Dent d'Orlu, via Tapas Sans Dalle

19.08.18  Enmig de l’alta vall del riu Arièja (a la comarca francesa de les Vals d’Acs), s’alça l’imponent pic de Brasselh (2222 m), un ullal de roca blanca més conegut com la Dent d’Orlu. La seva escarpada cara est ja ens era coneguda per haver-la vist des del veí pic de Tarbesó. Avui, mentre els nostres companys Ester i Ventu pugen pel camí normal, nosaltres intentarem escalar una de les seves poques vies “assequibles”: la Tapas Sans Dalle, nom el significat del qual se’ns escapa, oberta l’any 1993 per D. Fourcade i R. Vignoles.

La cara est de la Dent d’Orlu des del pic de Tarbesó

Ressenya de la via Tapas Sans Dalle

Com que l’aproximació és molt llarga, sortim de Llívia ben aviat tot remuntant la vall del riu Querol i, un cop creuat el coll de Pimorent, baixem per l’encaixada vall del riu Arièja fins Acs dels Tèrmes, on prenem la carretera que es dirigeix al coll de Pailhères. Quan arribem a l’estany de Golors (Goulours), entrem sense miraments al càmping Ascou la Forge ja que és aquí d’on surt la pista, en estat lamentable, que en 6 Km ens deixa en un petit aparcament, ja força ple, encarat al vessant nord de la Dent d’Orlu.

Clariana enmig del bosc

Ràpidament ens carreguem les motxilles a l’esquena i sortim tot seguit a buscar el costerut i humit sender que travessa el bosc i que surt a l’assoleiada carena del serrat de la Llau des d’on ja s’ensuma la cara est, escombrada per unes tènues boires.

Avancem per la carena

Al coll de Brasselh (Brasseil) ens vestim “de romans” i prenem el sender que planeja cap al collet d’Ega (Egue), des d’on se’ns desplega la immensa muralla est. Baixem a buscar la feixa herbada on es troba el peu de la via.

La cara est de la Dent d'Orlu des del collet d’Ega

Recorregut de la via Tapas Sans Dalle

Quan arribem al peu de la via, assenyalat amb unes lletres vermelles ja molt esborrades, aviat ens veiem envoltats de joves parelles d’escaladors que frisen per començar l’ascens... el neguit se’ns encomana: ens esperen 300 m de tàpia de blanc gneis, una roca granítica deformada i molt antiga (entre 475 i 550 milions d’anys!), de tacte suau i que avui està molt humida per culpa de les darreres pluges.

Mentre esperem el torn, el Guillem i la Maria comencen a pujar

Davant nostre comencen l’ascens una d’aquestes joves parelles: el Guillem i la Maria, de la Garriga, amb qui anirem coincidint a les reunions. Mentre contemplem la seva progressió, ens sentim una mica com els pares de tota aquesta nova generació de grimpaires de categoria ja que, veient-los pujar tan lleugerament, aquesta primera tirada sembla fàcil... però no ho és en absolut!

Inici de la via

Després d’un ressalt prou pronunciat cal pujar per una placa inclinada però llisa com un dimoni i que, a més, es va redreçant a mesura que s’acosta a un pronunciat diedre, sobre el qual es troba la primera reunió. Alguns clots estan plens d’aigua, les cordes s’humitegen i jo faig una petita relliscada... comencem bé!

Arribant a la primera reunió

Aquesta primera tirada és només un tast del que ens espera: diedres i ressalts més o menys pronunciats, delicades plaques més o menys inclinades, esquerdes i canals plenes de fang i vegetació xopa d’aigua... Les reunions, totes elles preparades per rapelar, es situen sempre sobre repises més o menys còmodes. Aquesta geografia és deguda a que aquesta mena de roca s’exfolia en llesques, com una ceba colossal.

Inici de la segona tirada

La segona tirada progressa per un terreny més trencat i això dóna la sensació de que és més fàcil. Fins aquí la via marxa en franca diagonal ascendent vers la dreta, i la segona reunió està situada al peu d’una impressionant placa rematada per un vistós sostre, cosa que no concorda amb la ressenya que duem. Amb en Guillem i la Maria arribem a la conclusió de que estem pujant per una altra via... que hi farem!

La segona tirada

Progressant per la placa de la tercera tirada

En la tercera tirada, una de les més llargues (més de 50 m), progressem per aquesta placa, fina i dreta, fent ús de l’adherència, creuant les canals herbades i esquivant les humitats de la roca, car ja se sap que als “gats” no els agrada gens l’aigua. A les ressenyes ens asseguren que són vies “équipées”, però les xapes estan tan allunyades que no està de més portar alguns tascons o friends... cosa que en Pau i jo no duem!

La placa de la tercera tirada

Assegurant des de la tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

Arribem a la tercera reunió situada damunt del sostre que hem esquivat per la dreta. D’aquesta manera recuperem el recorregut de la via Tapas Sans Dalle que ara marxa en vertical directe cap al cim pel que sembla una llarguíssima escala invertida.

Progressant per la quarta tirada

Ens trobem un altre cop al peu d’una immensa placa fina i dreta, rematada per un altre sostre que també haurem d’evitar passant-lo per la dreta, tot superant un diedre gens fàcil per culpa dels reguerots d’aigua que llisquen per la roca. El sol i les boires es van alternant per estones.

Arribant a la quarta reunió

Assegurant des de la quarta reunió

Arribant a la quarta reunió, novament es repeteix la història: ens trobem al peu d’una placa molt fina rematada per un altre sostre que també haurem de passar per la dreta per un diedre xop d’aigua. Aquesta cinquena tirada és la més llarga de la via (més de 55m!) i, a més, té un dels passos més dificils. Però sempre podem delectar-nos amb les boniques flors que tenen la seva llar a les esquerdes i canals com són l’eufràsia (Euphrasia officinalis) i una mena de lleteresa (Euphorbia sp) molt curiosa.

Inici de la cinquena tirada

Eufràsia

Lleteresa

Aspecte de la placa mullada

Arribant a la cinquena reunió

La cinquena reunió

Quan arribo a la cinquena reunió trobo al Guillem “batallant” amb la vegetació de la canal que permet estalviar-se el pas més dificil de la via: un sostre desplomat que tenim just damunt i qualificat de 5c+... però la canal està inundada d’aigua, així que en Guillem deixa la canal per impossible i torna a la roca tot assegurant-se amb un friend i, un cop damunt del desplom, es dedica a arrenjar-lo perquè puguem passar la resta d’expedicionaris... Gràcies Guillem!

Arribant al peu del desplom

La Maria passa el desplom amb nota, tot fent A0 amb una baga llarga, però en Pau ja veu que jo no en tindré prou, així és que em deixa penjat l’estrep i, amb tot, la feina és meva per sortir d’aquest mal pas relliscós com un sabó. Tremolant arribo a la sisena reunió on tots aprofitem per fer un descans abans d’afrontar els quatre darrers llargs de la via. El cel està núvol i fa un xic de fred. Tots ens abriguem una mica més.

Sortint de la sisena reunió

A partir d’aquí les plaques s’ajeuen i només hi ha alguns entrebancs en forma de petits ressalts i diedres una mica drets, però les boires s’aixequen i ens deixen veure un paisatge d’alló més alpí i agrest. Per l’esquerra tenim una altra cordada que estan pujant per la via Pink Floyd de dificultat similar. Fins aquí, malgrat l’aspecte trencadís de la roca, aquesta s’ha mostrat molt ferma, però en aquestes darreres tirades cal anar més en compte amb les llastres ja que algunes es mouen perillosament.

Arribant a la vuitena reunió

Panorama amb el Ròc Blanc, el Baixollada i la portella d’Orlu

Arribant a la novena reunió

Progressant per una de les darreres plaques de la via

Des de la darrera reunió ja veiem com els curiosos, des del cim estant, s’aboquen a la cara est per veure com anem arribant els escaladors amb compte-gotes, i alguns més cansats que d’altres. Així nosaltres també arribem al preciat cim de la Dent d’Orlu (2222 m) després de cinc hores d’escalada efectiva.

Fotocim

La Maria i el Guillem, els nostres companys de fatigues

Ròc Blanc, Baixollada i portella d'Orlu des del cim

Però encara no ens podem relaxar, doncs ens queda la baixada, molt delicada donades les condicions d’humitat general i el pendent molt acusat del vessant nord fins al coll de Brasselh. Des d’aquí, pel mateix camí de l’anada, retornem a l’aparcament.

Darrera llambregada a la cara nord de la Dent d’Orlu

A les sis de la tarda ens trobem amb els companys Ester i Ventu que, després de pujar al cim, ens estan esperant al camping Ascou la Forge amb ganes de compartir vivències.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 19.08.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez (via Tapas Sans Dalle), i Ester Escobar i Ventu Amorós (ruta normal).

Pic dels Pedrons i mines de Pimorent

31.08.13  Situat a la capçalera del riu Arièja, entre l’occitana coma dels Pedrons i la població andorrana del Pas de la Casa, el pic dels Pedrons (2715 m) és un bon mirador sobre l’esmentada capçalera, així com dels veins pics de Fontnegra. La suau carena nord, que acaba però en una aèria cresta final, permet una fàcil i agraïda ascensió, ja sigui des del Pas de la Casa (ideal a l’hivern per pujar-hi amb raquetes de neu) o millor encara, a l’estiu, des del coll de Pimorent, tot passant per les antigues instal·lacions de les mines de ferro de Pimorent.

Així, des de l’aparcament del coll de Pimorent (1915 m), on hem arribat des de la Cerdanya per la vall de Querol, comencem a caminar per la pista, inicialment asfaltada, que porta directament a les esmentades mines. Anem avançant per una ampla carena, entre les instal·lacions de l’estació d’esquí de Porté-Pimorent, a l’esquerra, i la vall de l’Arièja, a la dreta.

Deixem més endavant, a l’esquerra, el ramal que porta al telecadira de la Mina, i continuem per la pista principal, la qual poc després gira cap a la dreta (a l’indret on hi ha un pedró en recordança a dues victimes d’una allau l’any 1954) per revoltar les estribacions del pic de la Mina i arribar tot seguit a les edificacions abandonades de les mines de ferro de Pimorent (2101 m) (1 h), abocades sobre la vall de Baladrar (nom que rep la part baixa de la coma dels Pedrons) i la carretera del coll de Pimorent al Pas de la Casa. 

Aquest conjunt miner està format per dos grans edificis, que mostren ja un avançat estat de deteriorament, units per una galeria (on sembla que hi havia l’entrada a una mina subterrània), enfront dels quals hi ha un altre de més petit. Als pisos superiors hi havia els dormitoris, i a la planta baixa, tal com podem veure des de l’exterior, serveis com dutxes, vestuaris, calderes de calefacció, cuines, etc. També hi ha restes de l’estació superior del telefèric, adossada al primer edifici, així com d’una torre intermitja, més avall, mentre que l’estació inferior fou derruida per fer una zona d’aparcament al costat de la carretera. L’explotació del mineral, sobre tot de magnetita, es feia majoritàriament a cel obert, encara que també hi havia algunes galeries subterrànies de curt recorregut.

Des de les mines continuem per un sender que va planejant fins al rec de Baladrar; abans d’arribar-hi, passem pel costat de la boca d’entrada d’una de les mines, amb escombreres a la vora, mentre comencen a asomar enfront nostre el pic dels Pedrons i els pics de Fontnegra.

Pics de Fontnegra (esquerra) i pic dels Pedrons

Deixem a l’esquerra l’entrada a la coma dels Pedrons i creuem el torrent; un cop a l’altre costat anem pujant lleugerament en direcció nord-oest a través de pastures, tot allunyant-nos un xic de la vertical del cim, per anar a buscar la part baixa de la carena.

Un cop hi som, l’anem remuntant per un pendent moderat i aviat veiem, a la nostra dreta, el Pas de la Casa, que com sempre bull d’activitat, mentre a l’esquerra tenim la solitaria coma dels Pedrons (ambdós vessants contrasten fortament).

El Pas de la Casa, a un  costat de la carena...

...i la solitaria Coma dels Pedrons, a l'altre

Pics d'Envalira (esquerra) i estany de les Abelletes

Pic dels Pedrons, des de l'avantcim

Més amunt el pendent es redreça fins a un avantcim (2668 m), des d’on baixem uns pocs metres per a situar-nos a la base de la cresta final del pic dels Pedrons, aèria però sense complicacions a l’estiu (a l’hivern dependrà de l’estat de la neu), on hi ha instal·lat un cable de seguretat que pot ser útil en cas de trobar la pedra o els líquens mullats, però que en sec no és necessari.

Iniciant la pujada per la cresta

Anem pujant sense dificultats per aquesta cresta, abocada a un costat a la coma dels Pedrons, i a l’altre al planell de la Portella de les Valletes que puja del Pas de la Casa, tot evitant algun obstacle per la dreta, fins que assolim la punta més alta del pic dels Pedrons (2715 m) (3 h).

Al cim del pic dels Pedrons; enfront, els pics de Fontnegra

Pics de Fontnegra i coma dels Pedrons

Des del cim tenim un gran panorama: en primer terme, cap al sud, les escarpades arestes i canals dels pics de Fontnegra, força més alts, que tanquen la coma dels Pedrons, on hi veiem l’estany del mateix nom; també hi podem veure en aquest sector, més a l’est, els pics de Fontfreda, Valleta i Puntes de la Vinyola, així com el veí pic de la Mina; també cap a l’est hi distingim, més allunyats, el Puigpedrós de Lanós, el Coma d’Or i el Carlit, així com el pic d’Auriol, sobre la vall de l’Arièja; cap a l’oest, els pics d’Envalira, i cap al nord un bon grapat de muntanyes andorranes, com l’Alt del Cubil, Comapedrosa, Tristaina, Cabaneta, cercle de Siscar, etc.

Pic de la Mina, pic de Fontfreda (darrera) i estany dels Pedrons

Fotocim

Iniciant el retorn per la cresta

Vista de les mines i escombreres de Pimorent

Després d’una bona estona en aquest solitari cim (no hi veurem ningú més avui), retornem pel mateix itinerari fins al rec de Baladrar, des d’on continuem per un sender que passa, més amunt de les edificacions de les mines de Pimorent, per algunes de les explotacions a cel obert del mineral de ferro (la Isabel, com a bona geòloga, agafa diverses mostres).

Instal·lacions de les mines des de les escombreres

Passat aquest sector, el sender baixa a trobar la pista de les mines, a l’indret on hi ha el pedró en memòria a les víctimes d’una allau, des d’on retornem sense cap més novetat al coll de Pimorent.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 31.08.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.