dilluns, 28 de juliol del 2014

Tossa Plana de Lles, per l'antic rec

16.07.14  Ja fa algun temps que voliem fer aquesta variant de pujada a la Tossa Plana de Lles que va seguint un antic rec, però sempre el mal temps ens ho havia impedit. Avui sembla que la meteorologia ens serà benigna i per això enfilem, des de Martinet, la carretera d’accés a l’estació d’esquí de fons de Cap de Rec. Un cop passades les instal·lacions de l’estació, seguim per la pista un parell de quilòmetres amunt fins que aquesta fa un pronunciat gir a l’esquerra i és en aquest lloc on deixem el cotxe aparcat, al costat de l’entrada d’una pista secundària barrada a la circulació amb una cadena.

Comencem a caminar per aquesta pista, que arriba al proper Clot de Sassà (2085 m), tot passant a frec de les restes de la que havia estat una cabana de fusta de la qual només en queden les pilones de pedra que l’aïllaven del terra.


Restes de l'antiga cabana del Clot de Sassà

Un cop creuat el riu anem per l’ampla esplanada d’aquest clot, tot decantant-nos a l’esquerra per tal de pujar per un prat en pendent amb la gespa amarada de rosada i on trobem algunes fites. Al final d’aquesta rampa s’inicia un corriol entre el bosc marcat amb fites i tènues marques de pintura de color blau cel. Per l’interior d’aquest bosc anem veient les petites flors de la rèvola (Stellaria holostea).


Rèvola

Per aquest camí superem una gropa al capdamunt de la qual anem en flanqueig entre un laberint de boles granítiques, tot dirigint-nos cap al NW en suau pujada fins que trobem les restes d’un canal (o rec) que antigament portava l’aigua procedent del riu de la Muga. A partir d’aquest moment aquest canal, delimitat per petits murs de pedra, ens servirà de fil conductor fins a l’esmentat riu, a vegades per dins del canal o bé pel seus marges, quan els arbres caiguts ens impedeixen seguir-lo pel seu interior.


Per l'antic rec

El canal supera un primer esglaó de roca i al capdamunt trobem un petit riuet i una zona d’aiguamolls. Acte seguit hem de superar un segon esglaó un xic més alt.


Un cop hem superat aquest segon esglaó, ens anem decantant cap a la dreta per tal de recuperar el traçat del canal, marcat amb fites, i que seguim sense dificultats tot i que, de vegades, els arbres que creixen al seu interior ens impedeixen el pas. Tot seguit sortim del bosc i anem flanquejant per un terreny més obert amb molt bona vista sobre la gran muntanya de la Carbassa, mentre que a sota nostre s’endevina la profunda vall de la Llosa.


Un cop passada aquesta esplanada tornem a entrar al bosc, moment en que se’ns uneix per la dreta la ruta núm. 26 de la Xarxa de Senders de Cerdanya, procedent del refugi de Cap de Rec, una altra manera d’arribar fins aquí un xic més llarga i amb més desnivell a guanyar, però amb el camí més ben marcat. A partir d’aquí aquest camí per l’antic rec està molt més ben definit i conservat, encara que trobem un petit tram del camí esllavissat.



Aviat arribem sota la gran coma que tanca els cims de la Tossa Plana de Lles, la Tosseta de Vallcivera, la Mugueta i la Muga, i on es troben els estanys de la Muga. Creuem el riu de la Muga, en el punt on sembla que es captava l’aigua que baixava pel rec. Des d’aquí veiem com el riu de la Muga es precipita cap a la vall de la Llosa.

Creuant el riu de la Muga

Vall de la Muga, amb el pic de la Carbassa al fons

A l’altra banda del riu iniciem l’ascens pel costat dret de la coma en direcció als estanys de la Muga. Encara hem de superar un parell d’esglaons herbats fins que arribem a l’estany Gran de la Muga (2560 m), al peu del cim de la Muga.


Pujant cap als estanys amb els únics excursionistes
que trobem en aquest sector; a l'esquerra, la Tossa Plana

Estany Gran de la Muga

Des d’aquest estany surt en direcció nord un sender d’inclinació pronunciada que guanya el coll de la Muga, des d’on es pot ascendir a la Muga i, per la carena, seguir per la Mugueta, la Tosseta de Vallcivera i el coll de la Portelleta, que dóna accés a la Tossa Plana. La temptació de pujar per aquí és gran, però el temps i els núvols que van sortint ens fan decidir per assegurar l’objectiu de la Tossa Plana, així que des d’aquest estany anem cap a l’esquerra a buscar la vertical del pas de la Portelleta; quan estem a certa alçada veiem, a sota nostre, l’estany Petit de la Muga.

Passant sobre l'estany Petit de la Muga

Havent travessat un curt tram de tartera, girem a la dreta i pujem per fàcil pendent herbat al coll de la Portelleta (2761 m), fronterer amb Andorra, des d’on seguim la carena cap a l’esquerra en direcció a la propera Tossa Plana de Lles. Els núvols comencen a elevar-se amb certa energia, però no són amenaçadors… de moment.

Pujant cap a la Portelleta

Al coll de la Portelleta, sobre l'andorrana vall del riu Madriu

Iniciant des del coll la pujada final a la Tossa Plana

Per aquesta carena anem tenint una esplèndida vista sobre l’andorrana vall del riu Madriu i també sobre la coma per on hem pujat, amb els estanys de la Muga.

Progressant per la carena; al darrera, la Tosseta de Vallcivera

Estanys i cim de la Muga (a l'esquerra); al fons, la Carbassa

Vorejem per l’esquerra un curt tram rocós i, ja al capdamunt de la carena, assolim l’altiplà on es troba el cim de la Tossa Plana de Lles (2916 m), sostre comarcal de la Baixa Cerdanya (el Carlit ho és de tota la Cerdanya en sentit ampli), i també sostre de la parròquia andorrana de les Escaldes-Engordany, encara que els mapes andorrans, on l’anomenen pic de la Portelleta, li atorguen una altitud de només 2905 m (caldria realitzar un congrés de topògrafs per aclarir el tema).

Al cim de la Tossa Plana de Lles

Enmig d’aquest paisatge un xic desolat, encara es troben, malgrat tot, algunes petites plantes entre les quals destaquen els miosotis (Myosotis alpestris) amb les seves floretes de color blau cel.

Miosotis

Després de fer les pertinents fotos i un petit mos, baixem ràpidament ja que les boires comencen a cobrir els cims i ens espera un llarg descens de 800 m de desnivell pel vessant sud de la Tossa Plana fins a la pista de Cap de Rec pel camí assenyalat amb el núm. 19 de l’esmentada xarxa de senders cerdans.

Iniciant la baixada pel vessant sud

Anem travessant diversos replans, el darrer i més grans dels quals és el Pla de les Someres, on pasturen diversos ramats de cavalls i vaques, lloc on aprofitem per a dinar mentre el cel es segueix ennuvolant.

Travessant un dels replans, amb vistes
al Tossal Bovinar (esquerra) i al pic de Coma Extremera

Arribant al Pla de les Someres

El camí acaba desembocant a l’esmentada pista, a l’alçada del refugi del Pradell, que cap a la dreta es dirigeix cap a les Pollineres i els estanys de la Pera.

Arribem a la pista de Cap de Rec, vora el refugi del Pradell

Ara ja només ens cal seguir a l’esquerra per aquesta pista, en direcció a Cap de Rec, durant un parell de quilòmetres, gairebé sense desnivell, fins que tornem al punt de partida. Ha estat una bonica i recomanable excursió circular a la Tossa Plana de Lles, de 5 h de marxa efectiva i uns 900 m de desnivell, i que fàcilment es podria allargar, si el temps ho permet, als cims de la Muga, la Mugueta i la Tosseta de Vallcivera en un espectacular itinerari de carena.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 16.07.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

dissabte, 19 de juliol del 2014

De Llívia a Coma Morera, amb bicicleta

12.07.14  Com ja va sent tradició per aquestes dates, les Isabels fem un petit recorregut per la comarca de la Cerdanya. Aquest cop ens hem proposat pujar al Coma Morera, petit cim situat a la carena que puja al Puigmal des de la collada de Toses. La pujada, però, la fem des de Llívia (1200 m) d’on sortim cap a les vuit del matí tot passant pel parc de Sant Guillem. Després de creuar l’ufanós riu Segre per una passera de ciment, prenem un carrer de la urbanització Llívia Park i quan aquest es converteix en pista anem en suau pujada a través del Pla de Forques. El dia està un xic ennuvolat i fa fresqueta, però confiem en que s’acabarà aixecant.


Per aquesta pista superem la serra de Llogaia i anem a sortir a la carretera D-30 a l’alçada del mas de Concellabre, carretera que prenem a mà dreta en direcció a Càldegues tot passant a frec de l’ermita romànica de Sant Romà.

Sant Romà de Càldegues

Des d’aquí anem cap al poble d’Ix per tal de creuar la carretera N-116 i agafar el GR 36 el qual va seguint el riu de Nèrbols per una pista, al final de la qual es converteix en estret sender que creua el riu i s’endinsa en uns camps seguint un rec que creuem un parell de vegades.


Oceja

Així d’aquesta manera arribem de nou a una pista que ens condueix a l’entrada d’Oceja… i tota aquesta volta la fem per no trepitjar gaire l’asfalt! Després de creuar el nucli d’Oceja baixem a creuar el riu de la Vanera per un pont des del qual iniciem l’ascens al Coma Morera per una pista, asfaltada però plena de sots, qualificada com a route forestière. Després de rodejar el càmping El Pailles, ràpidament comencem a guanyar alçada pel damunt d’Oceja, on destaca el gran edifici de l’hospital pediàtric La Perle Cerdane, tot fent llaçades a través de l’àmplia carena de la serra dels Lladres.



A la darrera corba trobem el mirador del Camp d’en Vista, situat a 1540 metres d’alçada on, a més d’una bona vista sobre el massís del Carlit, hi ha una àrea de pícnic, una font i una taula d’orientació. Aquí és on ens esperen, des fa força estona, els companys Ventura i Anna els quals avui ens fan d’equip de suport i ànim… coses que, més endavant, ens faran molta falta!

Font del mirador del Camp d'en Vista


Després d’aquest petit descans continuem l’ascens per la pista, que un xic més enllà es bifurca: la pista de la dreta puja al Coma Morera  pel bosc de l’Orri d’Andreu, i la de l’esquerra, que és la que prenem, és més curta però més costeruda i passa pel refugi de la Jaça de les Corones, on ens espera l’equip de suport, tot flanquejant el vessant nord-oriental de la serra dels Lladres sota l’ombra dels pins, cosa que s’agraeix ja que el sol comença a lluir amb força.



Al refugi de la Jaça de les Corones, a 1892 metres d’alçada, ens retrobem amb els companys i aprofitem per fer un petit mos i a treure’ns un xic de roba perquè comença a fer força calor. Al mateix temps també arriben tot un grup de ciclistes uniformats.

Refugi de la Jaça de les Corones

Després d’aquest breu descans seguim pujant per la pista, que poc després s’uneix amb la que ve del Bosc de l’Orri d’Andreu i per la qual baixarem per a variar un xic el recorregut. Després de fer algunes llaçades per a superar els darrers metres de desnivell, ja tenim vistes de la carena principal a la qual ens dirigim, presidida pel Pla de Gorrablanc, la Tossa del Pas dels Lladres i el Puigmal mig embolcallat pels núvols d’evolució; de fet, sobre el massís del Carlit ja està plovent.



Amb un darrer esforç ens plantem sobre la carena secundària que es dirigeix de dret cap al cim de Coma Morera, a 2209 metres d’alçada, al qual arribem prop de la una del migdia… els pobres membres de l’equip de suport, però, ja no sabien on posar-se ja que al cim fa un vent fred força desagradable. Portem, de moment, uns 25 Km de recorregut i un desnivell de més de 1000 m.

Al cim de Coma Morera

Després de fer les fotos de rigor, el Ventura i l’Anna ens informen que l’equip de ciclistes que hem trobat a la Jaça de les Corones ha seguit per la pista, carena enllà, en direcció al Pla de Gorrablanc… quina enveja! Nosaltres com ja n’hem tingut prou, iniciem el llarguíssim descens per la variant del Bosc de l’Orri d’Andreu, ben abrigades ja que, malgrat que encara fa sol, també fa un fred que pela. Mentre baixem de dret cap al parc d’Oceja, l’equip de suport aprofita per a visitar el refugi de l’Orri d’Andreu, situat a uns 100 m de la pista.

Refugi de l'Orri d'Andreu

Ens retrobem tots per darrer cop al parc d’Oceja on hi ha un petit estany amb molts cignes. Les Isabels, però, no perdem gaire els temps ja que encara hem de refer el camí cap a Llívia.

A l'estany d'Oceja

Arribant a Llívia pel camí d'Ur

El camí de retorn el fem per Palau de Cerdanya, Age, Puigcerdà (tot passant per l’estany) i, pel Camí dels Enamorats, anem cap a Ur i, per pista, arribem de nou a Llívia després d’un recorregut total d’uns 58 Km i 1200 m de desnivell acumulat. Si voleu veure el track del recorregut, cliqueu aquí.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 12.07.14 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dimecres, 9 de juliol del 2014

Passejada per la història minera de Peguera

5.07.14  L’antic i abandonat poble de Peguera, pertanyent al municipi de Fígols, es troba situat a 1630 m d’altitut a la capçalera de la vall de Peguera, entre els Rasos de Peguera, al sud, i la serra d’Ensija, al nord. Fàcilment accesible per la pista forestal que surt de la Creu del Cabrer (on arriba la carretera dels Rasos que puja de Berga), i també per una altra provinent del coll de la Creu de Fumanya, les restes del seu passat miner justifiquen un bonic itinerari des del conjunt rural de la Casanova de les Garrigues, a uns 6 Km de Cercs per una pista asfaltada, estreta i costeruda, que surt d’aquest poble pel costat del pont que creua la carretera de l’Eix del Llobregat (C-16).

Des de la Casanova de les Garrigues (1204 m), per on passa el GR 107 Camí dels Bons Homes que seguirem gairebé en tot moment, comencem a caminar en direcció nord per una pista secundària (pal indicador a l’àrea de la font de Sant Margarida). No triguem en arribar a un planell, d’on surt al fons el camí que baixa a l’esmentada font. Sense deixar la pista, que es va convertint en un camí carreter, passem per la collada de les Bassetes i poc després pel coll de la Baga, on el camí gira a l’oest per continuar, ample i planer, pel traçat de l’antic tren miner de Peguera a Cercs, tot endinsant-se a la frondosa fageda de la baga de Noucomes, sobre la vall de Peguera.

Per l'ample traçat del tren miner

Les extraccions de carbó (lignits) a Peguera i altres valls de l’Alt Berguedà van donar lloc, a finals del segle XIX, a la creació d’una xarxa de petits trens arrossegats per animals que transportaven el mineral fins a l’estació de Cercs. El fort desnivell entre Peguera i Cercs (900 m) va originar una curiosa xarxa de comunicació anomenada dels plans inclinats o planos. Aquest sistema constava de doble via, on les vagonetes plenes que baixaven, aguantats per un cable, feien pujar les buides.

L'exhuberant fageda de la baga de Noucomes

Anem avançant sense gairebé desnivell per l’ombrívola fageda i al cap de poc se’ns ajunta per la dreta el Camí dels Plans, que puja de Sant Jordi de Cercs havent superat un parell d’aquests plans inclinats. Més endavant hem de deixar el camí ample per continuar per un costerut corriol que supera en llaçades i a través de la fageda el desnivell d’un altre pla inclinat (indicat al mapa de l’Alpina com a Plano 3).

Per aquest corriol encara anem trobant algún exemplar florit de curraià vermell (Cephalanthera rubra), una orquídia de flors esteses de color violeta molt comuna als boscos de Catalunya.

Curraià vermell

Al final de la pujada, continuem per un altre tram del ferrocarril i passem tot seguit entre les parets d’una construcció utilitzada, segons sembla, com a descarregador.

Restes del descarregador

Entre les ruïnes veiem una altra orquídia molt comuna dels terrenys calcaris de l’estatge montà: es tracta de l’orquis de Meyer (Dactylorhiza maculata ssp. meyeri).

Orquis de Meyer

Anem avançant per aquest camí planer, sustentat en alguns trams per unes grans parets de pedra seca, mostra del gran treball d’enginyeria que es bastí per baixar el carbó de Peguera cap a la vall del Llobregat.


Més endavant, en una bifurcació amb tot d’indicacions, se’ns ajunta per l’esquerra un altre ramal del GR 107 que baixa del Pla de l’Estany i uns pocs metres més enllà travessem el túnel dels Graus (indicat erròniament al mapa de l’Alpina com a “mina” dels Graus).

El camí passa pel túnel dels Graus

Poc després arribem als Carregadors de Peguera, uns grans dipòsits on es guardava el carbó, amb unes tremuges (una mena d’embuts) per on el lignit baixava directament a les vagonetes.

Una de les tremuges dels Carregadors de Peguera

Creuem el torrent, on hi podem observar la base d’un antic pont desaparegut, i continuem a partir d’ara per la banda solana, per on no triguem en trobar una pista que seguim a l’esquerra.


Passem pel costat del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres, i continuem uns metres per la pista fins a una nova bifurcació (pal indicador), on deixem pista i GR a la dreta, i seguim a l’esquerra (senyals grocs) per travessar les esmentades instal·lacions. Aviat trobem restes de construccions (sembla que es tracta dels pisos del Moreta) i poc després, a la dreta i prop del torrent, l’entrada de la mina Eureka, que es troba inundada.

Entrada de la mina Eureka

Interior inundat de la mina Eureka

Ens anem apropant al Roc de Peguera

Continuem avançant per aquest entorn, cap al gran edifici de la Cantina, sota el qual podem intuir, amb prou feines, l’entrada de la mina Pepita, gairebé tapada per la vegetació. Pugem després per vorejar l’esmentada Cantina, antic hostalatge dels miners, casa de queviures i posterior casa de colònies fins l’any 1978, construcció ara ja molt degradada, amb la teulada molt malmesa i algunes parets derrumbades.

L'edifici de la Cantina

Seguim pujant pels plans herbats, enmig dels quals, a la nostra dreta, s’aixeca l’edifici de l’antic transformador elèctric, ara ja sense maquinària, substituïda per un arbre que ha crescut dins.

L'antic transformador, sota el Roc de Peguera


Per aquests prats ben florits trobem molts exemplars de prunel·la vulgar (Prunella vulgaris), una petita planta que fa una corona de flors labiades amb el llavi superior semblant a un casc.

Prunel·la vulgar

Al final de la pujada, travessem una tanca i anem a sortir a la petita ermita de Sant Miquel, al costat del vell cementiri i a pocs metres de la pista provinent dels Rasos i per la qual passa el GR que hem deixat.

Ermita de Sant Miquel i poble de Peguera

Enfront nostre es despleguen les restes del poble de Peguera, sota el Roc de Peguera. Dels diversos edificis, només un es conserva en peu, tancat el seu accés amb un cadenat; la resta es troba enrunada i envoltada de vegetació.

Ens apropem al poble; a la dreta, l'única edificació sencera

Després del tancament de les mines l’any 1928, el poble de Peguera es va anar despoblant progressivament fins que l’any 1968 es va tancar la darrera casa habitada. Cal esmentar que en aquest poble havia nascut el famós guerriller Ramón Vila Capdevila, Caracremada (1908-1963), el darrer maquis català que lluità contra el franquisme fins que fou mort en un enfrontament amb la Guardia Civil.

Ramón Vila, Caracremada

L’any 2003 el paratge de Peguera fou comprat per una societat d’inversió propietat d’un xeic àrab per crear tot un complex residencial a l'entorn del poble i l’antiga cantina que preveia la rehabilitació dels antics edificis i la construcció d'un hotel de nova planta, amb tot un seguit de vials i construccions complementàries. Immediatament un moviment social agrupat sota el lema Salvem Peguera va presentar al·legacions al projecte i va realitzar mobilitzacions amb la intenció de preservar el paratge. A hores d’ara no sabem com acabarà tot això, i el cert és que de moment no s’ha fet cap intervenció al poble.

Els prats amb l'antic transformador i la Cantina
des de la pista que voreja el Roc de Peguera

Iniciem el retorn pel GR, baixant per la pista que voreja el Roc de Peguera fins arribar tot seguit a la font de Cal Coix, al costat de la pista, antic rentador de la gent de Peguera cobert amb una teulada, on l'aigua brolla abundant i on pensem dinar a la seva ombra.

Font de Cal Coix

Abans, però, cal anar a veure les darreres edificacions de la jornada. Continuem per la pista, que travessa el torrent i tot just es bifurca; el GR marxa cap a la dreta, per on tornarem, però ara seguim a l’esquerra pujant uns metres per la pista que arriba de la Creu de Fumanya, fins que trobem al cap de poc, a la dreta, el carregador de la mina Realidad o del Griell, amb unes tremuges o embuts semblants al del carregador de Peguera.

El carregador de la mina del Griell

Un xic més amunt, al costat d'un revolt de la pista, podem veure, també a la dreta, l'entrada mig tapada de l’esmentada mina. Caldria arrossegar-se per accedir al seu interior on, segons les nostres informacions, encara es poden veure a les parets les vetes de lignit fins que la mina queda obstruïda als 50 metres; tanmateix, la idea no ens sedueix gaire i ho deixem córrer.

Entrada molt tapada de la mina del Griell

En canvi, a pocs metres de la boca de la mina, en un petit enfonsament del terreny, veiem que hi ha una altra entrada. Es tracta d'un túnel estret d'uns 60 metres que creua per sota la pista fins a la vora del torrent i que sembla ser una canalització perquè l’aigua d’aquest torrent no passés per sobre les vies del tren miner que naixia aquí. El túnel es troba en bon estat de conservació, i el podem creuar sense cap dificultat, fent ús de l’únic frontal de llum que portem.

L'entrada al túnel de canalització del torrent

L'interior es troba en bones condicions...

...i el podem creuar fins a l'altre extrem

A la sortida del túnel, abocada al torrent, remuntem uns pocs metres per tornar a la pista, i d'aquí altre cop a la bonica i arrecerada font de Cal Coix per donar compte de l’àpat del dia.

Un merescut descans a la font de Cal Coix

Des de la font continuem pel GR baixant per la pista fins a la bifurcació per on hem accedit a les edificacions mineres de Peguera. A partir d'aquí, doncs, desfem el camí ja conegut fins a la Casanova de les Garrigues.

Restes de la base d'un antic pont que creuava el torrent

Tornem a entrar a l'obaga

L'altre costat del túnel dels Grius

Els grans marges que suportaven les vies

Quan el bosc ho permet, el paisatge s'obre a les
muntanyes de l'Alt Berguedà; al fons, el Sobrepuny

Ha estat una ruta de gran interès històric i paisatgístic, de 16 Km de recorregut (entre anar i tornar) i uns 550 m de desnivell. Ens queda, per més endavant, fer el Camí dels Plans des de Sant Jordi de Cercs per completar aquesta visita a les instal·lacions mineres de la zona.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 5.07.14 per Isabel Benet i Ventu Amorós.