divendres, 10 de setembre de 2021

Gorra Frígia, via Opera Prima

3.09.21  Després de les vacances, i tal i com diuen a TV3, “tornem a la normalitat” tot retrobant el tacte del nostre estimat conglomerat de Montserrat, i què millor que fer-ho pujant una via de categoria com és l’Opera Prima, agosarada línia directa a la Gorra Frígia que ratlla la seva cara sud-est, oberta l’any 1985 per en Guillem Arias, Manel Pedro i Esteve Fabra. L’any 2004 fou reequipada pel mateix Guillem Arias, fet que no va disminuir gens la seva dificultat ni prestigi.

Gorres i Magdalenes amb la via Opera Prima

Ressenya de la via (extreta del blog de Manel & Ita)

Avui fa un matí preciós de sol i no massa calor, així que, des del monestir, prenem les Escales dels Pobres i, per la drecera, arribem al camí de Sant Joan a Sant Jeroni al peu de la Gorra Marinera i ens desplacem fins a la canal que separa la Magdalena superior de la Gorra Frígia. Aquí, després de calçar-nos els “trastos”, comencem a pujar directament per la canal a frec de la paret sud-est de la Gorra Frígia on, uns 30 m més amunt, trobem la xapa groga i mig descolorida que ens indica l’inici de la via.

Primers metres de la via Opera Prima

Assegurant des del peu de la via

Com totes les vies d’aquest pany de paret, l’inici es veu contundent. Així que en Pau, després d’estudiar el recorregut marcat per una sèrie de xapes, en un sospir comença a enfilar-se tot barallant-se amb les branques d’un arbre. Més amunt el veig dibuixar una lleugera diagonal a la dreta i arribar a la primera reunió.

A mitja tirada del primer llarg

Quan em toca a mi, em passo els primers metres cercant les preses menys relliscoses i apartant les branques de l’arbre que se m’enganxen per tot arreu, però un cop superats aquests primers entrebancs, la roca millora i la dificultat es torna més amable. Aviat veig el company assegurant-me des de la primera reunió situada dins un vistós forat.

Pujant per la placa del primer llarg

La primera reunió

L’inici del segon llarg també és força dificultós ja que la via evita el forat per una placa un xic desplomada situada a l’esquerra de la reunió. En Pau flanqueja fins a la vertical de la placa i l’ataca amb decisió mentre jo dono un cop d’ull als meus estreps.

Inici del segon llarg

Damunt el forat de la reunió

Un cop el company s’ha situat sobre el forat de la reunió, el veig que fa una lleugera diagonal ascendent a la dreta, per recuperar la línia vertical de la via, i seguir pujant per una placa un xic bonyeguda.

Progressant per la placa del segon llarg

Quan em toca a mi, he de fer dos passos d’artificial per sortir de la reunió, cosa que puc fer bé perquè les xapes estan molt a prop. Passat aquest entrebanc, vaig avançant per la placa que trobo molt difícil, però l’excel·lència de la roca em fa gaudir d’allò més. Així arribo a la segona reunió, còmoda però un xic penjada d’aquesta placa.

Avançant per la dificultosa placa

La segona reunió

Per encarar el tercer llarg, en Pau surt en vertical cap a un ressalt desplomat on es troba el pas més difícil de la tirada i, un cop superat amb nota, continua pujant per la bonyeguda placa fins que deixo de veure’l. Quan m’imagino que ha arribat a la reunió, comencen a tocar les campanes del monestir i la comunicació es fa un xic difícil... però ressonen tan bé!

Al peu del pas més difícil del tercer llarg

Progressant per la bonyeguda placa

Quan jo arribo al peu del ressalt desplomat no dubto a treure un estrep per a poder superar-lo però, a mitja tirada, trobo un segon ressalt amb un desplom no tan pronunciat al qual puc enfilar-m’hi tot fent A0. Així arribo a la tercera reunió situada sota d’una petita balma. El cel, fins aleshores d’un blau immaculat, s’ha anat cobrint de núvols “borreguets”.

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

La quarta tirada és la més curta però en ella estan els passos més difícils de la via. Per qui no s’ho vegi, totes les reunions estan preparades per rapelar, però en Pau surt decidit de la reunió cap a la dreta a buscar les primeres xapes, a tocar d’un forat que està sobre la reunió. Després el veig “caçar” una xapa que està just sobre el forat i, acte seguit, fa un ràpid moviment i es situa al seu damunt... i jo no sé com m’ho faré. Més amunt hi ha un altre fort desplom on es troba el pas més difícil de la via i que, aquest cop, en Pau supera posant un estrep.

Al peu del pas més difícil de la via

Tornen a tocar les campanes llarga estona, però pels moviments de les cordes dedueixo que ha arribat a la reunió i que les està recuperant. Així que surto de la reunió amb els estreps posats i he de fer uns passos d’artificial molt estranys (incloent-t’hi una mena de pèndol) per tal de superar el primer desplom. Per a superar el segon desplom no tinc tants problemes perquè les xapes estan en la vertical i van molt seguides.

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

Així arribo a la quarta reunió situada en un ample relleix, situat al peu d’un diedre molt obert i inclinat cap a la dreta. Per iniciar la cinquena i darrera tirada, en Pau puja pel diedre tot fent una pila de passos molt atlètics, mentre el cel continua cobrint-se de núvols molt fotogènics, però en cap moment tenim la sensació que ens hem de mullar...

Dificultós inici del cinquè llarg

Assegurant des de la quarta reunió

Atlètica sortida del diedre

Quan em toca a mi, a base de “pedaleo”, vaig fent cap al capdamunt del diedre on la placa s’ajeu molt. La via original puja directament al cim tot superant la bola que tinc damunt amb un pas molt difícil. Però el company (i quasi tothom) ha pres la placa ajaguda de l’esquerra per on marxa la via Badalona.

Assegurant des del cim de la Gorra Frígia

Quan arribo al capdamunt, trobo en Pau assegurant-me des de la creu que corona l’emblemàtic cim amb espectaculars vistes cap al monestir on s’escolten uns crits joiosos dedicats a uns recent casats. Després de contemplar tan portentoses panoràmiques i de fer-nos la fotocim de rigor, marxem cap a l’extrem sud del cim a buscar la instal·lació del primer ràpel.

Fotocim

Mentre l’estem muntant, escoltem un altre so que no són campanes ni crits de joia: es tracta de la remor d’un tro llunyà, i és que per la banda de la conca d’Òdena ràpidament s’acosta una espectacular cortina de pluja acompanyada de vistosos llamps... mare-de-déu!

Mentre rapelem la pluja s’acosta...

Mentre muntem el segon ràpel ja ens cauen les primeres gotes però, de moment, sembla una pluja minsa. Un cop situats al coll entre la Gorra Frígia i la Magdalena Superior, ja baixem per la canal, però la corda fixa que permet salvar un tram de roca descarnada no hi és... amb la falta que ens fa! Seguim pel fons de la canal on els arbres ens protegeixen de les grosses gotes de pluja. Mig corrent arribem al funicular: avui baixem al monestir com uns senyors!

Els núvols ens ofereixen un paisatge wagnerià

Des del monestir donem un cop d’ull al conjunt de Gorres i Magdalenes, entre boires i enfosquides per la pluja. Però, per sort, el gruix de la tempesta ha passat de llarg i, malgrat que encara s’escolta la remor dels trons, aquí ha caigut molt poca aigua, ha estat un “mucho ruido y pocas nueces”, però l’experiència no ens ha fet gens de gràcia...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 3.09.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dissabte, 31 de juliol de 2021

El Frare Gros, via Bernat i Amàlia

29.06.21  Per tancar el mes de juny, i abans que comencin les vacances de debò, tornem a Montserrat a fer una altra via dels germans Oscar i Albert Masó: la Bernat i Amàlia que, com diu una ressenya, és una bona opció per a coronar el Frare Gros, punt culminant de la regió dels Frares Encantats i un cim de categoria.

La regió de Frares des dels camí al refugi d’Agulles

Aquesta via, oberta l’any 2005, té uns 140 m de recorregut repartits en cinc tirades que van remuntant una aresta d’orientació oest que enllaça els cims del Bastó del Frare, el Mànec del Bastó i, finalment, el propi Frare Gros. Aquest darrer cim aprofita, en part, el traçat d’una antiga via, i com que puja per ponent, l’ombra està garantida, cosa molt convenient en aquests dies de calor intensa.

Ressenya de la via

Així que, de bon matí, sortim de Can Maçana en direcció al refugi d’Agulles tot creuant el pas de les Portelles. Passat el refugi, remuntem per la Canal Ampla fins que, a mà dreta, trobem el camí marcat en blau de la travessa de Frares, el qual s’enfila decidit cap a un collet entre el Bisbe i la Monja, tot oferint-nos espectaculars passos estrets, esfereïdors balcons al Bages, i vistes de l’extrem oriental de la regió d’Agulles on hi destaca l’agulla de la Torta o també dita la Mà que, amb la seva verticalíssima paret, sembla un palmell que pugui aturar el vent tramuntanal.

Pas estret a la travessa de Frares

Vista de l’extrem oriental d’Agulles

Bretxa entre la Boleta Foradada i la Nina

Des d’aquest collet baixem per una descarnada canal que s’obre entre el Lloro i la Monja fins prop del Dit, on el camí torna a remuntar fort per una altra canal mentre s’acosta al Frare Gros. Així arribem a una petita esplanada al peu d’un contrafort. A mà dreta tenim l’estreta canal per on puja la travessa de Frares (per on baixarem) i a l’esquerra tenim una canal secundària. Per sobre tenim un mur molt vertical amb un seguit de xapes que ens fan pensar que ja hem arribat a peu de via. Malgrat que estem en ple estiu, a l’ombra no fa gens de calor.

En Pau comença a enfilar-se...

En Pau comença a enfilar-se, tot queixant-se de l’elevada dificultat, cosa que no lliga amb la ressenya que duem i on ens asseguren que el primer llarg no passa de IV+. Quan em toca a mi, només començar ja he de fer un pas d’A0, i els suposats passos de IV em costen una barbaritat...anem bé! Per acabar-ho d’adobar, a mitja tirada la roca és lamentable i he d’anar amb molt de compte de no llençar pedres a uns nois que estan sota meu fent la travessa de Frares.

Arribant a la primera reunió

Quan arribo a la primera reunió, en Pau em comenta que estem en una altra via (de la qual no sabem ni el nom ni el grau...) i que la nostra està més a l’esquerra. Solució: es desplaça en diagonal descendent i puja per una costeruda i terrosa canal fins al capdamunt del següent contrafort on es troba la primera reunió de la nostra via, situada al peu d’un portentós mur. Aquí, malgrat que està fent sol, som rebuts per una bufetada d’aire fred que ens deixa garratibats. Jo ja em poso el paravent.

Inici del segon llarg de la via Bernat i Amàlia

Assegurant des de la primera reunió

El segon llarg s’inicia amb tres passos d’artificial amb una sortida molt difícil on en Pau em deixa alguna baga llarga. Acte seguit dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra i quan arriba a l’extrem de l’aresta el veig retallant-se contra el cel. Després gira l’aresta i deixo de veure’l. Així em quedo acompanyada per la Monja i el Lloro que m’esguarden per l’esquena.

Fent equilibris per la delicada placa

Assolint l’aresta

La Monja i el Lloro des de la primera reunió

Quan em toca a mi, gràcies a les bagues llargues i a la “baga-trampa”, amb la qual em dedico a “caçar” cintes, puc allargar una mica més el tram d’artificial. Després, tot progressant per la delicada placa arribo fins a un clau que, en retirar la cinta, observo que es mou perillosament! I en arribar a l’extrem de l’aresta veig que en Pau m’ha deixat posat un estrep perquè pugui superar el darrer pas difícil de la tirada.

Arribant a la tercera reunió

Així arribo al capdamunt de l’anomenat Bastó del Frare, on finalitza la famosa via Esperó Ribas després de remuntar tota la seva cara nord... Ara toca fer una petita grimpada per assolir el capdamunt del Mànec del Bastó, on munto la tercera reunió. Des d’aquí, i per evitar el fregaments de les cordes, en Pau decideix baixar per l’estreta bretxa i fer la reunió al peu de la quarta tirada.

En plena quarta tirada

Assegurant des de la tercera reunió

La quarta tirada és tota ella en rigorós artificial que aprofita el traçat d'una antiga via. Des de la reunió, entaforada dins la bretxa i al peu d'un gran arbre,  veig progressar el company tot barallant-se amb les seves branques i fulles fins que el perdo de vista i només  tinc temps d’entreveure’l un moment ja per damunt la capçada.

Penjat de la placa del quart llarg

Quan em toca a mi, veig que el tram està equipat amb unes curioses i rovellades xapes, però estan tan properes les unes de les altres que el converteix en un tram d'artificial "de luxe" on la progressió és un "bufar i fer ampolles" com se sol dir. Només en un punt he de passar entre les branques de l'arbre i sortir "a mar obert" des d'on veig el company assegurant-me des de la quarta reunió.

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

La sortida de l’artificial, però, és tan difícil que en Pau em deixa posats un parell d’estreps perquè pugui entrar a la incòmoda reunió situada dins un petit forat. Ara toca la cinquena i darrera tirada, i aquí també passa que el millor està al final. Abans de sortir de la reunió, però, en Pau m’avisa que, al tombar de l’aresta, la via té un pati “que te cagas”, com se sol dir, i que no m’oblidi de mirar-lo.

Inici del cinquè i darrer llarg

Assegurant des de la quarta reunió

L’antiga via continua en vertical des de la reunió, però la nostra fa una lleugera diagonal a l’esquerra. Així que en Pau surt tot superant un petit llavi i encarant la placa. Poc a poc el veig allunyar-se i, en tombar l’aresta, desapareix de la meva vista i penso: ara deu estar gaudint del pati que la via li ofereix!

Encarant la vertical placa

Quan em toca a mi em costa déu i ajut enfilar-me al petit llavi sorrenc i d’arrodonides preses, però quan arribo a la primera xapa no dubto a penjar els estreps per a superar els primers metres del llarg. No guardo els estreps per si de cas els he de tornar a fer servir, ja què la dificultat de la placa és molt mantinguda però puc anar combinant el lliure amb l’A0 i així arribo al tombant de l’aresta... Fa molt de vent i el precipici es bada sota meu... m’atreviré a mirar?

Arribant al cim amb l’Asiàtica a l’esquena

Amb un ràpid cop d’ull observo com, sota els meus peus i molt avall, serpenteja la carretera de Santa Cecília a Can Maçana... glup! A partir d’aquí la dificultat baixa molt de grau, però he d’anar amb molt de compte amb l’escampall de pedres soltes de l’últim tram de la via. Així arribo al capdamunt del Frare Gros i, a fe, que és molt alt: el Bisbe, la Monja, el Lloro, la Cua del Bacallà, tots estan a un nivell inferior. Per llevant s’insinua el coll de Porc i, seguidament, la regió dels Ecos.

Fotocim

Preparant el ràpel

Per l’est s’eleva la regió dels Ecos

Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, i fer-nos la rigorosa fotocim, no ens hi entretenim gaire car bufa un vent fort i desagradable. Així en Pau baixa un xic pel vessant sud a buscar el ràpel de 40 m, i en part volat, que ens ha de deixar al capdamunt d’una bretxa per on passa la travessa de Frares marcada en blau.

Primer entrebanc de la baixada

Des de la bretxa anem a la dreta en forta baixada fins que la canal s’estreta tant que hem de passar sota un bloc encastat. Amb altres dos trams equipats amb cordes fixes, i aprofitant troncs i arrels, baixem per la descarnada canal fins situar-nos de nou al peu del contrafort on hem començat l’escalada. Ara veiem que haguéssim hagut de pujar una mica més per aquella canal secundària de l’esquerra.

Darrer tram equipat de la canal de baixada

Vista de les Agulles prop del refugi

Després de recollir les motxilles, marxem a retrobar la Canal Ampla. De tornada pel camí del refugi, i davant la magnífica vista de les Agulles, en Pau aprofita per mostrar-me, un cop més, cadascuna d’elles amb el seu nom: la Miranda de les Boïgues, la Bandereta, l’Agulla dels Espeleòlegs, la Saca Gran, l’Esquelet, les Bessones, l’Agulla de l’Arbret, la Bola de la Partió, la Boteruda del Gra... al final me les aprendré i tot!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.06.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.