diumenge, 25 de març del 2018

Serrat d'en Muntaner, via Traca i Mocador

21.03.18  Una tarda de gresca i xerinola de l’any 2012, un grup de joves que van sortir a passejar pel Clot de la Mònica van obrir, com qui no vol la cosa, una nova via d’escalada a l’extrem més septentrional del serrat d’en Muntaner, esmolat contrafort que s’alça entre els barrancs del citat Clot de la Mònica i de les Artigues a la cara sud de Montserrat; i com era un 23 de juny, revetlla de Sant Joan, la van batejar amb el joiós nom de Traca i Mocador.

El serrat d’en Muntaner amb el recorregut de la via
Traca i Mocador des del peu del serrat de la Pastereta

I cap allà que anem per veure si se’ns enganxa un xic de l’esperit jovenívol, que de ben segur encara deu desprendre l’esmentada via, en el primer dia d’aquesta primavera que ha començat amb nevades i gelades, però com diu en Jaume: anem a jugar les nostres cartes amb la meteorologia!

Des del barri del Pujolet de Collbató, marxem per la pista en direcció a la Vinya Nova fins que ens desviem a la dreta per un camí ample i marcat en blau que s’encara al massís i s’endinsa al Clot de la Mònica, des d’on continuem cap al peu de la via per un sender que ressegueix la base del serrat d’en Muntaner, tot passant sota la destacada agulla del Frare de Baix, molt concorreguda avui.

Avançant cap al peu de la placa

El peu de la nostra via està indicat amb una fletxa gravada a la roca i comença remuntant un passadís de roca entre dos claps de bosc, passat el qual s’arriba al peu d’una placa prou dreta on en Jaume llaça el tronc d’un arbust abans d’arribar al primer parabolt que està a “la quinta punyeta”com se sol dir.

Progressant per la placa del primer llarg

El llarg continua en constant diagonal ascendent cap a la dreta, per bona roca encara que amb preses ben menudes que ens obliguen a fer bonics passos d’equilibri. Així arribo a la primera reunió situada a mitja placa i a l’alçada d’un gran pi característic que tenim a mà dreta.

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

Seguidament en Jaume continua amunt, i en diagonal cap a la dreta, per la fina placa i amb compte ja que, entre el primer i el segon parabolt, hi ha una llesca de roca delicada i un bon tros ja s’ha desprès.

Superant un dels trams delicats de la via

Superat aquest mal pas, deixo de veure en Jaume car s’endinsa en una canal plena de pedres soltes on li cal fer un canvi de placa per continuar pujant vers el capdamunt de la via. Entretant jo faig una llambregada enrera per donar un cop d’ull a la formosa cara oest del serrat de la Pastereta on avui, amb el fred que fa, no hi ni una ànima.

Vista de la cara oest del serrat de la Pastereta

Quan em toca pujar a mí, jo també vaig amb molt de compte de passar delicadament pel tram on la llesca mig solta té aquell so que posa els pels de punta... toc-toc. També vaig amb molt de compte de no llençar pedres avall en el moment de creuar la canal per canviar de placa.

Prop de la canal mentre en Jaume m’assegura des del cim de la via

Ara només em cal pujar per la nova placa en la qual només hi ha un pobre pont de pedra com a assegurança i arribar al capdamunt de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, ens fem la selfie de rigor tot procurant copsar l’impressionant paisatge que ens envolta.

Assegurant des de la segona i darrera reunió

Fotocim amb els serrats de l’Artiga Alta i dels Pollegons

En fi, ha estat una via molt adeqüada per aquests temps tan canviants que estem patint darrerament... i com diu en Jaume: hem jugat les nostres cartes... i hem guanyat!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.03.18 per Isabel Benet i Jaume Salat.

divendres, 16 de març del 2018

Paret del Devessó, via Adéu Espanya

7.03.18  Després d’aquest llarg període d’abstinència forçada per una meteorologia realment adversa, ja teniem ganes de canviar la resina del rocòdrom per preses de roca autèntica, fos quina fos la seva naturalesa. I com que el temps encara no és del tot estable, anem a assegurar el tret al cingle del Devessó de Malanyeu, on en Pau proposa fer la via Adéu Espanya, una línia molt apropiada per aquests temps convulsos... aixó si l’article 155 de la Constitució no n’ha prohibit encara la seva escalada!

La paret del Devessó amb el recorregut de la via Adéu Espanya

Ressenya de la via

Quan arribem a l’alçada de la central tèrmica de Cercs, ens adonem que el paisatge està empolsinat per una nevada recent, i la feina és nostra per pujar per la carretera d’accés a Malanyeu... i això que anem darrera la màquina llevaneus!

El poble de Malanyeu recent nevat

Des del pàrquing de Malanyeu observem com la paret del Devessó, que encara està a l’ombra, es veu ben humida; per això ens esperem una estona a que arribi el sol i així poder valorar si és o no prudent acostar-s’hi. Quan el sol il·lumina la muralla ho tenim clar... podrem escalar!

Passem amb compte pel pontet sobre el torrent de Malanyeu

Trepitjant neu nova, i també d’acumulada d’aquests darrers dies i que es conserva als racons més ombrívols, arribem al peu de la via des d’on veiem brillar el primer parabolt del recorregut. Així que ens calcem els peus de gat, amb molt de compte per no enfangar-los, i en Pau inicia el primer llarg tot progressant per una placa força dreta i mantinguda, ja que pugem per un estrat geològic en posició quasi vertical. Per sort aquesta placa està farcida de petites bústies, molt bones per a les mans malgrat que algunes d’elles encara tenen un xic d’aigua i fang al seu interior.

Primers compassos de la via

Avançant per la placa prop de la primera reunió

Arribant a la primera reunió

La primera reunió se situa sobre una petita repisa, a tocar d’un matoll i sota un sostret característic. Aquesta repisa marca un canvi d’estrat i per tant un canvi en la naturalesa de la placa, ja que aquesta és un xic més llisa. El sol brilla amb força i fa una temperatura molt agradable.

Inici de la segona tirada

Al llarg de la segona tirada també progressem entre els matolls i en lleugera diagonal a l’esquerra fins atènyer una ampla fisura on en Pau col·loca un parell de friends abans d’arribar a una baga de la via. Superada la fissura tornem a sortir a la placa i ens desplacem en flaqueig ascendent a la dreta que ens porta a una segona fissura ampla on es pot llaçar un tronc sec. Seguidament sortim de nou a la placa que ens porta a la segona reunió, també situada sobre una petita repisa que representa un altre canvi d’estrat, aquest molt espectacular. Just a la nostra dreta tenim una reunió, amb instal·lació de ràpel, i que sembla que és de la Via dels Senzills.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió, situada en un canvi de placa

La nova placa, per on progressa el tercer llarg, està tota ella esquitxada de petits forats com un formatge de Gruyère però, com que és tan vertical la condemnada, la progressió es fa difícil encara que agradable. La via es va decantant cap a la dreta a buscar un pas entre dos grans arbres penjats de la paret.

Inici de la tercera tirada

Arribant al pas entre dos grans arbres

Assegurant des de la segona reunió

Quan sortim de la placa hem de superar alguns graons que ens deixen a la tercera reunió situada al peu d’un caos de blocs.

La tercera reunió

Des de la tercera reunió es veuen brillar unes quantes xapes, però en Pau pensa que estan massa a la dreta i que són d’una altra via, per això, després d’assegurar-se a una baga que tenim just damunt, se’n va cap a l’esquerra, tot passant sota d’un gran arbre on hi ha moltes pedres soltes, a buscar una mena d’esperó amb un parell de xapes.

Inici de la quarta tirada

Després de superar aquest esperó, només ens resta avançar per un terreny d’aspecte caòtic on sembla que cadascuna de les pedres que trepitgem s’hagin de despendre al nostre pas; però, curiosament, totes elles estan ben subjectes i no es mouen gens... De totes maneres millor no refiar-se.

Progressant per un terreny caòtic prop de la quarta reunió

Així arribem a la quarta i darrera reunió situada en plena cresta de la paret del Devessó, on ens fem el selfie de rigor i contemplem la vall de Malanyeu encara amb restes de neu.

Fotocim

La vall de Malanyeu des del capdamunt de la cresta

El descens el fem en tres ràpels, els dos primers aprofitant les reunions de la nostra via i el darrer aprofitant la reunió de la que sembla la Via dels Senzills. Quan retornem a Malanyeu, fem un darrer cop d’ull a la muralla del Devessó, i mentre repassem el recorregut de la via Adéu Espanya, ens preguntem si l’escalada que hem fet ha estat real... o ha estat només simbòlica. Fins a la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 7.03.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

divendres, 9 de març del 2018

Pels dominis dels Ubach i d'en Capablanca

3.03.18  Petit itinerari circular d’uns 8,5 Km de recorregut i 300 m de desnivell, pel conjunt arquitectònic situat al vessant sud de la serra de l’Obac (cases Nova i Vella de l’Obac, font de la Portella, pous de glaç de l’Obac Vell i de l’Estepar, torrota de l’Obac), lligat històricament a la nissaga dels Ubach, una família establerta en aquests indrets des del s. XII i que donà nom a la serralada. També rememorarem la figura llegendària del bandoler Capablanca, qui tenia en el camí ral que travessava la serra de l’Obac el seu camp d’acció.

El punt de partida es troba a la collada de l’Obac o coll d’en Tropes, prop del Km 10 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars, on hi ha un petit aparcament. Des d’aquí surt a mà dreta (venint de Terrassa) una pista que en 200 m mena a l’aparcament més gran situat sota la Casa Nova de l’Obac. Nosaltres, però, recomanem deixar el cotxe a peu de carretera i anar caminant fins a la casa, enlairada damunt de la carena.

Casa Nova de l'Obac des de la pista d'accés

Situats, doncs, a la collada de l’Obac (643 m), comencem a caminar per la pista fins a l’aparcament principal. D’aquí pujem a l’esquerra per unes escales que menen al conjunt de la Casa Nova de l’Obac, l’era i la casa de la Pastora. Anem primer a l’esquerra per a situar-nos al davant de la Casa Nova, amb una bona vista sobre Montserrat.

Davant de la casa, amb vistes a Montserrat

Façana principal, amb la rampa d'entrada

La Casa Nova de l’Obac és un gran edifici rectangular de tres plantes i teulada als quatre vessants, construït entre el 1786 i el 1811 per l’arquitecte italià Domenico Bagutti (el mateix qui va dissenyar el pabelló i el laberint d’Horta), per encàrrec de Jaume Ubach, aleshores amo de l’Obac Vell. La façana principal, on hi ha la rampa original d’entrada, conserva esgrafiats i pintures, amb dos rellotges, un de sol i un altre originàriament de corda. Al costat esquerra d’aquesta façana es troba la capella de Sant Antoni de Pàdua, de la mateixa època que la casa.

L’Obac Nou és la mostra del màxim esplendor dels Ubach, que des d’aquí mantenien una pròspera activitat vinícola destinada, principalment, a l’exportació de vins i aiguardents cap al continent americà. Aquesta activitat quedà truncada a finals del s. XIX, quan la plaga de la fil·loxera acabà amb totes les vinyes. Actualment la casa és un centre cultural i punt d’informació del parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 

L'antiga era, entre la Casa Nova i la casa de la Pastora

A l’altre costat del mas hi trobem una ampla i ben enrajolada era, sobre la qual hi ha la casa de la Pastora, on al llarg del s. XIX hi va haver un forn de vidre, destinat a la fabricació d’ampolles per a l’embotellament de la producció; posteriorment fou allotjament de pastors (d’aquí el nom) i actualment un restaurant obert els caps de setmana.

Enfront de l’era el camí es bifurca: a la dreta mena al Pou de Glaç de l’Estepar i a la Torrota de l’Obac, per on retornarem; seguim a l’esquerra, amb indicacions del sender local SL-C 63, en direcció a l’Obac Vell i la font de la Portella. Avancem planers per un camí ample, adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, fins que als 600 m arribem a les restes ben conservades de la Casa Vella de l’Obac, on hi destaca la torre sobre el camí.

L'Obac Vell, amb la torre sobre el camí

Restes de la torre medieval i d'una tina (dreta)

Aquest mas, un dels més antics de la zona, té l’origen en una torre rodona de guaita del s. IX, la base de la qual podem veure al sector de ponent del conjunt; d’aquesta època és també un mur que conserva restes de la tècnica d’opus spicatum o espina de peix. Més tard la torre fou abandonada, substituïda possiblement per la Torrota de l’Obac, fins que a principis del s. XII un pagès del Besós que fugia de les incursions dels almoràvids va obtenir permís del senyor o castlà de Terrassa per a refugiar-se en aquest indret. Aquest pagés podria ser el fundador del casal dels Ubach.

Al llarg de l’edat mitjana els descendents van engrandint el mas i construeixen una cisterna de pedra per recollir l’aigua de la pluja. Segons la llegenda, aquesta cisterna els va poder lliurar d’una epidèmia de pesta que va despoblar altres masos de la contrada, com la Calsina i la Portella, i que després passaren a mans dels Ubach. Als ss. XVI-XVII el mas de l’Obac s’amplia a tres plantes mentre esdevé el centre d’una gran propietat.

Al s. XVIII es construeix la capella a l’exterior del recinte i la vistosa torre sobre el camí, per defensar-se del bandolerisme que revifà després de la guerra de Succesió. Els Ubach també basteixen en aquesta època dos pous de glaç per comerciar amb el gel obtingut; atorguen als carboners drets d’explotació dels seus boscos i substitueixen els conreus tradicionals per vinyes. Testimoni d’aquesta activitat vinícola són les restes d’una tina al davant de la primitiva torre medieval, amb la seva boixa (pedra amb un forat per on es treia el vi). Quan els Ubach es traslladen a la Casa Nova l’any 1812, l’Obac Vell queda a càrrec d’uns masovers fins que l’any 1836, durant la primera de les guerres carlines, és cremat per un escamot carlí.

Sortim per l'altre costat de la torre

Sortim de l’Obac Vell per l’arcada sota la torre i pel costat de la capella, ara ja per un camí més estret. Als 350 m ens desviem a l’esquerra per baixar per unes escales de pedra a una esplanada entre alzines on hi ha el Pou de Glaç de la Portella o de l’Obac Vell, fet construir l’any 1760 per Antoni Ubach. Aquest pou té una fondària de 6 metres, disposa de tres obertures i queda tancat per una cúpula semiesfèrica que evitava que l’aire més calent de l’exterior entrès a l’interior del pou. El glaç s’extreia les nits d’estiu per transportar-lo amb carro a les poblacions i ciutats properes, com Terrassa, Manresa i Barcelona. Al costat del pou, restes d’una antiga carbonera testimonien l’explotació del bosc per obtenir carbó d’alzina.

Pou de Glaç de la Portella o de l'Obac Vell

Retornem al camí principal i uns 400 m més endavant arribem a un collet, on ens desviem a l’esquerra per a situar-nos tot seguit a la base de l’espectacular i fotogènic Turó Roig, separat del cingle per una esquerda.

Ens apropem al Turó Roig, flanquejat pel Paller
de Tot l'Any (esquerra) i la Roca Salvatge (dreta)

A la base del Turó Roig, separat del cingle per un esvoranc

De nou al collet, anem davallant per l’alzinar, amb grans vistes dels cingles que envolten el Sot de la Portella, amb el Turó Roig d’on venim, el Paller de Tot l’Any i la Roca Salvatge, així com del turó de Castellsapera, punt culminant de la serra de l’Obac. Segons diu la llegenda, el bandoler Capablanca es despenjava, amb l’ajut d’una corda, per una esquerda que baixava de la base del Paller de Tot l’Any fins a mig aire del cingle, on hi tenia l’amagatall conegut després com la cova d’en Capablanca.

El Turó Roig i el Paller de Tot l'Any

El camí no triga en arribar a la font de la Portella (663 m), situada en una raconada obaga, que avui, amb les darreres plujes, raja abundosa; sota la font hi ha una bassa i tres grans exemplars de plàtans. El nom de la font prové de l’antic i desaparegut mas de la Portella, que va passar a ser propietat dels Ubach quan va quedar deshabitat arran de l‘esmentada epidèmia de pesta.

Font de la Portella

Bassa sota la font

La senyalització del sender SL-C 63 acaba aquí. Seguim en la mateixa direcció per un camí més estret però ben marcat. Anem veient, al fons del Sot de la Portella, les restes del mas de la Calsina, construït l’any 1674 per Josep Ubach, aprofitant pedres de les abandonades Calsina Jussana i Calsina Sobirana (el topònim calcina pot fer referència a un antic forn de calç).

Després de travessar tres torrentets que davallen del cingle, arribem a una bifurcació, on deixem a l’esquerra el camí de la canal de Mura i seguim a la dreta pel sender que puja al collet Estret per la canal del Llop. Iniciem una prolongada i decidida pujada enmig del bosc, mentre el camí, amb alguns senyals blaus i vermells, va fent diverses llaçades. Més endavant baixem uns metres per creuar el torrent del Llop i seguim pujant per l’altre costat de la canal. Poc després travessem un clap de roca i tornem a entrar al bosc fins que, amb unes darreres llaçades, arribem al collet Estret (852 m).

Aquest coll, prop de l’antic camí ral de Barcelona a Manresa, era uns dels punts on hi “treballava” el bandoler Capablanca. Aquest acostumava a amagar-se pels voltants de l’indret escollit mentre deixava estesa a terra la seva capa de color blanc (d’aquí el seu sobrenom), i quan arribava algun viatger l’amenaçava amb el trabuc o pedrenyal i l’obligava a deixar sobre la capa tots els seus diners i objectes de valor.

El bandoler Capablanca, segons el còmic de Joan Mundet

Al collet Estret hi passa un camí travesser, que per l’esquerra, en direcció nord, no triga en enllaçar amb l’esmentat camí ral per la carena del collet Estret. Nosaltres girem a la dreta, en direcció sud, per seguir per la carena del Pou de Glaç. Deixem tot seguit a l’esquerra un corriol que sembla anar al turó de la Carlina, una opció que avui rebutjem pel fort vent que bufa, i seguim recte, uns metres per sota de la carena, per l’obaga abocada a la canal del Llop. Sortim del bosc per continuar per un tram de roca, obert al fort vent però també a les magnífiques vistes sobre la vall i als cims de Castellsapera i el Montcau, entre els quals treu el cap el Puigmal nevat, perfectament visible en aquest dia tan clar.

Per la carena del Pou de Glaç, amb Castellsapera al fons

Més endavant un curt sender a l’esquerra enllaça tot seguit amb el camí carener que per l’esquerra puja al turó de la Carlina i per la dreta baixa convertit en pista en direcció a la Torrota de l’Obac, i que seguirem més avall. Nosaltres continuem recte pel camí que torna a entra al bosc i mena en un parell de minuts al Pou de Glaç de l’Estepar (861 m), situat enmig de l’alzinar. Cal dir que en el sentit que fem la ruta no trobarem cap indicació d’aquest pou i de l’esmentada torrota, doncs només estan fetes per al que pugen des de la Casa Nova de l’Obac.

Pou de Glaç de l'Estepar

El Pou de Glaç de l’Estepar fou fet construïr l’any 1706 per Josep Ubach i és, per tant, anterior al de l’Obac Vell. Disposa igualment de tres obertures al voltant d’una cúpula semiesfèrica de menys alçada, però té una fondària superior, de 8 metres, amb una capacitat total de 232 metres cúbics.

Des d’aquí dos camins davallen fins a l’esmentada pista provinent de la carena, que seguim a la dreta, en sentit descendent. Uns metres abans d’arribar a un coll situat sota el turó del Queixal, on hi ha una cruïlla de pistes, ens enfilem a la dreta per un roquissar fins enllaçar tot seguit amb el corriol que des del mateix coll inicia una forta pujada cap a l‘esperó del cingle on s’aixeca la Torrota de l’Obac (803 m), situada al punt culminant de la Serra Llarga.

Torrota de l'Obac


La Torrota de l’Obac, bastida entre els ss. X-XII, és una fortificació de base rectangular, de 3 per 4 m, amb uns murs de 80 cm de gruix, que constava de dues plantes i mantenia contacte visual amb la Torrota de Vacarisses. Actualment té una alçada d’entre 5 i 6 metres. A la façana de migdia s’obre una finestra d'arc de mig punt que conserva en part les dovelles originals; aquesta façana fou rehabilitada a finals dels anys vuitanta del segle passat, doncs presentava un gran esvoranc de dalt a baix que posava en perill tota la construcció. Aquesta torre està vinculada amb la llegenda d’un tresor amagat pels carlins i que encara avui no s’ha trobat.

La torrota abans de la restauració

Aprofitem per menjar ben instal·lats a la vora de l’asolellada façana sud de la torre, sobre l‘esperó de roca que fa de mirador sobre Montserrat i d’aquest sector de la serra de l’Obac, amb la Casa Nova ben visible.

Al caire de l'esperó de roca on s'aixeca la torrota

Desfem el camí per anar a sortir a l’esmentat coll, des d’on continuem per la pista de la dreta, amb un primer tram cimentat.


Anem baixant suaument per aquesta pista, enlairada sobre la vall, durant un parell de quilòmetres fins que arribem a la casa de la Pastora i a l’era de l'Obac, on tanquem el cercle.

Arribant a l'era i a la Casa Nova de l'Obac

Des de la Casa Nova baixem a la pista que mena a la propera collada de l’Obac, on finalitzem el nostre itinerari per aquests indrets de l’Obac tan plens de referències històriques i llegendàries.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 3.03.18 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Toni Santos.