dimarts, 29 d’octubre de 2019

Pels camins del comte Arnau, 3

Coll de Jou - Creu de Sant Amand - Saltor - Collet del Vent - Coll de Jou

19.10.19  Una nova incursió per les terres llegendàries del comte Arnau, en aquesta ocasió al voltant del puig de Sant Amand o Amanç, mitjançant un itinerari d’uns 10 Km de recorregut i 530 m de desnivell, a través de boscos i prats on hi trobarem una variada policromia de paisatges de tardor. Opcionalment, caldrà afegir després una interessant visita a una de les coves de Ribes, relacionada amb la llegenda del comte Arnau i també amb la goja o fada de Ribes.

El punt de partida de la nostra ruta d’avui és el coll de Jou, situat entre la serra de Sant Amand i la muntanya del Taga, i que alhora separa els cursos dels rius Ter i Freser. Per accedir-hi, cal agafar a Ribes de Freser la carretera que mena a Bruguera (5 Km). Un cop en aquesta població, hem de seguir per l’estreta pista cimentada que en 7 Km puja, amb diverses i panoràmiques llaçades, fins al coll de Jou; cal dir que hem d’anar en compte en alguns trams on el paviment s’ha esquerdat i fa un esglaó al bell mig de la pista.

Situats al coll de Jou (1637 m), on hi ha un plafó informatiu del Camí de Vidabona amb reflexions i simbologia espiritual, comencem a pujar cap al boscós puig de Sant Amand, amb el Taga a la nostra esquena, per la dreta d’un filat.

Iniciem la pujada a Sant Amand

El Taga, a l'altre costat del coll

Hi anem trobant marques vermelles i de seguida deixem el filat per anar-nos decantant cap a la dreta i entrar a un bosc de faigs. Anem travessant aquesta esplèndida fageda per un corriol ben definit.



Més amunt, superem un esglaó rocós per un petit grau i poc després assolim la carena al pla de Pena (1760 m), herbat i amb bones vistes cap al sud que s’ampliaran a la creu de Sant Amand.

Al pla de Pena

Al caire del pla, que constitueix un bon mirador

Hi consta que en aquest pla hi havia l’antic castell de Pena (esmentat en documents medievals), del qual ja no queda cap rastre visible. Segurament el record d’aquest castell va donar peu per situar aquí dues construccions llegendàries.

La primera es tractaria del castell del rei Amand, cabdill dels bagaudes de la vall del Freser. A les acaballes de l’Imperi Romà rebien aquest nom les partides de camperols pobres, esclaus i soldats desertors que s’enfrontaren als gran propietaris i a les autoritats imperials. En aquest cas, hom diu que els visigots del rei Euric, aliats del romans, assaltaren el castell del rei Amand i li donaren mort. Sembla ser que fou enterrat al cim de la muntanya, a l’indret del Pla d’Amand, que més tard derivaria en Sant Amand, malgrat no tenir relació amb cap del diversos sants d’aquest nom. La llegenda continua dient que la seva filla Sigiberta, desitjada per Euric, aconseguí fugir i es va amagar a les coves de Ribes.

Així mateix, la tradició situa també aquí el llegendari convent de monges de Sant Amanç, relacionat amb el Comte Arnau. Aquest comte mantenia nombroses relacions amb monges i abadesses. Una primera versió situa aquestes pràctiques al monestir de Sant Joan de les Abadesses, tradició basada en fets històrics, doncs a inicis del s. X la comunitat de monges d’aquest monestir fou acusada de comportament escandalós i d’actuar talment com a “meretrius de Venus”, motiu pel qual fou dissolta l’any 1017.

Posteriorment els habitants de Sant Joan es volgueren treure de sobre la mala fama del seu monestir, i derivaren la llegenda cap a un inexistent convent de Sant Amanç, prop del cim d’aquesta muntanya. En tots dos casos, el comte Arnau hi accedia per conductes subterranis: del Forat de Sant Ou a les coves de Ribes, i d’aquí al monestir de Sant Joan o bé a Sant Amanç.

Una tercera versió unifica les dues anteriors, tot explicant que les mateixes monges expulsades de Sant Joan foren portades a Sant Amanç, on continuaren els escàndols. La mala fama d’aquestes monges va quedar reflectida en una antiga cançó, d’origen francès:

“Les monges de Sant Amanç / totes en finestra estan. / Veuen passar un jove galant: / - Galant, galant, voleu lloguer? / De quina feina sabeu fer? / - Portar monges al cutxer, / i dormir-hi, si convé. / Quan vingué el cap de l’any, / dotze monges, tretze infants, / i la priora els dos més grans”.

Un versos afegits després impliquen el Comte Arnau en aquest afer: “Ve que el rei va demanant: / - De qui són aquests infants? / - De les monges de Sant Amanç. / Oi també del comte Arnau”.

Finalment la justícia divina entrà en acció i un llamp aterrà el convent. Hom diu que encara en nits de tempesta es veu passar l’ànima del Comte Arnau, muntat en el seu cavall de foc, mentre se senten les rialles de les monges i el dringar de les copes.

Al pla de Pena girem a l’esquerra per continuar per la carena en direcció est. Tornem a endinsar-nos al bosc per un sender senyalitzat amb marques grogues. Superem un petit pas de roca i poc més endavant, en una cruïlla, deixem el sender carener, que mena al punt més alt de la serra, molt emboscat, per baixar uns metres cap a la dreta, tal com indiquen les marques. Arribem poc després al pla d’Amand, petita clariana presidida per una taula-altar (sembla ser que s'hi fan trobades espirituals), rere la qual hi ha un mur de grans roques naturals, on s’aixeca la creu de Sant Amand (1831 m).

A la clariana del pla d'Amand

Altar i Creu de Sant Amand

Aquesta creu, restaurada l’any 1978 pel Club Excursionista de Ripoll, marca un punt de la muntanya que és un “fals cim” però tanmateix un gran mirador, conegut com el Balcó del Ripollès. D’est a oest, el panorama abasta sectors de la Garrotxa, la plana de Vic, el Ripollès i el Berguedà, amb tot un rerefons de muntanyes que va del Montseny i Montserrat a la serra d’Ensija, el Pedraforca i el Cadí.

El mirador de la creu de Sant Amand

Retornem al pla d’Amand per baixar a l’esquerra (amb la creu al darrera) per un corriol que davalla decidit, en direcció sud-oest, a través del bosc.



Més avall passem per la font del Pi (1730 m), una surgència d’on surt un tub de conducció que mena l’aigua cap a les cases de Saltor i que anirem trobant en diversos trams de la baixada. Des d’aquí veiem una característica roca sobre la canal de la Garganta, per la qual hem de continuar. Un parell de revolts ens situen a l’inici de la canal, també coneguda com a Pas de la Xemeneia.

Entrem a la canal de la Garganta

Davallem amb compte per aquesta dreturera i pedregosa canal, que ens ofereix uns bons motius per fer treballar de valent les càmeres i els mòbils.





A la sortida de la canal continuem davallant pel corriol, que progressivament modera la seva inclinació. Passem pel costat d’un notable exemplar de faig, i més avall per uns bidons-abeuradors bastant precaris, sota unes roques.

Gran faig a la vora del camí

A la sortida del bosc arribem als prats i a les cases de Saltor (1365 m). Es tracta d’un conjunt d’edificacions al voltant de l’antiga església de Sant Julià de Saltor (s. XII), molt modificada al llarg del temps i que actualment resta dins un clos particular (com ens ho recorden els lladrucs d’uns gossos), adossada a un petit campanar i a l’antiga rectoria.

Arribem als prats i les cases de Saltor...

... i continuem cap al coll de Canyamars

Ens dirigim uns metres a l’esquerra cap al proper collet de Canyamars (1376 m), per on hi passa una pista, provinent del coll de Saltor o de Corones, per la qual continuarem després en l’altra direcció. Abans, però, aprofitem per dinar als prats d’aquest ample i suau coll, encarats a l’ufanós bosc del vessant sud de la serra de Sant Amand, que presenta avui una variada gama de colors tardorals.

Reprenem la ruta, tot sortint en direcció est per l’esmentada pista, per on transcorre un tram del GR 3. No triguem en deixar aquesta pista a la dreta, per continuar, juntament amb el GR, per un camí carreter que gradualment es converteix en sender.

Tram del GR 3 per la pista de Saltor

Ambient de tardor a l'obaga de Sant Amand

Anem planejant pel bosc del vessant sud de Sant Amand fins a sortir, en una gran clariana, al collet del Vent (1389 m), punt d’unió de la serra de Vidabona, al sud, amb la de Sant Amand. Aquest és un altre dels indrets on la tradició diu que en nits de tempesta hi passa l’espectre del Comte Arnau, omnipresent per tot el Ripollès.

Arribant al collet del Vent


A l'ample collet del Vent, al voltant d'un pal indicador

Al collet del Vent hi trobem una cruïlla de camins i un pal indicador de la xarxa de senders Itinerànnia. Deixem a la dreta el GR, que continua cap a Santa Maria de Vidabona, i seguim pel sender de l’esquerra, en direcció a Ogassa, amb senyals de l’esmentada Itinerànnia

Petit pas de roca al camí d'Ogassa

Passem sota els cingles de Comalenya i poc més endavant, en una cruïlla de senders, cal parar atenció, doncs hi tenim dues opcions: cap a la dreta continua de baixada el sender senyalitzat, que mena al coll de Martí, per on hi passa la pista que hem d’agafar per retornar a coll de Jou. Tanmateix, el sender de l’esquerra (que no hi surt al mapa Alpina) és un tallant que ens farà sortir més amunt de l’esmentada pista.

Punt on es bifurquen els senders

Nosaltres escollim aquesta segona opció, més curta. Anem doncs, a l’esquerra, de pujada, per un sender no tan ben marcat com l’anterior (hi trobem, no obstant, algunes fites i antics senyals vermells) fins que sortim a un llom herbat, uns metres per sobre de l’esmentada pista que veiem a la nostra esquerra, on hi accedim, sense camí però molt evident, pel fàcil i esclarissat vessant inclinat del bosc.

Baixem directament a la pista


Continuem a l’esquerra per aquesta pista durant uns 500 m fins a entroncar amb la pista cimentada que baixa del coll de Jou, on hem deixat els cotxes, i que per la dreta continua davallant cap a Ogassa. Ara ens cal seguir, doncs, cap a l’esquerra durant uns 2 Km, tot remuntant cap a l‘esmentat coll, amb bones perspectives dels vessants meridionals del Puig Estela i del Taga.

Per la pista cimentada que mena al coll de Jou

El refugi Sant Jordi des de la pista

Uns metres abans d’arribar al coll de Jou, ens desviem per un corriol a la dreta que ens apropa al refugi forestal de Sant Jordi (1600 m), amb teulada a dos vessants i dues habitacions en estat bastant precari. Només recomanable com aixopluc en cas inevitable de mal temps.

Refugi forestal de Sant Jordi

Retornem a la pista i arribem tot seguit al coll de Jou, punt final d’aquesta bonica excursió al voltant de Sant Amand. Opcionalment, tenim la possibilitat de completar-la amb la visita a la cova de Ribes, on hi continuen les llegendes respectives de la filla del rei Amand i del comte Arnau.

Les coves de Ribes

5.10.19  Aquestes petites cavitats es troben situades a banda i banda del congost del Freser o estret de les Coves, per on passa la N-152, entre Campdevànol i Ribes de Freser. L’accès a la cova principal té a l’inici un petit tram equipat amb grapes i cable d’acer, doncs l’antic camí artificial que hi mena a la boca d’entrada s’ha esllavissat en aquest punt. Nosaltres vam aprofitar una recent visita a la ferrada del Roc de la Creu, a Ribes de Freser (hi trobareu en aquest bloc una ressenya anterior, de l’any 2018) per pujar per aquí amb el material de ferrada.

Des de Ribes de Freser, agafem la N-152 en direcció a Campdevànol, i uns 400 m després d’haver passat la planta embotelladora de l’Aigua de Ribes, just abans del pont sobre el congost del Freser, trobem a mà dreta un trencall que dóna immediat accés al sector de la cova i de les vies d’escalada al seu voltant. Venint de Campdevànol, cal passar de llarg fins a l’esmentada embotelladora, on hi podem fer el canvi de sentit.

Al punt on hem deixat els cotxes podem veure a sobre nostre un gran forat que connecta amb el de la boca d’entrada de la cova, mentre que a l’altre costat del riu hi observem altres cavitats (en aquest cas només s’hi pot arribar escalant), amb restes de murs al forat que es troba a mitja alçada. A l’època medieval s'havien utilitzat aquestes cavitats per a situar cossos de guàrdia que controlaven el pas per aquest congost.

Les dues boques de la cova principal de Ribes;
la de l'esquerra es on hi arriba el camí d'accés

Cavitats a l'altre costat del Freser

Un cop ens hem equipat amb el material de ferrada, continuem per la pista que tot seguit es bifurca; seguim a la dreta, tot passant per una cadena, per a situar-nos sota l’esmentat pas de ferrada (a només 30 m de l’aparcament). Es tracta d’un pas curt però en el que cal parar atenció. Fem un primer pas vertical mentre ens assegurem a les mateixes grapes i després, quan podem posar els mosquetons en el cable transversal, fem un curt flanqueig per accedir al tram de camí artificial a frec del cingle. Aquest precari camí, esglaonat i amb passamans, ens mena tot seguit a la boca d’entrada de la cova, a uns 20 m d’alçada sobre el camí.





A la boca d'entrada

Aquesta petita cavitat, topografiada l’any 1974 per la SIE del CE Àliga, té uns 33 m de recorregut, en paral·lel al cingle, amb un desnivell de pujada de 7,5 m. Es tracta d’una estreta galeria amb tot un seguit d’esglaons tallats a la pedra, i amb una petita cisterna encastada per sobre el terra de la cavitat. Aquesta galeria acaba en la gran boca que hem vist en arribar, a uns 27 m sobre el camí. Sembla ser que quan estarien habitades hi hauria algun parament de fusta que dividiria l’interior en diferents nivells.

Topografia realitzada per la SIE del CE Àliga (1974)

Enfocant la cisterna, a tocar del sostre


Al forat del nivell superior

Foto de grup al nivell superior, on acaba el recorregut

En aquest punt podem continuar la llegenda iniciada al puig de Sant Amand. Quan la princesa Sigiberta, la filla del rei Amand, arribà en la seva fugida fins aquestes coves, les fades que hi vivien al seu interior l’acolliren i la proclamaren la seva reina. En el poema Canigó, de Jacint Verdaguer, aquesta princesa hi surt convertida en la Goja (dona d’aigua) de Ribes, de poders sobrenaturals, qui ja utilitzava, abans del Comte Arnau, els conductes subterranis:

“Jo tinc una galeria / que va per dintre dels monts / des de la cova de Ribes / fins al Forat de Sant Ou. / Per un cap veig Coma Ermada / i els espadats de Montgrony; / per altre, el riu que anguileja / des de Queralbs a Ripoll. / ... / Filla d’Amand, rei bagauda, / encantada allí visc jo, / al valent que em desencante / prometen-li grans tresors, / donar-li vida més dolça / i fer-lo franc de la mort”.

La llegenda canigonenca continua dient que aquesta Goja de Ribes, juntament amb la resta de fades i gojes del Pirineu, fou foragitada quan els monjos plantaren la creu al cim del Canigó. Tanmateix, en el seu comiat, esmenta un proper relleu: “En eixes valls a rellevar ma fama, / vestit de foc i flama / ja ve el Comte l’Arnau; / boscos, soleis, masies que el cor ama, / per sempre adéu-siau!”

Retornem a la boca d’entrada i al pas de ferrada, que ara hem de desgrimpar amb compte, per tancar aquesta visita a la cova principal de Ribes, un bon complement tant si venim de la ferrada del Roc de la Creu, com si hem fet l’excursió al voltant de Sant Amand (en ambdós casos cal disposar de material de ferrada).

De retorn a la boca d'entrada pels esglaons obrats

Desgrimpem el pas de ferrada

No ens hem trobat pas amb la Goja de Ribes ni amb el Comte Arnau, però alguns hem notat una vaporosa i vaga presència... Qui sap si ara aquestes dues figures llegendàries no hagin tornat als seus dominis, i fins i tot comparteixin conductes subterranis en les seves anades i vingudes. Tot és possible en aquesta terra de llegendes...

SECCIÓ DE MUNTANYA. Excursió a Sant Amand realitzada el dia 19.10.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Susana Sanz, Alfons Belinchón i Laura Cabedo. Visita a la cova de Ribes realitzada el dia 5.10.19 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Alfons Belinchón, Ester Escobar, Pau Vázquez, Francesca Arcara i Ferran Guillén.

Cap comentari:

Publica un comentari