Pic de Baborte

1-2.10.22  Després d’una primera glopada de fred a inicis de tardor, pel primer cap de setmana d’octubre anuncien un temps esplèndid... És el moment de moure’ns cap al pic de Baborte, situat al nord de la Vall Ferrera a l’ombra de tota una constel·lació d’emblemàtics “tresmils” com són la Pica d’Estats, el Sotllo, el pic de Verdaguer, la Punta Gabarró i el Montcalm. Creiem que, ja passat l'estiu, aquest racó del Pirineu no estarà gaire concorregut.

El Sotllo i la Pica des del coll de Baborte

Amb aquest pensament tant innocent fem cap al Pallars Sobirà i, poc més amunt de Llavorsí ja entrem de ple a la Vall Ferrera. Des d’Areu, el darrer poble de la vall, prenem la llarguíssima pista de terra que recorre aigües amunt el curs del riu Noguera de Vallferrera. En passar pel Pla de la Farga ja veiem que a l’aparcament no hi cap ni una agulla... boletaires, pensem nosaltres. Així, al cap d’una hora de prudent conducció per la pedregosa pista, arribem a l’aparcament del pont de la Molinassa que està buit... estarem sols.

Creuem el pont sobre el barranc de Sotllo

Amb aquest convenciment tan innocent, creuem els ponts sobre la Noguera de Vallferrera i el barranc de Sotllo, per on l’aigua baixa impetuosa, i ja enfilem cap a la cabana de Bassello (o Bacello). El camí està folrat de safrà bord (Crocus nodiflorus), les flors de la tardor per excel·lència que donen color als prats ressecs per la sequera.

Safrà bord

La cabana de Bassello

La cabana amb els pics de Norís i Monteixo al fons

A la cabana aprofitem per fer un petit descans abans d’emprendre la costeruda pujada que ens deixa a les envistes de l’estany de Baborte i el refugi homònim. Al vessant nord encara queden petites congestes de la primera nevada de la temporada. Abans d’arribar al refugi, però, aprofitem per omplir les cantimplores en una font propera a l’estany.

Estany de Baborte

Anem cap al refugi...

...tot rodejant l’estany

Aquí ja tenim la primera sospita de que no estarem tan sols com pensàvem, però la sorpresa ens l’enduem quan, arribant al petit refugi metàl·lic, dit del Cinquantenari, ens assabentem de que ja són 11 les persones que pensen pernoctar... i encara hi ha més en camí! Les “mentes pensantes” comencen a fer els seus càlculs i a l’Alfons li sembla que estem a la cambra de proa d’un submarí... i té raó!

Al petit refugi no hi cap ni una agulla

Al final aconseguim encabir-nos, com sardines en una llauna, 18 persones i un gos talla XL en un refugi de 9 places, cosa que jo no ho havia vist mai, i el més bo és que tots pensàvem que estarien sols a la muntanya... que innocents!

Primeres llums sobre l’estany de Baborte

Després de passar la nit, més o menys bé segons la situació, a les 7 del matí sonen els despertadors. Tots ens posem en marxa al mateix temps i sortim a fora del refugi a esmorzar ja que dins és impossible, i encara sort que no fa massa fred. Nosaltres a les 8 del matí ens carreguem les motxilles a l’esquena i marxem en direcció nord tot travessant el circ de Baborte, ple de petits estanys on s’hi emmirallen els relleus que ens envolten encara enfarinats per la nevada de divendres.

El Tres Pics sobre la coma de Baborte

Així arribem al coll de Baborte, just sobre la Coma de Sotllo i els seus estanys, on tenim una primera visió del grandiós conjunt de muntanyes que acompanyen la Pica d’Estats, així com de l’estany de Sotllo encara a l’ombra. A llevant del coll s’aixeca l’alterós pic de Pedres Blanques i a ponent el nostre objectiu: el Pic de Baborte.

El Sotllo i la Pica ja treuen el cap sobre el coll de Baborte

La trilogia formada pel Pic Verdaguer,

la Pica d’Estats i la Punta Gabarró

Després d’un breu descans, prenem un corriol marcat amb fites que s’enfila decidit entre blocs de pedres i claps de gespa on s’hi acumula una mica de neu. Conforme pugem el trams rocosos es fan més freqüents i hem de grimpar una mica però sense cap perill.

Pugem cap al Pic de Baborte

Travessant un tram rocós

Ens enlairem per sobre el Circ de Baborte

Al cap de dues hores d’haver sortit del refugi, arribem al cim del Baborte (2.934 m) on, després de felicitar-nos per tan lluïda ascensió i fer-nos les “fotocim” de rigor, ens quedem una bona estona fent un mos i contemplant el paisatge que se’ns desplega al nostre voltant on, a ponent, tenim el massís de la Maladeta, presidit per l’Aneto i la seva exigua gelera, seguidament tenim els pics de Mont-roig i Certascan al nord, ben a prop estan el Sotllo i la Pica d’Estats i, finalment, el Medacorba, Norís i Monteixo tancant l’horitzó per l’est i el sud.

Al cim del Baborte amb vistes a la Maladeta,

Mont-roig, Mont Valier i Certascan

Fotocim

Retornem pel mateix camí d’anada

Un cop repassats tots aquests imponents relleus toca abandonar el cim ja que, encara que és molt aviat ens espera un descens de 1.100 m de desnivell fins arribar de nou a l’aparcament del pont de la Molinassa, on ens espera el cotxe i un bon bany de peus a les fredes aigües del riu Noguera de Vallferrera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 1-2.10.22 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Ramon Boldú.

Escalades a la Magdalena Superior

Els dies 9 de juny i 9 de setembre vam fer dues escalades de categoria: la via 98 Octans i la Via del Simón que recorren les cares est i sud-est, respectivament, de la Magdalena Superior, alterosa agulla situada a la regió de les Gorres de Montserrat. Entre aquestes dues dates, s’ha esdevingut un dels estius més calorosos dels darrers temps, amb alguns episodis de tancament del massís per l’alt risc d’incendi...

La regió de les Gorres de Montserrat

La Magdalena Superior amb el recorregut

de les vies 98 Octans i la Via del Simón

La 98 Octans és una via de 140 m oberta per Guillem Arias, Esteve Fabra i Manel Pedro l’any 1985 però que fou reequipada amb parabolts l’any 2004. Així que vam decidir escalar-la durant una petita treva de la calor que ens estava fuetejant des del mes de maig.

Ressenya de la via

Tanmateix vam sortir ben aviat ja que el camí d’aproximació és prou llarg. Així, després de deixar enrere les restes de l’ermita de Santa Anna, enfilem cap al peu de les Gorres i ens escolem per la canal que separa la Gorra Frígia de la Magdalena Superior. A mitja pujada prenem un corriol a l’esquerra que ens deixa al peu de la via. El cel està una mica núvol i la paret està a l’ombra.

Enfilant la primera tirada

La primera tirada, malgrat que és la més llarga també és la més “senzilla” i per això en Pau me la deixa per a mí que, amb les cordes de 50 m, arribo ben justeta a la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

Inici de la segona tirada

A partir d’aquí la placa es va redreçant amb l’alçada i la dificultat augmenta fins al IV+ en acostar-nos a la segona reunió, però la roca és excel·lent i i la tirada està molt ben assegurada per la qual cosa l’escalada es fa molt agradable. A més no fa gens de calor... al contrari, fa fresqueta i tot!

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

El tercer llarg ja és una altra història ja que la placa continua redreçant-se i la dificultat augmenta fins el V+ en el tram de més dificultat de la via, tram que en Pau passa en lliure però que jo ho he de passar en rigorós artificial, ara bé... com que és una via equipada per en Guillem Arias, no tinc cap mena de problema!

Progressant en artificial pel tercer llarg

La tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

La quarta i darrera tirada no és del tot rectilínia, sinó que fa una certa diagonal ascendent a l’esquerra, amb un pas intermig que algunes ressenyes qualifiquen de V-. És una tirada força mantinguda on el sol, que es va amagant darrera el cim, encara arriba a molestar el progrés d’en Pau en els seus primers passos.

Inici del quart i darrer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Així arribem al cim de la Magdalena Superior on l’atmosfera un xic boirosa ens escatima les vistes llunyanes... però tant se val! Després de felicitar-nos per tan lluït ascens, rapelem per la via Normal fins al coll entre el Contrafort de la Magdalena i l’Ullal on donem per finalitzada aquesta jornada d’escalada.

Cim de la Magdalena Superior amb vistes al monestir

i la regió de Sant Benet

Com ja he dit, després de passar la calorada de l’estiu, on només s’estava bé per sobre els 2000 m d’alçada, tornem, tres mesos després, a la Magdalena Superior per pujar per una via que li teniem posat l’ull des que la vam veure fa just dos anys tot escalant la via Charlot: es tracta de la Via del Simón, d’uns 160 m de recorregut repartits en cinc llargs. Fou equipada amb espits per Manuel Muñoz l’any 1988; tanmateix amb posterioritat la via ha estat arreglada amb algun parabolt.

Ressenya de la Via del Simón

Així que aprofitem una altra treva de la calor ja que la via discorre tota ella per la cara sud-est. Fem el mateix camí d’aproximació i, en arribar al peu de la Magdalena Superior, fem una petita grimpada fins un bosquet penjat on ens “calcem” el material. La primera tirada és un tràmit cap a la veritable escalada... i per això la faig jo, tot assegurant-me als troncs d’un parell d’arbrets, fins a la primera reunió situada a tocar de la canal i a l’extrem del característic llavi que ratlla la base de l’agulla.

Grimpant cap a la primera reunió

Primers compassos de la via

Només veient l’inici, tinc la sospita que aquesta via em serà més difícil que la 98 Octans, ja que per començar s’ha de superar la balmeta que dibuixa el característic llavi, per on en Pau s’enfila decidit, però que jo només puc vèncer a base de penjar els estreps... comencem bé! Després d’això, la tirada continua per una placa força dreta però que es deixa fer.

Arribant a la segona reunió

Per a iniciar el tercer llarg, en Pau es desplaça cap a l’esquerra i va pujant per una dreturera placa tot fent una clara diagonal ascendent i acostant-se a la canal. Veient com el company es pensa dues vegades cada pas que fa, ja veig que la festa s’ha acabat!

Iniciant el tercer llarg

I efectivament, quan em toca a mi veig que la tirada és molt mantinguda i obligada, amb una dificultat que en alguns trams supera el V grau, per això, de tant en tant, m’agafo de les cintes per descansar de tanta dificultat! Així, a empentes i rodolons, arribo a la tercera reunió situada per damunt d’un gran arbre i al peu d’una llastra que dibuixa un vistós diedre on hi ha un pot de “piades”.

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Contundent inici del quart llarg

Ara toca la tirada més atlètica de la via, on en Pau s’hi dedica a fons, tot batallant entre la placa i la fissura del diedre. Fa un bon sol, però jo no tinc gens de calor. Mentre el company va guanyant metres pas a pas, jo em fixo que hi ha una cordada a l’Ullal de la Magdalena.

Al tram més atlètic de la via

Assegurant des de la tercera reunió

Quan em toca a mí, un cop més he de treure els estreps per sortir de la reunió, però la tirada és “de obligado cumplimiento” i els estreps no em serveixen de gaire perquè les cintes estan sempre massa amunt... sort que la quarta reunió és aprop i en Pau pot tibar-me d’allò més.

Progressant per la difícil quarta tirada

Així, combinant el lliure amb totes les “trampes” possibles, arribo a la culminació de la tirada: un pas de bavaresa invertida on he de posar tots els sentits per a superar-la, això sí, sempre sota l’atenta mirada d’en Pau que, des de la reunió, em dona tota mena de consells. Esbufegant arribo a la quarta reunió, on pregunto si la següent tirada és igual...

Arribant a la quarta reunió

A la quarta reunió, situada damunt la llastra i a tocar d’un bonic matoll florit de montserratines (Centranthus ruber), mentre ens passem el material demano al Pau per la via que estan fent la cordada que he vist més avall, i em diu que és la via Ulu-Apa a l’Ullal de la Magdalena i que ja vam fer l’any 2017... com passa el temps!

Cordada a la via Ulu-Apa de

l’Ullal de la Magdalena

Inici del cinquè i darrer llarg

Seguidament en Pau inicia la cinquena i darrera tirada, tot enfilant-se al capdamunt de la llastra per un terreny una mica descompost. Després ja progressa per una placa tot decantant-se cap a l’esquerra a buscar una mena d’escletxa per on s’escola cap al cim. Quan em toca a mi, pujo com puc per la dreturera placa que, de totes maneres, em sembla d’un grau més “assequible” comparat amb l’anterior tirada.

Progressant per la dreturera placa

Fotocim

Així ens trobem de nou al capdamunt de la Magdalena Superior des d’on veiem moltes cordades pujant a la Gorra Frígia i molts turistes pujant a la Miranda de Santa Magdalena. Després de felicitar-nos i, aquest cop sí, fer-nos la fotocim de rigor, emprenem el descens amb els dos ràpels que ens deixen al peu del Contrafort, des d’on baixem cap a les restes de l’ermita de Santa Magdalena i cap a les Escales de Jacob... i com diria el nostre company:“una més a la col·lecció”!

ISABEL BENET. Activitats realitzades els dies 9.06.22 i 9.09.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Escalades al Serrat de la Pastereta

Entre mitjans de maig i inicis de juny, i enmig d’una successió d’onades de calor d’aquelles que fan història, en Pau i jo hem anat tres setmanes seguides a escalar a la cara oest del serrat de la Pastereta, potent muralla que jo només coneixia de vista i que està a l’ombra una bona part del matí. Allà hem fet tres vies “assequibles” situades prop de seva aresta sud: la Funció clorofíl·lica, la Josep Nieto i la Vilmanbar.

Cara oest del serrat de la Pastereta

Recorregut de les vies Funció clorofíl·lica,

Josep Nieto i Vilmanbar

El 18 de maig anem a fer la via Funció clorofíl·lica, una línia d’uns 120 m de recorregut, repartits en tres llargs i oberta l’any 1992 per Joan Rovira i Ricard Darder. És la que es troba més a prop de l’Aresta Sud.

Anem cap a la cara oest de la Pastereta

Ressenya de la via Funció Clorofíl·lica

Així sortim de bon matí del barri del Pujolet de Collbató en direcció a la Vinya Nova. Quasi 1 Km després prenem la desviació cap al Clot de la Mònica des d’on remuntem entre els serrats d’en Muntaner i de la Pastereta. En arribar al peu de la muralla ens trobem amb el company Joan Asín, que fa cordada amb la Isabel Notivoli. Una altra cordada formada per en Ramir Aparisi i Felip Linares que ja estan pujant per la via Josep Nieto la qual es troba immediatament a l’esquerra de la nostra. Avui escalarem amb molt bona companyia.

Inici de la via

El primer llarg recorre una placa força dreta que al capdamunt s’ajeu una mica. L’entrada a la primera reunió, però, és un xic dificultosa ja que s’ha de superar un petit desplom que jo soluciono ràpidament amb un pas d’A0.

Progressant per la placa del primer llarg

Primera reunió sobre un petit desplom

En el segon llarg, que recorre un marcat esperó, en Pau i la Isabel Notivoli progressen de manera paral·lela, ja que les dues vies estan molt juntes i quasi es confonen. Així ens trobem tots a la segona reunió situada sobre un bon replà.

Pujant per l’esperó del segon llarg

Com que el darrer llarg és de IV grau, en Pau me’l deixa per a mi. Així, mentre jo progresso en diagonal ascendent cap a la dreta, en direcció a l’aresta, en Joan se’n va a l’esquerra a buscar una contundent placa.

Inici del tercer llarg

Així en Joan i jo assolim les nostres respectives reunions de final de via, a on arriben poc després els nostres companys. Aquí també ens reunim amb la cordada d’en Ramir i en Felip i tots plegats baixem per la cara sud en un llarguíssim ràpel de quasi 60 m.

En Pau arribant a la tercera i darrera reunió

En Joan i la Isabel també finalitzen la seva via

El ràpel per la cara sud

Un cop tots avall, retornem tot flanquejant pel peu de l’aresta sud fins a trobar de nou el camí marcat en blau que ens deixa al Clot de la Mònica. En Joan ens explica que ells tenen el cotxe a l’hípica, prop del cementiri de Collbató i, com fa una calor de mil dimonis, per decisió unànime decidim posar-hi remei amb unes bones gerres de cervesa.

De nou a l’entrada del Clot de la Mònica

Aprofitant una petita treva de la calor, el 26 de maig decidim tornar a la Pastereta però aquest cop deixem el cotxe a l’hípica des d’on prenem una pista que, en uns 400 m, ens deixa a l’entrada del Clot de la Mònica... l’estalvi és considerable. Anem a fer la Josep Nieto, una via també d’uns 120 m de recorregut, oberta per J. Grau, J. Estruch i F. Domínguez l’any 1993 i que és una mica més “picant” que la que vam fer la setmana anterior.

Ressenya de la via Josep Nieto

Inici de la via

D’entrada la via comença per una placa molt dreta i amb les preses tan justes que jo he de “trampejar” una mica. Aquest primer tram puja prop d’una fissura on en Pau ha posat alguns friends per reforçar la seguretat. A mitja tirada hi ha un diedre-fissura que es soluciona amb passos molt atlètics. Per contra, l’entrada a la primera reunió no és tan dificultosa com en la via Funció clorofíl·lica.

Progressant pel diedre-fissura

Arribant a la primera reunió

Mentre en Pau s’enfila pel marcat esperó de la segona tirada, jo em fixo que molt més a la dreta hi ha una altra cordada que inicia el seu particular ascens. Avui, al contrari de fa una setmana, fa quasi fresqueta i per això no em trec la màniga llarga. Així ens trobem de nou al còmode replà on està situada la segona reunió.

Replà de la segona reunió

Progressant per la placa del darrer llarg

Per iniciar el tercer i darrer llarg, en Pau surt en vertical per enfilar-se, amb un pas que ell qualifica de “raro”, a una llastra que finalitza en una contundent placa amb una dificultat de V mantingut, per la qual el company es desplaça “como Pedro por su casa”, tot fent una diagonal ascendent a l’esquerra. Jo, però, per aquesta placa vaig una mica justeta.

Arribant a la tercera i darrera reunió

Com no portem cordes de 60 m, no podem rapelar per la cara sud com l’altre dia, així que preparem les cordes per baixar per la mateixa via. Mentre rapelem, veiem que la parella de l’altra cordada estan fent una via de categoria: la Top-Less, de dificultat 6a obligat, per la qual cosa ens regalen belles imatges de la seva dificilíssima escalada.

Cordada a la via Top-less

No contents amb això, el dia 2 de juny tornem a la muralla de la Pastereta per fer una via que està més a l’esquerra de la Josep Nieto i que encara és més “picant”: la Vilmanbar, una via oberta per Moragas, García, Sales i Majó l’any 2001.

Ressenya de la via

Contundent inici de la via

Per començar, el pas més difícil de la via ja es troba al mig de la primera tirada: un llavi horitzontal que ratlla la verticalitat de la placa i que jo he de passar amb els estreps posats. I encara sort que en Pau no es salta la primera reunió com figura a la ressenya que portem. Aquí fa un airet fresquet que m’obliga a posar-me el paravent.

Arribant a la primera reunió

Difícil inici del segon llarg

Per iniciar la segona tirada, el company es desplaça tot fent una diagonal ascendent a la dreta i, després de creuar una mena de canal herbada, fa un canvi de placa amb un pas molt difícil i que jo també he de fer en artificial perquè és un xic desplomat. Després ve una placa molt vertical i mantinguda per on es progressa en lleugera diagonal a l’esquerra fins la penjada segona reunió.

La penjada segona reunió

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

La tercera tirada continua progressant per una placa molt vertical on hi ha un pas de V+, però que s’ajeu una mica quan arriba a la tercera reunió. Quan em toca a mi, el pas més difícil de la tirada el puc superar en A0 i així arribo al còmode replà on està situada la tercera reunió. Avui no hi ha ningú a la paret.

Arribant a la tercera reunió

Fotocim

Rapelant la via

Com hem començat un xic més tard que els altres dies i ja ens comença a tocar el sol i a fer calor, decidim donar per acabada aquesta tanda d’escalades a la Pastereta. Així, després de felicitar-nos i fer-nos la fotocim, rapelem per la mateixa via que ens ofereix enlairades vistes del Serrat d’en Muntaner i de la Vinya Nova.

ISABEL BENET. Activitats realitzades els dies 18.05, 26.05 i 02.06 per Isabel Benet i Pau Vázquez.