dissabte, 31 de juliol de 2021

El Frare Gros, via Bernat i Amàlia

29.06.21  Per tancar el mes de juny, i abans que comencin les vacances de debò, tornem a Montserrat a fer una altra via dels germans Oscar i Albert Masó: la Bernat i Amàlia que, com diu una ressenya, és una bona opció per a coronar el Frare Gros, punt culminant de la regió dels Frares Encantats i un cim de categoria.

La regió de Frares des dels camí al refugi d’Agulles

Aquesta via, oberta l’any 2005, té uns 140 m de recorregut repartits en cinc tirades que van remuntant una aresta d’orientació oest que enllaça els cims del Bastó del Frare, el Mànec del Bastó i, finalment, el propi Frare Gros. Aquest darrer cim aprofita, en part, el traçat d’una antiga via, i com que puja per ponent, l’ombra està garantida, cosa molt convenient en aquests dies de calor intensa.

Ressenya de la via

Així que, de bon matí, sortim de Can Maçana en direcció al refugi d’Agulles tot creuant el pas de les Portelles. Passat el refugi, remuntem per la Canal Ampla fins que, a mà dreta, trobem el camí marcat en blau de la travessa de Frares, el qual s’enfila decidit cap a un collet entre el Bisbe i la Monja, tot oferint-nos espectaculars passos estrets, esfereïdors balcons al Bages, i vistes de l’extrem oriental de la regió d’Agulles on hi destaca l’agulla de la Torta o també dita la Mà que, amb la seva verticalíssima paret, sembla un palmell que pugui aturar el vent tramuntanal.

Pas estret a la travessa de Frares

Vista de l’extrem oriental d’Agulles

Bretxa entre la Boleta Foradada i la Nina

Des d’aquest collet baixem per una descarnada canal que s’obre entre el Lloro i la Monja fins prop del Dit, on el camí torna a remuntar fort per una altra canal mentre s’acosta al Frare Gros. Així arribem a una petita esplanada al peu d’un contrafort. A mà dreta tenim l’estreta canal per on puja la travessa de Frares (per on baixarem) i a l’esquerra tenim una canal secundària. Per sobre tenim un mur molt vertical amb un seguit de xapes que ens fan pensar que ja hem arribat a peu de via. Malgrat que estem en ple estiu, a l’ombra no fa gens de calor.

En Pau comença a enfilar-se...

En Pau comença a enfilar-se, tot queixant-se de l’elevada dificultat, cosa que no lliga amb la ressenya que duem i on ens asseguren que el primer llarg no passa de IV+. Quan em toca a mi, només començar ja he de fer un pas d’A0, i els suposats passos de IV em costen una barbaritat...anem bé! Per acabar-ho d’adobar, a mitja tirada la roca és lamentable i he d’anar amb molt de compte de no llençar pedres a uns nois que estan sota meu fent la travessa de Frares.

Arribant a la primera reunió

Quan arribo a la primera reunió, en Pau em comenta que estem en una altra via (de la qual no sabem ni el nom ni el grau...) i que la nostra està més a l’esquerra. Solució: es desplaça en diagonal descendent i puja per una costeruda i terrosa canal fins al capdamunt del següent contrafort on es troba la primera reunió de la nostra via, situada al peu d’un portentós mur. Aquí, malgrat que està fent sol, som rebuts per una bufetada d’aire fred que ens deixa garratibats. Jo ja em poso el paravent.

Inici del segon llarg de la via Bernat i Amàlia

Assegurant des de la primera reunió

El segon llarg s’inicia amb tres passos d’artificial amb una sortida molt difícil on en Pau em deixa alguna baga llarga. Acte seguit dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra i quan arriba a l’extrem de l’aresta el veig retallant-se contra el cel. Després gira l’aresta i deixo de veure’l. Així em quedo acompanyada per la Monja i el Lloro que m’esguarden per l’esquena.

Fent equilibris per la delicada placa

Assolint l’aresta

La Monja i el Lloro des de la primera reunió

Quan em toca a mi, gràcies a les bagues llargues i a la “baga-trampa”, amb la qual em dedico a “caçar” cintes, puc allargar una mica més el tram d’artificial. Després, tot progressant per la delicada placa arribo fins a un clau que, en retirar la cinta, observo que es mou perillosament! I en arribar a l’extrem de l’aresta veig que en Pau m’ha deixat posat un estrep perquè pugui superar el darrer pas difícil de la tirada.

Arribant a la tercera reunió

Així arribo al capdamunt de l’anomenat Bastó del Frare, on finalitza la famosa via Esperó Ribas després de remuntar tota la seva cara nord... Ara toca fer una petita grimpada per assolir el capdamunt del Mànec del Bastó, on munto la tercera reunió. Des d’aquí, i per evitar el fregaments de les cordes, en Pau decideix baixar per l’estreta bretxa i fer la reunió al peu de la quarta tirada.

En plena quarta tirada

Assegurant des de la tercera reunió

La quarta tirada és tota ella en rigorós artificial que aprofita el traçat d'una antiga via. Des de la reunió, entaforada dins la bretxa i al peu d'un gran arbre,  veig progressar el company tot barallant-se amb les seves branques i fulles fins que el perdo de vista i només  tinc temps d’entreveure’l un moment ja per damunt la capçada.

Penjat de la placa del quart llarg

Quan em toca a mi, veig que el tram està equipat amb unes curioses i rovellades xapes, però estan tan properes les unes de les altres que el converteix en un tram d'artificial "de luxe" on la progressió és un "bufar i fer ampolles" com se sol dir. Només en un punt he de passar entre les branques de l'arbre i sortir "a mar obert" des d'on veig el company assegurant-me des de la quarta reunió.

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió

La sortida de l’artificial, però, és tan difícil que en Pau em deixa posats un parell d’estreps perquè pugui entrar a la incòmoda reunió situada dins un petit forat. Ara toca la cinquena i darrera tirada, i aquí també passa que el millor està al final. Abans de sortir de la reunió, però, en Pau m’avisa que, al tombar de l’aresta, la via té un pati “que te cagas”, com se sol dir, i que no m’oblidi de mirar-lo.

Inici del cinquè i darrer llarg

Assegurant des de la quarta reunió

L’antiga via continua en vertical des de la reunió, però la nostra fa una lleugera diagonal a l’esquerra. Així que en Pau surt tot superant un petit llavi i encarant la placa. Poc a poc el veig allunyar-se i, en tombar l’aresta, desapareix de la meva vista i penso: ara deu estar gaudint del pati que la via li ofereix!

Encarant la vertical placa

Quan em toca a mi em costa déu i ajut enfilar-me al petit llavi sorrenc i d’arrodonides preses, però quan arribo a la primera xapa no dubto a penjar els estreps per a superar els primers metres del llarg. No guardo els estreps per si de cas els he de tornar a fer servir, ja què la dificultat de la placa és molt mantinguda però puc anar combinant el lliure amb l’A0 i així arribo al tombant de l’aresta... Fa molt de vent i el precipici es bada sota meu... m’atreviré a mirar?

Arribant al cim amb l’Asiàtica a l’esquena

Amb un ràpid cop d’ull observo com, sota els meus peus i molt avall, serpenteja la carretera de Santa Cecília a Can Maçana... glup! A partir d’aquí la dificultat baixa molt de grau, però he d’anar amb molt de compte amb l’escampall de pedres soltes de l’últim tram de la via. Així arribo al capdamunt del Frare Gros i, a fe, que és molt alt: el Bisbe, la Monja, el Lloro, la Cua del Bacallà, tots estan a un nivell inferior. Per llevant s’insinua el coll de Porc i, seguidament, la regió dels Ecos.

Fotocim

Preparant el ràpel

Per l’est s’eleva la regió dels Ecos

Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, i fer-nos la rigorosa fotocim, no ens hi entretenim gaire car bufa un vent fort i desagradable. Així en Pau baixa un xic pel vessant sud a buscar el ràpel de 40 m, i en part volat, que ens ha de deixar al capdamunt d’una bretxa per on passa la travessa de Frares marcada en blau.

Primer entrebanc de la baixada

Des de la bretxa anem a la dreta en forta baixada fins que la canal s’estreta tant que hem de passar sota un bloc encastat. Amb altres dos trams equipats amb cordes fixes, i aprofitant troncs i arrels, baixem per la descarnada canal fins situar-nos de nou al peu del contrafort on hem començat l’escalada. Ara veiem que haguéssim hagut de pujar una mica més per aquella canal secundària de l’esquerra.

Darrer tram equipat de la canal de baixada

Vista de les Agulles prop del refugi

Després de recollir les motxilles, marxem a retrobar la Canal Ampla. De tornada pel camí del refugi, i davant la magnífica vista de les Agulles, en Pau aprofita per mostrar-me, un cop més, cadascuna d’elles amb el seu nom: la Miranda de les Boïgues, la Bandereta, l’Agulla dels Espeleòlegs, la Saca Gran, l’Esquelet, les Bessones, l’Agulla de l’Arbret, la Bola de la Partió, la Boteruda del Gra... al final me les aprendré i tot!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 29.06.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada