dimarts, 29 de gener de 2019

Clot de Vilamala, via Arantxa

15.01.19  Com diuen que “lo prometido es deuda...”, quatre dies després d’haver escalat el Camí dels Alamalivons tornem al Clot de Vilamala per pujar per la seva via bessona: Arantxa al país dels sons trobats, oberta l’any 2010 i de quasi 200 m de recorregut total.

Clot de Vilamala amb el recorregut de la via Arantxa...

Ressenya de la via

Així, també ben aviat, passem per Solsona i sortim per la carretera LV-4241 en direcció al Port de Comte. Quan arribem a l’aparcament situat a la corba entre els quilòmetres 21 i 22 ens adonem que no fa tan fred com el dia anterior, i com que ja coneixem bé el camí, prenem la pista seguint els senyals del GR-7, tot deixant a mà esquerra un sender que s’enfila al Mirador de la Creu del Codó. A mitja baixada, el GR es desvia per un corriol que surt a mà dreta i pel qual ens estalviem una corba de la pista i anem a sortir directament sobre la carena de la Serra Llarga, que abandonem tot seguit pel sender marcat amb fites i pintura que ens porta al fons del barranc del Clot de Vilamala. De nou remuntem per la canal corresponent, deixem a mà dreta el peu del Camí dels Alamalivons i seguim pujant fins a una altre replà on comença  la via Arantxa.

Inici de la via

Com la seva bessona, la via s’inicia per una placa força dreta i de roca no massa bona, encara que el deteriorament d’alguns còdols, especialment de granit, deixa al seu lloc generosos forats. En aquest primer llarg, on costa un xic veure les xapes, la via dibuixa una lleugera diagonal a la dreta fins a la primera reunió situada al peu d’un petit ressalt. Quan sortim de l’ombra del bosc, el sol escalfa d’allò més... sembla que avui fins i tot passarem calor!

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Com que el següent llarg és “fàcil”, en Pau me’l deixa per a mi... així que surto tota decidida per la dreta de la reunió per tal de superar el petit ressalt qualificat de III grau. Un cop superat, la roca s’ajeu i m’acosto a la segona reunió que costa un xic de trobar entre tants còdols de totes les mides i colors; per a fer-la més visible entre les xapes hi ha una baga.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la tercera reunió

Tal i com passa a la via dels Alamalivons, en aquest punt també hi ha una feixa tombada... per la qual surto caminant més contenta que un quatre... però en aquest cas la feixa en qüestió és molt més estreta, i quan ja porto uns quants metres de recorregut, sense que hagi pogut posar cap assegurança, començo a pensar que si caic... me’n vaig fins al peu de la via! Poc a poc em dirigeixo cap a un conjunt d’arbrets, i com que no veig la reunió, la munto al tronc d’una robusta sabina.

Inici del quart llarg

La reunió de debó està més a la dreta i penjada de la placa. Des d’aquí en Pau s’enfila de dret cap a un vistós sostret, però en arribar a una estreta feixa, flanqueja cap a la dreta a buscar la reunió situada a tocar d’un gros bloc de fosca quarsita que ens serveix de referència.

Enfilant-se per la placa

Sortint de la tercera reunió

A mitja placa

Assegurant des de la quarta reunió

Tram de flanqueig cap a la quarta reunió

La quarta reunió a tocar d’un bloc de quarsita

Des d’aquesta reunió tenim bones vistes de l’ampli amfiteatre per on puja la via del Camí dels Alamalivons. Sense temps pels records, en Pau surt per la dreta de la reunió, s’enfila per la placa fins a una altra estreta feixa sota un desplom i flanqueja cap a l’esquerra fins trobar les xapes que defensen el pas més dificil de la via i on li cal posar els estreps per poder-lo superar.

Inici de la cinquena tirada

Flanqueig sota un desplom

Assegurant des de la quarta reunió

Sortint del pas més dificil de la via

Quan em toca a mi, m’enfilo sense massa problemes per la placa i, després del delicat flanqueig, arribo a la base del desplom on penjo els estreps per a poder superar-lo amb un parell de passos d’artificial. A la sortida d’aquest pas, però, en Pau em deixa una cinta llarga i els seus estreps per si tinc problemes a l’hora de superar el següent pas qualificat de V+... ufff, encara sort! perquè la xapa està una mica massa amunt per a mi. Així arribo al capdamunt de la via on ens felicitem i ens fem el selfie de rigor.

Arribant al final de la via

Assegurant des de la cinquena i última reunió

Fotocim

Però no ens entretenim gaire perquè avui el retorn a l’aparcament és un xic més entretingut, ja que ens cal prendre el fil de la carena i baixar fins a una bretxa. Des d’aquí hem de continuar grimpant, amb compte, fins assolir el capdamunt de la via del Camí dels Alamalivons, marcat amb una gran fita, i on trobem el corriol de retorn a l’aparcament.

Pel retorn ens cal seguir grimpant

El final de la grimpada

Vista del vessant per on puja la via Arantxa...

Des d’aquest punt elevat fem un darrer cop d’ull al vessant, mig a l’ombra, per on acabem d’escalar... i malgrat que ens asseguren que aquest és el “país dels sons trobats”, tal i com ens va passar l’altre dia, seguim envoltats d’un silenci sepulcral... i avui ni tant sols hem vist cabres ni isards!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.01.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dissabte, 19 de gener de 2019

Clot de Vilamala, via Camí dels Alamalivons

11.01.19  En el nostre afany per fugir del fred que pela en aquests primers dies de l’any nou, ens fixem en un indret amagat de l’Alt Solsonès que té molt bona premsa: el Clot de Vilamala, un paisatge “montserratí” als peus del massís del Port del Comte. Estem indecisos entre dues vies, Camí dels Alamalivons i Arantxa al país dels sons trobatsmolt properes entre sí, de similars característiques, dificultat i orientació. 

El vessant est del Clot de Vilamala amb el recorregut de
les vies Arantxa... (esquerra) i Camí dels Alamalivons

Ressenya de les dues vies

Per arribar al Clot de Vilamala, ens dirigim des de Solsona al Port del Comte pel coll de Jou. Passat el Km 21 de la carretera LV-4241, i en una corba molt pronunciada, deixem el cotxe aparcat en un eixamplament de la carretera, des del qual tenim una enlairada perspectiva del Clot de Vilamala, a més d’una bona vista de la Roca de Canalda i de la silueta de Montserrat retallant-se contra l’horitzó sud.

El Clot de Vilamala des de l’aparcament

Montserrat es perfila a migjorn

En principi ens decidim per la via Camí dels Alamalivons, que és la que té l’aproximació més curta, encara que no sabem ben bé quina cosa són els “alamalivons”. Aquesta via, oberta l’any 2009, té dues parts ben diferenciades, de dos llargs cadascuna, separades per una extensa feixa tombada per la qual s’ha d’anar caminant i grimpant; això fa que dels 210 m de recorregut total de la via, només 150 siguin d’escalada, i aquesta discontinuïtat alguns la consideren una llàstima, però hi anem de totes maneres.

Ens endinsem al Clot de Vilamala

Gràcies a la gran quantitat de ressenyes, fotos i explicacions de tota mena existents a la xarxa, fetes per les cordades que ens han precedit, quasi no ens equivoquem a l’hora de trobar el camí d’accés al peu de la via. Així sortim del pàrquing per una pista en suau descens. Després d’uns metres, la pista baixa fort i fa una pronunciada corba per tal d’enfilar el llom de la Serra Llarga. Al final de la baixada hem d’abandonar la pista per un desdibuixat sender que surt a mà dreta i que està senyalitzat amb fites, marques verdes i blanques (corresponents a un sender local) i també amb marques grogues.

Espantem un ramat de cabres

Després de passar sobre la capçalera d’un torrent, enfilem el llom de l’anomenada Serra Curta, però abans d’arribar-hi trobem un ramat de valentes cabres (o d’alamalivons?). Anem per sobre la carena de la citada serra, en direcció sud i en suau baixada mentre veiem, de lluny, un ramat d’isards (o d’alamalivons?) que fugen esperitats muntanya avall... Des d’aquesta carena podem veure el vessant est del Clot de Vilamala, on s’obre la canal per on hem de pujar i una bona part del recorregut de la nostra via.

El vessant est del Clot de Vilamala per on puja la via

En aquest punt hem d’estar atents perquè el sender fa un gir brusc, deixa la carena i baixa fort cap al fons del barranc on, després de creuar els llits d’un parell de torrents i de revoltar un esperó rocós, ens endinsem a la canal per un corriol i haurem de remuntar-la uns metres per trobar el peu de la via. Quan hi arribem, la placa de la primera tirada encara està a l’ombra, però el sol, que aviat fa acte de presència, promet una jornada amb bona temperatura.

Inici de la via

Després de preparar-nos, en Pau comença la via tot enfilant-se per una placa de glaçat conglomerat que es va redreçant, tot dibuixant una lleugera diagonal a la dreta per tal d’evitar una profunda coma per on es despenja una cascada quan plou.

El tram més vertical de la primera tirada

Des del peu de la via m’envolta un silenci ensordidor, només trencat pel vol d’algún insecte i pel buf del company en retirar l’excés de magnesi de la punta dels dits, i es veu que la roca no és massa bona perquè em plouen pedretes. Quan em toca pujar, constato aquest fet quan m’agafo a un còdol... i em quedo amb ell a la mà! Així a “trancas y barrancas” arribo a la primera reunió situada sota un petit bosquet penjat i a tocar de la cascada.

Arribant a la primera reunió

Assegurant des de la primera reunió

Per continuar, en Pau flanqueja cap a l’esquerra tot passant per sobre el salt d’aigua, avui afortunadament sec, i s’enfila per l’esperó, sense massa dificultat, a buscar la segona reunió situada al caire de la gran esplanada que haurem de travessar caminant. Des d’aquesta primera reunió gaudim de bones vistes de l’altre vessant de la canal per on puja la via Arantxa al país dels sons trobats.

Tram de flanqueig de la segona tirada,
amb la via Arantxa a l'altre costat

Assegurant des de la primera reunió

Assegurant des de la segona reunió

Per trobar el següent tram d’escalada, travessem caminant la feixa, tot fent una diagonal lleugerament ascendent, fins a la base de l’amfiteatre per on es despenja un altre torrent sec, i des d’aquí grimpem sense dificultat fins a una repisa, tenint com a referència una sabineta penjada del mur sota la qual es troba la xapa, amb una baga per a fer-la més visible, que indica la tercera reunió.

Iniciem la travessa de la feixa tombada...

i grimpem fins a una repisa...

... amb una sabineta penjada com a referència

Tenim entès que en aquest segon tram la roca millora, però des de la base de la placa en Pau, que se la mira amb recel, diu que es mereix el qualificatiu de “guarrilla”. Així inicia l’ascens amb desconfiança per la placa en direcció a la sabineta i de seguida comprova que, malgrat el seu aspecte, la roca és molt millor que la del primer tram i, a més, és molt distret observar els colors i textures dels diferents còdols, alguns de grans dimensions... fins i tot els hi ha que semblen torrons de crocant!

Inici de la quarta tirada

Vista del magnífic amfiteatre conglomeràtic

Assegurant des de la tercera reunió

Alguns còdols són molt grans...

... i altres semblen turrons

Vistes cap al Clot de Vilamala des de la quarta reunió

Així arribem a la quarta reunió sobre una repisa situada al peu d’un ressalt molt vertical, i és que la darrera tirada és la més dificil de la via... sort que també és la més curta! En Pau ataca la placa decidit, i en el pas més complicat em deixa una baga llarga perquè pugui sortir en A0.. cosa que agraeixo!

Acostant-se al pas més difícil de la via

La quarta reunió enmig d’un mar de còdols

Arribant al final de la via

Un cop al final del la via, assenyalat amb una gran fita, ens felicitem per tan lluïda escalada. Després de fer-nos el selfie de rigor, per tenir-ne un bon record, només ens cal seguir la carena cap amunt per sortir al pàrquing on ens espera el cotxe i des d’on gaudim d’extenses vistes cap a llevant, on hi destaca el laxe sinclinal de la serra de Busa i la mola de Lord coronada pel santuari homònim.

Fotocim

Vistes a llevant de la serra de Busa i la mola de Lord

A l’indret continua imperant un impressionant silenci... aviat tornarem per cercar els sons al “país de l’Arantxa”...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.01.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.