diumenge, 6 d’octubre del 2019

El Gat, via Homedes, sortida Barbé

17.09.19  Molt de temps ha passat des d’aquell llunyà 7 d’octubre de 1984 en que vaig pujar a la roca del Gat, al massís del Pedraforca, per la via Homedes amb sortida per la via Barbé... I d’aquell dia només en recordo la baixada... per què serà?

El característic monòlit del Gat, al massís del Pedraforca

Aquesta és una via de prestigi de la cara nord del Pollegó Superior del Pedraforca, que salva un desnivell de més de 400 m i finalitza entre les orelles del característic monòlit del Gat. Fou oberta per en Francesc Homedes, Bernat Boixeda i Ramon Albareda l’any 1935, amb un final d’allò més tràgic: en assolir el punt més alt de la via enmig d’una forta tempesta, en Francesc Homedes fou expulsat del cim per un llamp i caigué al buit... El seu cos ja fa 84 anys que reposa al cementiri de Saldes.

Ressenya de la via Homedes,
amb sortida per la via Barbé

Nosaltres tenim la intenció de pujar per la via Homedes, però sortint per la via Barbé, la qual finalitza a la profunda bretxa que s’obre al cantó nord del Gat. Per això, després d’haver fet nit al refugi Lluís Estasen, sortim a punta d’alba pel costerut camí d’aproximació al peu de la via, senyalat amb fites i marques blanques. A mitja pujada, però, el camí està tan malmès pels aiguats que costa un xic de trobar-lo i, mentre el cerquem, jo faig una relliscada i me’n duc un fort cop al cap, però sense més conseqüències que un bon ensurt... comencem bé!

Pujant pel costerut camí

Continuem pujant, tot salvant alguns ressalts rocosos i deixant a la dreta la desviació a la via Estasen. Així arribem al peu de la via des d’on veiem alçar-se la grandiosa muralla calcària. La nostra via comença a la base d’una profunda escletxa i està senyalada amb un rètol i una fletxa blanca.

Arribant al peu de la via Homedes,
indicat amb un rètol de pintura

Com el peu de la via és un xic incòmode, ens calcem el material en una esplanada sota el cingle, i després ens traslladem fins a l’inici de la via amb molt de compte de no relliscar amb els nombrosos reguerots d’aigua que baixen pel pla inclinat de la base de la muralla.

En Jaume ens espera al peu de la via

Primers compassos de la via

En Jaume, qui farà tota l’escalada de primer, comença la via entaforant-se a la profunda escletxa, al final de la qual, i sobre un esperó, munta la primera reunió. Nosaltres el seguim tant de pressa com podem, car no tenim tot el dia. Les primeres tirades de la via serpentegen entre una placa i una canal, amb algun ressalt important, i estan equipades amb pitons rovellats i parabolts esparsos, per això en Jaume hi posa tascons i friends a cor que vols.

Superant l’esquerda inicial

Arribant a la primera reunió

Important ressalt a l’inici de la segona tirada

Pujant entre la placa i la canal

Estem a l’ombra però no fa gens de fred, i ens complau veure als nostres peus la vall de Gresolet inundada de sol. A la tercera tirada en Jaume dibuixa, entre petits diedres, una diagonal ascendent a la dreta fins al capdamunt d’un enlairat contrafort on hi ha la tercera reunió, guarnida amb una placa de record d’un jove malhaurat... aquestes coses sempre alegren l’ànim.

La vall de Gresolet

Sortint de la segona reunió

Continuem l’ascensió

Arribant a la tercera reunió

Ara ens trobem tots tres sobre una petita cornisa penjada del buit i al peu del cèlebre “pas de la Z”. En Jaume, després de pregar-nos que de cap manera deixem caure les cordes, surt de la reunió i amb tots els estreps de que disposem.

Superant el “pas de la Z”

El “pas de la Z” puja per una placa llisa com un dimoni i amb una fissura de la que sobresurten els caps d’un parell de pitons, però ara el pas està defensat per dos parabolts i pel “clau del Jaume” (què malament que sóna això...), un pitó que ell mateix va clavar fa un milió d’anys i així poder sortir del pas amb més seguretat.

Tercera reunió sobre una cornisa

El “clau del Jaume”

Arribant a la quarta reunió

La quarta reunió està situada just en la vertical de la tercera i, a partir d’aquí, les següents tirades tornen a serpentejar per terreny incert i un xic perdedor entre una canal molt descomposta i el fil d’un esperó, tot alternat trams de grimpada amb ressalts més verticals, i on cal anar amb molt de compte de no llençar pedres.

Sortint de la quarta reunió

Pujant per una canal descomposta

Arribant a la cinquena reunió

Totes les reunions estan preparades per rapelar

Inici del sisé llarg

Anem guanyant alçada

Arribant a la sisena reunió

Mentre continuem l’ascensió entre grans blocs, la presència del Gat es fa cada cop més pal·lesa i ja li veiem les orelles. Alguns raigs de sol s’escolen per la bretxa... però encara estem molt lluny del final; ens queda arribar al capdamunt del contrafort que estem escalant, anomenat Planell dels Diables, i fer un flanqueig a la dreta, fàcil però esfereïdor, tot passant sota els peus del Gat i prenent la inclinada canal que ens conduirà a la bretxa.

Escalant entre blocs de la setena tirada


Inici de la vuitena tirada

La vuitena reunió des del Planell dels Diables

Esfereïdor flanqueig cap a la vuitena reunió

Ara anem seguint la descomposta canal, en lleugera diagonal ascendent a la dreta, tot deixant a l’esquerra la continuació de la via Homedes que puja fins al cap del Gat. Alguns trams de la canal, però, hem de pujar-los per unes plaques inclinades i força llises: es tracta d’un “mirall de falla”, una roca polida pel moviment d’una important fractura.

Arribant a la desena reunió per una placa inclinada però molt polida

Arribant a l'onzena reunió

Inici de la darrera tirada amb la bretxa al final

Així arribem a la dotzena, i darrera, reunió entaforada dins l’estreta bretxa oberta per virtut de la citada fractura, des d’on veiem estendre’s la vall de Saldes i l’extrem oriental de la serra d’Ensija... Aleshores em ve a la memòria el perquè d’aquella escalada de l’any 84, de la qual només en recordo la baixada: una delicada desgrimpada des de la bretxa fins a la base sud del Gat! En Jaume, tenint en compte que ja m’he caigut un cop, munta un ràpel.

Vista des de la bretxa

Ràpel fins a la base sud del Gat

Així, després del ràpel i de felicitar-nos per tan lluïda escalada, emprenem el llarg retorn al refugi tot descendint per la dreturera tartera, ideal genolls, amb molt de compte de no relliscar massa i sempre sota l’esguard del Gat que sembla que no ens tregui els ulls del damunt.

Baixem per la tartera del Gat...

... fins a desembocar a la tartera de Saldes

A reveure, Gat!

Quan desemboquem a la tartera de Saldes ja trobem els senyals grocs i blancs del  PR-C 123 que ens condueix fins al refugi on, abans de marxar cap a casa, ens preparen unes delicioses botifarres amb seques que ressuciten un mort... i això em fa pensar en el pobre Homedes... Gràcies, Francesc, per haver-nos obert el camí, ara el meu record està complet.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.09.19 per Isabel Benet, Jaume Salat i Pep Beltran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada