28.05.17 Després de que l’any passat fèssim un petit circuit pels megàlits escampats
a l’entorn de la vila de Roses, corresponent als itineraris senyalitzats R1 i
R2 (vegeu Ruta Megalítica de Roses), ens quedava pendent l’itinerari R3 per la vall de Montjoi i els cims que
l’envolten (puig de Malaterra, Puig Rodó, cim de Pedres Negres, Puig Alt), tot
passant per restes arqueològiques potser no tan espectaculars però a través
d’una ruta molt més excursionista en quant a llargada (10 Km) i desnivell (600
m), i amb unes superbes vistes a banda i banda de la península del cap de Creus.
Al llarg d’aquest itinerari podrem veure quatre cistes (de la paraula grega
que significa cofre, són tombes formades per lloses soterrades i que es tapaven
amb una llosa plana), situades en quatre colls diferents i que conformen la necròpoli
de Montjoi, amb una datació corresponent al Neolític mitjà (4700-3400 aC), així
com la necròpoli d’incineració del Puig Alt, del Bronze final (850-650 aC); també
passarem per unes coves-balma amb indicis d’antigues explotacions de ferro i per
les restes d’una església alt-medieval.
El cap Norfeu i la badia de Montjoi des del Pla de les Gates
El punt de partida i arribada és la Cala Montjoi, on es troba situat el
popular (per mediàtic) restaurant El Bulli, actualment en fase de remodelació.
Des de Roses agafem la carretera interior de Montjoi, per on poc després deixem
a l’esquerra el punt d’inici/final dels itineraris R1 i R2, així com de
l’immediat accés als menhirs de Mas Marès, que visitarem de tornada. Seguim per
aquesta carretera fins que, als 7 Km, arribem a l‘entrada de les instal·lacions
de la ciutat de vacances que ocupa aquest indret; just a l’esquerra hi ha una
zona d’aparcament on deixem el cotxe.
L’itinerari senyalitzat (trobarem marques grogues, estaques, plafons i
cercles informatius metàl·lics en els punts arqueològics) comença a pocs metres
de l’aparcament. Ens endinsem a la vall de Montjoi, inicialment per la pista
que mena al mas de Montjoi de Dalt, fins que als 500 m seguim a l’esquerra per
un sender ben marcat que s’enlaira sobre la vall, mentre anem veient, a
l’altre costat, l’antic mas de Montjoi de Baix, amb les restes d’una torre
quadrada, a l’indret on sembla que havia hagut abans una vil·la romana i un
monestir visigòtic.
La vall de Montjoi, amb el Puig Alt al fons
Marges del sender que remunta la vall
Passem pel costat d’una petita construcció de pedra que
recull els degotalls d’una surgència, i continuem la pujada fins a sortir al
coll d’en Fragam (204 m), on hi arriba una pista procedent de la carretera de
Montjoi, i on ja tenim una àmplia panoràmica sobre el cap Norfeu, les illes
Medes, el Montgrí i la badia de Roses, així com del massís del Canigó.
Panoràmica al coll de Fragam
Seguim la pista cap a la dreta, la qual, enlairada i sense obstacles de
vegetació, constitueix una llarga i continuada talaia sobre l’esmentat
panorama. Obviem un corriol a la dreta, malgrat la gran fita de pedres que
anima a seguir-lo (mena també a la primera cista del dia, però per una zona de
pastures entre el bestiar) i seguim avançant per la pista, tot vorejant els
turons de Can Marés i de la Farella. Després d’una corba a la dreta, hi arriba
per l’esquerra un sender (pal indicador de la xarxa Itinerànnia) que puja des dels camins de la Carrerada de Norfeu i
del rec de la Cuana (itinerari R2).
A pocs metres d’aquest punt arribem al Pla de les Gates, una important zona de
pastures on hi acostuma a haver, com avui, ramats de vaques; sembla que el
topònim li ve per haver estat, segons la tradició, un lloc de reunió de bruixes
que feien forts crits i miols, talment com a gates.
Arribant al Pla de les Gates
A uns 25 metres a la dreta de la pista trobem el plafó i el cercle
informatiu que indiquen la situació de la cista
del Pla de les Gates, que només conserva una de les lloses laterals de pissarra
i el túmul al seu voltant. Al costat d’aquesta única llosa hi ha una altra,
caiguda, que alguns interpreten com un menhir-estela que senyalitzava la cista.
Cista del Pla de les Gates
Capçalera de la vall de l'Alseda, amb el puig de Malaterra
Continuem per la pista i arribem més endavant al coll de Fitor, on tornem a
tenim una vista de la costa, a un costat, mentre que a l’altre es desplega la
profonda vall de l’Alseda. En aquest coll hi ha la cista de la Tomba del General, la més ben conservada de la ruta,
amb un total de sis lloses laterals, així com la de capçalera i la frontal. Les
tres lloses que formen la coberta actual, però, no són pas les originals
(probablement hauria estat una gran llosa de pissarra la que tancaria aquesta
caixa) sinó que foren ressituades durant la darrera intervenció arqueològica.
Cista de la Tomba del General
Seguim en direcció nord per la pista i passem vora un cingle de pissarres fosques que es desprèn del puig de Malaterra, on hi trobem un primer
forat que ens indica una antiga explotació de ferro, encara que enlloc hem
trobat notícies referents a aquesta activitat.
Grup de pissarres ferruginoses al costat de la pista
Al costat d’aquest forat, a pocs
metres de la pista, hi trobem una bona ombra (no hi ha gaire més durant la
ruta) i un bon lloc per fer un mos. Tornem a la pista, tot resseguint aquest
cingle, i als pocs metres veiem que surt de la seva base un camí equipat amb
cadenes (tanmateix cal no refiar-se gaire, doncs estan enganxades amb ciment a
la roca i no pas clavades), per on pugem en un parell de minuts fins a la cova-balma de Malaterra, encarada a la vall de l'Alseda i amb senyals evidents d’haver estat una explotació de ferro.
Camí equipat que mena a la cova-balma de Malaterra
Cova-balma de Malaterra
Retornem a la pista i, molt a prop de les anteriors, tornem a trobar una
altra sèrie de cadenes que porten, per un camí no tan elevat, fins a una altra balma
de les mateixes característiques, amb parets de pedra seca a l’entrada. Continuem
pel corriol, tot deixant de moment la ruta senyalitzada que va per la pista (i que
retrobarem més endavant), per on arribem tot seguit a un collet de la carena,
entre el puig de Malaterra, que hem deixat enrera, i el Puig Rodó. El corriol
que seguiem voreja aquest cim per l’esquerra, però nosaltres enfilem un altre
corriol que puja directament al cim del Puig Rodó (423 m), des d’on gaudim
d’una excel·lent vista al sud sobre la badia de Roses, mentre que cap al
nord-est tenim els cims de Pedres Negres i Puig Alt, els nostres propers
objectius, rere els qual s’aixeca el característic Puig Pení, el més elevat d’aquest
sector, ocupat per les construccions militars d’una base de vigilància aèria.
Al cim del Puig Rodó
Baixem uns pocs metres fins al següent coll, on retrobem la pista. En aquest coll es troba situada, de manera gairebé imperceptible, la cista del Puig Rodó, que no conserva cap llosa, mentre que el túmul amb prou feines es distingeix de la resta de pedres de quars i pissarra de l’entorn, motiu pel qual no posem cap foto. Sí que veiem millor, al vessant sud del Puig Rodó i uns metres per sobre del coll, la petita balma del Puig Rodó, amb parets de pedra seca i clars indicis d’haver estat una altra de les explotacions de ferro de la zona.
Balma del Puig Rodó
La ruta “oficial” continua per la pista, tot vorejant per l’esquerra el cim de Pedres Negres, però val la pena continuar per la panoràmica carena, tot enfilant un camí ample i costerut que puja directament al cim de Pedres Negres (468 m) on, a la gran vista costanera del vessant sud sobre el Mar d’Avall, nom tradicional que li donen els pescadors de la zona, s’hi afegeix també la del vessant nord sobre el Mar d’Amunt, amb el Port de la Selva i Llançà: és el que té trobar-se situat en els punts elevats d’una península com la del cap de Creus.
Pujant cap al següent cim, amb una gran panoràmica
Al cim de Pedres Negres, amb el Puig Alt al fons
Baixem del cim de Pedres Negres en direcció est fins al següent coll, per un sector de la carena on es trobaven situats els sis molins aerogeneradors del parc eòlic del Puig Alt (1990-2006), que foren desmantellats en acabar la seva vida útil i no permetre la normativa del Parc Natural la seva substitució per nous models; ara ningú no diria que aquí hi va haver un aparatós parc eòlic. En aquest coll retrobem la pista i veiem la darrera de les quatre cistes que conformen la necròpoli de Montjoi: la cista del Puig Alt, que conserva algunes lloses laterals de la cambra i part del túmul; cal dir que el cercle informatiu assenyala erròniament la seva situació.
Cista del Puig Alt
Abans de seguir per la pista, pugem en la mateixa direcció est fins al cim del Puig Alt (491 m), el punt més alt del nostre recorregut, on hi trobem les restes de la base rectangular d’una torre de guaita medieval. No cal dir que la panoràmica arriba aquí al punt de la seva màxima amplitud.
Al cim del Puig Alt, amb el Pení al fons
Línia de boira sobre el cap Norfeu
Vistes al nord amb la serra de Verdera i la costa del Port de la Selva
Un corriol baixa del cim en direcció nord-est obrint-se pas entre les roques fins al coll del Puig Alt, per on hi passa la ruta senyalitzada (això ho hem vist després). Nosaltres hem retornat al coll anterior i hem continuat a la dreta per la pista, tot vorejant el vessant oest del Puig Alt; aquesta opció és un pèl més llarga però ràpida, mentre que la baixada directa al coll del Puig Alt és potser més entretinguda.
Als 500 m deixem la pista principal per seguir a la dreta per una altra de
més estreta i restringida al trànsit, per on travessem tot seguit una barrera i
arribem al coll del Puig Alt o de les Forques (419 m). Aquí, al vessant nord, s’hauria
de trobar un primer grup de túmuls circulars corresponents a cinc tombes de
l’Edat de Bronze, conegut com la necròpoli
del Puig Alt I (l’altre sector, més important, es troba situat més avall al
costat de la pista), però no hem pogut (o no hem sabut) localitzar-ho. Hem
llegit després a la Rosespèdia que
aquest grup de tombes “va ser deliberadament destruït pel propietari dels
terrenys” (!!!).
Des del coll, i abans de continuar per la pista, agafem a l’esquerra, en
direcció al visible Puig Pení, un corriol senyalitzat amb fites que ens apropa
en un parell de minuts, després de travessar una tanca i passar pel costat d’un
dipòsit d’aigua contra incendis, a la llosa
del Puig Alt, a l’esquerra del camí i a uns 50 m de l’esmentat dipòsit; es
tracta d’una llosa de pissarra lleugerament inclinada amb nombroses inscultures,
majoritàriament creus i cassoletes, datada entre el Neolític mitjà i el Calcolític.
Inscripcions a la Llosa del Puig Alt
Retornem a la pista, per on la ruta inicia el retorn a Montjoi. Als pocs metres passem vora les roques del Pas del Llop, a la dreta de la pista, travessades antigament pel vell camí de ferradura de Roses a Cadaqués.
Roques del Pas del Llop
Iniciem la baixada, encarats al cap Norfeu
Anem baixant per la pista i als 500 m arribem al coll dels Sarraïns o replà de Rocaplana, on un grup d’estaques marca la situació i el perímetre de la necròpoli del Puig Alt II, que s’esten als dos costats de la pista (més evident a l’esquerra) amb un total de 36 tombes d’incineració corresponents al període del Bronze final (850-650 aC); aquestes tombes estaven formades per cercles de lloses de pissarra a l’entorn dels forats que contenien les urnes cineràries, de les quals s’hi han trobat diversos exemplars.
Agrupaments de lloses a la necròpoli de Puig Alt II
A pocs metres d’aquesta necròpoli hi ha les restes, també perimetrades amb estaques, dels fonaments de la primitiva església-monestir de Sant Basili de Pení (s. VII-IX), que mostren la planta d’un edifici de tres naus i capçalera, amb alguna filera de lloses disposades en aparell d’espiga.
Restes de Sant Basili de Pení
Aquesta església s’identifica amb Sant Basili per la referència que fa el rei Martí l’Humà en un document de l’any 1408 en què aquest s’interessava per uns vasos antics trobats a la vora, que probablement correspondrien a algunes urnes de la necròpoli. Malauradament, aquestes restes es troben actualment molt ocupades pels esbarzers i es fa molt difícil d’accedir; potser a la tardor i a l’hivern, sense tanta vegetació, sigui possible una visita més acurada.
Seguim baixant en direcció sud per la tranquil·la pista, amb magnífiques vistes sobre el cap Norfeu i la badia de Roses. Un quilòmetre i mig més avall arribem a una cruïlla (pal indicador); deixem la pista principal, que enllaça més avall amb els accessos a la cala Jòncols i el cap Norfeu, i continuem a la dreta en direcció a la cala Montjoi, per un camí carreter que comença a revoltar per anar perdent alçada.
Als seus marges hi creix la llengua de bou (Echium creticum), una modesta planteta de fulles peloses i vistoses flors vermelles que neixen a l'extrem d'una llarga espiga.
Llengua de bou
Passem a tocar d’una antiga pedrera de marbre blau i poc després arribem al replà on hi ha les restes del mas d’en Seniqueda, sobre la badia de Montjoi. Aquest mas, que havia estat abandonat a finals del s. XIX per la plaga de la fil·loxera, fou comprat l’any 1908 per un enginyer alemany per explotar inicialment l’esmentada pedrera de marbre, però que després, segons rumorejava la població de Roses, es dedicà a vigilar, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, el pas dels vaixells aliats per la costa per informar-ne al consulat alemany de Barcelona.
Restes del mas d'en Seniqueda
Baixant cap a la cala Montjoi
El camí, ara més estret i pedregós, continua baixant amb més llaçades i amb una bona vista sobre la cala Montjoi, cada cop més propera. Finalment vorejem el puig de la Morisca (on l’antiga torre de guaita medieval fou arrasada per bastir un búnquer franquista), i ja no triguem en arribar a la platja de la cala Montjoi, on ens obsequiem amb un merescut i refrescant bany de peus.
Aquí finalitza aquesta ruta arqueològica per Montjoi, però encara ens queda una “torna” de dos menhirs. De retorn per la carretera de Montjoi a Roses, i uns 400 m abans de passar pel punt d’inici de les altres rutes megalítiques, deixem el cotxe en un marge per accedir al menhir de Mas Marés I, ben visible a la dreta de la carretera; es tracta d’un gran bloc de granit de 2’45 m d’alçada amb forma d’estela, que fou trobat l’any 2005 durant la preparació dels camps per al cultiu de la vinya i que fou redreçat l’any següent durant la celebració anual del Maig Megalític. Molt a prop, a uns 30 m en direcció nord-est, hi trobem el petit menhir de Mas Marés II, de poc més d’un metre d’alçada.
Menhir de Mas Marés I
Menhir de Mas Marés II
I ara sí, acabem l’excursió d’avui per la vall de Montjoi i els cims que l’envolten. Ideal a la primavera per fruir de la llum i les vistes sobre el mar i les muntanyes, i a la tardor-hivern per trobar més lliures de vegetació els punts arqueològics que conformen aquesta ruta.
SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 28.05.17 per Isabel Benet i Ventu Amorós.
