5.10.18 Ara li toca el torn a una altra
escalada “memorable” que vam fer la tardor del 2018, a la regió de Sant Benet,
i que tampoc va ser ressenyada al seu dia: es tracta de la via The Wall a la cara nord de l’Elefant.
Segons explica el nostre company Joan Prunera al seu blog (El col·leccionista de vies) quan Joan Gelabert i Ricardo Gutierrez la
van obrir l’any 1982, aquesta via va causar sensació per la seva mantinguda
dificultat al llarg dels seus més de 100 metres de recorregut. Posteriorment la
via va ser reequipada amb parabolts (encara que també hi ha un parell de ponts
de roca, un clau i algún burí) però, segons el experts, encara conserva aquell
prestigi. A mi, només pel nom, en aquell moment ja em va fer força respecte...
i encara me’l fa ara.
La cara nord de l’Elefant amb el recorregut de la via The Wall
Ressenya de la via
L’aproximació al peu d’aquesta via és
tota una excursió ja que, des del Monestir, pugem primer a Sant Benet per les
Escales del Pobres, i des d’aquí continuem per la descarnada canal entre la
Trompa de l’Elefant i la Mòmia. Després d’observar que no hi ha ningú a la via Boy-Roca de la Trompa, continuem amunt,
tot deixant la cara est de la Roca de Sant Salvador on veiem que a la via Cerdà-Pokorski tampoc no hi ha ningú. Així
seguim pujant fins a un estret coll que separa l’Elefant (o Roca de Sant
Salvador) dels Flautats, amb espectaculars vistes a Sant Jeroni.
Vista de la Trompa de l’Elefant
Pujant per la descarnada canal
Deixem la cara est de l’Elefant
Des del citat coll, saltem a la cara
nord de l’Elefant i anem recorrent la seva esquena fins que trobem el peu de la
via situat a l’esquerra d’una llastra amb una marca blava. Llueix un bon sol,
però com que tota aquesta cara està a l’ombra, fa una mica de fresca i ens hem
d’abrigar una mica. Per damunt nostre s’alça la imponent muralla de la cara
nord de l’Elefant.
Baixem fregant l’esquena de l’Elefant
Primers compassos de la via The Wall
Així en Pau comença a enfilar-se per
una placa fina i molt polida en els seus primers metres i, per acabar-ho
d’adobar, el primer parabolt està força amunt. A mitja tirada veig com el
company dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra: aquest és el tram més
dificil de la tirada i àdhuc de la via. Un cop l’ha superat, torna a pujar en
vertical amunt cap a la primera reunió. Així, conforme va pujant per la diàfana
muralla, el veig com es va fent més i més petit.
Dibuixant una diagonal ascendent
Avançant cap a la primera reunió
Quan em toca a mi, després de superar
els relliscosos primers metres, entro de ple a la difícil diagonal ascendent
que, encara que és força vertical, hi ha bones preses per poder avançar...
sobretot amb la seguretat de la corda pel davant! Malgrat tot, el mantingut grau
d’aquesta primera tirada fa que arribi a la primera reunió mig esbufegant.
Avançant per la difícil diagonal
La primera reunió
Arribant a la primera reunió
Inici del segon llarg
Per al segon llarg, en Pau surt de la
reunió lleugerament a l’esquerra per iniciar un nou i mantingut ascens pel pany
de paret gris i enorme. Altre cop el veig allunyar-se enmig d’un “festival de
cantells”, segons indica la ressenya de l’Escalatroncs.
Progressant per la placa del segon llarg
Assegurant des de la primera reunió
Quan em toca a mi, comprovo com
aquesta tirada, per a mi, és igual de llarga i mantinguda que l’anterior, encara
que els experts asseguren que és un xic més “fàcil”... això sí, és una tirada fantàstica,
amb aquell punt de tensió que tant m’agrada. En aquest tram veig que hi ha
algún burí i també un parell de ponts de roca.
Avançant per la placa del segon llarg
Vell burí a la via
Sota el desplom
Just abans d’arribar a la segona
reunió, però, em trobo al peu d’un ressalt en lleuger desplom, el pas més difícil
de la tirada. En Pau m’assegura que hi ha bones preses i que no tindré problema
per a superar-lo... i té raó! M’agafo amb gust als magnífics cantells i, amb
l’empenta adicional de la corda que em tiba, supero el pas amb alegria. Així
arribo a la segona reunió, situada a la dreta d’una petita canal que acaba en
un vistós desplom.
Arribant a la segona reunió
Inici del tercer llarg
Per al tercer llarg, en Pau em dona
l’”alternativa” i, sense pensar-m’ho gaire, surto un xic a la dreta per una
placa a cercar un clau que tinc just damunt. Un cop he superat aquest primer
ressalt, em decanto cap a l’esquerra, tot fent una diagonal ascendent per tal
de passar sobre el desplom; i és en aquest moment quan, mirant cap avall i
veient el company que m’assegura, me n’adono d’on sóc... glup!
Diagonal ascendent sobre el desplom
Assegurant des de la segona reunió
Tot seguit, però, la placa s’ajeu i jo
pujo “cames ajudeu-me”. Vaig tant esverada i tant enlluernada pel sol que em fereix
els ulls, que no veig la tercera reunió i em planto al cim de l’Elefant, on és millor
que no expliqui quina mena de “reunió” vaig muntar allà dalt. Simplement diré
que, quan ens vam reunir al cim, al Pau li sortien els ulls de les òrbites! I
és que s’ha de ser molt valent per escalar amb “professionals”com jo.
Fotocim
Un cop passat l’ensurt, ens fem la
foto de rigor i abandonem el cim en direcció a la bretxa que separa l’Elefant
de la Trompa, des d’on baixem per l’estreta xemeneia i el penjat corriol
carener que desemboca al camí vell de Sant Benet.
Cordada a la Trompa escalant la via GEDE
En passar sota la Trompa de l’Elefant,
i veient una cordada a la segona reunió de la via GEDE, en Pau em comenta que
aquesta és una via que li agradaria fer... i encara és al tinter. Malgrat les
promeses d’un proper desconfinament, em temo que aquest serà llarg i dolorós
per a la majoria de nosaltres.