dijous, 15 de gener del 2015

Per la serra del Montmell

10.01.15  Senzilla i agradable excursió hivernal a la serra del Montmell, a l'extrem nord-oest del Baix Penedès, amb ascensió al seu punt culminant, la Talaia (861 m), sostre comarcal i excel·lent mirador, malgrat la seva modesta altitud, del mar al Pirineu, i dels Ports al Montseny. En el recorregut passarem per les esglésies Nova i Vella de Sant Miquel del Montmell, els bufadors de les Boques Calentes i les ruïnes del castell del Montmell.

Des de la Bisbal del Penedès (sortida AP-2), seguim per la carretera TV-2401 fins a la Joncosa (o Juncosa) del Montmell i, sense entrar-hi, continuem per la mateixa carretera uns 200 m per tal d’agafar a la dreta una pista forestal en direcció a l’Àrea Recreativa del Montmell; més amunt, en una cruïlla, continuem per la pista de l’esquerra fins a trobar, també a l’esquerra, el trencall que dòna accés a l’esmentada àrea (3 Km des de la Juncosa), on deixem els cotxes.

Des de l’aparcament pujem breument per qualsevol de diverses dreceres cap a l’església nova de Sant Miquel del Montmell (640 m), al costat de l’última pista que havíem deixat. Es tracta d’un gran edifici del s. XVI en procés de restauració, format per una nau central coberta amb arcs gòtics i amb capelles a banda i banda, portal adovellat i campanar de torre; al seu voltant hi ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l’entorn de l’església.

Església Nova de Sant Miquel del Montmell

Travessem la pista per continuar a l’esquerra per un camí ample i pedregós que puja en direcció a l’església vella de Sant Miquel (a 600 m de la nova); a meitat de camí, en una cruïlla, deixem a l’esquerra el sender que porta a Cal Magí Vidal, per on retornarem, i continuem a la dreta, ara ja per un costerut corriol, fins a l’esmentada església romànica de Sant Miquel del Montmell (700 m) (s. XI), arrapada a la roca, on hi destaca l’absis amb arcuacions i faixes llombardes. A l’interior (la cadena que barra la porta dóna un petit marge per entrar) observem que té dues naus: la principal i, separada per dos arcs, una de més petita, al costat de la paret excavada a la roca.

Església vella de Sant Miquel del Montmell

Vista de la nau principal

Continuem a la dreta de l’ermita, en direcció est, per un corriol amb marques de sender local (blanques i verdes), que primer planeja i després puja fort entre blocs de pedres fins a desembocar a una canal. Pugem canal amunt, en direcció nord, per un marcat corriol que amb algunes llaçades mena al collet del Castell, entre la Dent del Montmell, a la nostra esquerra, on hi ha les restes del castell, i la Creu, a la dreta, a l’inici de la carena que culmina a la Talaia.

Pujant cap a la carena, per sobre les esglésies
(es pot veure la nova a sota a l'esquerra)

Canal amunt, sota la Creu del Montmell

Iniciem primer una mantinguda però curta pujada cap al castell per un estret corriol entre blocs de pedres, i poc abans d’arribar passem pel costat de les Boques Calentes, dos petits bufadors d’aire calent i humit, com ho demostra la vegetació al voltant (falgueres i molsa); cal, però, que faci un dia més fred que avui per notar la diferència de temperatura.

Una de les Boques Calentes

Arribem tot seguit al castell de Montmell (s.X-XI), al capdamunt de la Dent del Montmell (781 m), amb restes d’una torre ja molt enderrocada, un parell de dependències i murs amb obertures que permeten bons enquadraments fotogràfics, doncs a partir d’aquí i fins a la Talaia tindrem extenses vistes panoràmiques.

Al castell de Montmell, amb restes de la torre i d'una sala amb volta

Mirant cap a l'oest...

... i cap al sud

Retornem al collet del Castell per pujar ara en direcció nord-est cap a la Creu del Montmell, una gran creu de ciment de dubtós gust artístic però un bon punt de referència, situada enfront del castell i a una alçada similar.

La Creu del Montmell, amb el castell al fons

A partir d’aquí seguim en la mateixa direcció per la carena, ja no tan costeruda, per un marcat sender entre matollar. Més endavant el camí fa un breu descens d’uns 30 m fins a un altre collet (800 m), al peu de la Talaia, des d’on iniciem la pujada final al cim.

Avancem per la carena en direcció a la Talaia

A la Talaia del Montmell

Un cop a la Talaia del Montmell (861 m), sostre comarcal del Baix Penedès, podem gaudir amb tot detall d’una gran vista en totes direccions: a l’est, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montcau, el Montseny i el Tibidabo; al nord, gran part del Pirineu oriental, del Canigó a la serra del Cadí, així com muntanyes d’Andorra (creiem que el panorama s’estén fins al Turbón, a Osca); a l’oest, la serra de la Mussara, el Montsant i els Ports de Beseit; al sud, el massís de I’Ordal i una bona franja de mar de la Costa Daurada.

Després de menjar al cim, comencem la baixada per la banda oposada, en la mateixa direcció nord-est, per un sender ben senyalitzat (Territori de Reconquesta) amb les marques blanques i verdes que hem anat seguint des de l’ermita vella de Sant Miquel. Arribem a un ample llom, on hi ha una cruïlla; deixem a la dreta el camí del coll d’Arca, i girem a l’esquerra (pal indicador a Cal Magí Vidal i a l’Àrea del Montmell), per continuar pel vessant nord de la serra. El camí no triga en baixar molt dreturer per l’obaga del Montmell, enmig d’una vegetació ufanosa. A meitat de la baixada passem pel costat del Pi de les Tres Soques, espectacular exemplar de pi blanc format per tres alts troncs units a la base.

Pi de les Tres Soques

Al final de la baixada, sortim a un camí més ample, que seguim a l’esquerra en direcció a l’Àrea del Montmell (a la dreta el camí mena a Cal Magí Vidal i a l’ermita de Sant Marc). Anem planejant, amb algún tram de pujada, per un bosc d’alzines amb plafons informatius de la vegetació de la zona. Continuem per un sector més obert, que ens permet veure “per darrera” i a sobre nostre la Creu i el Castell del Montmell. El camí acaba de vorejar-los i va girant cap al sud fins que sortim a la cruïlla per on haviem seguit, a l’inici, cap a l’església vella de Sant Miquel. Ara ja només ens resta baixar cap a l’església nova i l’Àrea del Montmell, prop de la qual havíem deixat els cotxes.

Com hem dit, ha estat una senzilla i agradable excursió d’unes 3 h de marxa efectiva (que hem allargat amb molta estona de contemplació) i 300 m de desnivell, per indrets molt solitaris, bells camins i esplèndids miradors. Fins la propera !!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 10.01.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Mercè Julve, Toni Tejedor, Rosa Herrero i Ricard Herrero.

diumenge, 4 de gener del 2015

Per la vall d'Olèrdola

20.12.14  Passejada matinal al voltant del conjunt monumental d’Olèrdola, a l’Alt Penedès, important jaciment arqueològic amb restes ibèriques, romanes i medievals, situat sobre un turó calcari envoltat de cingles i que visitarem al final de l’excursió.

Des de Vilafranca del Penedès seguim per l’autovia C-15 en direcció a Vilanova, per continuar poc després cap al nucli de Sant Miquel d’Olèrdola o la Plana Rodona, d’on surt la carretera BV-2443 que en poc més de 2 Km acaba just a l’entrada del jaciment d’Olèrdola, on hi ha un aparcament i molt a prop una zona de picnic.

A la muralla d'Olèrdola

La nostra excursió seguirà en gran part la Ruta de les Fonts i els Forns, excepte en un tram de carena; aquesta ruta es troba senyalitzada per nombrosos pals indicadors. Comencem a caminar vorejant la muralla romana d’Olèrdola que ens queda a mà dreta, tot seguint l’esmentada ruta (curiosament el primer pal no la indica en aquesta direcció i sí per l’esquerra, per on retornarem) per un tram comú amb els senders GR 92-3 i PR C-148.

Al cap d’uns 300 m, en una corba molt marcada a la dreta, trobem un trencall a l’esquerra que ens porta tot seguit al Pla dels Albats, necrópolis medieval (s. X-XI) amb nombroses tombes antropomorfes excavades a la roca, la major part corresponents a nounats i petits infants (d’aquí el nom d’albats, nens morts abans de l’ús de raó); al final del pla es troben les restes de la capella de Santa Maria, d’una nau dividida en dues estances.

Necrópolis del Pla dels Albats

Retornem al camí, ara convertit en una ampla pista, per on anem vorejant el turó d’Olèrdola; més endavant podem veure, encinglerada, l’esglèsia de Sant Miquel d’Olèrdola. Havent deixat el turó enrera, trobem una bifurcació; deixem a l’esquerra la pista, juntament amb els senders esmentats, i seguim a la dreta per un sender pedregós que poc després inicia una forta davallada fins a desembocar a la pista del Fondo de la Seguera. A l’esquerra tenim el conjunt d’edificacions dels forns de calç de Can Castellví: un edifici semienrunat de planta rectangular amb tres habitacles i un altre de grans dimensions on es troben adossats dos grans forns de calç, amb arcades i xemeneies interiors cobertes de maons que encara es conserven en bon estat.

Forns de calç de Can Castellví

Una de les boques, amb arcades de maons

Interior d'una de les xemeneies

Un cop visitats els forns, retornem a la pista que recorre el barranc del Fondo de la Seguera o de la Vall. Deixem de moment la Ruta de les Fonts i els Forns, que retrobarem més avall, i seguim a l’esquerra fins a sortir tot seguit a una carretera local, prop del gran mas de Can Castellví. Continuem a la dreta per la carretera uns 100 m fins a una marcada corba a l’esquerra, a l’alçada de l’esmentat mas, per agafar tot seguit un camí, barrat amb una cadena, que passa per sobre el conjunt de Can Castellví (format per dues edificacions i una capella). El cami, en lleugera pujada, desemboca poc després a una pista, al capdamunt d’un altiplà, per on continuem en la mateixa direcció (nord-est).

Per aquesta pista no triguem en trobar a la dreta una gran fita que assenyala l’inici del corriol que baixa per la cinglera, mitjançant una cadena i uns esglaons metàl·lics, a les balmes de Can Castellví i Can Ximet, conjunt d’habitatges troglodítics (amb estructures excavades a la roca com dipòsits, sitges, graons, forats per a bigues) que van de l’Edat del Bronze a l’època medieval; actualment en aquest indret es practica l’escalada. Nosaltres no hi anem, doncs l’accés es delicat i avui la roca està relliscosa; ho deixem com a opció per anar-hi un altre dia a aquests abrics i a la cova dels Segarulls que hi trobarem més endavant.

Pocs metres més enllà de l’esmentada fita deixem la pista per continuar a la dreta per un sender ben marcat que ens apropa a la cinglera, des d’on tenim una magnífica vista del turó i l’esglèsia de Sant Miquel d’Olèrdola, així com del Fondo de la Seguera. Arran del cingle baixa una canaleta utilitzada pels escaladors per apropar-se a les vies d’aquest sector.

Al caire del cingle sobre el Fondo de la Seguera;
al fons, l'esglèsia de Sant Miquel d'Olèrdola

Continuem pel sender, ara més estret, i poc després deixem la carena principal per resseguir el cingle per un petit esglaó, un xic estret i aeri però curt, al final del qual girem a l’esquerra per retornar a la carena i ja per camí més ample no triguem en arribar a l’indret dels Rocallisos dels Pèlags, esplanada rocosa amb forats càrstics que acostumen, com avui, a contenir aigua i són molt fotogènics.


Rocallisos dels Pèlags

En aquest indret deixem la carena per seguir a la dreta per un camí ben definit (amb alguns senyals vermells mig esborrats) que baixa en cinc minuts a la font de l’Ametlló, situada a l’interior d’una balma, on uns graons tallats a la roca faciliten el seu accés.

Font de l'Ametlló

A la paret trobem escrits aquests curiosos versos: Font de l’Amatlló, / aigua fresca i cristal·lina: / el qui té set d’ella en veu / i qui està cansat s’anima.

Continuem pel mateix camí que a partir d’aquí baixa molt dreturer fins al Fondo de la Seguera; són només cinc minuts però cal parar atenció degut a la inclinació i la humitat del terreny. Al final de la baixada sortim a un camp, travessem un petit rierol i retrobem la pista del Fondo de la Seguera, així com la Ruta de les Fonts que haviem deixat més amunt. Seguim, doncs, a l’esquerra per l’ampla pista, en lleugera baixada, enclotats en aquesta vall càrstica.

Pel Fondo de la Seguera, entre parets calcàries

Més avall la cinglera nord, a la nostra esquerra, va guanyant verticalitat i podem veure, uns 30 m per sobre del camí, la boca de la cova dels Segarulls, on hi ha un petit conjunt de pintures rupestres format per dos arquers i una vintena de traços i punts. No hi ha un accés clar a aquesta cova, i ho deixem per a una propera jornada dedicada a visitar específicament totes aquestes balmes i coves.

Sector de paret amb la cova dels Segarulls
(amunt, a l'esquerra) 

Vista ampliada de la cova dels Segarulls

Arribem poc després a una important cruïlla de camins, en el punt on el Fondo de la Seguera conflueix amb el Fondo de Fontanilles per formar la riera de l’Adoberia o de Vilafranca. Deixem a l’esquerra el camí que porta al poble de Sant Miquel d’Olèrdola i continuem a la dreta per la Ruta de les Fonts, juntament amb el GR 92-3, per on anem pujant pel fondal secundari de Fontanilles. Trobem un xic més amunt, a la dreta del camí, la font de Fontanilles, situada al costat d’una caseta-dipòsit, amb restes d’uns bancs de pedra coberts per la vegetació i amb una petita bassa a prop on va a parar l’aigua sobrant.

Continuem remuntant el fondal i poc després el sender fa una corba molt marcada a l’esquerra i desemboca a un camí més ample. A l’esquerra el camí porta al mas de Can Segarulls, situat a la carretera per on hem vingut, entre la Plana Rodona i Olèrdola; seguim a la dreta i uns 100 m després arribem a una altra cruïlla. La Ruta de les Fonts i el GR continuen per un corriol a l’esquerra, però abans seguim uns 25 m per la pista per anar a la font de l’Alba, situada a la dreta al costat d’un grup de plàtans, amb dos petits bancs de fusta i un rec que condueix l’aigua a una antiga bassa circular.

Font de l'Alba, mig tapada per la vegetació

Desfem el camí fins a l’esmentat corriol i acabem de remuntar la capçalera del Fondo de Fontanilles per un bosc ombrívol de pins i alzines. El sender fa un gir a l’esquerra, s’enfila per un petit terraplé i acaba sortint a la carretera d’Olèrdola, abans del revolt final que no ens cal fer, doncs seguim a l’esquerra per uns graons que donen accés a la zona de picnic, on fem un bon àpat de motxilla.

Fins aquí la passejada, d’uns 8 Km de recorregut i poc més de 300 m de desnivell, que podem complementar, com hem fet nosaltres després de dinar, amb la visita al jaciment arqueològic d’Olèrdola, on cal destacar, a més de la muralla romana (s. I aC), el conjunt d’habitacles d’una tintoreria ibèrica (s.IV-III aC), amb restes de canals i cubetes que s’usaven per tenyir i deixar en remull teixits i pells; la gran cisterna romana (s. I aC), que recollia l’aigua de l’enclavament a través de dos canals; la pedrera romana i medieval; l’esglèsia romànica de Sant Miquel (s. X-XII), amb elements preromànics com un arc de ferradura i tot un seguit de tombes antropomorfes excavades a la roca que envolten l’esglèsia; i més amunt, al cim del turó, les restes de la talaia romana (s. I aC) i del castell medieval (s. X-XII).

La gran cisterna romana

Façana de Sant Miquel d'Olèrdola

Campanar, absis i tombes excavades a la roca

Restes del castell medieval i de la talaia romana (al fons)

Aprofitem també per anar, dins del recinte, a la darrera font del dia. Pel costat del petit museu, situat prop de l’entrada, baixem per uns rústics i curiosos graons excavats a la roca fins a la font del Castell, al costat d’un gran plàtan i en un vessant ombrívol i humit que afavoreix la presència d’una veritable catifa de molsa.

Font del Castell

En aquest ambient digne de Tolkien donem per finalitzada aquesta bonica jornada.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 20.12.14 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz i Laura Cabedo.