dilluns, 30 de desembre del 2019

Agulla de l'Arbret, via Aresta Brucs

26.12.19  Des que a principis d’aquest mes de desembre vam escalar la Filigrana, que ens vam quedar amb les ganes de pujar també a la Mitra, més coneguda com l’Agulla de l’Arbret, ja que aquell dia el pas d’una perturbació ens ho va impedir. Per això avui hi tornem amb la intenció de pujar-la per l’Aresta Brucs, una via clàssica oberta per Joan Cerdà, Jordi Riera i Eduard Auqué l’any 1957, amb una dificultat màxima de IV+.

La Filigrana i l’Agulla de l’Arbret des del camí d’Agulles

Ressenya de la via Aresta Brucs

Així que de nou sortim de l’aparcament de Can Maçana tot seguint les marques del GR 172 i, passat el coll de Guirló, marxem pel PR C-78 en direcció al refugi Vicenç Barbé. Quan arribem al pas de les Portelles suggereixo que, per a variar, podriem acostar-nos a la base de l’Agulla de l’Arbret pel camí marcat en vermell de la Travessa d’Agulles, i en Pau em diu que és millor que hi anem pel mateix camí que vam fer per acostar-nos a la Filigrana.

Així que, prop del refugi, prenem el corriol que s’enfila per la canal que s’obre entre la Miranda de les Boïgues i l’Esquelet, deixem a mà dreta la base de la Filigrana i continuem pujant fins a la bretxa que separa l’Agulla de l’Arbret de la Bessona Inferior, on retrobem les marques vermelles de la Travessa d’Agulles, avui molt concorreguda per grups d’excursionistes que volen fer un racó pels canelons de Sant Esteve. Aquí està el peu de la nostra via.

Preparant el material

Mentre preparem el material per a l’escalada, jo m’adono que avui no porto la càmera! Hauré de fer fotos amb el mòbil... amb la poca gràcia que em fa això perquè no tinc manera d’assegurar-lo en cas de caiguda. Així comença en Pau pujant per la polida i glaçada placa en direcció al vistós forat on està la primera reunió. Diuen que és IV+ però a mi els primers metres de la via em semblen molt difícils!

Els difícils primers metres de la tirada

Progressant per la glaçada placa

Arribant a la primera reunió

El forat de la primera reunió

Inici del segon llarg

Com no duem ressenya, en Pau no està segur de si el segon llarg surt per la dreta o per l’esquerra del forat, però com a la dreta es veu un vistós parabolt... cap allà que va. Quan em toca pujar a mi, intento sortir de la reunió en lliure, però no puc i això que diuen que és IV. M’agafo de la cinta i amb prou feines supero el primer pas en A0... i diuen que és IV! Després em fixo que enlloc de xapes hi ha una sèrie de barretes d’acer recargolades en sí mateixes, i també em fixo que en Pau ha passat de llarg una reunió penjada d’aquesta placa.

Vista de les Agulles des de la segona reunió

Quan arribo a la segona reunió, situada en una còmoda repisa just sota el cim, en Pau em comenta, com qui no vol la cosa, que s’ha equivocat i que hem fet la segona tirada d’una via que porta per nom Om Mani Padme Hum, un famós mantra budista, i que “picava” una mica més... amb raó els passos de IV+ em costaven tant de superar! També m’informa que les barretes d’acer recargolades s’anomenen “químics”.

Ressenya amb la “variant” que hem fet

La darrera tirada és molt curta (15m) i “fàcil” (III grau), però està neta d’assegurances i, en aquesta alçada, això fa una mica de por. Així arribo a una esplanada, sota el veritable cim, on es troba la darrera reunió situada al peu del tronc sec de l’arbret, una alzina que va donar nom a aquesta agulla i que, sembla ser, va morir a inicis del 2013.

Inici de la darrera tirada

Arribant al final de la via

Darrera reunió al costat del tronc sec de l’arbret

Com que no porto la càmera, no penso en fer-nos la clàssica fotocim. Així que, des de la mateixa reunió, preparem el primer dels dos ràpels que farem per la cara est de l’agulla.

Primer ràpel de descens

Al final del segon ràpel arribem a una canal per la qual baixem fins a la bretxa on recollim les motxilles i emprenem el retorn, tot passant pel peu de la via Om Mani Padme Hum des d’on veiem el primer llarg gràcies als seus curiosos “químics”. Aquí en Pau proposa tornar a Can Maçana pel camí de la Travessa d’Agulles marcat en vermell, i jo hi estic d’acord perquè és un camí que vaig fer fa molt de temps però ja ni me’n recordo...

Comencem planejant sota el fil de la carena que separa els vessants sud i nord, i als pocs metres prenem un corriol que puja a un mirador amb vistes a la cara oest de l’Agulla de l’Arbret. Aquí aprofitem a fer-nos la “fotocim” i també anem fins al caire del cingle per observar la portentosa paret nord de la Miranda dels Ossos.

Fotocim amb l’Agulla de l’Arbret

Paret nord de la Miranda dels Ossos

Després de delectar-nos amb tan extraordinàries vistes, retornem al camí marcat que, a partir d’aquí, es complica amb passos equipats amb cordes que superen canals descarnades i claps de roca despullada... sort que no ens hi em aproximat a la via per aquest camí!


Passos equipats a la Travessa d’Agulles

Malgrat les dificultats, el camí ens va oferint diverses panonàmiques de la regió d’Agulles i en Pau em va recitant el nom dels monòlits més destacats: la Saca Gran, l’Agulla dels Espeleòlegs, les Bessones, el Martell, la Boteruda del Gra, la Bola de la Partió...

Arribant al Pas de les Portelles

Així arribem de nou al Pas de les Portelles on retrobem el camí del refugi d’Agulles i tanquem el cercle que hem fet per a completar la darrera escalada d’aquest any.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 26.12.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 17 de desembre del 2019

La Filigrana, via Ratafia

11.12.19  Una “filigrana” és, per definició, un refinat treball d’artesania i això és el que sembla aquest modest monòlit de la regió d’Agulles que, malgrat trobar-se mig ofegat entre les Bessones i la Saca Gran, destaca per la seva esveltesa i relatiu aïllament. De totes les vies que hi pugen, la Ratafia, per la seva orientació sud, és una bona opció per un dia com avui en que les previsions meteorològiques indiquen el pas d’una perturbació a partir del migdia... cal aprofitar el matí tant com es pugui!

Camí del refugi d’Agulles

Ressenya de les vies Ratafia + Normal

Així que, des de l’aparcament de Can Maçana, anem pel camí del refugi d’Agulles. Poc després del pas de les Portelles, però, ens desviem per un sender que s’endinsa a una canal tributària del torrent dels Cirerers per on pugem tenint a la nostra esquerra l’alterosa paret est de la Miranda de les Boïgues.

Pujant per la canal fins al peu de la via

Pujant per aquesta canal no triguem en arribar al peu de la Filigrana situada quasi a la seva capçalera. El peu de la nostra via es distingeix per un pitonet clavat a la “quinta punyeta” i que es veu gràcies a una bagueta de color blau i, a més, encara que fa sol estem a l’ombra de les agulles que ens envolten.

Primers compassos de la via Ratafia

Progressant pel primer llarg

En Pau enceta la via tot progressant per una placa plena de petits còdols, repisetes i foradets, on la roca glaçada incrementa, i molt, la dificultat. Quan em toca a mi, després de deixar enrera el pitonet amb la bagueta blava, comprovo que el primer parabolt de la via subjecta una xapeta que sembla de joguina... i és que a la regió d’Agulles tot és molt petit! A mitja tirada em trobo amb una franja de còdols més grossos on es troba el pas més dificil en forma de petit desplom. I per a reforçar la seguretat del recorregut, veig que en Pau ha col·locat un parell de friends.

Pujant per la placa del primer llarg

Vista de la placa del primer llarg

Arribant a l’assoleiada primera reunió

La primera reunió

Així arribo a la primera reunió situada en el punt on la placa s’ajeu una mica. Ara que ja ens toca un bon sol, la temperatura es fa més agradable. Per a fer el segon llarg, en Pau surt de la reunió per una rampa inclinada que mica en mica es va redreçant fins que arriba a la base d’un important ressalt. Quan hi pujo jo, veig que el company ha reforçat la seguretat col·locant un petit tricam i llaçant un vistós merlet.

Inici del segon llarg

Progressant per l’important ressalt,
amb la Bessona Superior a la dreta

Assegurant des de la primera reunió

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

La segona reunió es troba just sota un vistós desplom. Aquí representa que acaba la via Ratafia i per sortir hi ha dues opcions: pujar per la via Original (amb un pas de 6a+) o pujar per la via Normal... que és més “normal”. Nosaltres seguim allò que ens indica la ressenya i sortim per la via Normal.

Observant el pas de la via Original

Sortint de la reunió cap a la via Normal

Així en Pau flanqueja cap a l’esquerra i, després d’assegurar-se a un pitó de l’any de la picor, puja pel fil de l’aresta on es troba amb el pas més dificil del recorregut, qualificat a les ressenyes de V+, encara que el company assegura que, en lliure, és un 5c... amb C de catedral! Entretant, i puntualíssim, arriba el front i el cel es va tapant per moments.

Arribant al pas més dificil del recorregut

Quan jo em situo al peu de l’esperó em trobo que els primers metres estan un xic desplomats, però els còdols són tan grossos que quasi sorprenen donades les característiques minimalistes del recorregut que hem fet fins ara.

Pujant pel fil de l’esperó

Assegurant des del cim de l’agulla

Així arribo al pas més difícil on em pregunto si em faràn falta els estreps... però en Pau, des del cim, em tiba amb tanta força que quasi em puja a pes, i no m’he ni d’agafar a uns burins de l’Edat del Ferro, els quals no m’atreveixo ni a mirar no fos cas que es trenquessin... Així arribo al capdamunt de la petita esplanada que és el cim de l’agulla de la Filigrana, on hi bufa un vent de mil dimonis.

Fotocim

Sense perdre el temps, després del fotocim anem cap a l’altre extrem de l’agulla a buscar la molt penjada instal·lació del ràpel de baixada, d’uns 25 m, fins a una bretxa, però amb el vent que està fent les cordes voleien cap al sud i ens dominen durant el descens. A més hem d’anar amb molt de compte perquè hi ha una altra cordada que està fent el flanqueig de la via Original.

Ràpel des del cim de la Filigrana

Cordada al flanqueig de la via Original

Així des de la bretxa anem cap al NE a buscar el camí marcat en vermell de la travessa d’Agulles i el seguim a l’esquerra i en forta baixada fins un punt on el deixem per arribar de nou al peu de la via on hi tenim les motxilles.

Vista del tram final de la Filigrana des de la canal

Després de col·locar el material a les motxilles, continuem el descens per la canal des de la qual tenim bones vistes del tram final de la Filigrana. Aquí ens quedem una estona contemplant com els membres de l’altra cordada estàn superant el pas més dificil de la via Original, i també aprofitem per felicitar-nos per aquesta petita-gran escalada d’avui!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 11.12.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

dimarts, 10 de desembre del 2019

Pala Alta, via Brothers Ruiz

27.11.19  La Pala Alta, amb els seus 950 m, és el punt culminant del Mont-roig, una allargada serra situada al sud del Montsec i que representa el primer entrebanc important del Prepirineu en aquest sector. Als seus peus s’hi barregen les aigües dels rius Segre i Noguera Pallaresa. Les sorrenques vermelloses, que formen el cos d’aquesta serra, fan que, de matinada, se la vegi brillar com un rubí des de la plana de Lleida... i d’aquí li ve el seu nom.

Serra del Mont-roig des de Bellcaire d’Urgell

Diverses vies solquen la seva esquerpa cara sud, inèdita per a nosaltres, però el company Joan Prunera (el col·leccionista de vies) en té una de ressenyada que ens fa força el pes: es tracta de la Brothers Ruiz, una via oberta els anys 90 i que, a priori, sembla variada i prou “assequible”... així que, com les previsions meteorològiques són bones, anem a “tastar” la seva vermellosa roca.

Ressenya de la via

Des de Tàrrega prenem la carretera C-53 fins a Balaguer i, des d’aquí, anem per la C-12 en direcció a Àger. Quan passem pel monestir de les Avellanes, ens desviem per una carretereta que ens porta a Vilanova de la Sal on agafem la pista de terra, en relatiu bon estat per a un cotxe alt, que s’enfila a l’ermita de Montalegre situada en plena carena del Mont-roig. A mitja pujada, en una pronunciada corba a l’esquerra on hi ha una bifurcació de pistes, deixem el cotxe en un eixamplament i ens “calcem els trastos”.

Marxem per una pista a frec de la base dels cingles

Per la pista que surt de la corba anem planejant sota les parets i grans sostres d’un roig encès. Duem a la mà la foto de la ressenya per tal de reconèixer el recorregut de la nostra via i, quan ja l’hem vist, pugem des de la pista per un corriol fins al seu peu en el qual es poden veure unes lletres i una fletxa gravades a la roca.

Recorregut de la via Brothers Ruiz des del corriol d’accés

Inici de la via

En Pau comença pujant per una sèrie de blocs de sorrenca granelluda i de color rosat, tot queixant-se de la seva poca adherència. A mitja tirada el veig progressar com per una mena de diedre inclinat cap a l’esquerra, al final del qual flanqueja fins al peu d’un esperó situat sota el gran sostre daurat. Després deixo de veure’l però el sento queixar-se del fregament de les cordes per culpa del disseny de la tirada en ziga-zaga.

Arribant al diedre tombat

Flanquejant fins al peu d’un esperó

Quan em toca a mi “tastar” aquesta mena de roca, comprovo que, malgrat el seu aspecte i tacte com de paper de vidre, l’adherència no és gens bona i, a més, el diedre tombat està un xic desplomat i l’he de passar en A0...ja comencem! Després del flanqueig em trobo al peu d’un diedre molt vertical, al capdamunt del qual es troba la primera reunió. Aquest tram també el trobo força dur però el més dificil és entrar a la reunió a la qual arribo després d’uns quants passos atlètics i suant la cansalada!

La primera reunió

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

Per iniciar el segon llarg, en Pau surt de la reunió per la dreta tot superant una panxeta molt polida. Tot seguit fa una llarga diagonal ascendent entre queixes per la poca adherència de la roca que ara és una calcarenita, o sigui, una sorrenca amb una certa proporció de calcària.

Progressant per la llisa placa

Assegurant des de la primera reunió

Sortida del flanqueig

Quan em toca a mi, tinc claríssim que he de sortir de la reunió amb els estreps posats, però quan arribo a l’inici del flanqueig comprovo que l’adherència per als peus és gairebé nul·la i que cal superar-ho a força de braços... així que continuo amb els estreps. I com que a la sortida del flanqueig em trobo al peu d’una placa d’allò més vertical i llisa, doncs segueixo amb els estreps posats, gràcies a unes quantes bagues llargues col·locades en llocs estratègics.

Arribant a la segona reunió

Tanmateix, per arribar a la tercera reunió els estreps no em serveixen per a res, i he d’entrar fent un flanqueig molt difícil a la dreta... total que arribo a la reunió tremolant de cap a peus. La tercera tirada és la més “fàcil” de la via i, en teoria, em tocaria a mi fer-la, però quan en Pau es disposa a assegurar-me, jo encara estic tremolant... així que surt en flanqueig ascendent a la dreta per una roca cada cop de naturalesa més calcària.

Inici del tercer llarg

Assegurant des de la segona reunió

Progressant sota el vistós sostre

Per a mi, aquesta tirada representa una mena de repós encara que no la trobo gens “fàcil” i sobretot he d’estar fixant-me on poso els peus. Així, després d’aquesta llarguíssima diagonal ascendent, arribo a la tercera reunió situada al peu d’un vistós ressalt d’una roca rosada i bonyeguda.

Llarga travessia vers la tercera reunió

La tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

Analitzant la sortida del quart llarg

En Pau inicia el quart i darrer llarg sortint de la reunió per la dreta i superant un petit desplom. Tot seguit progressa per un diedre, fent passes molt atlètiques i fotogèniques. Així arriba al peu del pas més difícil de la via: un desplom qualificat de 6a... encara sort que no és obligat i, a més, en Pau em deixa els seus estreps posats a la difícil sortida del desplom.

A l’entrada del diedre

Atlètics passos per superar el diedre

Enmig del desplom

Assegurant des de la tercera reunió

Quan em toca a mi, amb un pas d’A0 em situo al peu del diedre i, a partir d’aquí, vaig defensant-me tot combinant passos en lliure i A0. Així arribo a la base del desplom on s’acaben les meves heroïcitats. Penjo els estreps i no els deixo anar fins que a l’entrada de la reunió he de fer un altre flanqueig molt difícil amb bones preses per a les mans però quasi nul·les per als peus... ufff.

Barallant-me amb els estreps

Arribant amb prou feines a la quarta reunió

Així a empentes i rodolons, com se sol dir, arribo al final de la via situat en plena carena del Mont-roig i no gaire lluny del seu punt culminant, la Pala Alta, coronat per un vèrtex geodèsic i una barraqueta. El paisatge és tan grandiós que, després de fer-nos la fotocim, ens quedem una bona estona contemplant com es desplega tot el Montsec pel nord i com s’estén l’embassament de Sant Llorenç de Montgai pel sud.

Fotocim

El pantà de Sant Llorenç de Montgai s’estén pel sud...

... i el Montsec i el pantà de Camarasa, pel nord

La tarda va caient quan abandonem el cim de la via per un corriol marcat amb fites que va seguint la línia de la carena fins a un punt que baixa pel llom nord i va a desembocar a la pista prop del coll de Porta. Per la pista arribem de nou a la cruïlla on tenim el cotxe, tot passant de nou pel peu del mur que acabem d’escalar. Repassant el seu recorregut penso que ha estat una via que m’ha superat en tot moment... però és així com se’n apren! I com diu el company Joan Prunera: “una més al sarró”.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 27.11.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.