dimarts, 15 de juny de 2021

Bellmunt pel vessant sud

29.05.21  Ja ni recordo la darrera vegada que vam anar a Bellmunt, aquest bell santuari enlairat a 1248 m, al fil d’una escarpada cresta i ben visible des de la plana de Vic. Abans era un indret que trepitjàvem sovint, però darrerament s’ha convertit en un d’aquests llocs en els que sempre penses «un dia hi tornarem»... doncs aquest dia ha arribat!

L’enlairat santuari de Bellmunt

Així el darrer dissabte de maig, el mes de les flors, anem fins a Sant Pere de Torelló per fer una excursió circular. Després de deixar enrere el nucli de Sant Pere, deixem el cotxe a l’inici de la pista que porta al mas de Fontdevila, on trobem els senyals del PR C-45. Així que comencem creuant un rec i pujant suaument pel Clot del Corder on s’alternen el bosc d’alzines amb uns pelats de roca grisa des dels quals comencem a tenir vistes de Bellmunt i del castell de Torelló que ja vam visitar l’hivern del 2018.

Els claps de roca nua dilaten el panorama

Arribant a l’ermita de Sant Roc

Així arribem a la petita ermita de Sant Roc, amb un porxo força acollidor i fresquet, ideal per fer una aturada, car ja comença a fer calor. Després de fer un mos, continuem planejant per un bosc i, de sobte, sortim a una gran esplanada coberta de gespa on al bell mig s’aixeca el gran mas del Serrat, curull de flors: boixacs, flors d’aranya, roses i roselles de tota mena. Un racó de gran bellesa on ens hi entretenim una bona estona fent-nos fotos al magnífic paller d’estil modernista. Des d’aquí ja podem veure el gran trau del Forat Micó, per on el riu Ges travessa la serra de Bellmunt cap a la plana de Vic.

Travessem el prat ajardinat del Serrat

El magnífic paller modernista del Serrat

Tornem a entrar al bosc i el camí es torna més costerut, car ens trobem sota els primers contraforts de la serra de Bellmunt. El sender, a voltes, encara conserva l’empedrat original ja que aquest era l’antic camí cap a Vidrà.

Pujant els primers contraforts de la serra

El camí conserva l’empedrat original

En un punt, dit l’Artiga Dolenta, deixem a mà esquerra el PR que s’enfila de valent per una canal. Nosaltres continuem recte per l’ample camí de Vidrà que puja suaument pel vessant sud del serrat dels Cristians Vells fins al seu extrem, on el camí de Vidrà passa a través d’una gran bretxa anomenada la Portella.

Deixem el PR per seguir el camí de Vidrà

Arribem a la gran bretxa de la Portella

Des d’aquesta bretxa ens aboquem a la vall del Ges per contemplar el congost del Forat Micó i, després, cerquem el camí que ens ha de conduir cap al cim. Quina no és la nostra sorpresa quan veiem que, just a l’esquerra de la bretxa, uns senyals vermells molt esborrats ens assenyalen la rocallosa cresta.

Ens enfilem per la rocallosa cresta

Així que ens enfilem entre les roques, amb alguns ressalts gens menyspreables, i amb alteroses vistes sobre la vall del Ges fins que, finalment, la cresta s’ajeu i podem avançar més ràpidament.

Per la cresta, enlairats sobre la vall del Ges

Un fort ressalt que cal superar

Ara anem per una carena planera i molt marcada, sota un espès bosc d’alzines i faigs. Al pronunciat coll de la Font de la Xeca recuperem els senyals del PR que haviem deixat i continuem carenejant, però ara per un camí molt més costerut fins que, d’entre els arbres sorgeix la inconfusible silueta del santuari de Bellmunt just davant nostre. El camí acaba desembocant a la seva carretera d’accés.

Continuem carenejant sota un espès bosc

Arribant a la carretera d’accés al santuari

Anem sobre asfalt fins a l’aparcament a partir del qual tothom ha de pujar a peu els 30 m de desnivell que queden fins arribar al santuari, format per un gran edifici que allotja una església, dedicada a la Mare de Déu; un hostal-restaurant i una plataforma-mirador des del qual veiem com s’acosta la tormenta procedent del Pirineu. A l’altre costat, un grup d’antenes s’asseuen directament sobre les roques de la cresta on floreix la sabonera petita o falsa alfàbrega (Saponaria ocymoides).

El santuari de Bellmunt, al bell cim

Un grup d’antenes sobre la cresta, enfront del santuari

Sabonera petita

Des del mirador la vista és fantàstica, però no ens hi podem entretenir gaire car una línia de tempesta s’acosta des del Pirineu. Així que, ràpidament, fem un mos a la terrassa del bar-restaurant i retornem al pàrquing.

La tempesta s’acosta

Des de l’aparcament surt el GR 151 que, tallant la carretera en diversos punts, baixa directe a Sant Pare de Torelló tot passant per l’àrea de picnic de la font Vidraresa, on fem un petit descans, i pel Pedronet de Montserrat. De tant en tant cauen algunes gotetes.

L’àrea de la font Vidraresa

Passat el coll de l’Hostal de Mal Govern, deixem de creuar la carretera i ja baixem directament entre bosc i claps de roca nua fins a les envistes de Sant Pere. A mà esquerra destaca un pedronet al qual ens hi acostem per baixar cap on tenim el cotxe tot passant prop d’un nombrós ramat d’ovelles i cabres que carreguen a les seves espatlles un estol d’esplugabous... tot un espectacle!

Quan arribem a l’aparcament comença a ploure de valent! Després de tot, hem tingut sort i hem pogut realitzar una bonica excursió circular, que caldrà completar-la més endavant amb una pujada pel vessant nord.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.05.21 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Ester Escobar i Pau Vázquez.

dissabte, 5 de juny de 2021

Els Mollons, via Crestes del Ninet

17.05.21  Els Mollons són un conjunt rocós situat al sud d’Igualada (conca d’Òdena) que ha estat, i és, una escola d’escalada. Jo mateixa recordo haver-hi estat en un curset, fa una pila d’anys, per a practicar els ràpels. L’octubre del 2015 vaig tornar amb el Jaume a fer la via Àpia, però avui toca fer una altra clàssica de la zona: les Crestes del Ninet, una escalada llargament posposada, per motius diversos, des d’abans de la pandèmia!

Vista parcial dels Mollons

Ressenya de la via Crestes del Ninet

Així que, per fí, ens reunim el Jaume, el Ramon i jo que, per la N-II, fem cap a la Pobla de Claramunt, petit nucli arraulit al peu d’un turó coronat per un flamant castell. Després de creuar el riu Anoia, ja ens enfilem cap a la part alta del barri nou on trobem la pista que ens condueix cap als Mollons que s’aixequen per llevant.

Ens apropem a la base del Molló Gros

Després de deixar el cotxe en un eixamplament de la pista, prenem un corriol que ens apropa a la base de les roques i, entretant, aprofito per explicar als meus companys que avui escalarem una veritable curiositat geològica, ja que els Mollons són un gran bloc aïllat de calcàries triàsiques (com les del Sot del Bac), totalment rodejat de materials molt més “joves”... una cosa que no lliga. I és que aquest sector es va originar a partir d’un antic penya-segat que fa uns milions d’anys marcava la línia de la costa; aquesta cinglera es va trencar i va lliscar mar endins fins aquí, una mica tal i com ho fan els icebergs. La posterior erosió dels materials “joves”, més tous, fa que aquest bloc, tècnicament dit olistó, aflori altiu sobre la plana d’Igualada.

Vista del Ninet damunt la seva cresta

Així arribem al peu del Molló Gros, on està l’inici de la via Àpia. Nosaltres anem cap a l’esquerra, sota les parets, per trobar la base del Molló Petit. Aviat veiem com sobresurt d’entre el bosc la silueta inconfusible del Ninet, amb el seu forat característic. El corriol ens porta cap al peu de la via on, després de calçar-nos els trastos, en Jaume ja s’enfila per una fissura que ratlla la placa de dalt a baix i on pot anar col·locant flotants diversos per a reforçar la seguretat de la tirada.

Primers compassos de la via

Arribant a la primera reunió sota el Ninet

Quan en Jaume arriba a la primera reunió, de seguida en Ramon i jo pugem per la fissura fins a una incòmoda repiseta, on en Jaume ha llaçat una savina. Estem a la base del Ninet i al peu d’un vistós diedre que el Jaume ataca amb decisió, tot reforçant la tirada amb un friend que col·loca a la fissura de l’esquerra. Tot seguit es desplaça en diagonal ascendent per la fina placa on ens deixa posat un estrep que haurà d’alleujar les nostres dificultats.

Inici del segon llarg

En Ramon progressant per la placa

Arribant a la segona reunió

Quan en Ramon i jo comencem la tirada, a mi em toca pujar per la fissura del diedre per a recollir el friend i, a fe que em costa déu i ajut arribar on està posat. Després he de fer un flanqueig molt fi a la dreta per recuperar la vertical de la tirada... uff. I és que aquesta mena de roca dolomítica, compacta i relliscosa, no ofereix gaires preses on agafar-se. Així ens trobem tots a la segona reunió, situada just sota el característic forat, que sembla la boca del Ninet, per no dir una altra cosa...

A la bretxa entre el Ninet i la cresta

Aquí toca fer un canvi de reunió, així és que en Jaume s’enfila uns 10 metres nets cap a la bretxa que separa el Ninet de la cresta. Des d’aquesta reunió es pot pujar al Ninet, però com s’hi ha d’anar expressament, no és gens fàcil, i el temps meteorològic no està per gaires floritures, pensem que no val la pena i per això en Jaume surt de la reunió en direcció a la cresta tot enfilant-se per una placa força polida. Després de superar aquest important ressalt, el veiem que arriba al fil de la cresta i desapareix de la nostra vista.

Polit inici del quart llarg

Arribant al fil de la cresta

Quan ens toca a nosaltres, en Ramon i jo pugem tan de pressa com podem car el temps no està massa segur i comença a bufar un ventet desagradable. Així, després de pujar per la fina placa, ens desplacem cap a l’esquerra en una diagonal ascendent fins el fil de la cresta. Des d’aquí ja veiem a en Jaume assegurant-nos des de la quarta reunió situada al peu del darrer ressalt de la via.

Arribant a la quarta reunió

Ara toca el llarg d’escalada que més li agrada al Jaume, ja que s’ha de superar el darrer ressalt per una llastra amb passos força atlètics però amb boníssimes preses per a peus i mans. Entretant jo em fixo que a la reunió, dins una ampla fissura, hi ha un bonic ramell de floretes blanques: es tracta del romaní mascle (Cistus clusii), una planta típica dels ambients mediterranis.

En Jaume ataca el darrer ressalt de la via

Sortint de la cresta

Romaní mascle

Quan en Jaume ens reclama des de la darrera reunió, nosaltres, obedients, ens enfilem per la llastra tot gaudint d’allò més de les seves generoses preses. Així arribem al capdamunt de la cresta i ja només ens queda desplaçar-nos per terreny fàcil, però amb molt de compte, fins a la reunió on en Jaume ens espera amb un ample somriure. Per fi hem pogut fer les desitjades Crestes del Ninet i el temps ens ha respectat.

Espectacular sortida de la quarta reunió

Sortint del pas de la llastra

Al capdamunt de la via

Arribant a la darrera reunió

Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, recollim el material i anem al cim dels Mollons, coronat per una vistosa creu i una taula d’orientació. A la creu ens fem les fotos de rigor per tenir-ne un bon record.

Taula d’orientació del cim dels Mollons

Creu del punt culminant

Fotocim

Fetes aquestes “gestions”, prenem l’ampla pista que arriba al cim per on baixem tot fent algunes dreceres que passen sota l’alterós monòlit del Molló Gros. Per aquí puja una altra via clàssica: la Paret Negra... que deixem per un altre dia. Així, arribem de nou a l’esplanada on tenim el cotxe aparcat, i ara només toca baixar al poble a celebrar la represa de les activitats amb una bona cervesa ben fresqueta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.05.21 per Isabel Benet, Jaume Salat i Ramon Boldú.

dijous, 20 de maig de 2021

Montgrony, Coll Roig, via Tardor Calenta

6.05.21  Amb el desconfinament arriba el retorn a les muralles, i per començar anem al Coll Roig, un sector situat darrera el santuari del Montgrony, i que en Pau havia descobert un parell de dies abans, quan juntament amb en Ramon havia fet la via Malalts de Roca. Totes les vies d’aquest sector estan situades al vessant sud de la Covil, el cim més oriental de la carena formada pel Costa Pubilla i el Pedra Picada, la qual separa les valls del Merdàs i del Rigat.

Una part del sector de Coll Roig amb
el recorregut de la via Tardor Calenta

La intenció del Pau és fer la via Tardor Calenta, una de les que estan situades a la part central del sector i que són més curtes i “assequibles”. A mi em sembla bé, ja que després de fer la via Somni de Primavera és lògic que ara vingui la tardor... També m’assabento que tot aquest sector ha estat netejat i equipat per en Santi Sanz i col·laboradors, fins i tot els camins d’aproximació i de retorn... una feinada digna d’elogi!

Ressenya de la via Tardor Calenta

Així que ben aviat fem cap a Ripoll i Campdevànol des d’on prenem la carretera cap a Berga. Uns quilòmetres després de Gombrèn, ens desviem cap a Castellar de n’Hug. Passem pel Pla de la Molina on hi ha el cèlebre Gorg dels Banyuts, allà per on el comte Arnau va baixar a l’infern. Poc després prenem la pista asfaltada que s’enfila cap al santuari de la Mare de Déu de Montgrony. Abans de creuar el torrent de Sant Ou, però, prenem la pista cimentada que va al refugi de les Planelles i continuem, ara per pista força malmesa, cap al Coll Roig, una esplanada oberta en terres ben vermelles com el seu nom indica.

Sortim de Coll Roig en direcció als contraforts meridionals de la Covil

Fa sol però no massa calor, cosa que ja ens convé perquè aquí a l’estiu deu ser un “tostadero”.Però quan, després d’una curta aproximació, ens situem al peu de la nostra via, resulta que ja hi ha una altra cordada a punt per començar-la. Ens comenten que la via del costat esquerre, dita via K, és més o menys del mateix grau. Així que en Pau comença a enfilar-se per una placa de blanquíssima calcària plena d’esgarrapades causades per l’aigua de pluja que s’escorre per la seva superfície.

Primers metres de la via K

A mitja placa hi ha un petit però contundent ressalt un xic desplomat, qualificat de IV+, on coincideixen paral·lelament en Pau i el segon component de l’altra cordada i on cadascú el resol a la seva manera. Per a reforçar la seguretat del pas, veig que en Pau col·loca un friend en una fissura. Superat aquest ressalt, tots dos desapareixen de la meva vista.

Primer entrebanc de la via

Quan em toca a mi, m’he de tornar a treure el rovell dels dits i de les puntes dels “gats” a base de refregar-los pel rascler. Després de superar el primer ressalt per un diedre molt atlètic, surto a una placa tombada des de la qual observo a en Pau assegurant-me des del capdamunt d’un segon ressalt encara més difícil, qualificat de V-. Per a superar-lo i entrar a la primera reunió he de penjar un estrep.

Pujant per la placa del primer llarg

La primera reunió

Quina no és la meva sorpresa quan veig que estem al caire d’una petita cresta i que just al darrera hi discorre el camí de baixada. Com que aquí hem de fer un canvi de reunions, surto a creuar i flanquejar la cresta per baixar al camí, però abans capto una espectacular imatge lateral de la primera reunió.

Vista lateral de la primera reunió

L’altra cordada es queda fent les dues tirades de la via K, per la qual cosa nosaltres pugem uns metres pel camí, equipat amb uns cables, fins trobar la segona reunió de la via Tardor Calenta. Quan miro amunt... obro els ulls com taronges, car estem al peu d’una espectacular placa tombada però que, a mitja tirada, sembla com si fos de ciment. Per aquesta placa veig el company progressar, poc a poc però amb seguretat, fins a la segona reunió.

Inici del segon llarg

Progressant per la llisa placa

Quan em toca a mi, els primers metres encara puc pujar gràcies a una sèrie de rugositats, esgarrapades i forats de mida variada, defensats per un parell de magnífics ponts de roca. Però quan arribo a l’alçada del darrer gran forat, que sembla una jardinera, m’he de traslladar cap a la placa, llisa com una taula de planxar. A fe que em costa deixar anar la presa que tinc a la mà dreta...aleshores faig una cosa que sé que no s’ha de fer: poso el peu esquerre sobre la resplandent xapa i només així puc arribar a un foradet on, amb prou feines m’hi caben dos dits de la mà dreta però que gràcies a ell em mantinc sobre la placa en equilibri total!

Mantenint l’equilibri sobre la placa

En vacil·lant flanqueig em desplaço cap a l’esquerra a buscar el que sembla un lleuger reguerot, pel qual pujo verticalment com si fos una mini escala... Un dels components de l’altra cordada, des de la segona reunió de la via K, em crida: «Què? Mola l’adherència, eh?». En aquell moment jo només puc respondre amb un ampli somriure...

Arribant a la segona reunió

La penjada segona reunió

Inici del tercer llarg

Així, pas a pas, arribo a la penjada segona reunió des d’on sembla que la placa, amb el mateix tarannà, es redreça un xic més. En Pau surt en diagonal ascendent cap a l’esquerra tot seguint el blanquíssim passadís de roca pura esquitxat de brillants xapes. Al capdamunt de la placa es troba la tercera i darrera reunió, a la qual jo arribo tot aprofitant una profunda esgarrapada però vigilant de no posar massa el peu dins d’ella, no fos cas que se’m quedés atrapat.

Arribant a la tercera i darrera reunió

La tercera reunió amb el Coll Roig al fons

Fotocim

Així arribo a la tercera i darrera reunió de la via on, després de felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la rigorosa fotocim, recollim les cordes i anem a la dreta a trobar cap el camí de retorn, marcat en vermell i fites. El camí està molt ben arranjat amb cables i graons de ferro, en el punt més compromès, i també amb diversos suports que aguanten alguns blocs de roca perquè no es moguin en trepitjar-los.

Equipament del camí de retorn

En passar altre cop per la segona reunió de la via Tardor Calenta, observem com l’altra cordada s’hi està enfilant per la vistosa placa. Quan desemboquem al sender comú d’aproximació als diversos sectors, anem de dret cap a l’aparcament de Coll Roig on donem per finalitzada aquesta bella jornada d’escalada d’inici del desconfinament... i que duri!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 6.05.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.