dijous, 7 de març de 2019

Serrat del Coniller, via d'en Guillem

20.02.19  Una altra vegada, i ja van tres, que enfilem la pista asfaltada de Sallent camí del serrat del Coniller per tal d’assolir el seu cim més oriental per la via d’en Guillem, una línia molt continua de 185 m de desnivell i amb alguns passos d’obligat artificial, i així, juntament amb les vies Liebe Clàudia i Directa de l’Avatar, mirar de completar la “trilogia” de les clàssiques que recorren aquest cim més oriental del serrat del Coniller.

El serrat del Coniller, des de la carretera de Sallent

Ressenya de la via d’en Guillem (escalatroncs.com)

Una altra vegada deixem el cotxe al petit eixamplament, creuem la carretera i enfilem la pista carenera que finalitza al camp d’ametllers ressecs per la falta de pluges recents. Al final del camp, travessem una tanca de filferro i continuem carenant per un sender marcat amb fites i escadusseres marques de pintura vermella, el qual va a buscar un pas entre roques que ens situa sota les parets.

Iniciem l’aproximació per la pista...

i travessem un camp encarats al serrat del Coniller

Després del llarguíssim camí d’aproximació, tot passant primer pels peus de les vies Liebe Clàudia i Directa de l’Avatar, anem més a llevant a buscar l’inici de la via d’en Guillem, marcada amb una lletra G gravada a la roca. Des del peu estant, podem veure clarament les xapes groques, ja un xic descolorides, que caracteritzen les vies obertes per en Guillem Arias. Mentre ens preparem per l’ascens, escoltem una munió de veus que se’ns acosten i, de sobte, apareix una altra cordada que també vol fer la mateixa via... ja és casualitat!

Inici de la via d’en Guillem

A mitja tirada la placa es redreça força

En Pau surt disparat per una ajaguda placa que tot seguit es redreça d’allò més i es converteix en una placa força vertical; i el grau V en què està qualificada es manté fins a la primera reunió situada sobre una petitíssima repisa a tocar d’una penjada sabina.

L'altra cordada em trepitja els peus...

Començo a pujar per l’ajaguda placa i poc després també inicia l’ascens el primer de l’altra cordada, el qual, amb el seu nivell molt superior al meu, de seguida es situa darrera meu... i jo vaig tant depressa com puc, tot superant els passos més dificils en A0. Així ens trobem tots tres compartint la petita repisa de la primera reunió.

Inici de la segona tirada

De seguida, però, en Pau surt per la dreta de la reunió i s’enfila decidit fins al peu d’una portentosa placa, la qual l’ha de superar amb els estreps. Entretant ja s’han reunit els components de l’altra cordada i tots tres esperem pacientment el nostre torn arraulits al voltant de la pobra sabina. I jo, veient el que es cou a la paret, demano als membres de l’altra cordada que prenguin paciència amb la meva tècnica d’artificial, que no és gaire “depurada”... per no dir gens!

Superant una difícil placa en artificial

Progressant per la placa de la segona tirada

Al capdamunt de la placa, en Pau munta la segona reunió en una repisa molt més ampla i còmoda que l’anterior i, tot seguit, surto jo “cames ajudeu-me”, però al tram d’artificial no vaig tant de pressa com voldria i el primer de l’altra cordada, que puja just darrera meu, es comença a neguitejar... d’aquí no en sortirem ni demà! I encara sort que les xapes estan molt properes les unes de les altres... tot un clàssic de les vies d’en Guillem.

Assegurant des de la segona reunió

Arribant a la segona reunió

Com que els membres de l’altra cordada tenen molta corda (en tots els sentits), mentre en Pau i jo ens esperem a la segona reunió, ells fan un “sorpasso” tot empalmant la segona i la tercera tirades, de manera que ens adelanten lleugers com el vent i aixecant l’aire... Començo a pensar que aquesta via és un xic massa exigent per al meu nivell, ja que, com diu en Guillem Arias, “jo només sé comptar fins a 4”... però és la manera que tinc de gaudir de ben a prop de les progressions dels autèntics i esforçats escaladors.

Inici de la tercera tirada

De seguida que ens passa el segon de l’altra cordada en Pau surt darrera d’ell, i així avancen els dos per la vertical i dificil placa, tot fent moviments força atlètics... i jo ja m’estic buscant els estreps per poder passar la placa com una reina i arribar amb dignitat a la tercera reunió també situada sobre una ampla repisa arbrada.

Superant la dificil placa

Assegurant des de la segona reunió

Arribant al peu de la placa vertical

Arribant a la tercera reunió

Ara que ja no ens persegueix ningú anem una mica més tranquils, tot gaudint de l’escalada per aquestes agrestes parets que ofereixen passos molt elegants per a qui els sap aprofitar. A la meitat de la quarta tirada, però, hi ha un flanqueig molt dificil a la dreta, i mentre que en Pau el passa gairebé tot en lliure, tot fent passos d’equilibrista, jo en aquest flanqueig amb prou feines puc progressar, malgrat que al primer pas poso els estreps i després continuo tot fent A0... però això sí, l’alegria que no falti!

Inici de la quarta tirada

El difícil flanqueig

La quarta reunió està situada sobre una gran feixa en la qual s’hi han fixat unes cordes que porten directament cap al coll entre els dos tossals del serrat... pel qui vulgui abandonar. Nosaltres, però, continuem amunt tot i que ara toca remuntar una placa molt llisa i dreta, que en Pau passa en A0, però que jo he de passar tot penjant de nou els meus estimats estreps que quasi no deixo fins a la cinquena reunió situada també sobre una ampla lleixa i al peu d’una vistosa fissura-diedre.

Inici de la cinquena tirada

Arribant a la cinquena reunió

Assegurant des de la cinquena reunió

Així que en Pau comença a enfilar-se per la fissura-diedre, jo obro els ulls com plats veient per on està pujant; i encara que m’assegura que no és tant dificil com sembla, jo no ho tinc tan clar i amb un cop d’ull torno a buscar-me els estreps per tenir-los ben controlats... per si de cas.

Superant la fissura-diedre de la sisena tirada

Assegurant des de la cinquena reunió

Sortint del diedre

Quan em toca pujar pel diedre, m’adono de que a la fissura hi ha molts bons agafadors per a les mans i bones preses per als peus, de manera que es supera amb agradables i atlètics passos. Des del capdamunt del diedre, però, la via continua per una placa força dreta per la qual jo faig algun pas d’A0. Així jo també arribo al final de la via, situat en plena cresta, just sota el cim més oriental del serrat del Coniller.

Assegurant des de la sisena i última reunió

Arribant al capdamunt de la via

Fotocim

Vista de la serra de Sant Joan

Vistes de la muntanya de Nargó (en primer terme) i de
la muntanya de Santa Fe, amb el Pirineu nevat al fons

Després de contemplar el paisatge, tot el que l’espessa calitxa anticiclònica ens permet de veure, iniciem el retorn pel sender marcat amb fites i gastades marques vermelles pel qual, després de crestejar i recòrrer un tram pel vessant nord, traspassem una bretxa que ens situa de nou al vessant sud des d’on anem a buscar el pas entre roques. Des del camp d’ametllers donem un darrer cop d’ull al serrat del Coniller tot cercant amb la mirada el recorregut de la via del Rostoll... el nostre proper objectiu?

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.02.19 per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari