diumenge, 17 de febrer del 2013

Per la Ruta del Ter amb bicicleta (II)

Com ja s’acosta la primavera, les “Isabels” decidim que ja és moment de reemprendre el descens del riu Ter allà on el vam deixar el passat mes de novembre. Per això arribem amb el primer tren a l’estació de Ripoll disposades a remuntar el Ter fins a Camprodon. El fred és viu i, malgrat que anem de pujada, ens hem posat els paravents i els guants llargs per anar fins a Sant Joan de les Abadesses per la Ruta del Ferro, sota l’esguard de la Serra Cavallera mig embolcallada per la boira.


A partir d’aquí hem de seguir les marques de la Ruta del Ter i del GR-1 però, com anem de pujada, costen bastant de veure per això ens deixem guiar pel GPS amb un itinerari descarregat de Wikiloc del qual és autor un tal “Itsuga”.

Des de l’estació de Sant Joan de les Abadesses anem a buscar una pista cimentada que travessa la riera de la Malatosca. Abans, però, veiem que s’ha habilitat un camí que baixa al Gorg de la Malatosca, indret segurament encantador però que avui, malauradament, no tenim temps de visitar.

Un cop creuada la riera, la pista s’enfila a Can Janpere i a la Batllia. Aquí deixem les marques de la Ruta del Ter i del GR ja que l’itinerari de Wikiloc ens porta a travessar el riu per un pont penjant, d’aspecte fràgil però que suporta el nostre pes i el de les nostres “màquines”.


A l’altra banda del riu anem a creuar la carretera C-151 a l’alçada de l’antiga colònia Llaudet i, passada aquesta colònia, hem de tornar a travessar la carretera per tal de baixar de nou al riu i creuar-lo, aquest cop, per un sòlid pont de ciment on observem el vol d’un martinet blanc i d’un bernat pescaire.


A l’altra banda d’aquest pont retrobem el GR i la Ruta del Ter, cosa que haurem de tenir en compte a la tornada. Seguint les marques passem a frec d’un canal que ens acompanyarà fins a Camprodon i que havia servit per a portar aigua a les diferents fàbriques que hi havia hagut a la vora del riu.


També passem pel costat d’un mas on ens reben un parell de gossos potencialment perillosos i que ens persegueixen, tot bordant, durant una bona estona… una altra cosa que haurem de tenir en compte a la tornada! Així d’aquesta manera arribem a un pont de pedra, situat just a sota de l’ermita de Santa Magdalena de Perella, on trobem un pal indicador molt ben aprofitat.


Poc després de creuar el pont arribem de nou a la C-151 i aquest cop no es podem escapar… haurem de fer uns quants quilòmetres de carretera fins a Sant Pau de Segúries, poble situat en plena vall de Ter però sota el coll de Sant Pau, frontera amb la Garrotxa i capçalera de la riera de la Vall del Bac tributaria, en darrera instància, del riu Fluvià.

Sortint de Sant Pau de Segúries seguim per la carretera fins que aquesta creua el Ter i, just a l’entrada del pont, ens desviem a mà dreta per una pista cimentada on tornem a trobar el canal suportat per un enlairat aqüeducte, darrera del qual es troba una pedrera anomenada “el Carburo” i d’on s’havien extret hidrocarburs per a la il·luminació domèstica fins als anys 40 del passat segle.



Seguidament passem per davant de Can Peric, una masia prop del nucli de la Ral, convertida en casa rural i restaurant… prenem nota per dinar a la tornada. La pista segueix el canal tot flanquejant el vessant oest de la muntanya de Sant Antoni de Camprodon. A l’altra banda del riu veiem l’antiga colònia Estevenell i també passem davant l’entrada del camping “Vall de Camprodon”, el qual freqüentem en època d’”Embardissades”. En tot aquest recorregut es poden veure plafons que ens assabenten sobre diferents aspectes de la ruta.


Poc després, però, tornem a sortir a la carretera que seguim fins a l’entrada de Camprodon on veiem un parell de búnkers els quals formen part de l’anomenada “Línia dels Pirineus”, projecte d’època franquista dut a terme a mitjans dels anys 40 i que pretenia construir una línia defensiva entre Cap de Creus i el País Basc per tal de protegir-nos de possibles invasions estrangeres després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta línia, però, no va estar mai operativa.

Així entrem a Camprodon, punt on vam acabar l’anterior etapa. Creuem el riu pel seu famós pont gòtic i des del capdamunt observem la poca neu que hi ha a la zona de Vallter i la gentada que hi ha a la riba prenent el sol i donant de menjar a una colla d’ànecs, i és que el dia ha millorat molt, per això aprofitem a fer el vermutet en una terrassa a l’aire lliure on comprovem que portem uns 27 Km de recorregut. En acabar iniciem el retorn a Ripoll procurant seguir les marques de la Ruta del Ter.



Tot arribant de nou a Can Peric decidim que ja és hora de dinar en aquest petit restaurant on es respira un ambient molt tranquil i agradable, però quan sortim de nou al camí ens en adonem que el cel s’ha tapat i que les temperatures comencen a caure en picat.



La tornada la fem tan ràpidament que ni tan sols els gossos tenen temps de bordar-nos i a Sant Joan de les Abadesses ens hem de tornar a posar els paravents i els guants llargs.


Així d’aquesta manera arribem de nou a l’estació de Ripoll on comprovem que en l’etapa d’avui hem fet un total d’uns 54 Km entre anar i tornar, i un cop ja dins del tren ens acomiadem amb un “adéu Ripoll, fins la propera etapa!”

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.02.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dissabte, 16 de febrer del 2013

Per la muntanya de Cabrera

La muntanya de Cabrera (1308 m), situada al nord del Collsacabra, entre Osona i la Garrotxa, és el punt culminant de la serra del mateix nom, de la qual formen part també les muntanyes del Pla d’Aiats, les Vores de la Masellera i el Puig d’en Bac. Vora el seu cim es troba l’històric santuari de la Mare de Déu de Cabrera.

Ens hem arribat avui al petit veïnat de Sant Julià de Cabrera, conjunt de masies disseminades al voltant de l’esglèsia del mateix nom, per tal de fer una curta però molt interessant excursió circular per l’entorn d’aquesta muntanya. L’accés en cotxe l’hem fet per la C-17 i després per la C-25 (Eix Transversal), que hem deixat a l’alçada de Roda de Ter per seguir en direcció a Olot fins al pont de les Perxes (Km 21,5), on prenem la pista que surt pel marge esquerra de la riera fins arribar, al cap de 3 Km, a l’esglèsia romànica de Sant Julià de Cabrera (s. XI, modificada al s. XVI).


Des de Sant Julià (949 m), on hi ha indicacions per pujar a Cabrera pel camí de la Serrica (senyals vermells) i pel coll de Bram (senyals grocs), sortim en direcció nord pujant suaument per una careneta i uns prats (tram comú als dos camins) fins que poc més amunt deixem a la dreta el camí (senyals grocs) per on tornarem. Seguim amunt, doncs, pel camí de la Serrica (senyals vermells), primer entre boixos i després per una mena de torrent. El sender va pujant en llaçades i poc més amunt trobem el primer dels diversos trams de roca equipats amb graons de ferro que ajuden a superar la cinglera (molt fàcils i alguns prescindibles, només necessaris en el cas de la roca mullada).




Continuem per un bosc de faigs i arribem poc després a la carena, per on s'exten el Pla del Prat, amb més exemplars d’exhuberants faigs i també amb un conjunt d’avets replantats. En aquest pla hi arriba, per l'esquerra, el camí del Pedró (senyals grocs), provinent també de Sant Julià.

Gran faig al Pla del Prat

Al capdamunt del pla, la carena es va estrenyent i ens ofereix grans vistes sobre la impressionant paret sobre la qual es troba el santuari de Cabrera; sense arribar al seu extrem, baixem a l’esquerra per travessar l'espectacular Pas de l’Osca, estreta cornisa equipada amb baranes.




Pas de l'Osca


Pujem les roques de l’altra banda ajudats per algun graó i arribem tot seguit al cim de Cabrera (1308 m), on hi ha una taula d’orientació i més enllà un vèrtex geodèsic. Des d’aquí, en un dia clar (no és el cas d’avui, el minso anticicló que ens havien promés només dóna per mantenir a ratlla les boires), les vistes s’extenen sobre el Collsacabra, la Plana de Vic, el Montseny, la Garrotxa i el Pirineu.


Seguim encara un tram estret de carena, amb precipici a banda i banda, fins que aquesta s’eixampla per donar pas a l’altiplà on es troba el santuari de Cabrera (1306 m) (s. XVII, modificat al s. XVIII), erigit en el lloc on hi havia la primitiva capella de l’antic castell de Cabrera, ensorrat per un terratrèmol l’any 1428. Al seu costat hi ha l’antiga casa des ermitants, amb servei de bar i restaurant.




Un cop hem visitat l’acollidora esglèsia d’aquest santuari, ens disposem a retornar a Sant Julià pel coll de Bram. Una opció seria baixar a l’esquerra pel camí empedrat de les Marrades, que surt vora l’esglèsia, però preferim continuar per l’altiplà, tot passant a la vora del muntacàrregues que puja el material al santuari, fins que poc després, quan l’altiplà s’acaba, enfilem l’espectacular i enlairat tram d’escales de pedra que baixa per l’aresta de la muntanya fins al coll de Bram (1174 m).



Al coll de Bram



Seguim a la dreta pel camí de Sant Julià, que inicialment flanqueja una estona, per anar després baixant per dins la fageda fins que més avall tornem a sortir al sector de boixos i prats on enllacem amb el camí de pujada. En aquest prats acollidors fem un bon àpat de germanor, i després ja no triguem en arribar a Sant Julià de Cabrera, on posem el punt final a la matinal d’avui.

Arribant a Sant Julià

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.02.13 per Isabel Benet, Ventura Amorós, Susana Sanz, Laura Cabedo, Sílvia Fernández i Marc Amorós.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Escalada col·lectiva a Montgai

Avui dissabte està prevista la segona trobada col·lectiva d’escalada de l’Àliga, i per això ens hem reunit una bona colla a la nostra “sucursal” de Bellcaire: el bar Sport. L’objectiu és anar a fer algunes vies dels voltants de Sant Llorenç de Montgai, poblet situat a la riba del riu Segre prop de Camarasa.

Al bar es reparteixen les cordades; jo aniré amb en José Luís i a la mateixa via, l’Esperó Sud, escalaràn també l’Antonio i el Pepe.


Quan arribem al pàrquing del jaciment arqueològic de la Roca dels Bous encara fa un fred que pela malgrat que el sol ja lluu amb força. La majoria de les cordades ens estarem pels voltants d’aquest pàrquing, encara que n’hi ha una que que anirà més lluny, cap a les parets del Montroig. Així que carregats amb els “trastos” anem per la carretera tot passant a frec de la paret de la Roca dels Bous farcida de vies esportives d’altissima dificultat.


Ens calcem els “peus” a la base de l’esperó Remacha on hi ha instal·lada una làpida recordatòria a l’escalador del Centre Excursionista de Lleida, Joan M. Remacha, mort l’any 1969… tot plegat fa una mica de “yuyu”.


Inicien la via l’Antonio i el Pepe. La primera tirada és un tràmit que ens situa al peu d’una xemeneia arquejada: es tracta de la xarnera d’un plec tombat, el qual ens recorda que estem en una zona d’accidentada geologia.



Aquesta primera part de la via encara està a l’ombra i això ens entumeix un xic els membres, sobretot les mans. Res greu, però.



Al capdamunt d’aquesta xemeneia canviem de cresta i anem cap a la base de l’autèntic Esperó Sud, on comença la veritable escalada. L’alterosa cresta s’alça per damunt del pantà de Sant Llorenç, com si nasqués d’allà mateix, oferint-nos dilatades vistes.


El sol ja ens toca de ple i l’escalada es fa més agradable. La roca és excel·lent: mans i “peus” s’agafen de valent obligant-nos a fer passes força atlètiques. En ocasions noto que la roca fins i tot em mossega els dits com donant-me a entendre que no es deixarà conquerir fàcilment… ummmm!!!!


Al capdamunt de la via ens reunim de nou, ens relaxem i ens felicitem per tan estupenda escalada, i com que encara és aviat decidim acabar la festa pujant una roca anomenada el Triangle, adossada al Cilindre i d’un tipus de conglomerat molt similar al de Montserrat, per la “via de la Canalla”.



Des del cim observem com els companys que estan a la paret de la Formiguera ja van tornant, per això baixem ràpidament al pàrquing que tenim just a sota nostre. El dinar de germanor consisteix en un picnic a l’esplanada que hi ha al peu del Cilindre on, per postre, ens delectem amb les excel·lents evolucions d’una cordada femenina que està escalant la via Directa: tot un plaer car aquesta via està fora de l’abast de la majoria de nosaltres!!!


Comença a refrescar i els companys que estan al Montroig escalant la via “Pensionistes” encara no han arribat, però com que tenim notícies de que ja han acabat anem a esperar-los al bar Sport de Bellcaire on, davant cafes, cerveses i sucs donem per finalitzada aquesta col·lectiva… Quan serà la propera?

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.02.13.