3.08.16 Itinerari clàssic pel massís dels Rasos
de Peguera, a l’Alt Berguedà, que efectua un llarg tomb, des del coll de la
Creu del Cabrer, pels Rasos de Baix, els Rasets, la vall de Tagast, el santuari
de Corbera, el Pla de l’Estany, la Baga de Noucomes, el poble de Peguera, el
Portell dels Terrers i la Baga de les Sequedes, tot combinant trams d’amples i
ondulats prats de pastura amb altres d’esponerosos boscos de pins i faigs. Hem
calculat aproximadament uns 17 Km de recorregut, 800 m de desnivell i de 5.30 a
6 h de marxa efectiva.
Cal dir que potser la millor època per
fer aquest itinerari és a la primavera o a la tardor, més que no pas l’estiu,
doncs malgrat l’alçada, entre 1400 i 2000 m, hem passat certament calor; per
sort hem trobat dos punts vitals d’aigua abundosa i fresca: la font de Tagast i
sobretot la de Cal Coix, aquesta prop del poble de Peguera.
Des de Berga cal seguir breument per la
carretera de Sant Llorenç de Morunys per continuar a la dreta en direcció als
Rasos, tot deixant més amunt la derivació cap al santuari de Queralt, fins
arribar a l’ample aparcament de la Creu del Cabrer, al peu de les antigues
pistes d’esquí dels Rasos de Peguera, on deixem el cotxe.
Sortim del coll de la Creu del Cabrer
(1896 m) en direcció sud-est, tot seguint els senyals del PR C-73 (pal
indicador), per on comencem a pujar per l’ampla esplanada dels Rasos de Baix, entre
les instal·lacions d’una pista d’esquí, mentre comencem a tenir una bona vista
del Prepirineu, amb la veïna serra d’Ensija en primer terme.
Avancem pels Rasos de Baix
Al final de la
pujada, continuem en direcció est a través de l’ample llom de la carena,
flanquejats per un bosc de pins i avets, fins al punt culminant del Pedró o Cap
dels Rasos de Baix (2051 m), que es troba a la nostra dreta, enmig del bosc,
just abans del pal indicador per on el PR comença a baixar. Hi trobem un
monòlit commemoratiu del Club Esquí Berguedà coronat per un pessebre metàl·lic.
Al cim del Pedró
Aquest modest cim, el segon del massís després del Salabardar o Cap dels Rasos
de Dalt (2077 m), té la particularitat de ser el dosmil més meridional de Catalunya. Uns metres més a l’est trobem
l’oficial vèrtex geodèsic, encara més endinsat al bosc i, per tant, havent
perdut la funció de punt de referència.
Des de l’esmentat pal indicador, comencem
a baixar en direcció sud-est pel mig del bosc cap al replà inferior que formen els
Rasets. Aquest tram de bosc ha estat objecte recentment d’una mena d’actuació
forestal que ha fet caure molt arbres sobre el camí (algun amb els senyals del
PR) i que hem de salvar amb paciència i cercant els millors passos.
Tanmateix,
es tracta d’un tram relativament curt i ja alliberats de tot aquest brancatge
arribem a un petit collet on es troba la petita bassa de les Fontetes, voltada
per un dels molts ramats de vaques que anirem veient al llarg de la jornada.
Passem pel costat de la bassa de les Fontetes
Continuem baixant en la mateixa direcció
per arribar tot seguit a l’ample Pla de l’Orri, amb la collada dels Rasets
(1945 m) al bell mig i el proper cim de la Torreta o Cap dels Rasets (1985 m), que
s’aixeca a l’altre costat del pla, en direcció sud, i on opcionalment hi
podriem anar en uns 10 minuts.
Pla de l'Orri i cim de la Torreta
Des de la collada girem a l’esquerra per anar
travessant, en direcció est, les suaus ondulacions dels Rasets, mentre vorejem
pel nord l’esmentat cim de la Torreta. Creuem la capçalera del torrent de la
Molina (que després també creuarem al seu final) i arribem a la collada de
Tagast (1872 m), on hi ha una altra petita bassa, la dels Rasets. Des d’aquí
tenim una bona vista dels vessants orientals de la Torreta, la Roca d’Auró i el
Cogulló d’Estela.
Arribant a la collada de Tagast, amb la bassa dels Rasets
Cogulló d'Estela, Roca d'Auró i la Torreta,
des de la collada de Tagast
Iniciem la davallada per la vall de
Tagast, per on el PR baixa per un sender ben marcat que salva una canal, al peu
de la qual trobem la font de Tagast (1690 m), d’aigua molt fresca, on aprofitem
per “actualitzar” les cantimplores, doncs la calor comença a apretar. Des
d’aquí l’aigua que forma el torrent de Tagast s’escola per ressorgir més avall,
vora la masia de les Planes.
Font de Tagast
Tot just sortir de la font deixem el
camí més evident, que segueix recte en direcció al coll d’Estela, i girem a
l’esquerra per anar baixant prop del curs natural del torrent fins a les ruïnes
de Cal Déu (1510 m) que, segons diuen, tenia aquest nom de tan enlairada com
estava.
El camí passa vora les restes de Cal Déu
Seguim breument una pista que passa per sota la casa i que, després d’una
curta pujada, deixem per un corriol a la dreta que baixa enmig del bosc fins a
sortir al santuari de Corbera (1425 m). Aquest santuari, al qual es pot accedir
en vehicle des d’Espinalbet i que avui trobem tancat per ser dia laborable,
està format per l’església (del s. XVII, bastida sobre una antiga capella), la
casa dels ermitans i l’hostatgeria, al voltant d’una placeta amb vistes a la
serra de Queralt.
Santuari de Corbera
A la placeta del santuari, oberta al sud
Des de Corbera baixem encara uns metres
per pista cimentada tot seguint ara la variant PR C-73.3 fins que aviat s’uneix
per la dreta una altra pista per on arriba el GR 107 Camí dels Bons Homes, procedent d’Espinalbet, sender que ja no
deixarem fins passat el poble de Peguera. Amb senyals d’ambdós senders no
triguem en arribar al coll de l’Oreller (1415 m), cruïlla de pistes, on deixem
a la dreta el PR C-73.3, que continua en direcció a la serra de la Figuerassa.
Continuem per la pista de l’esquerra,
per on tot seguit deixem a la dreta una variant del GR que baixa cap a la
Casanova de les Garrigues i continua pel traçat de l’antic tren de Peguera, on
finalment es retroba amb l’altre ramal del GR, que és el que anem seguint
nosaltres, per on passem, després d’una breu pujada, pel costat del mas de
l’Estany. Tot seguit la pista gira a la dreta i voreja, en direcció nord, la
gran depressió càrstica del Pla de l’Estany (1500 m), d’uns 600 m de longitud,
alimentada per cursos subterranis d’aigua, que afloren sobre tot en èpoques de
plujes. Al pic de l’estiu el centre d’aquest pla conserva un petit nivell
d’aigua amb restes de torba, originada per l’acció dels microorganismes.
Anem vorejant el Pla de l'Estany
La bassa central del Pla de l'Estany, amb el mas al fons
Al final del Pla de l'Estany entrem al
bosc, mentre la pista es converteix en camí, i no triguem en canviar de vessant
per entrar a la Baga de Noucomes, que anirem travessant una llarga estona en
direcció nord-oest per sobre la vall de Peguera, entre una esplèndida fageda,
amb notables i fotogènics exemplars a la vora del camí.
Per la Baga de Noucomes
Un dels molts faigs que embelleixen el camí
Finalment, després
d’efectuar diverses llaçades enmig del bosc per perdre alçada, el nostre GR
arriba al traçat de l’antic tren miner que transportava el carbó de les mines
de Peguera a Cercs, en el punt on es retroba amb l’altra variant esmentada.
Continuem, doncs, a l’esquerra pel
traçat de l’antic tren i pocs metres més enllà travessem el túnel dels Graus
(indicat erròniament al mapa de l’Alpina
com a “mina” de les Graus).
Les dues boques del túnel dels Graus
Travessem tot seguit el torrent
de la Molina, prop d’on aquest s’uneix al riu de Peguera, a l’indret on el
sender s’ha esllavissat recentment, fet que ens obliga a una petita desgrimpada
per baixar al llit del torrent i tornar-lo a pujar. Just a l’altre costat es
troben els Carregadors de Peguera, on
l’antic tren iniciava el seu recorregut amb el carbó procedent de les mines d’aquest
sector.
Pocs metres més enllà creuem també el llit
sec del riu de Peguera i anem pujant fort per la banda solana de la vall (fet
especialment dur en un dia calorós d’agost), fins a l’indret de la Planelleta,
on desemboquem a una pista que és el camí ral de Peguera a Cercs. Anem avançant
per aquesta pista que va remuntant en direcció oest la vall de Peguera, enmig
d’un bosc de pi negre, tot passant pel costat del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les
instal·lacions mineres.
Passem pel costat del Portal de Peguera
Comencem a veure el Roc de Peguera, que ens indica la
situació d’aquest poble abandonat i, just passada una cruïlla, on retrobem per
la dreta el PR C-73 procedent de Fumanya, la nostra pista fa un revolt a
l’esquerra i arribem tot seguit a la cabalosa i ben arranjada font de Cal Coix,
amb safareig i teulada, que gaudeix d’una bona ombra i que avui és el millor
indret per descansar una estona i menjar.
Font de Cal Coix
Un cop recuperades les forces continuem
pujant per la pista, mentre anem veient, al centre de la vall, les antigues
edificacions de la cantina dels miners i l’edifici que acollia el transformador
elèctric.
Restes d'edificacions mineres al bell mig de la vall
Finalment arribem al poble abandonat de Peguera (1630 m), amb les
restes de les cases arraulides sota el Roc de Peguera; només un dels edificis
sembla conservar-se sencer i en bones condicions, segurament pel fet de tenir
propietari. A l’altre costat de la pista s’aixeca la modesta esglesiola de Sant
Miquel de Peguera, al costat del cementiri que conserva tres creus.
El poble abandonat de Peguera, sota el Roc de Peguera
La modesta esglesiola de Sant Miquel de Peguera
El poble de Peguera, on va néixer el
famós guerriller antifranquista Ramón Vila, àlies Caracremada, va quedar definitivament abandonat l’any 1968. A
principis d‘aquest segle fou adquirit per una societat d’inversió propietat
d’un xeic àrab per a crear tot un complex residencial de dubtosa integració amb
l’entorn, però la mobilització social sorgida sota el lema Salvem Peguera va fer que aquesta societat abandonés el projecte i
sembla que de moment el paratge ha quedat preservat de l’especulació.
A la sortida del poble (pal indicador)
el PR C-73 continua cap a l’esquerra, mentre que per la pista principal va el
GR 107 en direcció al Portell dels Terrers (el mapa de l’Alpina també contempla al PR en aquesta direcció). Si seguim el nou
traçat de l’esmentat PR, que més amunt desemboca a la pista que arriba a la
Creu del Cabrer, evitariem una llarga marrada (1 Km extra) per la capçalera de
la vall de Peguera, però ja posats en la nostra volta pels Rasos, decidim fer
la opció llarga de la pista principal perquè ofereix dilatats paisatges entre verdes
pastures.
Anem avançant així en direcció nord-oest,
amb noves perspectives sobre l’esmentat Roc de Peguera, així com també del Roc
de Salamó, a la dreta de la pista, asfaltada en aquest tram. Arribem poc
després al Portell dels Terrers (1660 m), a la capçalera de la vall de Peguera,
on deixem finalment el GR 107, que continua en direcció a la imponent paret de
la Roca Gran de Ferrús, contrafort de la serra d’Ensija, que veiem perfectament
mentre la pista comença a girar cap al sud.
Rocs de Salamó (esquerra) i de Peguera, des del Portell
Roca Gran de Ferrús i serra d'Ensija
Les vistes esmentades compensen aquest
tram d’asfalt, que tanmateix torna a donar pas a la terra tot just quan s’uneix
per l’esquerra el PR procedent de Peguera, a l’indret del Cap de la Serra.
Queden només 1,7 Km de pista per la Baga de les Sequedes, però amb una pujada mantinguda
que a aquestes alçades de l’excursió se’ns fa un xic llarga. Finalment, amarats
de suor però molt contents de l’itinerari realitzat, passem vora les
instal·lacions de les pistes d’esquí i acabem d’arribar a l’aparcament de la
Creu del Cabrer, on tanquem aquesta volta estival pels Rasos de Peguera.
Creu del Cabrer, al final de l'itinerari