dimarts, 29 de juny de 2021

Cua del Bacallà, via Joan Cervera i Batariu

2.06.21  L’any 2011, els afamats germans Òscar i Albert Masó van obrir una via a la Cua del Bacallà de Montserrat (o Agulla Joan Salvat-Papasseit) i la van dedicar a Joan Cervera i Batariu, un històric membre del Club Excursionista de Gràcia, en el seu 85è aniversari... doncs bé, resulta que, qui fou promotor d’innombrables activitats socials i muntanyenques, segueix éssent, amb 95 anys, una llegenda viva d’aquest club. Nosaltres, l’any 2017, ja vam escalar la via Bavaria, situada just a la dreta de la font de l’Esllavissada, i aquesta via Joan Cervera està encara un xic més a la dreta, a l’inici d’una canaleta que separa la Cua del Bacallà de l’Agulla dels Caporals.

La característica silueta de la Cadireta

Ressenya de la via

Així que ben aviat, car l’aproximació és una mica llarga, sortim de l’aparcament de Can Maçana pel GR en direcció al coll de Port (o de Porc), tot contemplant com es retalla la característica silueta de la Cadireta i la seva companya la Foradada contra el cel de llevant.

Passat el coll de Port, i quan ens acostem a la font de l’Esllavissada, trobem la canaleta que ens ha de dur al peu de la via i per la qual pugem penosament entre pedres soltes i troncs d’arbres morts. Estem assabentats que el primer parabolt, per causa del descarnament de la canal, ara queda massa enlairat i per això portem una “antena”.

En Pau desplega l’antena...

...per arribar al primer parabolt

Amb l’antena desplegada, en Pau “caça” la primera xapa, una cosa que jo no havia vist mai, i d’ella penja els meus dos estreps com si fos un “electron”. Només així podem superar els primers metres de roca, molt llisa i un xic desplomada, que abans estaven coberts per una llenca de terra, avui desapareguda.

Superant en artificial els primers metres de la via

Un cop superats aquests primers metres, comença la via de debò amb un tram lliure qualificat de 6a... En Pau em deixa una baga ben llarga perquè pugui sortir més o menys airosa. Entretant jo contemplo aquests moviments des del peu de la via, i és que tots aquests esforços tenen la seva recompensa al tercer llarg.

Dificilíssima continuació del primer llarg

Assegurant des del peu de la via

Quan em toca a mi, la feina és meva per arribar a l’inici de l’electron ja que els peus se m’enfonsen a la resseca terra de la canal, col·laborant així al seu inexorable descarnament. Però un cop he aconseguit d’enfilar-me, pujo pels estreps més contenta que un gínjol i vaig progressant en artificial fins que l’allunyament de les xapes m’obliguen a sortir en lliure. Finalment la placa s’ajeu i arribo a un bosquet penjat on en Pau ha muntat la primera reunió en un arbre.

Inici del segon llarg

El segon llarg és una placa ajaguda de tercer grau que en Pau em deixa per a mi. Així vaig pujant en diagonal ascendent a la dreta a buscar la segona reunió, situada sota un llavi a l’esquerra d’una marcada canal. Malgrat que estem en una cara sud i que està fent i un bon sol, no fa massa calor i la màniga llarga no molesta pas.

Arribant a la segona reunió

Ara toca la millor tirada de la via: 40 metres de tàpia de dificultat molt mantinguda i sobre una roca d’excel·lent qualitat. Al Pau ja li cau la baba i per això surt disparat de la reunió, tot superant un petit desplom i creuant la canal per situar-se a la base de la formosa i enlluernadora placa.

Inici del tercer llarg

Així inicia l’ascens tot deixant-me un estrep posat per si de cas no arribo a la cinta. Jo des de la reunió veig el company com, pas a pas, es va allunyant de la reunió mentre descriu una diagonal ascendent a la dreta. Quan arriba a l’extrem de la placa, durant un breu instant el veig com es retalla contra el blau del cel i, acte seguit, desapareix de la meva vista. Poc després, però, l’escolto que diu que ha arribat a la tercera reunió.

Progressant per la vertical placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a l’extrem de la placa

Quan em toca a mi, em costa una mica trobar el pas de sortida de la reunió, car la roca està una mica desplomada. Després em desplaço en flanqueig cap a la dreta, tot creuant la canaleta, i començo el meu particular ascens penjant l’estrep perquè la placa està massa vertical. A partir de la segona xapa, on tinc penjat el meu altre estrep, vaig combinant el lliure amb l’A0... La dificultat és molt mantinguda i no és que hi hagi massa preses, però les que hi ha són excel·lents. S’entén que els que ens saben gaudeixin d’aquest llarg de corda!

Arribant a la tercera reunió

Així arribo al capdamunt de la via on el company ha hagut de muntar la tercera reunió del tronc d’una pobra savina. Després de felicitar-nos per tan lluïda escalada i fer-nos la rigorosa fotocim, ens entretenim guaitant el paisatge que ens envolta on hi destaca la característica silueta del Lloro, enlairat damunt el seu pedestal.

Assegurant des del capdamunt de la via

Fotocim

El Lloro i la Monja des del cim

En Pau m’indica que sota el Lloro està l’agulla de la Monja on hi ha una via que li agradaria fer i que deixem per la propera ocasió. Abandonem el cim desgrimpant la roca pel seu vessant nord, i anem a l’esquerra per trobar la canal que baixa entre la Cua del Bacallà i les agulles del Rei i del Pas del Príncep, per la qual desemboquem de nou al camí del coll de Port.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 2.06.21 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada