dilluns, 31 d’agost del 2020

Roca de la Moixa

17.08.20  La serra de la Moixa, a cavall del Berguedà i la Cerdanya, es troba situada entre la serra de Moixeró, a l’est, i el serrat de la Muga, avantsala del Cadí, a l’oest. Un senzill itinerari, d’uns 10 Km de recorregut (anada i tornada) i 370 m de desnivell, entre prats i boscos de pi negre, ens permetrà assolir el punt culminant de la Roca de la Moixa (2055 m), un gran mirador malgrat la seva modesta alçada.

Des de Puigcerdà anem en direcció al túnel del Cadí fins que, a l’alçada de l’àrea de servei del túnel, ens desviem a la dreta cap a Riu de Cerdanya. Travessem aquesta població i continuem per una pista (indicacions al coll de Pendís), al principi asfaltada, que es dirigeix al refugi de les Esposes. Un bon tros més amunt, deixem el refugi a l’esquerra i girem a la dreta per iniciar la segona part de la pista, amb trams asfaltats, trams pedregosos i trams de terra. Passem pel collet de Fontfreda, d’on surt a la dreta el camí que mena (1,2 Km) a l’àrea de lleure i mirador del Cap del Ras. Continuem per la pista, tot passant pel costat d’una bassa, fins a una cruïlla, on queda barrada, mentre que per la dreta baixa un trencall cap a la vall de l’Ingla. En aquest punt, a 12 Km de Riu, deixem el cotxe (hi ha un petit eixamplament habilitat).

Situats en aquesta cruïlla de pistes (1815 m), passem la tanca, deixem tot seguit a l’esquerra el trencall que puja al coll de la Trapa i continuem recte, en direcció sud i en suau pujada. Anem avançant per sobre de la profunda vall de l’Ingla, mentre veiem a l’altre costat de la vall la Roca de la Moixa, el nostre objectiu, a l’esquerra de la línia carenera que s’estén cap al serrat de la Muga i l’inici del Cadí.

La Roca de la Moixa (esquerra), amb la serra
de la Muga i l'extrem oriental del Cadí

Passem pel costat de vermelloses roques de riolita que donen nom al coll Roig, punt d’inflexió de la pista, que ara baixa suau fins que arriba al coll de Pendís (1786 m). Aquest coll, de terra argilosa rogenca que contrasta amb el verd de la vegetació, és una important cruïlla de camins (pals indicadors). Per l’esquerra baixa el GR 107 Camí dels Bons Homes cap al proper refugi Sant Jordi, al vessant berguedà. També per l’esquerra hi arriba el GR 150-1, procedent de la serra de Moixeró, que seguim a la dreta en el seu itinerari cap al Cadí, per on també trobem el punts taronja del circuit Cavalls del Vent.

Arribant al coll de Pendís

Terra argilosa enmig de la vegetació

Deixem enrera el coll de Pendís

Deixem les pastures del coll de Pendís i entrem tot seguit a un bosc de pi negre, per on avancem bastant planers fins que no triguem en arribar al proper coll de Vimboca (1799 m), en una gran clariana herbada. D’aquest coll surt a l’esquerra un camí que baixa al coll de Galligans, sota el Cap de la Boixassa, ben visible des d’aquí.

L'ample i herbat coll de Vimboca

Continuem en la mateixa direcció, mentre el camí comença a pujar més decidit. Travessem un sector pedregós de margues i gresos fins atènyer un petit collet enmig del bosc. Baixem uns metres a l’altre costat per continuar després en suau pujada per una frondosa obaga de pi negre, a la vora d’uns blancs contraforts calcaris sota els quals discorre el camí.

Contraforts calcaris vora el camí



Més endavant, el sender gira a l’esquerra per pujar fort per un curt pedregar, tot acabant de superar els esmentats contraforts. Girem altre cop a l’esquerra i continuem uns metres en la direcció oposada per on veniem, ara ja per sobre d’aquest rocam, fins a sortir a un nou collet, el segon des de Vimboca, en una altra clariana herbada. Si ens situem al costat nord d’aquest prat, un xic elevats, podem veure els imponent cingles de la Roca de la Moixa, més propera del que sembla. Podem ampliar la perspectiva si, opcionalment, pujem uns metres pel carener rocós que surt del petit prat.

Collet sota la Roca de la Moixa

El vessant acinglerat de la Roca de la Moixa

El sender torna a entrar al bosc, per on va remuntant, amb inclinació moderada, sota els cingles de la Roca de la Moixa, fins que gira a l’esquerra per pujar de manera més marcada fins a l’immediat coll de la Moixa (2026 m), a només 15 minuts de l’anterior collet. En aquest punt se’ns obren unes grans vistes a l’Alt Berguedà, amb el Pedraforca i la serra d’Ensija; tanmateix, tindrem el millor mirador al capdamunt de la Roca de la Moixa.

Arribant al coll de la Moixa

Vistes al Pedraforca i al Cap de Tancalaporta

Al coll de la Moixa deixem a la dreta el GR 150.1 i el circuit dels Cavalls del Vent, que continuen cap al serrat de la Muga, i girem a l’esquerra, en direcció est, per acabar d’assolir el punt culminant de la carena. Ens dirigim, sense camí definit, cap a una primera elevació rocosa que vorejem per la dreta, encara que també és pot assolir directament (ho farem a la tornada). Continuem per la cresta rocallosa, que cau abruptament pel vessant cerdà, fins atènyer sense problemes el cim de la Roca de la Moixa (2055 m).

Continuem per la rocallosa carena

Arribant al cim

Al cim de la Roca de la Moixa

Al cim gaudim d’una extensa i esplèndida vista sobre la cara nord del Pedraforca i la serra d’Ensija, així com de l’ample pas de Tancalaporta, a l’extrem oriental del Cadí, entre el Cap de Tancalaporta o Puig Terrers, a l’esquerra, i el serrat dels Terrers, a la dreta (erròniament indicat com a Puigterrers en el mapa Alpina); del Cap de Tancalaporta baixa una llarga cinglera, abocada al bac de la Muga. També hi podem veure, en aquest sector de l’Alt Berguedà, la vall del Bastareny i poblacions com Gisclareny i Bagà. No cal dir que cap al nord tenim un vastíssim panorama de les muntanyes de la Cerdanya, i en especial del sector d’Engorgs, just enfront nostre.

Val la pena continuar uns metres en direcció est fins a l’extrem de la carena, per tenir una bona visió sobre les Penyes Altes de Moixeró i la Tosa d’Alp; el vessant herbat d’aquest sector, més que no pas l’estret cim, ofereix un bon lloc per fer un mos i contemplar tot aquest panorama.

Continuem cap a l'extrem oriental de la carena

Vistes a les Penyes Altes del Moixeró i la Tosa d'Alp

Retornem al coll de la Moixa

Retornem pel mateix camí de l’anada, tot passant pels sis colls esmentats (coll de la Moixa, els dos collets sense nom, coll de Vimboca, coll de Pendís i coll Roig). Ara ens fixem amb més detall en els dos sectors geològics més interessants d’aquest itinerari: els contraforts calcaris entre els dos collets sense nom, que en un determinat punt formen un curiós sòcol, i els afloraments de riolites a la pista entre el coll de Pendís i l’aparcament.

Curiós "sócol" calcari entre els dos collets sense nom

Antics indicadors de la UEC, vora el coll de Pendís

Vermelloses roques de riolita al coll Roig

Ha estat una senzilla i agraïda matinal pels prats, boscos i cingleres d’aquesta serra de la Moixa, que malgrat ser un lloc de pas entre el Moixeró i el Cadí, bé mereix ser també l’objectiu d’una petita excursió com la d’avui.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.08.20 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marc Amorós.

dilluns, 24 d’agost del 2020

La Punxa dels Flautats, via Aleix

10.08.20  Sempre que arribem al pla de la Trinitat, em fixo en un conjunt d’esveltes agulles que tanquen l’horitzó pel nord i s’alcen cap al cel com tubs d’un orgue colossal: Són els Flautats, continuació cap al nord-est de la carena que es desprèn de l’Elefant. De totes les seves cotes, les més espectaculars són, per ordre d’alçada, la Cadireta del Diable, la Porra i la Punxa.

Conjunt dels Flautats des del Pla de la Trinitat

En Pau em comenta que a la Punxa hi ha una via interessant que li agradaria repetir. Es tracta de la via Aleix (o Variant Aleix), la qual recorre la seva cara est i va ser oberta per Ramon Ogaya i Juan Carlos Roca l’any 2002. Els seus 145 m estàn repartits en cinc llargs, amb un màxim de dificultat obligada de V... a més de portentoses vistes assegurades!

Recorregut de la via Aleix a la Punxa

Ressenya de la via

Així que, de bon matí, enfilem cap al monestir però, a l’entrada, ens desviem cap a can Maçana i deixem el cotxe en una àrea de picnic al peu de la canal del Pou del Gat. Des d’aquí prenem l’enllaç al camí dels Degotalls, on un cartell ens adverteix sobre les mesures de prevenció per causa de la pandèmia.

Comencem a pujar per l’enllaç al Camí dels Degotalls

A nosaltres aquestes mesures no ens afecten perquè, als pocs metres, ja ens desviem pel dreturer corriol que puja per la canal del Pou del Gat, que combina trams de bosc amb trams de grimpada. Al capdamunt de la canal sortim al camí transversal, sota l’aglomeració d’agulles dels Flautats, per on discorre el GR 172. Anem a l’esquerra en direcció al pla de la Trinitat i, des d’aquí, ens dirigim cap la façana est dels Flautats, tot planejant sota l’esguard de la Cadireta del Diable.

Al capdamunt de la canal, amb vistes als Flautats

Des del pla de la Trinitat ens dirigim al peu de la via

Quan arribem a la base de l’esvelta agulla de la Punxa, en Pau localitza una xapa i, encara que aquesta està “a la quinta punyeta”, pensem que estem al peu de la via Aleix. Després de “vestir-nos” per a l’ocasió, en Pau inicia la primera tirada per una placa molt dreta i polida. El cel està molt blau i, de moment, no fa massa calor.

Primers compassos de la via

Quan em toca pujar a mi, me les veig i me les desitjo per superar els primers metres de la via, de tan drets i relliscosos que són... i, a més, no puc fer A0 perquè la primera xapa està a “la quinta punyeta”... i diuen que és IV. Després d’aquest inici tan gloriós, la placa s’ajeu i arribo a la primera reunió on comença la via de debó. Però a en Pau li fa l’efecte que el seu inici està un xic més a l’esquerra d’on hem començat perquè, en aquest primer llarg, només ha trobat dues xapes de les tres que diu la ressenya.

Arribant a la primera reunió

La primera reunió al peu de l’aresta

Des de la reunió costa una mica de veure la primera xapa del segon llarg que està situada un xic a la dreta. Però un cop localitzada, en Pau segueix remuntant la difícil placa que el porta cap al fil de l’aresta. Per a reforçar la seguretat d’aquests difícils primers metres, col·loca en una fissura el Camalot 0.5.

Inici del segon llarg

Progressant per la placa cap a l’aresta

Arribant a l’aresta sota el sostre
de la Cadireta del Diable

Un cop superada aquesta placa, encara tinc temps de veure’l fent algunes passes de ballet per damunt de l’aresta per, després, desaparèixer de la meva vista. I quan em toca pujar a mi, encara gràcies que, als primers metres, puc ajudar-me de les cintes per superar la placa un xic desplomada. Així arribo a l’aresta on trobo el primer clau que apareix a la ressenya i des d’on observo, a la meva esquerra, les poderoses parets dels contraforts de la Cadireta del Diable.

Clau amb anella

La segona reunió sobre l’aresta

Arribant a la segona reunió

Inici de la tercera tirada

La tercera tirada no té cap misteri: seguir l’aresta amunt sobre una roca un xic irregular i molt poca protecció. Per a mi, aquest és el millor llarg perquè està dins el meu nivell... anant de segon de cordada, és clar! La veritat és que, quan mires cap al pati, aquest comença a fer força impressió. Mentre pujo per l’aresta, em fixo que el clau que marca la ressenya ja no hi és, i en Pau, al seu lloc, ha col·locat el tricam negre (0.25).

Progressant per l’aresta del tercer llarg

El clau de la ressenya ja no hi és...

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Així arribo a la tercera reunió situada sota un vistós ressalt on, a mitja tirada, hi destaca un petit desplom, pel mig del qual va la via en un dels seus passos més difícils, qualificat de V+, i encara sort que no és obligat.

Inici de la quarta tirada

Després de superar el pas més difícil

Quan em toca a mi, abans d’arribar al peu del petit desplom ja m’estic desplegant els estreps, amb els quals i amb unes quantes bagues llargues, no tinc problema en superar-lo. Així arribo a la quarta reunió que es troba al peu d’una placa on està el pas més difícil de la via... que nosaltres el resolem en rigurós artificial. En Pau em deixa els estreps penjats de les dues primeres xapes.

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

Primers metres de la cinquena tirada

Quan, a empentes i rodolons, aconsegueixo sortir del tram d’artificial, la via continua pel fil de l’aresta amb un grau “amable” però amb un compromís enorme, perquè no hi ha cap més xapa i, a més, el clau que apareix a la ressenya... tampoc no hi és! Per això en Pau ha hagut de llaçar un merlet, reforçar un pont de roca amb el tricam marró (1.5) i col·locar el tricam blanc (0,125) prop de la cinquena reunió.

Merlet

Arribant a la cinquena reunió

La cinquena reunió a l’ombra de la Porra

Per arribar a la cinquena i darrera reunió, des de l’últim tricam em cal flanquejar cap a la bretxa però amb molt de compte ja que el cim està cobert de pedres soltes que cauen només de mirar-les. En aquesta reunió ens fem la fotocim de rigor i muntem el primer dels tres llargs ràpels que ens caldrà fer per arribar de nou al peu de la via. La instal·lació d’aquest primer ràpel, però, fa una mica de “repelús” car consisteix en uns quants claus rovellats (algún es mou) units per una pila de bagues ronyoses que subjecten una gran anella.

Fotocim

Els tres ràpels que fem per baixar de la Punxa

En Pau és el primer que baixa cap al fons de l’estreta i impressionant bretxa que s’obre entre la Punxa i la Porra mentre jo em quedo a la reunió, tot esperant el meu torn i amb el cor una mica encongit. Poc a poc el cel es va ennuvolant i aquí dalt bufa un airet fresquet.

Primer ràpel amb la Porra a l’esquena

Vistes cap a Sant Jeroni des del cim de la Punxa

Quan em toca rapelar a mi, ho faig amb la mirada fixa cap al fons de la bretxa, on en Pau és només un puntet que em fa fotos mentre vaig baixant a poc a poc. Per la canal puja un aire extraordinàriament calent. Quan arribo al final, en Pau em pregunta si he vist el paisatge a través de la bretxa...  jo no, però ell sí que s’hi ha fixat.

Vistes del primer ràpel des del fons de la bretxa

Vistes a través de la bretxa

Des d’aquest punt tenim dues opcions: o seguir baixant per la canal, molt bruta, o remuntar un xic per una feixa estreta i terrosa fins arribar a la quarta reunió on hi ha una bona instal·lació de ràpel... ens decidim per aquesta darrera opció. Des d’aquí baixem cap a la segona reunió des d’on fem el tercer ràpel cap a terra. El cel continua encapotan-se... encara ens mullarem.

El darrer dels tres llargs ràpels

Un cop de nou al peu de la via, per a variar jo proposo retornar per Sant Benet, pel monestir i pel camí dels Degotalls... però... no duem mascaretes! Un altre dia ens hem de recordar d’afegir-les al material d’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.08.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.