Com dèiem en l’anterior capítol d’aquesta història, al 1939 el triomf de les tropes franquistes va suposar, per al món excursionista català, la desaparició de més de 200 entitats i la incautació dels seus locals. Només foren autoritzades, sota rigorós control, 20 entitats entre les quals va estar la nostra que va passar a dir-se Centro Excursionista Aguila de Las Corts, amb la reforma dels seus estatuts i l’admissió obligatòria de membres del “Frente de Juventudes”.
Malgrat que no podien acostar-se a menys de 40 Km de la frontera amb França sense un salconduit, la nostra entitat s’anà recuperant tot organitzant sortides, campaments, la instal·lació d’una caseta de banys a la platja de Badalona, proves atlètiques, recitals de cançons, visites culturals, conferències... Tot això, de moment, sortia publicat a la circular de la Unión Cooperatista Barcelonesa.
Al 1948 es crea un arxiu fotogràfic i es publica el nou butlletí, Circular para los socios. També es van posant en marxa les diverses seccions: Secció de Muntanya (1948), Secció de Fotografia (1950), Secció d’Escalada i Espeleologia (1952), Secció de Càmping (1953), Secció de Turisme (1954) i Secció d’Esquí (1955). Per celebrar el 25è aniversari, l’any 1955 es va canviar l’escut del centre pel que coneixem avui dia.
A partir del 1950 es van anar assolint fites importants com la primera escalada al monòlit de Sa Pastora (Eivissa) i la primera a l’agulla Vicenç Barbé (Montserrat) per la cara sud, diverses expedicions als Alps i als Andes, exploracions a l’Avenc de les Pedres, la Cova de Gel de Casteret i a l’avenc de l’Arcada Petita (Garraf), ascensions al Mont Perdut, Aneto, Medacorba, Perdiguero, Encantats, Besiberris, Balaitós...
Es van començar a fer cursets per part de la Secció d’Escalada i Espeleologia (que abans estaven juntes), i al 1956 es van llogar unes golfes a la zona del Sitjar de la Molina, a manera de petit refugi, cosa que va motivar un gran increment de socis. Al 1957, però, es va crear el Grup d’Investigacions Espeleològiques (GIE), amb primeres exploracions d’interès al massís del Garraf, i el 1960 es va crear la Secció d’Escalada i Alta Muntanya (EAM), predecessora de l’actual STAE (Secció de Tècnica Alpina i Escalada), la qual va organitzar el primer Curset d’Iniciació a l’Escalada.
A finals d’aquell any 1960 ja érem 600 socis, cosa que va comportar una garantia per afrontar els reptes que anirien sorgint al llarg dels següents anys, com van ser la compra i préstec de material de muntanya i escalada, cada cop més sofisticat i car, el canvi de local social a l’actual carrer Viladomat (on es van arribar a ocupar dos pisos), compra i préstec de llibres i guies de muntanya i escalada, organització de ral·lis socials i marxes (urbanes, d’orientació, i de regularitat), la tradicional col·locació i posterior recollida d’un pessebre dalt d’un cim emblemàtic.
A partir de l’any 1966, al butlletí ja s’anaven introduint algunes notícies en català, però fou pel juny del 1967, vuit anys abans de la mort del dictador que, coincidint amb el 37è aniversari, es va canviar el disseny de la portada i es va publicar íntegrament en català un altre cop. Els anys 70 van ser l’època daurada de l’Àliga, quan es va assolir la xifra de més de 1.400 associats, essent la 4a entitat de Catalunya en nombre de socis, amb dues delegacions als barris de Vallvidrera i el Clot. Els aniversaris es celebraven amb un pica-pica i l’entrega d’insígnies als socis més antics. (foto 6: )
L’any 1980 el nostre centre fou l’encarregat d’organitzar la XI Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, que tenia lloc cada any a Montserrat. Fou un acte complex que va requerir la participació de gran nombre d’associats, capitanejats per aleshores president Eduard Castro, i també es va publicar una auca il·lustrada per la cèlebre dibuixant Pilarín Bayés. Pel febrer del 2020, just abans del confinament per la pandèmia de la covid-19, es va organitzar una exposició de fotografies i material gràfic per a celebrar el 40è aniversari d’aquell esdeveniment i del qual ja vam penjar una ressenya en aquest blog.
Però, poc a poc i sense adonar-nos, els temps estaven canviant. A finals dels anys 80, amb la reforma de l’habitatge, va començar a augmentar el lloguer dels dos pisos que ocupàvem, per la qual cosa es va haver d’abandonar el pis superior on s’hi estaven les diferents seccions en habitacions separades. Les de muntanya i escalada es van quedar sense espai i les seves respectives biblioteques es van haver d’unir i reduir, igual que el material, i tota la vida social del Centre es va traslladar a la sala principal, on hi ha el bar. Si més no, això ens va permetre una millor coneixença entre nosaltres i a popularitzar el sopar de Nadal, conegut com a “Sant STAE”, doncs el començaren a organitzar els membres d'aquesta secció. La STAE va publicar un butlletí propi entre els anys 1972 i 1990 (39 números).
En deixar el pis superior, la Secció d’Investigacions Espeleològiques (SIE), per la seva major importància, va passar a ocupar la Sala de Juntes, i es va convertir en un “centre” dins del Centre. Aquesta secció també tenia un butlletí, l’EspeleoSie, que es va publicar del 1972 fins al 2003 (35 números), i després un blog propi, l’Espeleobloc, actiu del 2007 al 2017, on es publicaven les seves exploracions a Bernera, al Uelh de Sescorjada, a l’Espelunga de la Chorrota, al Sistema de la Peña de Mediodia i moltes altres; així com també les campanyes d’estiu on, durant anys, es va explorar la cova Cuberes (al Pallars Jussà), una dels més grans del món en conglomerats.
Malgrat la pèrdua d’espai, als anys 90 es van fer coses ben meritòries com alguns campaments socials, amb activitats diverses, i l’organització de diversos cicles de conferències, un dels quals va portar escaladors d’elit com Joan Cerdà, Francesc Guillamón i Antonio G. Picazo.
També es va seguir amb la tradició de posar un pessebre pels volts de Nadal, i es participava en algunes proves organitzades per altres centres excursionistes, com la cèlebre Embardissada del Centre Excursionista d’Olot. També es van organitzar alguns ral·lis puntuables per a la Copa Catalana, però va passar que ja hi havia poca gent compromesa a dur a terme una prova tan exigent i es va haver de deixar córrer.
A finals de la dècada dels 90, però, una nova crisi es va encetar a l’Àliga quan els propietaris de l’edifici on teníem el refugi de la Molina, van voler recuperar l’espai que ocupàvem. Això va causar un gran daltabaix i el fet que molts socis es donessin de baixa. Tanmateix amb els diners de la indemnització es va poder comprar el primer ordinador del centre, que bona falta ens feia. Amb el canvi de segle, i per animar al personal, es van fer unes simpàtiques samarretes; i per a celebrar el 75è aniversari es van fer uns polos molt vistosos i unes ampolles de cava amb un etiquetatge especial.
Els problemes, però, no s’havien acabat, ja que el relatiu abaratiment del material de muntanya i escalada va anar fent obsolet el servei de préstec. En canvi, l’encariment excessiu de la publicació del butlletí en paper va fer que aquest es substituís per un Full Informatiu més modest, elaborat pel mateix equip de redacció. Al 2010 ens vam passar al món digital, amb l’obertura del present blog i, fins i tot, vam arribar a tenir una pàgina web. De totes maneres el Full va anar sortint, de manera més o menys regular, fins l’any 2018.
Fruit de la unió de les seccions de muntanya i escalada van ser les sortides mensuals programades per en Ramon Samarra; les sortides mensuals en dia laborable i en transport públic, programades per en Jaume Salat; algunes sortides col·lectives d’escalada, programades per en Joan Asín; i algunes sortides a vies ferrades programades per l’Alfons Belinchón. També hi hagué un intent de crear un grup de marxa nòrdica.
Totes aquestes iniciatives, però, no van evitar el degoteig de baixes, que ja no es compensava amb el nombre d’altes. La major part dels socis només ho eren per a tramitar la llicència federativa. Un munt de normatives i prohibicions han anat ofegant iniciatives que poguessin aportar nous socis i, per acabar-ho d’adobar, va arribar la pandèmia i el confinament...
Després de la pandèmia hi va haver un tímid intent de represa de les activitats, però el principal organitzador, en Ferran Guillén, va marxar prematurament... Els joves s’estimen més anar al gimnàs que venir al Centre, i ens hem quedat sense relleu. La irrupció de les tecnologies GPS fan innecessàries les guies i els vells mapes de paper, encara que els wikiloc són tan parcs en informació que tens un total desconeixement de la geografia que t’envolta, això sí, t’avisen quan t’equivoques.
Total... a l’assemblea de principis de setembre es va decidir, per unanimitat, tancar el Centre Excursionista Àliga després de 95 anys d’existència... La seva secretària, la Carme Vericat, ens ha convocat a tots a un sopar de cloenda amb aquestes emotives paraules: «Estimats socis, això s’acaba. Ja anem fent passes per anar buidant el local i tancar tots els assumptes pendents. Però, tot i la pena, la vida continua i hem de recordar totes les bones estones que hem passat en aquest local, les persones que hem conegut, les amistats i amors que han sorgit al llarg dels anys, les sortides gaudint de la muntanya. Ha estat una part molt important de la nostra vida i això no s’esborrarà mai i restarà en el nostre cor per sempre. Per això l’últim divendres dia 26 de setembre farem un sopar de cloenda perquè ens quedi un bon record. Us esperem a tots per acomiadar-nos, tot i que no ha de ser un adéu, ja que les amistats que aquí s’han forjat mai no es perdran. Fins sempre»
EPÍLEG
Ara toca reinventar-se, cosa que està molt de moda avui dia, i cadascú de nosaltres trobarà el seu camí per seguir gaudint d’allò que més ens agrada: la muntanya en totes les seves facetes. Tal vegada, en un futur, tornarem als orígens i així un dia un grup d’amics amants de la muntanya es reuniran en un bar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada