17.05.21 Els Mollons són un conjunt rocós situat al sud d’Igualada (conca d’Òdena) que ha estat, i és, una escola d’escalada. Jo mateixa recordo haver-hi estat en un curset, fa una pila d’anys, per a practicar els ràpels. L’octubre del 2015 vaig tornar amb el Jaume a fer la via Àpia, però avui toca fer una altra clàssica de la zona: les Crestes del Ninet, una escalada llargament posposada, per motius diversos, des d’abans de la pandèmia!
Així que, per fí, ens reunim el Jaume, el Ramon i jo que, per la N-II, fem cap a la Pobla de Claramunt, petit nucli arraulit al peu d’un turó coronat per un flamant castell. Després de creuar el riu Anoia, ja ens enfilem cap a la part alta del barri nou on trobem la pista que ens condueix cap als Mollons que s’aixequen per llevant.
Després de deixar el cotxe en un eixamplament de la pista, prenem un corriol que ens apropa a la base de les roques i, entretant, aprofito per explicar als meus companys que avui escalarem una veritable curiositat geològica, ja que els Mollons són un gran bloc aïllat de calcàries triàsiques (com les del Sot del Bac), totalment rodejat de materials molt més “joves”... una cosa que no lliga. I és que aquest sector es va originar a partir d’un antic penya-segat que fa uns milions d’anys marcava la línia de la costa; aquesta cinglera es va trencar i va lliscar mar endins fins aquí, una mica tal i com ho fan els icebergs. La posterior erosió dels materials “joves”, més tous, fa que aquest bloc, tècnicament dit olistó, aflori altiu sobre la plana d’Igualada.
Així arribem al peu del Molló Gros, on està l’inici de la via Àpia. Nosaltres anem cap a l’esquerra, sota les parets, per trobar la base del Molló Petit. Aviat veiem com sobresurt d’entre el bosc la silueta inconfusible del Ninet, amb el seu forat característic. El corriol ens porta cap al peu de la via on, després de calçar-nos els trastos, en Jaume ja s’enfila per una fissura que ratlla la placa de dalt a baix i on pot anar col·locant flotants diversos per a reforçar la seguretat de la tirada.
Quan en Jaume arriba a la primera reunió, de seguida en Ramon i jo pugem per la fissura fins a una incòmoda repiseta, on en Jaume ha llaçat una savina. Estem a la base del Ninet i al peu d’un vistós diedre que el Jaume ataca amb decisió, tot reforçant la tirada amb un friend que col·loca a la fissura de l’esquerra. Tot seguit es desplaça en diagonal ascendent per la fina placa on ens deixa posat un estrep que haurà d’alleujar les nostres dificultats.
Quan en Ramon i jo comencem la tirada, a mi em toca pujar per la fissura del diedre per a recollir el friend i, a fe que em costa déu i ajut arribar on està posat. Després he de fer un flanqueig molt fi a la dreta per recuperar la vertical de la tirada... uff. I és que aquesta mena de roca dolomítica, compacta i relliscosa, no ofereix gaires preses on agafar-se. Així ens trobem tots a la segona reunió, situada just sota el característic forat, que sembla la boca del Ninet, per no dir una altra cosa...
Aquí toca fer un canvi de reunió, així és que en Jaume s’enfila uns 10 metres nets cap a la bretxa que separa el Ninet de la cresta. Des d’aquesta reunió es pot pujar al Ninet, però com s’hi ha d’anar expressament, no és gens fàcil, i el temps meteorològic no està per gaires floritures, pensem que no val la pena i per això en Jaume surt de la reunió en direcció a la cresta tot enfilant-se per una placa força polida. Després de superar aquest important ressalt, el veiem que arriba al fil de la cresta i desapareix de la nostra vista.
Quan ens toca a nosaltres, en Ramon i jo pugem tan de pressa com podem car el temps no està massa segur i comença a bufar un ventet desagradable. Així, després de pujar per la fina placa, ens desplacem cap a l’esquerra en una diagonal ascendent fins el fil de la cresta. Des d’aquí ja veiem a en Jaume assegurant-nos des de la quarta reunió situada al peu del darrer ressalt de la via.
Ara toca el llarg d’escalada que més li agrada al Jaume, ja que s’ha de superar el darrer ressalt per una llastra amb passos força atlètics però amb boníssimes preses per a peus i mans. Entretant jo em fixo que a la reunió, dins una ampla fissura, hi ha un bonic ramell de floretes blanques: es tracta del romaní mascle (Cistus clusii), una planta típica dels ambients mediterranis.
Quan en Jaume ens reclama des de la darrera reunió, nosaltres, obedients, ens enfilem per la llastra tot gaudint d’allò més de les seves generoses preses. Així arribem al capdamunt de la cresta i ja només ens queda desplaçar-nos per terreny fàcil, però amb molt de compte, fins a la reunió on en Jaume ens espera amb un ample somriure. Per fi hem pogut fer les desitjades Crestes del Ninet i el temps ens ha respectat.
Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada, recollim el material i anem al cim dels Mollons, coronat per una vistosa creu i una taula d’orientació. A la creu ens fem les fotos de rigor per tenir-ne un bon record.
Fetes aquestes “gestions”, prenem l’ampla pista que arriba al cim per on baixem tot fent algunes dreceres que passen sota l’alterós monòlit del Molló Gros. Per aquí puja una altra via clàssica: la Paret Negra... que deixem per un altre dia. Així, arribem de nou a l’esplanada on tenim el cotxe aparcat, i ara només toca baixar al poble a celebrar la represa de les activitats amb una bona cervesa ben fresqueta.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.05.21 per Isabel Benet, Jaume Salat i Ramon Boldú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada