dilluns, 25 de gener del 2021

Els Graus, via d'en Pitu

16.12.20  Just abans de les festes (i restriccions) de Nadal, l’Antonio, en Pau i jo volem fer la darrera escalada de l’any 2020. Escollim la Via d’en Pitu, un recorregut que en Pau i jo coneixem bé, doncs ja hi hem pujat un parell de vegades, però que a l’Antonio li sembla que no ha fet mai. Així que, no massa aviat perquè fa un fred que pela, fem cap a Collbató que trobem encara embolcallat per una espessa i gèlida boira. De seguida ens “calcem els trastos” i marxem en direcció als Graus. Conforme ens acostem a les parets la boira desapareix i el sol llueix amb força... sembla que no passarem fred!

Ens acostem als Graus, on hi ha la Via d’en Pitu

Ressenya de la via (extreta de El col·leccionista de vies)

Estem una bona estona buscant l’accés al peu de la via entre tants corriols com hi ha, però finalment trobem la canaleta, equipada amb algunes cordes fixes, que ens deixa  en un petit replà des del qual ja veiem les primeres xapes de la via.

Accés equipat cap al peu de la via

Primers compassos de la via d’en Pitu

Després de repartir-se les quatre tirades de la via (jo faré les fotos), l’Antonio inicia l’ascens anant cap a l’esquerra a buscar la primera xapa i, després, s’enfila de dret per la vistosa placa del primer llarg fins la primera reunió penjada sota un petit però contundent desplom.

Progressant per la placa del primer llarg

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Des de la primera reunió observem com el poble de Collbató encara resta ocult sota la boira, però nosaltres gaudim d’una temperatura força agradable. Ara li toca pujar al Pau, que surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a l’esquerra per anar a buscar una filera de xapes que l’ajudaran a superar el desplom en rigorós artificial.

Inici del segon llarg

Superant el desplom

Quan sortim l’Antonio i jo de la reunió, la feina és nostra per situar-nos sota el desplom ja que la placa és molt dreta i de preses molt petites, però quan podem penjar els estreps se’ns passen les penes i ràpidament ens situem en un replà al peu d’un nou ressalt.

Progressant per la dreturera placa del segon llarg

Assegurant des de la segona reunió

Des d’aquest replà anem cap un xic a l’esquerra a buscar un diedre fissura un xic desplomat sobre del qual es troba la segona reunió. Aquest pas es pot superar en A0, però jo he de penjar de nou els estreps per poder sortir-me’n. Així ens trobem tots a la segona reunió des d’on hem de caminar per una carena per fer un canvi de reunió.

Arribant a la segona reunió

Així anem fins al peu d’una placa molt llisa situada a la dreta del fil de l’esperó. En Pau primer puja per una llastra que té a l’esquerra per “caçar” la primera xapa i així estar protegit en els primers passos del tercer llarg qualificats de V+ (o 6a segons la ressenya). Després el veiem desplaçar-se en diagonal ascendent a la dreta cap a un petit balmat i sortir per l’aresta en direcció a la quarta reunió.

Contundent inici del tercer llarg

Progressant per la placa

Sortint a l’aresta

Quan em toca sortir a mi, sort que l’Antonio és alt i em penja l’estrep del primer parabolt, sinó no sé com hagués sortit d’allà. Però des del primer graó de l’estrep em trobo que no arribo a la cinta del segon parabolt... una sortida en lliure força obligada...no ho recordava tan difícil. Quan arribem a la quarta reunió, pregunto a en Pau com és que avui trobo aquesta via més difícil que les altres vegades que l’hem fet... i és perquè avui no m’està deixant cap baga llarga! També em fixo que a la reunió s’hi ha de fer un “invent” per substituir una de les xapes que brilla per la seva absència.

Progressant per la placa del quart llarg

La quarta reunió

Solucionant la manca d’una xapa a la reunió

La cinquena i darrera tirada li toca a l’Antonio qui, després de fer els pertinents canvis de cordes, surt tot carenejant cap a la base d’un vistós esperó. El veig que s’enfila amb una exquisida finura i, acte seguit, es desplaça com una sargantana cap al fil de l’esperó, al capdamunt del qual es troba la cinquena i darrera reunió.

Progressant per l’esperó de la cinquena tirada

Quan jo surto de la reunió i em situo al peu del ressalt... em trobo que no m’hi puc enfilar car la base està força abalmada... i l’Antonio tampoc m’ha deixat cap baga llarga! Sort que en Pau m’ajuda tot fent-me un graonet amb les mans... ufff quin dia que porto!

Pujant per la placa del darrer llarg

Arribant a la cinquena reunió

Un cop superat aquest mal pas, la resta es fa força bé encara que, arribant a la reunió, he de vigilar de no llençar pedres al company que em precedeix. Un cop ens reunim els tres al capdamunt de l’esperó on acaba la via, ens felicitem per tan lluïda escalada que, per alguns, pot semblar modesta (no és el meu cas...) però donades les circumstàncies ha estat com un regal.

Fotocim

Rapelant la via

Després de fer-nos la rigurosa fotocim i d’observar com es van retirant les boires de Collbató, en dos ràpels estem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i baixem ràpidament  a Collbató. Mentre estem a la terrassa d’un bar (car no es pot entrar dins per les mesures anticovid), tot gaudint del sol i d’unes merescudes cerveses, l’Antonio comenta, amb un gran somriure, que sense ser rics vivim com si ho fossim... i és que la veritable riquesa consisteix en això... una bona manera d’acabar aquest nefast any 2020.

I aquí s’acaben les cròniques d’escalada (i d’altres activitats) ja que amb els confinaments perimetrals no podem anar més enllà del Tibidabo... ja veig que hauré de tornar a obrir la vella carpeta dels records...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 16.12.20 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Antonio Iglesias.

diumenge, 10 de gener del 2021

Serra de Queralt, via Queraltina

10.12.20  La serra de Queralt és un altre d’aquests indrets que feia temps que no trepitjàvem, concretament des que hi vam pujar per la via Quercus, així que decidim d’anar-hi per fer l’altra via “assequible” d’aquest sector i que en Pau coneix bé: la Queraltina, de 95 m repartits en tres llargs i un màxim de dificultat obligada de V+.

La via Queraltina al vessant sud de la serra de Queralt

Ressenya de la via

Quan arribem a l’aparcament del santuari de Queralt, al damunt de Berga, malgrat que fa un bon sol, el fred és molt intens... sort que la via està orientada al sud. Ens calcem els “trastos” i sortim ràpidament pel camí turístic que passa per la porta del temple i marxa a mig aire de la serra. En un dels miradors hi ha un plafó que ens assabenta sobre el desaparegut castell de Madrona, el qual s’aixecava en plena serra i del que només en queda un pany de mur d’una torre...

Caminem en silenci, només trencat pel cruixit del gebre gelat sota les nostres botes i, en passar pel peu de la via Quercus, recordem aquell bonic dia de maig del 2019... sembla que faci mil anys! Poc més enllà ens desviem a la dreta per un corriol que ens porta al peu de la nostra via, marcat amb una lletra Q. Un cop encordats, en Pau comença l’ascens per la placa, deixant enrere la freda ombra, tot aprofitant una vistosa fissura.

Inici de la via Queraltina

La via està una mica equipada amb parabolts, però en Pau porta friends variats i un parell de “gipsys” per tal de reforçar la seguretat, tot aprofitant les nombroses fissures, forats i ponts que la roca ofereix ja que, malgrat que és un conglomerat, aquest és tant compacte que es comporta com una calcària i només en algunes ocasions afloren prou els seus còdols per ser aprofitats.

Avançant per la difícil fissura

Quan em toca a mi, amb prou feines puc avançar en lliure els primers passos de la via, i aviat he de treure els estreps per seguir pujant per la difícil fissura, tot alternant el lliure amb l’artificial... perquè em fa por penjar-me dels friends, no sigui que es quedin massa encastats i no els pugui treure!

Arribant a la primera reunió

La primera reunió

Així, a empentes i rodolons, arribo a la penjada primera reunió, de la qual en Pau surt tot planejant a la dreta per situar-se al peu d’un esperó, però només el veig avançar pels primers metres del segon llarg ja que, després, els nombrosos matolls me l’oculten i per això m’entretinc observant els moviments d’una altra cordada que està a la propera via Quercus.

Inici del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Primers metres del segon llarg

Esperó de la via Quercus

El sol és enlluernador però no escalfa gens i no sobra cap peça de roba d’abric que porto, per això agraeixo posar-me en marxa cap al peu de l’esperó que té un primer ressalt prou difícil, amb poques preses... però boníssimes. Superat aquest primer entrebanc em planto a la base d’un segon ressalt que jo trobo encara més difícil... i això que aquest és, diuen, el llarg més fàcil de la via! Aquest segon ressalt té una fissura que s’ha d’equipar de dalt a baix, per això en Pau hi ha posat un munt de friends i fins i tot els “gipsys”, que encara m’espanto quan els veig en acció! Així arribo a la còmoda segona reunió situada al capdamunt de l’esperó.

El segon ressalt prop de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer i darrer llarg

Per a iniciar la tercera i darrera tirada, en Pau es desplaça cap a la dreta a buscar el peu d’un diedre tombat, però ha de pujar per una placa molt llisa i relliscosa per la qual cosa em deixa algunes bagues llargues que, quan em toca a mi, aprofito de gust.

Al capdamunt del diedre

Al capdamunt del diedre hi ha un petit replà que porta a la base del darrer, i molt difícil, ressalt de la via. En Pau, però, des de la reunió em dona consells i la local·lització d’on s’amaguen les preses més bones. Així arribo a la tercera reunió situada just sota la cresta de la serra de Queralt.

Assegurant des de la tercera i darrera reunió

Des d’aquesta reunió es pot rapelar tota la via, car totes les reunions tenen instal·lacions. Nosaltres, però decidim baixar caminant, i per això acabem de pujar fins al fil de la carena on ens felicitem per tan lluïda escalada, signem al llibre de registre (que ja està ple com un ou), i ens fem la fotocim de rigor. Fins aquí ha estat la crònica de l’escalada, i ara passaré a relatar la baixada... que Déu n’hi do!

Penjat d’un arbre està el pot de registre

Fotocim

Des de la carena iniciem el descens

Per baixar, cal cercar els senyals en forma de punts vermells i lletres Q...i no perdre’ls en cap moment. Aquestes marques ens condueixen per la, en principi, ampla i boscosa carena en direcció a ponent. Tot i així cal anar en compte perquè encara hi ha algunes clapes de neu. Al final de l’ampla carena trobem les pedres d’un mur antic...potser són les restes del castell de Madrona del que parlava el plafó.

Descens per l’estreta i enlairada cresta

A partir d’aquest punt s’acaba la carena i anem en fort descens cap a una estretissima i enlairada cresta, per la qual desgrimpem procurant que no se’ns enganxin les cordes a les branques dels matolls i arbrets. De tant en tant donem un cop d’ull al replegat vessant sud del serrat de la Figuerassa mentre anem decantant-nos cap al vessant nord, tot baixant per unes grades herbades fins atènyer, per fí, l’ample camí turístic prop d’un mirador on finalitzem aquesta jornada d’escalada, a les portes d’un nou confinament.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 10.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.