dimecres, 28 d’octubre del 2020

Pantà d'Escales, via Espolón de los Elfos

11.10.20  Per no perdre el ritme, l’endemà d’escalar a la Predicadera per l’Espolón Guanchinfú ens anem cap a l’embassament d’Escales, on queden retingudes les aigües de la Noguera Ribagorçana al sud de Pont de Suert, per escalar un altre esperó: l’Espolón de los Elfos, una via de 175 m de recorregut, i de dificultat molt mantinguda, que puja per una vistosa tàpia a tocar de la paret de la presa i que és un contrafort de l’esquerp Roc de Sant Cugat, a la frontera entre Aragó i Catalunya.

Vista de l’embassament d’Escales des de la presa

Vista de la tàpia per on puja l’Espolón de los Elfos

Ressenya de la via, extreta d’Escalatroncs

Després de deixar el cotxe a l’entrada de la presa ens abriguem bé, ja que fa molt vent i un fred que pela, i sortim amb el material posat, mentre la nostra companya Ester diu que ens farà fotos des de la presa... guai!!! L’aproximació al peu de la via és curta però molt espectacular ja que cal anar fins al final de la presa, saltar una valla i baixar per una escala de ferro fins a una plataforma des de la qual fem un delicat flanqueig, equipat amb cable de vida, que ens deixa a l’entrada d’unes ombrívoles escales.

Espectacular flanqueig d’aproximació al peu de la via

Baixant per les deteriorades escales empotrades a la roca

Aquestes escales, de maons molt deteriorats, estàn empotrades a la paret i nosaltres, com si fossim hòbits d’El Senyor dels Anells, baixem per elles amb molt de compte fins al peu de la via. Com ja anem preparats, i fa molt fred, en Pau arrenca ràpidament amunt tot superant un dificilíssim pas d’entrada i deixant un estrep penjat de la primera xapa per estalviar-nos problemes. Ens espera un ascens sense descans, i això que pugem per una de les vies més “assequibles” del sector.

Difícil inici de la via Espolón de los Elfos

Progressant per la placa

Quan em toca a mi, puc pujar bé els primers metres gràcies a l’estrep, però a la sortida em trobo “pillada” per un pas molt difícil i obligat; sort que la roca és una calcarenita roja, molt adherent i gens desgastada pel pas de centenars de cordades que des des del 1982, any de la seva obertura, han solcat les seves curioses i verticals fissures per les quals s’ha avançar tot fent pinça amb els dits i confiant que els peus aguantin...

Vista de la primera tirada des de la presa

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

Després d’aquesta entrada tan “gloriosa”, la placa s’ajeu una mica  i així arribem a la primera reunió des d’on en Pau es prepara per afrontar la segona tirada, la més llarga de la via. L’Antonio i jo el veiem com s’allunya i es fa cada cop més i més petit però no el perdem de vista en cap moment... caram quina placa!!! Entretant l’Ester, des de la seva privilegiada posició, ens fa fotos on s’observa la forta inclinació de la placa, i no està sola car molts cotxes paren a observar l’espectacle del munt de cordades que ataquem la paret.

La placa des de la presa

Quan estic a punt de començar el meu particular ascens, l’Antonio em diu que m’ho prengui amb calma i que gaudeixi al màxim de la mantinguda escalada... així ho faré. Poc a poc la placa es va redreçant, fins que arriba un punt en que és força vertical, sort que les preses son moltes i molt variades. Arribant prop de la reunió ens adonem que en Pau ha agafat la segona reunió de la via Sobao Pasiego que marxa immediatament a la dreta de la nostra.

L’Antonio progressa pocs metres sota meu

Arribant a la segona reunió

A la segona reunió de la via Sobao Pasiego

Per fer el tercer llarg, en Pau ha de sortir en delicat flanqueig ascendent a l’esquerra a recuperar la nostra via de l’Espolón de los Elfos i, un cop s’ha situat en ella, progressa a frec d’una fissura on s’han de col·locar “flotants” per a reforçar la seguretat. Aviat el veiem com entra al regne del sol i la muralla s’il·lumina.

Delicada sortida de la segona reunió

Progressant a frec d’una fissura

Recuperant el tercer llarg

La tercera tirada vista des de la presa

La tercera reunió

Per a iniciar la llarga quarta tirada, en Pau surt en vertical des de la reunió a enfrontar-se a una altra placa de roca bonyeguda i molt dreta, i quan ha muntat la reunió, l’Antonio i jo el seguim el més depressa que podem, car comença a fer calor i anem massa abrigats.

Inici del quart llarg

Pujant per la vertical placa

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

Ara ja només resta fer la cinquena i darrera tirada que marxa vertical a l’inici però que es va decantant cap a l’esquerra a cercar una fissura per on s’arriba a una feixa artificial excavada a la roca en l’època de la construcció de la presa.

Inici de la cinquena tirada

Recuperant el cinquè llarg

La cinquena reunió a la feixa

Arribant a la cinquena reunió

Quan ens reunim tots al capdamunt de la via, ens felicitem per tan lluïda escalada, ens fem la fotocim de rigor i també fem un crit a la nostra companya Ester que ens saluda des de la presa.

Fotocim

Després de recollir les cordes, emprenem el retorn, que és tant o més espectacular que la baixada cap al peu de la via, ja que hem d’introduïr-nos per un túnel i baixar per una rampa fosca i relliscosa fins a desembocar a un altre túnel transversal des d’on anem cap a l’esquerra. Aviat, però, veiem que no podem continuar; tanmateix les vistes són impressionants.

Entrem a un petit laberint de túnels excavats a la roca

Així que anem en direcció contrària cap a l’altra sortida per la qual emergim a l’ombrívola cara nord del Roc de Sant Cugat on hi ha una estreta feixa, amb cable de vida, que acaba en uns graons de ferro que ens deixen a l’inici del camí que voreja l’embassament, tot passant pel peu d’una dificilíssima via de la qual veiem brillar les xapes.

Feixa de sortida dels túnels

Darrer cop d’ull a l’escarpat Roc de Sant Cugat

Sobre la paret del pantà ens retrobem amb la companya Ester i, així, anem tots plegats a fer un mos, que ja es hora, però abans donem un darrer cop d’ull a la paret i la miríada de cordades que encara hi pugen, i també fem les darreres fotos als vistosos crestalls del Roc de Sant Cugat, il·luminats pel sol de la tarda.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.10.20 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

La Predicadera, via Espolón Guanchinfú

10.10.20  Abans no ens tornin a confinar dins la nostra ridícula regió sanitària per causa de l’alarmant augment de casos de covid, aprofitem el pont “del Pilar” per a celebrar el dia de la “raça escaladora” a l’aragonesa serra de Guara on hi ha tot un conjunt de cossos conglomeràtics adossats al vessant meridional d’aquesta serra, un dels quals s’anomena La Predicadera per la curiosa forma que recorda un reclinatori d’església.

La Predicadera amb el recorregut de la via Espolón Guanchinfú

La Predicadera està tota esgarrapada de profundes canals i aguts esperons farcits de vies d’ascens. Nosaltres escollim la via Espolón Guanchinfú, un recorregut clàssic de 175 m obert l’any 1985, però reequipat amb parabolts, on la dificultat augmenta amb l’alçada, de manera que el pas més difícil de la via està just a la seva sortida.

Ressenya de la via

Per acostar-nos-hi anem fins a Aguas que és la població que està més a prop d’aquest sector de Guara. Des d’aquí prenem les indicacions del parc natural que es dirigeixen a l’embassament de Calcón (o de Guara) i en una rotonda deixem l’accés al pantà per prendre una pista en relatiu bon estat que ens deixa al pàrquing de La Tejeria on, a l’hora que hi arribem, ja no hi cap ni una agulla. Així que hem de recular uns metres, deixar el cotxe en un petit eixamplament i retornar a la Tejeria per prendre una pista tancada al trànsit per la qual ens enfilem fins a un altiplà amb vistes a la Predicadera i a l’embassament de Vadiello.

Altiplà amb vistes a la Predicadera i al camí de retorn

En una cruïlla deixem la pista principal i anem a la dreta per un camí carreter que s’acaba en un torrent. Un cop a l’altra banda del torrent ja ens enfilem per un corriol marcat amb fites i amb algunes cordes fixes en els trams més drets i descarnats i que va a buscar el barranc que corre per la base de la Predicadera on trobem el peu de la via.

Primers compassos de la via

Després de preparar el material, l’Antonio i el Pau es reparteixen les tirades: L’Antonio farà les tres primeres i en Pau farà les tres darreres... i jo faré les fotos. Així l’Antonio arrenca amunt per la placa del primer llarg, sobre un conglomerat gris i molt compacte on el sol es reflecteix i ens enlluerna.

Progressant per la placa del primer llarg

L’Antonio arribant a la primera reunió

Quan ens toca a nosatres, constato que en aquest conglomerat no afloren quasi gens els seus còdols i la roca està plena de repisetes i petites fissures, com si fos una calcària; per això trobem bones preses de mà, encara que, al principi, els peus em rellisquen una mica.

Pujant per l’assolellada placa

La primera reunió

Per a iniciar el segon llarg, l’Antonio es desplaça en diagonal ascendent a la dreta tot deixant un ample regalim d’aigua a la seva esquerra. Com que la dificultat augmenta, l’Antonio comença a exhibir el seu característic estil d’escalada fina i “reptiliana”.

Inici del segon llarg

Quan s’ha instal·lat a la segona reunió, nosaltres el seguim sense trobar, encara, massa dificultats. Jo miro de col·locar bé els peus per mirar que no em rellisquin... en cas contrari no sé que faré més amunt! Des d’aquí ja veiem el final de la via.

Continuem l’ascens de l’esperó...

...per conglomerat gris i compacte

La segona reunió a tocar d’un regalim d’aigua

Ara l’Antonio surt cap a l’esquerra, procurant travessar amb molt de compte el regalim d’aigua que rellisca paret avall i, acte seguit, ja s’enfila en diagonal ascendent a cercar el fil de l’esperó, a la base del qual es troba la tercera reunió. Nosaltres el seguim, mentre jo vaig tot pensant que se m’està acabant la bona vida i que, a partir d’ara, em tocarà suar.

Inici del tercer llarg

Progressant per la placa

Anem a reunir-nos amb l’Antonio...

...que ens espera a la tercera reunió

A la còmoda tercera reunió, al peu de l’esperó, es fan els canvis pertinents de cordes per tal que, a partir d’ara, en Pau lideri la cordada. Així, després d’aquestes “gestions”, el company surt en vertical per sobre la reunió i es dirigeix de dret a guanyar el fil de l’esperó, pel qual es desplaça com un equilibrista sobre una corda, tot retallant-se contra el blau del cel.

Vertical inici del quart llarg

Progressant vers el fil de l’esperó

En Pau sobre l’esperó

L’Antonio i jo el seguim tan de pressa com podem car, de cop i volta, el cel s’ha començat a tapar i unes boires s’arrosseguen per les parts altes de la serra. Així, després de progressar per una aresta que cada cop es posa més dreta, aquesta s’ajeu de cop i arribem a una gran repisa on està la quarta reunió, situada al peu de la continuació de l’esperó que, des d’aquí, es veu molt vertical i estret.

Pujant pel fil de l’esperó

Arribant a la quarta reunió

Inici del cinquè llarg

Per iniciar el cinquè llarg, en Pau surt en vertical per l’aresta separada per profundes i exhuberants canals. A mitja tirada es troba amb els passos més difícils de la tirada en forma de petit però contundent desplom i després un diedre molt vertical. Entretant veiem que a la tercera reunió s’està una jove parella que pugen per la via Espolón Aliana tot oferint-nos esfereïdores vistes.

Superant un petit desplom

Assegurant des de la quarta reunió

Cordada a la via Espolón Aliana

Prop de la cinquena reunió

Quan em planto sota el petit desplom, no m’ho penso dues vegades a fer A0 car jo trobo que les preses són força arrodonides pel meu nivell... Més amunt veiem que en Pau ens ha deixat una baga ben llarga per si teniem problemes al tram més vertical de la tirada, però les preses són tan bones que el superem amb una gràcia infinita. Sota la cinquena reunió, l’esperó es tan estret que hem d’anar en flanqueig ascendent a la dreta tot agafant-nos del fil de l’aresta i fent adherència amb els peus... impressionant!

Al tram més vertical del llarg

Sortint de l’estret esperó

La cinquena reunió

Així arribem a la cinquena reunió sobre una còmoda plataforma i al peu d’uns sostrets. Jo que em pregunto per on continua la via... però la lluïssor de les xapes em treu de dubtes: la via continua per una mena de canal molt vertical situada a l’esquerra dels sostrets. I cap allà es dirigeix en Pau per a superar-la amb depurada i vistosa tècnica d’oposició.

Superant la vertical canal de sortida de la via

Arribant al capdamunt de la via

Quan jo arribo al peu d’aquesta estreta canal, comprovo que m’escup enfora perquè està un xic desplomada i, per a mi, aquest és el pas més difícil de la via, per això el supero amb un pas d’artificial. Deixo l’estrep, per si l’Antonio el vol aprofitar, i pel coll d’un embut surto al capdamunt de la via.

Sortint del pas

Arribant a la sisena i darrera reunió

Fotocim

Quan ens reunim els tres, ens felicitem per tant lluïda escalada i, després de fer material i la rigorosa fotocim, emprenem el retorn tot seguint un corriol fitat que, a través d’un gran altiplà, ens condueix a la capçalera del torrent a cercar unes tarteres, amb bones vistes laterals de la Predicadera, on afloren unes calcàries farcides d’uns curiosos fòssils de l’Era Terciària anomenats nummulits.

Nummulits

Deixem enrera la Predicadera

Després de passar a frec d’un gran bloc caigut, sota el qual hi ha un petit tancat de pedra seca, desemboquem de nou al camí carreter des d’on repetim el mateix camí d’anada al pàrquing de la Tejeria, tot donant un darrer cop d’ull a la mole de la Predicadera que, amb el gris del cel, ja no llueix tant com al matí però conservant tota la seva altivesa.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.10.20 per Isabel Benet, Antonio Iglesias i Pau Vázquez.