20.10.13 Avui diumenge reemprenem
la ruta del Ter allà on la vam deixar: a Manlleu. A tal efecte baixem del tren
a les 8:30 del matí disposades a recòrrer el tram més espectacular de la ruta,
el que s’endinsa al cor de l’espai natural de les Guilleries-Collsacabra on el
Ter s’encaixa vigorosament dins una profunda gorja on es troba el sistema de
pantans de Sau, Susqueda i el Pasteral.
Sortim pel Passeig del
Ter tot passant per sota el pont gòtic de Can Molas (s.XV) fins que sortim a una
carretera que ens deixa a l’entrada del barri de Sant Vicenç de les Masies de Roda,
on prenem la variant senderista (de color verd) de la Ruta del Ter, la qual
coincideix amb el GR i que primer baixa cap al riu però després puja cap a uns
camps des d’on contemplem bones vistes del riu que aquí descriu un ampli
meandre.
De nou baixem cap al riu
acompanyades dels suaus colors de la tardor. A la riba veiem molts pescadors
entre una tènue boirina que sura per damunt la superficie de l’aigua. El dia s’ha
aixecat un xic enterenyinat, amb un sol molt feble, però la xafogor és tanta
que aviat ens sobra la poca roba d’abric que duem… sembla mentida que estiguem
a 20 d’octubre!
Per aquest camí enllacem
amb una pista que recorrem uns pocs metres i per la qual arribem a l’inici de
l’anomenat Camí dels Pous on una conducció subterrània portava aigua a una
fàbrica de Roda de Ter. Alguns trams d’aquest cami són tan estrets que hem
d’anar a peu, però paga la pena!
A Roda creuem el Ter i
baixem a trobar la riba dreta on s’està preparant una festa amb gegants i capgrossos.
Aquí enllacem amb la “Ruta del Gurri” que utilitza les mateixes marques de la
Ruta del Ter. Sortim de Roda per l’indret de les Tres Fonts on prenem una
carretera, flanquejada per grans plàtans, i que passa a frec de la Font de les
Bruixes, tot deixant el poblat ibèric i medieval de l’Esquerda enlairat a
l’altra banda del riu. Ens trobem a la cua del pantà de Sau.
Per aquesta carretera
pugem fins a Tavèrnoles on enllacem amb la carretera que es dirigeix al Parador
de Vic-Sau. Just abans d’arribar al
parador, al coll de Terrades, ens desviem a mà dreta per una pista cimentada
que discorre per sobre la riba del pantà amb contundents pujades i baixades i
amb bones vistes dels espectaculars cingles que tanquen l’embassament, avui mig coberts per les
boires. Per damunt de les aigües amb prou feines sobresurt la teulada del
campanar de l’església romànica de Sant Romà de Sau.
Després de passar prop
de la casa de colònies de Les Tallades, desemboquem a la carretera per la qual
baixem a la paret del pantà. Portem uns 27 quilòmetres de recorregut i, després
de passar per damunt de la presa, baixem per una pista cimentada que abandonem
als pocs metres per a prendre, a mà esquerra, una pista de terra que ens porta
fins a una passera i per la qual tornem a creuar el riu. Tot això és necessari
per a evitar una esllavissada que es va produir a la pista ja fa algún temps.
Un cop recuperada la
riba dreta del Ter, ens esperen més de 20 quilòmetres de franc descens, amb
alguna forta pujada, per una pista de vegades molt sorrenca i pedregosa però
que ens ofereix immillorables vistes de la cua del pantà de Susqueda, amb
retorçats meandres.
Conforme anem baixant,
ens va cobrint el bosc i aviat comencem a veure un munt de “castanyaires” i de
bosses d’escombreries abandonades als vorals de la pista, com si alguns
pensessin que per allà passarà un servei de recollida de la brossa! Poc abans
d’arribar a la paret de la presa de Susqueda passem per l’ombrivola font del
Sot de les Branques on omplim els bidons ja que el dia ha millorat molt i fa
molta calor.
Arribem així a la
carretera que s’enfila al santuari del Coll, però nosaltres l’agafem en
direcció a la presa on contemplem la cinglera sobre la qual s’aixeca el poble
de Rupit i on hi destaca el característic monòlit de l’Agullola.
A partir d’aquí iniciem
el vertiginós descens per la carretera que es dirigeix al Pasteral tot passant
sota l’ermita romànica de Sant Agustí de Lloret Salvatge, indret on al 1427, i
dins el marc de la crisi sísmica del s.XV, es van produir les darreres
manifestacions volcàniques de Catalunya i per culpa de les quals alguns
curiosos van perdre la vida, segurament, en inhalar les emanacions sulfídriques.
D’aquests fets l’escrivà de la Reial Cúria de Girona, Joan Toralles, en va
deixar la següent descripció: en un lloc
a què diuen Lloret, ahon se feren boques que lensaven pedres y aigua (…) e lansava tant gran pudor que molts que tal
volien vèurer hi morian (…). Per això hi passem ràpidament, no sigui cas
que es tornin a obrir les portes de l’infern!!!
Al Pasteral, a l’aiguabarreig
del Ter amb el riu Brugent, fem el merescut dinar perquè des de les 8 del matí
que no hem menjat res! En aquest punt hi ha un plafó que ens assabenta que al
Pasteral (mot que, segons sembla, procedeix de l’antic nom de Pas-Ter-Alt), a
més de produir-se energia elèctrica, es distribueix l’aigua cap als camps de
conreu, cap a la Costa Brava i cap a Barcelona.
A partir d’aquí la Ruta
del Ter coincideix amb la Via Verda de Girona-Olot la qual ja hem recorregut en
diverses ocasions. Per aquesta via també observem com l’aigua del Ter era
aprofitada per petites centrals hidroelèctriques (com la de Vilanna), per la
colònia de Bonmatí i, actualment, s’aprofita per al reg i per a usos esportius
de descens d’aigües braves. També hi havien hagut diversos passos de barca com
els d’Anglès i Bescanó, dels quals ja només en queda el record.
Després de passar a frec
del canal de la central hidroelèctrica del Ter, entrem a les famoses deveses de
Girona on observem que, malgrat les temperatures anormalment altes, les fulles
dels plàtans ja mostren les tonalitats platejades típiques de la tardor.
Quan ja portem uns 79 Km
de recorregut, arribem a les Hortes de Santa Eulàlia, porta d’entrada a la
ciutat de Girona, que ja es prepara per a celebrar les Fires de Sant Narcís, i
a la qual hi tornarem, esperem que ben aviat, per tal de recòrrer la darrera
etapa de la Ruta del Ter.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el
dia 20.10.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.