dilluns, 29 de juny de 2020

El Burret, via de la Canal Central

12.06.20  Tants mesos de confinament fan que les ganes de sortir no es puguin aguantar gaire, així que dos dies després de la meva primera escalada post-covid, ja torno “a la carga” aquest cop a Sant Llorenç del Munt i ben acompanyada d’en Jaume i en Pau. La intenció és fer la via de la Canal Central del Cavall Bernat, altrament dit El Burret ja que es tracta d’una petita i solitària agulla separada del cingle principal.

El Burret vist des de prop de Can Pobla

Malgrat la seva poca alçada, de les 23 vies que hi pugen no n’hi ha cap de fàcil, i fins i tot la via Normal, qualificada de IV grau, és força difícil amb passos molt tècnics i atlètics. Això, però, no ens espanta i ja de bon matí fem cap al peu de la via situada en una àmplia esplanada entre el Burret i el cingle del Cap de Mort.

Ressenya de la via

Quan hi arribem encara no hi toca el sol i fa un vent fred i molest que ens obliga a abrigar-nos com si estiguessim a l’hivern. Després d’encordar-nos, en Pau i en Jaume es reparteixen les dues tirades de la via: En Jaume farà la primera i en Pau la segona... i jo faré les fotos! Així en Jaume comença a enfilar-se per la placa en direcció a una marcada fissura-diedre.

Inici de la via de la Canal Central

Per causa de les darreres i abundants pluges, de la fissura es desprèn un regalim d’aigua que baixa pel costat esquerre del diedre i que complica d’allò més la progressió del Jaume. Però poc a poc, i amb bon ofici, resolt la dificultat afegida i arriba al replà on hi ha la primera reunió.

Progressant per la característica fissura-diedre

Un regalim d’aigua afegeix dificultat a la tirada

Quan em toca pujar a mi, no trigo a plantar-me a la base del diedre que s’obre al meu damunt, com una boca oberta plena de relliscoses dents. Per molt que en Pau m’adverteix que no trepitgi les preses molles, de vegades no tinc més remei que posar-hi el peu al damunt. Així, a empentes i rodolons, vaig avançant cap a la primera reunió situada sobre una ampla repisa al peu del següent tram de fissura-diedre on ja ens toca un bon sol.

Avançant per la humida fissura-diedre

Arribant a la primera reunió

Canvi de cordes a la primera reunió

Quan ja estem tots reunits, es fan els canvis de cordes pertinents perquè la segona tirada li toca al Pau, que surt en vertical pel diedre, tot acostant-se a la fissura on s’hi d’entafora amb l’esquena sobre la placa de l’esquerra. Un cop superat aquest mal pas, torna a sortir al diedre amb una impecable tècnica d’oposició.

Inici del segon llarg

En Pau entaforat a la fissura

Atlètica sortida de la fissura

Quan em toca a mi, li dic al Jaume que guardi les distàncies, no per causa del coronavirus sinó perquè recordo que el primer cop que vaig pujar de segona de cordada per aquesta fissura... vaig caure!. Aquest cop, malgrat que la fissura m’escup enfora, l’encaro bé, i amb les indicacions d’en Jaume, que van guiant els meus invisibles peus, acabo sortint entre esbufecs, i així arribo al cim del Burret amb certa dignitat.

En Jaume encarant la fissura

Arribant al cim del Burret

Fotogrup al peu de la via

Quan ens trobem tots al capdamunt del Burret, i després de felicitar-nos, preparem el llarg ràpel que ens deixa de nou al peu de la via on ens fem la foto de grup, per tenir un bon record d’aquest retrobament amb la verticalitat. I com que és prou aviat, en Jaume proposa arrodonir la jornada amb la petita via ferrada Lucky Txei que puja per la Canal Amagada i que en Pau i jo no coneixem.

Dit i fet, deixem al cotxe la major part del material d’escalada, excepte els arnesos, algunes bagues d’ancoratge i una corda... per si de cas. Sortim de la urbanització pel Camí dels Monjos, però als pocs metres el deixem per prendre un sender que es dirigeix al coll del Malpàs, entre els Plecs del Llibre i el Gurugú. Un cop deixem enrera aquest coll, aviat gaudim de les vistes que ens ofereix la Castellassa de Can Torres.

Camí de la Canal Amagada amb la Castellassa de Can Torres

Travessem, amb compte, el Mal Pas...

...i encarem la pujada cap a la Canal Amagada

Després de travessar el delicat Mal Pas de la Castellassa, que sort que està ben sec, ens anem acostant a la base del cingle, on en un punt trobem un corriol a mà esquerra que s’enfila dreturer entre el bosc i que finalitza al peu d’un mur que sembla infranquejable... però una vistosa escletxa paral·lela al mur ens ofereix un pas equipat amb graons. Realment la Canal Amagada fa honor al seu nom.

Entrada a la Canal Amagada

La via ferrada Lucky Txei combina graons de ferro (de dues mides) amb graons d’acer, el primer dels quals està trencat i s’ha de fer un pas una mica llarg per entrar a la canal. Però un cop superat, la resta està força bé i no presenta més problema que el d’anar en compte pel tram més vertical, pel qual ens anem autoassegurant als graons amb les bagues d’ancoratge. En Jaume ha carregat la corda en va, però si no l’arriba a portar... de ben segur que m’hagués fet falta, perquè la "Llei de Murphy" sempre es compleix!

Pujant pel tram més vertical de la ferrada...


...d’on no es pot sortir sense tocar la campaneta!

Així, després de tocar la campaneta que corona la ferrada, sortim de l’escletxa i continuem muntanya amunt per un corriol que desemboca al conegut Camí de la Senyora.

Retornant pel Camí de la Senyora

Per aquest camí arribem de nou a l’ample Camí dels Monjos pel qual baixem de nou al carrer de la urbanització Cavall Bernat, on tenim el cotxe aparcat. I com que ara sí que ja hem fet gana per dinar, ben emmascarats anem a fer un mos al bar del Poliesportiu de Matadepera, tot regat amb unes cerveses ben fresquetes... un plaer dels déus!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.06.20 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Jaume Salat.

Cap comentari:

Publica un comentari