En l’anterior capítol d’aquesta
crònica ens vam quedar que la dotzena d’aligots
que, entre els dies 2 i 5 de juliol, vam participar, en aquesta volta completa
al massís del Canigó arribàvem, procedents de Sant Guillem de Combret, al
refugi de Marialles després de fer l’etapa amb més desnivell de la ruta. Mentre
preníem unes bones i fresques cerveses a la terrassa del refugi van arribar,
des de Vernet. els companys Antonio, Josep Maria i Albert que se’ns afegeixen
per, a l’endemà, pujar plegats al cim del Canigó.
● Tercera
etapa (4.07.24): Marialles - Canigó - Cortalets (15,50 km / 1.130 m)
Així, quan el sol tot just il·lumina
les altes carenes, i després de fer-nos la rigorosa fotogrup, iniciem l’etapa
d’avui, qualificada com l’etapa reina,
pujant cap on està l’antic edifici i que ara és el refugi lliure de Marialles.
Foto de grup a la sortida del refugi de Marialles
Des d’aquí prenem el camí que s’endinsa a la vall del riu de la Llipodera tot
seguint el seu curs riu amunt per un ombrívol bosc de pins. Després de creuar
el riu per una còmoda passera, prenem la direcció de llevant i anem guanyant
alçada per damunt la vall del riu Cadí que també creuem... però de manera més
precària.
Iniciem l’etapa d’avui
Creuant el riu Cadí
L’orquídia Platanthera bifolia
De seguida, però, sortim als Plans de
Cadí inundats pel sol del matí i quan arribem a la cabana Aragó aprofitem per a
fer un petit descans. Aquest petit refugi lliure rep el nom de l’astrònom
rossellonès Francesc Aragó, un dels responsables del mesurament del meridià de
París, el qual va donar lloc al sistema mètric decimal.
Arribant a la cabana Aragó...
...fem un petit descans
Travessem els Plans de Cadí, tot
passant prop d’uns petits estanys que formen part dels Gorgs de Cadí. Al final
dels plans, el camí gira cap al nord i s’encara a la rocallosa cara sud del
Canigó per on discorren un munt de petits puntets de colors dels excursionistes
que ens precedeixen. Aquí trobem la Font Nostra on aprofitem a fer-hi un glop
abans de la pujada final.
Ens encarem al Canigó
Fent un glop a la Font Nostra
A partir d’aquí el camí ja s’enfila de
valent tot fent llaçades per guanyar alçada cap a la Portella de Vallmanya que
deixem a mà dreta. Passat aquest punt, fem una diagonal ascendent per
acostar-nos a la base de la gran canal, coneguda com la Xemeneia, i que porta
directament al cim.
Deixem enrere els Plans de Cadí...
...i flanquegem...
...cap a la base de la Xemeneia
Situats a l’inici de la impressionant Xemeneia,
comencem a pujar-la tot grimpant pels graons, sense cap dificultat destacable i
sota l’esguard d’un esvelt gendarme que sembla el vigilant de la canal.
Conforme anem pujant, la canal es va
redreçant i comencem a deixar una mica de “patí”, però quan això podria
representar un problema, girem cap a l’esquerra i sortim de la canal just a
l’extrem sud del cim coronat per una creu farcida de senyeres, emblemes i
recordatoris de tota mena.
La canal es redreça una mica
Sortim de la Xemeneia
La creu del Canigó
No fa gaires dies, aquí va tenir lloc
la cèlebre nit de Sant Joan amb la renovació de la Flama del Canigó i de la
qual encara en queden cendres. El cim està a vessar, però d’entre la gentada
cal destacar un grup nombrós de joves que estant entonant un repertori de
cançons típiques catalanes...tota una experiència!
El cim està a vessar...
A la creu tothom aprofita per fer-se
fotos i selfies, així que, de seguida
que podem, ocupem l’espai per fer-nos la fotocim de rigor. Al veritable cim del
Canigó, mirador extraordinari, hi ha plantada una bonica taula d’orientació.
Fotocim
La taula d’orientació al punt més elevat
Al cim ens hi estem força estona ja
que fa una bona temperatura i les vistes són magnífiques: pel sud s’estén la serra
del Roc Negre i la cresta dels Set Homes; a ponent tenim les esmolades
Esquerdes de Rojà que no són més que l’aflorament d’un grandíssim dic de quars,
la prolongació del qual vam poder veure el dia anterior en travessar el Pla
Guillem. Al seu darrera, entre les boires, sobresurt el cim del Costabona i
també entreveiem el circ de Vallter. Al nord tenim les muntanyes del Capcir i
l’Arièja on hi destaquen els cims del Carlit i del Ròc Blanc, i per ponent
s’estén la plana del Rosselló i la Mediterrània.
Vista, entre boires, de les Esquerdes de Rojà i el Costabona
Vistes al Rosselló des del cim
Es fa tard i per això, amb gran recança,
abandonem el cim per baixar per un pedregós camí, just per sota de la carena
nord del Canigó i amb vistes a la gran població de Vernet que tenim molt avall
a mà esquerra. Entre les roques pelades d’aquest carener trobem, però,
delicades flors com la silene (Silene
acaulis), l’erísim (Erysimum
jugicola) o la prímula (Primula
latifolia), i també les
banderoles d’una cursa de muntanya que es farà aquest cap de setmana per
aquests indrets.
Baixem sota el carener nord del Canigó
Prímula
Des del coll de la Portella ja veiem,
entre el bosc, el refugi de Cortalets cap a on ens dirigim. En continuat i fort
descens, passem prop del pic Jofre, que deixem a mà esquerra, i per una font
d’aigua fresquíssima on ens aturem a omplir les cantimplores. Aquest perllongat
descens s’acaba de cop quan arribem al Pla dels Estanyols on, pels voltants
d’una petita bassa, hi ha repartits tota un sèrie de plafons sobre llocs,
històries i llegendes d’aquest indret.
Un dels plafons del Sentier de découverte des Cortalets
Arribem al refugi dels Cortalets
Així, sota l’ombra de pins, arribem a
l’esplanada on s’aixeca el gran refugi dels Cortalets. Després de descobrir on
son les nostres habitacions en el seu laberíntic interior, fem temps abans del
sopar a la terrassa orientada a llevant, amb vistes al mar i a l’ombra de
l’edifici perquè al sol no s’hi pot estar de calor. Demà toca la darrera etapa,
la més “suau” del recorregut.
Fent temps abans de sopar
Capvespre al Pla dels Estanyols
● Quarta
etapa (5.07.24): Cortalets - Batera (16,85 km / 383 m)
Com cada dia, ens llevem ben aviat i
baixem al menjador a esmorzar. Per les finestres penetra un sol un xic
esmorteït per la calitxa i uns núvols esfilagarsats que preconitzen un proper
canvi de temps. Després de recollir i fer les motxilles, sortim a l’esplanada
on ens fem la fotogrup i ens acomiadem dels companys Antonio, Josep Maria i
Albert que tornen a Vernet on tenen el cotxe. A ells els espera un descens de
1400 metres de desnivell mentre que a nosaltres ens espera un descens de prop
de 1000, amb una “petita” pujada de quasi 400 metres cap al final de la ruta.
Contraforts del Canigó des de Cortalets
Fotogrup
Iniciem el retorn a Batera
Així iniciem el retorn a Batera tot
planejant suaument pels vessants assolellats del pic Barbet, tots folrats de
nerets florits, i encara que és molt aviat ja està fent una calor espantosa.
Deixem a mà dreta el corriol que s’enfila a la cresta del Barbet, la qual
finalitza a la Portella de Vallmanya; es veu que per aquest corriol encara es
poden trobar les restes d’un avió britànic accidentat l’any 1961.
Els vessants assolellats del pic Barbet
Vistes a la serra del Roc Negre
Després de planejar a gran altura, hem
de baixar de dret a trobar la pista que puja des de Villerac al Prat de Cabrera
i Ras dels Cortalets, però de seguida la deixem per prendre un preciós camí
penjat a mig aire del vessant nord del serrat del Roc Negre i conegut com el Balcó del Canigó ja que als nostres peus
s’estén el curs baix del riu Tet, retingut al pantà de Vinçà, i més enllà la
plana del Rosselló... Tot això ho suposem perquè avui amb tanta calitja no es
veu gran cosa!
Planegem per un camí mig empedrat...
...i força penjat!
Panorama des del Balcó del Canigó
Així passem pels refugis lliures del
Pinetell i de l’Estanyol on aprofitem a fer petits descansos, a omplir les
cantimplores, que amb la xafogor d’avui es buiden ràpidament, i a posar els
peus en remull a les seves fredes aigües abans de la gran i feixuga remuntada
que ens espera per arribar al coll de la Cirera, el darrer obstacle de la ruta.
Creuant un dels diversos torrents
Arribant al coll de la Cirera
Al coll fem un darrer descans
embolcallats, de tant en tant, per una tènue i humida boira marina que ens
obliga a abrigar-nos una mica. Ara ja només queda un descens continuat cap al
refugi de Batera, tot passant per les antigues explotacions de ferro amb vistes
a la Torre de Batera, dalt la carena del Puig de l’Estela.
Baixem ràpidament cap al refugi de Batera
Fotogrup de comiat del Tour del Canigó
Com que al refugi arribem a bona hora
per dinar, no ens ho pensem gens a demanar uns deliciosos entrepans, regats amb
fresquíssimes cerveses, i a prendre’ls entre animades converses de la travessa
i futurs projectes. En acabat, ens posem tots la samarreta, que l’organització
ens van facilitar amb la inscripció (juntament amb mapes, bossetes de roba,
bragues pel coll i fullets de propaganda), i ens fem la darrera fotogrup de
comiat... algú va dir que, més que excursionistes semblàvem un equip de rem:
els remers del Canigó!
ISABEL BENET. Activitat realitzada
per Isabel Benet, Eugeni Àlvarez, Gabriel Clapés, Xavier Benito, Montserrat
Garcia, Ramon Boldú, Roser Masferrer, Jose Hidalgo, Cristina Parra, Quim
Massanes, Esteve Muñoz, Màrius Asensi, Antonio de Mariana, Josep M. Corbella i Albert
Izquierdo.
