dimarts, 31 d’octubre del 2023

Tardor al País Basc, 2

26-28.10.22  Avui dimecres 26 d’octubre hem quedat per sortir més tard ja que el desplaçament en cotxe és molt més curt perquè el Mont Ernio el tenim molt a prop. Així que, després d’esmorzar, passem una bona estona veient com la família que porta la casa rural baixen les cabres al camp per ensenyar l’ofici a un nou gos pastor, en Lassie, que no sap controlar-les i només fa que perseguir-les amunt i avall… Encara té molt per aprendre.

Agafem els cotxes i baixem a la carretera que seguim amunt fins trobar al coll d’Iturrioz (593m), on aparquem i ens retrobem també amb la Marina que avui ens acompanyarà en aquesta sortida.

Itinerari del Monte Ernio

Comencem a caminar per una pista que de seguida abandonem a l’esquerra per un camí en forta pujada enmig d’un bonic bosc. Avui fa un dia esplèndid i amb molt bona llum. Un cop superat el bosc, arribem a un coll on comença la zona de pastures. El camí va carenant i després fa un llarg flanqueig ascendent amb magnífiques vistes. Així arribem al coll Zelatun (864m), on hi ha una “venta” molt freqüentada pels caçadors ja que fins aquí arriba una pista cimentada des del poble d’Errezil.

Inici de la pujada

Monte Ernio des del coll Zelatun

Al coll es queden en Xavier i l’Àngels i la resta continuem amunt per un camí en diagonal ascendent que va guanyant alçada i, en uns 30 minuts, arribem a un petit refugi on hi ha una creu i quatre anelles metàl·liques. La tradició diu que si passes el cos per entre les anelles tindràs sort i salut, i així ho fem… per probar que no quedi.

Passem el cos per les anelles màgiques d’Ernio

Seguim amunt l’últim tram de pujada fins al cim, al qual arribem en pocs minuts. Al capdamunt de l’Ernio (1078m) és ple de creus i la més alta de totes, amb la força del vent, es mou una mica. La vista des d’aquí dalt és bestial, dominant totes les valls fins a la costa cantàbrica. Fem moltes fotos i divertits selfies.

Arribant al cim de l’Ernio

Fotogrup

Vistes des del cim

Desfem el camí de pujada fins a la “venta”, on prenem uns “pinchos de chistorra” amb sidra i cervesa, però jo, que anava amb un got a la mà, ensopego amb una fusta del terra i faig un aterratge d’allò més aparatós. Per sort no m`he fet massa mal, només un morat a la cuixa. Es veu que a mi no m’ha fet l’efecte el passar per l’anella… però això sí, el got no s’ha trencat! Abans de tornar a la casa d’Asteasu encara tenim temps de visitar l’espai natural de Pagoeta, un bonic jardí botànic amb diverses espècies d’arbres i flors.

Jardí botànic de Pagoeta

L’endemà dijous ens reunim a la cuina per esmorzar i a les 8.30 sortim per trobar-nos amb la resta del grup i dirigir-nos tots plegats a Oiartzun, a l’aparcament de les mines d’Arditurri on tenim feta una reserva per una visita guiada.

Centre d’interpretació de les mines d’Arditurri

La visita comença amb un audiovisual on ens donen tot tipus d’explicacions de les mines i de la seva història, que resulta que ja van ser explotades pels romans i potser molt abans i tot. Les mines van estar actives fins al segle passat i l’any 2008 van ser obertes al públic sempre amb visita guiada de 45 minuts.

Entrem a la mina

En acabar l’audiovisual entrem per una de les galeries, equipats amb casc i frontal, que penetra horitzontalment un bon tram mentre el guia ens explica quins minerals s’hi extreien (ferro, plom, coure i també plata) i de com es treballava a la mina en època dels romans, on tot es feia manual, de la posterior introducció de la dinamita i dels moderns martells hidropneumàtics.

Dins de la mina

Escoltant les explicacions del guia

En sortir fem un tomb pels voltants de la mina on admirem la famosa escultura d’Imanol Marrodan Plenitud y Vacio: Centro. A través d’ella es pot veure Donosti i el mar, per un costat, i les Peñas de Aia per l’altre. Avui fa una calor que no és normal per aquesta època i en aquestes contrades, ja que pel matí el termòmetre marcava 30ºC! Dinem al mateix aparcament i anem al poble d’Ergoien a fer el cafè.

Escultura d’Imanol Marrodan

Les mines amb les Peñas de Aia al fons

Després anem a visitar el pont d’Unanibia sobre el riu Leizaran, prop d’Andoain, on es diu que aquest pont està custodiat per unes bruixes i que per això se’l coneix també com a Pont de les Bruixes.

Pont d’Unanibia o de les bruixes

Riu Leizaran

Per finalitzar la nostra estada al País Basc, fem un sopar de germanor i en acabar ens acomiadem d’en Xavi, l’Àngels, l’Esteve i la Conxita que tornaran a Barcelona pel seu compte. La resta pugem de nou a la nostra casa rural on no triguem gaire a retirar-nos a les habitacions ja que demà toca fer maletes.

Sopar de comiat

Darrer capvespre de l’estada al País Basc

Deixem la casa i els seus paisatges

Pel matí, després de carregar les maletes als cotxes, ens acomiadem de la família de la casa rural que són una gent encantadora i hem estat súper bé. De tornada fem parada a Puente la Reina i al bar del poliesportiu de Bellcaire d’Urgell on s’hi està força bé. També aprofitem per comprar oli i fruita a la cooperativa del poble i a mitja tarda ja estem a Barcelona. Totes les estades que hem fet visitant les muntanyes i l’entorn rural del País Basc han estat fantàstiques i, mentre puguem, hi tornarem. Són un munt de quilòmetres però paga la pena!

LLUÏSA CUESTA. Activitats realitzades els dies 24-28.10.22 per socis del Centre Excursionista Àliga.

divendres, 27 d’octubre del 2023

Tardor al País Basc, 1

24-25.10.22  Novament anem al País Basc a la tardor. I és que el paisatge d’aquestes terres ens encanta, s’assembla molt a les valls suïsses. La part baixa de les principals valls són artèries de comunicació on passen carreteres i autopistes i on hi ha les poblacions i la indústria, però a les parts altes és molt diferent, tot és verdor i tranquil·litat, amb preciosos boscos, prats i cases disseminades per la muntanya en les que es veu pastar ramats de cabres, vaques i cavalls. Les cases rurals que es troben en aquest entorn estan ben integrades i decorades amb molt de gust i totes les comoditats. Aquest cop som un grup de 14 companys que ens repartirem 10 en una casa i les altres 4 en una altra.

Casa rural Zumargain

Hem quedat tots de trobar-nos al bar Sport de Bellcaire d’Urgell i, després de fer algunes “parades tècniques”, poc abans de les 6 de la tarda arribem a Asteasu (Guipúscoa) on ens comencem a repartir per les diverses cases rurals. La majoria de nosaltres anem cap a la casa rural dita Saskarate que està damunt un turó enmig de camps de pastura, amb unes vistes espectaculars de tota la vall fins al mar.

Camí de Saskarate

Casa de Saskarate

Vistes des de la casa

Aquesta casa rural és un casalot del s. XVII molt ben rehabilitat, on ens reben molt amablement i ens donen les claus, doncs estarem sols fins al divendres que és el dia que marxem. Després de sortejar les habitacions i d’instal·lar-nos, sopem, mirem un “western” pel la tele que tots ja havíem vist però que ens fa gràcia de recordar, i a dormir que demà toca el circuit de Jaizquibel.

Circuit de Jaizquibel

L’endemà dimarts, a l’hora acordada, ens trobem tots a la cuina per esmorzar plegats i preparar els entrepans pel dinar. A les 8.15 agafem els cotxes per baixar a Asteasu on ens reagrupem amb la resta de la colla i continuem tots junts en direcció a Hondarribia, on agafem la carretera que puja a l’ermita de Guadalupe, lloc que tants records ens porta als que vàrem passar amb BTT pel Camí de Sant Jaume de la costa.

Poc després de l’ermita, i quan la carretera comença a planejar, en el punt quilomètric 12 aparquem els cotxes, just on comença una pista forestal que és un dels accessos a Jaizquibel. Aquí ens espera el Juan, el consogre de l’Albert que, igual que l’any passat, ens farà de guia per aquesta laberíntica i espectacular zona.

Camí-pista de baixada

Vistes al mar

Comencem en baixada i, com l’any passat, passem enmig d’una multitud de caçadors de coloms que, parapetats en els seus amagatalls dins del bosc, no paren de disparar cartutxos de perdigons de plom cosa, al meu entendre, no gaire ètica ni ecològica. En les seves rutes migratòries, els estols de coloms passen per aquí on els esperen els “palomeros”.

Els “palomeros” al llarg del camí de baixada

Primeres geoformes

Travessem el bosc i quan s’acava la pista continuem baixant per un corriol on comencen a aparèixer les primeres formacions rocoses. El cel està ennuvolat i és una pena no tenir prou llum perquè les fotos facin justícia a l’hora de captar bé els colors de les arenisques grogues, blanques, taronges, vermelles, negres… Les formacions rocoses també són espectaculars i pots fer anar la teva imaginació veient un munt de figures que la natura ha anat esculpint al llarg dels segles: un cocodril, una balena, una tortuga… tota una classe de geologia. Ja hi vam estar aquí l’any passat però ara ens torna a sorprendre com si fos el primer cop. Jaizquibel hauria de ser declarat parc natural o, com a mínim, zona protegida.

La Calavera

El corriol és molt entretingut, amb continues pujades i baixades tot seguint la complicada orografia de la costa i sovint per llocs i feixes ben penjades on, de vegades, has d’ajudar-te amb les mans. I com no parem de fer fotos, ens entretenim encara més.

Cap al migdia alguns de nosaltres ja en tenen prou i pugen directament per un camí cap a la pista de retorn. La resta seguim pel camí, tot pujant i baixant tobogans, per llocs ben espectaculars i fotogènics, fins arribar a la platja de Las Paramoudras amb unes formacions molt curioses, com si haguessin estampat multitud de pedres enmig de l’arenisca formant diferents figures, com cucs, rodones, ous o forats, per on es filtra l’aigua del mar. És un lloc únic i màgic.

Platja de Las Paramoudras

Aquí dinem i, ves per on, no hem tingut gaire sol en tot el dia però ara que ve la pujada ens surt el “manelet" i ens escalfa amb força. Retornem per la costa, fent encara algunes sifonades on trobem un raconet recerat on hi ha gent banyant-se… tota una temptació.

Ara sí, enfilem la darrera pujada d’uns 300 metres de desnivell fins al cotxe i amb una bona solana. Arribem cansats i una mica acalorats, hem esgotat tota l’aigua i arribem amb la boca ben seca. Sembla mentida que estiguem a finals d’octubre. Això sí, hem gaudit molt de la sortida i donem les gràcies al Juan per fer-nos de guia.

El premi

Amb els cotxes ens dirigim de nou a Asteasu on, a la casa rural, preparem una bona barbacoa per a un sopar de cinc estrelles que finalitza amb un cafè amb grappa que ha portat el Javi. En acabat anem a dormir que demà ens espera el Monte Ernio. (continuarà)

dimarts, 17 d’octubre del 2023

Pollegó Superior del Pedraforca

17.09.23  A tocar de la tardor, ve de gust tornar al Pollegó Superior del Pedraforca, un vell clàssic al qual no hi pujàvem des de l’any 2012. Aquell cop ho vam fer des de Gósol, i avui ho farem des del refugi Lluís Estasen pel coll del Verdet i la cresta homònima, i així comprovarem com està el camí de baixada des de l’Enforcadura i que els responsables del Parc Natural del Cadí-Moixeró van habilitar l’any 2016 per no malmetre més la tartera de Saldes.

La cara nord del Pollegó Superior des del refugi

Així, de bon matí, ens plantem a l’aparcament del Mirador del Gresolet, allà on finalitza l’asfalt i on una noia, molt amable, ens barra el pas a la pista tot dient-nos que si volem continuar serà sota la nostra responsabilitat... i no ha estat sempre així? Continuem doncs per la pista, sota la nostra responsabilitat, i aparquem just passat el petit telefèric que puja material al refugi. Un corriol ens deixa a la Jaça dels Prats on es troba el refugi i des d’on ens dóna la benvinguda el Gat, allà enlairat sobre la seva bretxa.

El Gat ens dóna l’esquena...

Sense perdre més temps, prenem el corriol marcat amb els colors blanc i groc del PR C-123, que primer planeja un xic per damunt de la pista que puja al Collell però que, un cop passada la canal del Riambau, ja comença a enfilar-se de valent en direcció al coll del Verdet.

Creuem la canal del Riambau entre grans blocs

El camí s’enfila de valent

Pujant al coll del Verdet

Encara que fa sol, avui des del coll no s’albira una gran vista ja que el dia està molt calitjós, però encara podem veure Gósol a redós del seu castell. Després de descansar un xic deixem el PR, que recuperarem a l’Enforcadura, i continuem la pujada en direcció sud per un camí carener que ens deixa al peu de la canal del Verdet, per on s’ha de grimpar amb un tram equipat amb una corda fixa. Encara que vaig sentir que per a fer aquest tram de la pujada es recomanava portar casc, només jo el porto posat.

Avancem per la carena cap a la muralla de roca

Pugem per la canal del Verdet...

...amb un tram equipat

Així sortim de la canal i assolim el fil de la carena per la qual anem avançant cap a llevant per terreny mixt de roca i herba i pel vessant sud, ja que el vessant nord cau abrupte sobre la Baga de Gresolet.

Sortim de la canal...

...i avancem entre roques i prats

Un cop superat un petit tram rocós, arribem al Cim Nord coronat per una fita i on molta gent aprofita per fer un descans i contemplar el paisatge. Des d’aquí ja veiem el cim del Pollegó Superior.

Pel vessant solei ens dirigim al Cim Nord

Salvem un tram abrupte sota el Cim Nord

Des del Cim Nord ja es veu el Pollegó Superior

Malgrat que ja tenim el nostre objectiu a la vista, per arribar-hi encara ens queda creuar unes quantes canals que tallen transversalment la cresta i grimpar per alguns vessants molt inclinats i rocallosos que ens obliguen a fer alguns passos, sense massa complicacions.

Seguim pujant per costeruts vessants rocosos

Creuem la canal de la Grallera...

i ens enfilem cap al cim del Pollegó Superior...

...amb alguna grimpada fàcil

Finalment arribem de nou al fil de l’ampla cresta per la qual anem seguint fins assolir el cim del Pollegó Superior indicat només amb una senzilla fita de pedra, cosa que decep un xic a en Màrius que és el primer cop que hi puja!

Fotocim

Com que el cim està a reventar de gent, i el temps s’està enredant una mica, decidim no perdre temps i, després de la rigorosa fotocim, comencem el descens encarats al Calderer. De seguida, però, deixem la carena per prendre una petita canal per la qual baixem ràpidament a l’Enforcadura.

Comencem a baixar encarats al Calderer

Baixem per una canaleta...

...i arribem a l’Enforcadura

A partir d’aquí iniciem el vertiginós descens pel vessant de Saldes, tot situant-nos sota la paret del Pollegó Inferior i seguint les marques del recuperat PR C-123.... a veure què trobarem. De seguida veiem els elements encarregats de marcar i subjectar el terreny per a fer el descens més còmode i menys perillós.

Ens encarem cap a la tartera de Saldes...

...tot seguint les marques del PR C-123

Pel camí trobem tot un seguit de fustes fent de voral del camí, escales, petits murs, malles de retenció de les pedres, baranes amb cordes. Tot s’ha mogut una mica amb el temps i el pas dels milers de visitants del Pedraforca, però la veritat és que de com jo recordo la baixada per la tartera, ara hi ha una diferència abismal! Els del Parc Natural del Cadí-Moixeró han fet una molt bona feina. A mitja baixada donem un cop d’ull al Gat, que ara tenim de front i hi veiem gent pujant i baixant.

Al llarg de la baixada anem trobant diversos
 elements de subjecció del terreny

Gent pujant i baixant del Gat

Al capdavall de la tartera

Així, quasi sense adonar-nos, estem al capdavall de la tartera on comença el bosc i on girem cap al nord en direcció al refugi, tot creuant un parell de tarteres i passant sota la Dent dels Cabirols on trobem l’inici del corriol que s’enfila al peu de vies tan emblemàtiques de la cara nord com són la Civis-Genís o la Cerdà-Albert. El cel s’ha cobert molt de núvols i sembla que al final plourà i tot.

Arribem de nou a la Jaça dels Prats

Finalment arribem de nou a la Jaça dels Prats, on tanquem el cercle i on al porxo del refugi fem un petit i merescut refrigeri. Amb unes cerveses a la mà, i mentre contemplem com comencen a caure unes tímides gotetes de pluja, ja estem pensant que la propera haurà de ser el Pollegó Inferior...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.09.23 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Màrius Asensi.