ample Camí dels Monjos pel qual baixem de nou al carrer de la urbanització Cavall Bernat, on tenim el cotxe aparcat. I com que ara sí que ja hem fet gana per dinar, ben emmascarats anem a fer un mos al bar del Poliesportiu de Matadepera, tot regat amb unes cerveses ben fresquetes... un plaer dels déus!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.06.20 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Jaume Salat.

dijous, 25 de juny de 2020

Serrat d'en Muntaner, via Alberto González

10.06.20  Després d’algunes visites a l’abarrotat túnel de la Foixarda, en Pau i jo ja tenim ganes de tocar roca de debó. Per això, amb el relaxament del desconfinament i la “nueva normalidad”, que aquí anomenem la represa, a més de les primeres excursions amb cara i ulls, també arriben les primeres escalades.

Serrat d’en Muntaner des del peu de la Pastereta

El passat dimarts dia 9 de juny, en el decurs de l’excursió des del Clot de la Mònica a Sant Joan, en passar sota el serrat d’en Muntaner vaig recordar una via que havia fet amb en Jaume i que em va agradar força: es tracta de la via Alberto González, de 75 metres de recorregut repartits en dos llargs i d’un grau prou assequible, donades les circumstàncies.

Ressenya de la via Alberto González

Així que l’endemà dimecres, en Pau i jo prenem el camí de pujada del Clot de la Mònica i anem fins al peu de la citada via, on ens esperen quatre cabres encuriosides. Des del 4 de març que no tocàvem les cordes i estic una mica espessa amb els nusos i, a més, no em lligo bé la càmera al boudrier... buff. En aquestes, en Pau m’assegura i em diu: Vinga, amunt!

Assegurant des del peu de la via

Una mica maldestre, començo a pujar per una placa inclinada fins a un petit ressalt abalmat. Aquí m’adono que no estic pujant per la via Alberto González, que em queda un xic més a la dreta. En Pau em diu que estic pujant per la via Pizarro. Vull canviar de via però, per causa de les darreres pluges, un vistós regalim d’aigua llisca per la placa i això fa que segueixi pujant per la via Pizarro.

Primers compassos de la via Pizarro

Provo de superar el citat ressalt en lliure... impossible, la pàtina de rovell és massa considerable. Ni tan sols m’atreveixo a passar-lo en A0: penjo els estreps i aprofito tots els seus graons, i que rigui qui vulgui! Un cop “superat” aquest primer entrebanc, continuo pujant per la placa que es va redreçant poc a poc i les xapes sembla que s’allunyin... glup!

Progressant per la placa del primer llarg

Així arribo a una estreta repisa des d’on veig la primera reunió de la via Alberto González just a la meva dreta, però per arribar-hi he de creuar, amb molt de compte, el regalim d’aigua. Un cop situada a la reunió, recupero el company que puja com si res.

Recuperant el primer llarg

Arribant a la primera reunió

La primera reunió amb la Pastereta al fons

La següent tirada li toca al Pau, que surt de la reunió tot fent una lleugera diagonal ascendent a la dreta en direcció al peu d’un “muro wapo”, tal i com resa la ressenya, tot superant una sèrie de petits, però contundents, ressalts. Encara sort que a partir d’aquí la roca ja està ben seca i els “gats” s’agafen d’allò més bé.

Inici de la segona tirada

Assegurant des de la primera reunió

Superant un segon ressalt

Aspecte del “muro wuapo”

Veig el company encarar amb soltura la placa que, des de la reunió, es veu dreta i força fina. Sembla que a ell el confinament no I’ha afectat gens. Quan em toca a mi pujar-la, puc comprovar que realment les preses són força menudes i la placa està molt dreta... sort que pujo amb la corda per davant!

Arribant a la segona i darrera reunió

La segona reunió

Així arribo a la segona reunió on finalitza la via i on ens fem el primer selfie post-covid. Ara toca rapelar la via i, sobretot, recordar com es feia! Estem realment estranyats de que, fent un dia tan bo, no hi hagi ningú més a les parets del serrat d’en Muntaner.

Fotocim

Primer ràpel

Quan arribem de nou al peu de la via, en Pau hagués volgut fer alguna cosa més, però jo per avui ja n’he tingut prou. Estic força cansada i em noto les cames fluixes de l’excursió d’ahir. I és que el meu pensament vola cap als cims, però encara tinc el cos mig confinat. A alguns ens costarà tornar al nivell d’abans de la pandèmia...

De tornada a Collbató, observem que la zona dels Totxos i dels Graus és plena de gom a gom... amb raó no hi havia ningú al serrat d’en Muntaner, perquè tothom està aquí fent escalada esportiva. I tal i com ja preveia en Guillem Arias fa uns mesos al seu blog, sí que ara al material d’escalada s’hi ha d’afegir la mascareta i el gel hidroalcohòlic... almenys per anar al bar a fer unes cervesetes!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.06.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 16 de juny de 2020

Camins de Collbató, 2

Clot de la Mònica - Pas de la Mallenquera - Miradors de Sant Joan - Camí Vell

9.06.20  En la primera sortida amb cara i ulls després del confinament, ens atansem a Collbató per fer un reconeixement previ de la ruta que volem proposar als companys de la sèrie Camins de Collbató. En concret hem pujat pels camins del Clot de la Mònica i del Bassal dels Corbs fins a Sant Joan, hem ascendit a dues elevacions de la zona i hem baixat pel camí del torrent de Santa Caterina i el camí Vell de Collbató. Tot plegat ha estat un bonic itinerari circular d’uns 8,25 Km de recorregut i 665 m de desnivell, que bé mereix la seva descripció com a segona part dels camins esmentats, a l’espera de fer-lo després amb els companys, a l’inrevés i amb algunes variants.

Cal dir que el camí que puja del Clot de la Mònica a Sant Joan havia estat fa anys força malmès i gairebé perdut, amb trams “selvàtics” tal com indicava en el seu moment Ramon Ribera-Mariné en la seva guia Caminant a Montserrat, però ja Jordi Oliver en la seva Guia de Montserrat el considerava recuperat, i així l’hem trobat nosaltres, ben marcat i de bon seguir, malgrat algun petit tram esllavissat.

En ser un dia laborable i constatar una gran tranquil·litat, podem deixar el cotxe al barri del Pujolet, més enllà del gran pàrking habilitat vora els bombers, a l’extrem occidental del poble. Comencem a caminar pel carrer de Pau Bertràn fins al seu final, i continuem per la planera pista que mena a la Vinya Nova. Als 300 m deixem a la dreta l’inici del camí Vell de Collbató al Monestir, pel qual retornarem. Uns 700 m més endavant arribem al pla del Clot de la Mònica (432 m).

Entrant al Clot de la Mònica, encarats
als Pollegons i al serrat d'en Muntaner

Girem a la dreta per un ample camí que flanqueja un camp d’oliveres que tenim a l’esquerra. Aquest camí carreter acaba més amunt en una petita esplanada i seguim a la dreta per un senderó que comença a pujar, en paral·lel al torrent. Comencem a veure senyals blaus, que ja no deixarem fins a Sant Joan. Anem pujant entre les parets del serrat d’en Muntaner, a l’esquerra, i les del serrat de la Pastereta, a la dreta.

Travessem el clot i ens anem apropant a les parets del serrat d’en Muntaner. Després el camí fa un gir a la dreta, travessa novament el clot i agafa la direcció sud tot apropant-se al serrat de la Pastereta. Anem pujant per una zona rocosa que ens permet una bona visió del serrat d’en Muntaner, amb la vistosa agulla del Frare de Baix separada del conjunt.

El serrat d'en Muntaner, amb el Frare de Baix (esquerra)

Carena al peu del serrat de la Pastereta

Arribem a un carener que es desprén del serrat de la Pastereta, on girem a l’esquerra, tot recuperant la direcció nord. Tanmateix, deixem poc després aquest esquenall de roca per continuar avançant pel boscós vessant del clot. El camí es torna a apropar a les parets del serrat d’en Muntaner, mentre va guanyant alçada amb diversos revolts, alguns dels quals amb marges de paret seca.

Arribem més amunt a la cruïlla (726 m) amb el camí que puja al coll dels Pollegons per l’Artiga Baixa i l’Artiga Alta (senyals grocs), que deixem a l’esquerra. Una llenca de roca al costat d’aquesta cruïlla indicava les direccions als Pollegons i a Sant Joan; ara la pintura està molt esborrada i amb prou feines es distingeixen els noms. Seguim, doncs, a la dreta, en direcció a Sant Joan (senyals blaus), pel camí del Bassal dels Corbs.

A la cruïlla amb el camí de les Artigues i Pollegons (esq.)

Travessem poc després un portell, excavat a la roca, El camí baixa uns metres i tot seguit comença una pujada forta i sostinguda, amb diverses llaçades, mentre anem tenint una extensa vista de la regió de Santa Magdalena, amb el sector de la Plantació en primer terme, així com dels Pollegons i, més enllà, de Sant Jeroni, Ecos i el Montgrós.

El sector de la Plantació, a la regió de les Magdalenes

Vista cap a les regions dels Ecos i Sant Jeroni

Continuem pujant amb llaçades, cada cop més curtes, fins que sortim a un carener situat entre el serrat de la Pastereta i el contrafort de la Miranda de Santa Magdalena. Seguim guanyant alçada, a voltes pel carener, a voltes encara per trams de bosc, amb algun punt on el camí s’ha esllavissat un xic i ens obliga a remuntar-lo ajudats per arrels i troncs. Sortim del bosc i assolim definitivament la carena, enfront de l’esmentat contrafort de la Miranda, i amb una bona vista de la Gorra Frígia, a la nostra esquerra, mentre que a la dreta veiem el coll cap a on hem d’anar.

Assolim la carena, al capdamunt de la Pastereta

Avancem encarats al contrafort de la Miranda de Santa
Magdalena, amb el Mirador de Sant Joan a la dreta

Escaladors a la Gorra Frígia

Girem, doncs,  a la dreta per travessar un pelat de roca; aquest curt flanqueig, malgrat estar la roca un xic humida de les darreres pluges, no presenta cap dificultat.

Flanquegem el contrafort de la Miranda de Santa Magdalena

A la sortida d’aquest tram trobem a l’esquerra, al peu de la paret, el bassal dels Corbs. Es tracta de dos petits clots que conserven l’aigua de la pluja d’aquests darrers dies.

El modest Bassal dels Corbs

Des d’aquí, a la capçalera del torrent del Misser, una breu pujada ens situa al pas de la Mallenquera (1020 m), un collet entre el Mirador de Sant Joan, a l’esquerra, i la Miranda de Santa Caterina, a la dreta, i que dóna accés al sector de Sant Joan, amb la capella homònima visible des del capdamunt del coll.

A l'estret pas de la Mallenquera

Baixem per la banda oposada, tot endinsant-nos al bosc. Al final de la baixada deixem a la dreta un estret sender que baixa a l’ermita de Santa Caterina. Travessem un clap de roca i tornem a pujar uns metres fins a sortir al camí cimentat de Sant Joan, al punt on fa una corba pronunciada, entre la moderna capella de Sant Joan i l’antiga de Sant Onofre.

Abans, però, de continuar cap a Sant Joan, ens cal pujar a les dues elevacions de la jornada. Girem a l’esquerra per un viarany que ressegueix la roca, on hi ha excavades antigues canaletes que recollien l’aigua. El sender queda interromput als pocs metres per un gran esbarzer, i cal continuar roca amunt per uns graons tallats a la pedra. Ens anem decantant cap a l’esquerra per retrobar el sender, amb antics senyals verds, que mena directament al pla rocós del Mirador de Sant Joan (1048 m).

Esglaons tallats a la roca

A l'aplanat cim del Mirador de Sant Joan

Sobre el nom d’aquesta roca hi ha una certa confusió. En diverses ressenyes i mapes, se li assigna el nom de Miranda de Sant Joan, quan aquesta és l’agulla situada entre la Miranda de Santa Caterina i la Gorra Marinera, amb vies d’escalada accessibles des del camí cimentat de Sant Joan. Al seu torn, la cota veïna que tenim uns 25 m damunt nostre, i que constitueix el cim del Contrafort de la Miranda de Santa Magdalena, és el que rep el nom, en les ressenyes d’escalada, de Mirador de Sant Joan.

El contrafort de la Miranda de Santa Magdalena (esq.),
separat de la propia Miranda per un collet

Val la pena de pujar en cinc minuts a aquesta elevació, que aquí presenta la seva cara més suau. Assolim, doncs, sense cap dificultat, el Contrafort de la Miranda de Santa Caterina o bé el Mirador (nord) de Sant Joan (1073 m). Es tracta d’una talaia molt millor que l’anterior, amb un ampli panorama cap a l’oest i el nord de la serralada, des de les roques dels Pallers al Cavall Bernat.

Deixem uns metres avall el Mirador de Sant Joan...

... i pugem al veí contrafort de la Miranda

Al cim del contrafort, també considerat Mirador de Sant Joan,
amb vistes al Montgrós, Ecos, Sant Jeroni i el Cavall Bernat

La Miranda de Santa Magdalena (dreta), al davant
de la Magdalena Superior (centre) i la Gorra Frígia

Baixem a retrobar el sender per on hem arribat, el qual desfem fins a l’esmentada corba del camí cimentat de Sant Joan. Seguim a la dreta fins a la propera capella de Sant Joan, on fem un mos en plena solitud, només trencada per unes cabres que veiem avançar sobre el rocam de la Miranda de Santa Magdalena.

Pel camí cimentat de Sant Joan

La Miranda de Sant Joan i la Gorra Marinera
es drecen sobre el camí de Sant Joan

Continuem uns metres per aquest camí fins que, tot just abans de creuar el torrent de Sant Joan, el deixem per continuar, a la dreta (pal indicador a Collbató) pel camí del torrent de Santa Caterina o drecera de Sant Joan, que des d’aquí baixa fins al camí Vell de Collbató. L’inici d’aquest camí està un xic ocupat per la vegetació, però poc després ja guanya en amplitud.

Per una cornisa, a l'inici de la drecera de Sant Joan

Travessem per un collet la serra de Sant Joan, amb la capella de Sant Joan enlairada darrere nostre, i comencem una baixada, sempre moderada, per sobre el marge esquerre del torrent de Santa Caterina (a la nostra dreta). A la part superior gaudim d’una vista completa sobre el conjunt d’elevacions format per la Miranda de Santa Magdalena, els “dos” Miradors de Sant Joan i les Mirandes de Santa Caterina i de Sant Pere, desplegades succesivament de major a menor alçada.

Panorama sobre les Mirandes i Miradors del sector

Collet al camí del torrent de Santa Caterina

Tram empedrat i amb marges

Més avall travessem un parell de collets i ens anem enclotant fins a sortir al camí Vell de Collbató al Monestir, que seguim a la dreta, tot fent a l’inversa un tram de l’excursió anterior. Anem uns metres pel pedregós llit del torrent de Santa Caterina, i en sortim per la dreta. Anem planejant en direcció sud i no triguem en passar vora la boca de l’avenc Petit de Costa Dreta.

A l'inici del tram empedrat de les Voltes

S’ínicia aquí el sector de les Voltes, per on el camí traça dues grans llaçades; en aquest indret hi arriba per l’esquerra el sender que puja de la drecera de Fra Garí. Continuem en direcció oest, tot passant per la llenca vermellosa de la Roca Llissa, les parets de la Roca dels Polls, i poc després per la Taca Blanca, transformada ja fa molt de temps en una gran estelada pintada a la roca.

Avancem cap a la Roca dels Polls

A la base de la Roca dels Polls

Continuem cap a la gran estelada vora el camí


En aquest punt hi arriba la drecera dels Graus, per on opcionalment podriem baixar a Collbató, però com ja la vam pujar en l’anterior excursió, decidim continuar pel camí Vell.

El camí per l'ampla cornisa de roca queda tallat pel clot de Lladerns. Aquí cal estar atents (hi falten senyals) per anar resseguint el torrent de baixada, sense travessar-lo de moment. Més avall sortim del clot per la dreta i poc després, altre cop per camí ample i rocós, travessem la carena del serrat de la Guàrdia. Vora el camí, sota una roca, hi podem veure una petita surgència que els darrers aiguats han fet aflorar.

Surgència vora el camí, al serrat de la Guàrdia

Travessem un altre clot o torrent, menys pronunciat i sense nom al mapa. Continuem baixant i no triguem en passar per la cova de les Bagasses o del Casalot, a l’esquerra del camí. Es tracta d’una petita cavitat amb una boca d’uns 5 m d’amplada per només 40 cm d’alçada, que dóna pas a una galeria de sostre molt baix i de només 6 m de llarg.

L'estreta i allargada boca de la cova de les Bagasses

Arribem poc més avall a la gropa d’una petita i aplanada carena. Podem seguir a l’esquerra per un camí ample que fa un revolt, o bé baixar a la dreta pel roqueter (senyals grocs), una opció més directa que és la que nosaltres agafem. Al final d’aquest tram de roca sortim a una ampla pista, entre camps, que enllaça poc més avall amb el camí de Collbató a la Vinya Nova; abans de desembocar-hi, podem veure a má dreta, entre la vegetació, les precàries restes d’una paret, testimoni de l’antiga hostatgeria del Casalot.

Tram final del camí Vell de Collbató

Un cop a la pista principal, ja només ens resten 300 m per entrar a Collbató pel carrer de Pau Bertran, on finalitzem aquesta interessant ruta montserratina de grans panoràmiques. Esperem retrobar ben aviat els companys perquè en gaudeixin també d’aquests bells indrets.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 9.06.20 per Isabel Benet i Ventu Amorós.