01.12.20 No sé per què feia tant de temps que no anàvem a escalar a la paret del Devessó de Malanyeu... dos anys justos, concretament des del 28 de novembre del 2018 quan vam fer la via Francesc Sunyol... Moltes coses han passat des d’aleshores. Després de dos fracassos a Montserrat, per causa del mal temps i les boires ploraneres, li ho vaig recordar a en Pau, que li va semblar bé retornar a Malanyeu per anar a la via Badalona, oberta precisament per Francesc Sunyol i Rafel Vicente l’any 2007.
Avui tampoc és que faci un dia meravellós però sembla que no plourà, així que agafem els “trastos” i cap a la paret s’ha dit. Després de creuar el torrent de Malanyeu, molt ufanós després de les darreres pluges, i de creuar el segon torrentet que avui també porta aigua, anem a la dreta tot planejant per un corriol boscós. Quan ens situem més o menys sota la vertical de la via, comencem a pujar de dret cap al seu peu, que localitzem just a l’esquerra de la via Adéu Espanya.
Com ja anem vestits per a l’ocasió, després d’encordar-nos, en Pau inicia l’ascens per una placa molt rugosa i foradada. Quan arriba al seu capdamunt, rodeja un arbret per la dreta i va a buscar una vistosa fissura on el company s’hi esmerça a fons perquè aquesta és la tirada més llarga i difícil de la via, amb un grau molt mantingut, i a més les cordes freguen moltíssim.
Quan em toca a mi, al principi no tinc massa problemes per arribar a l’alçada de l’arbret. Aquí m’espero una estona perquè el terreny està una mica descompost i a sota meu se’m passegen una colla de joves, sense casc, que van buscant la seva via. Després de rodejar l’arbre, em situo al peu de la fissura... i això ja és un altre cantar. Mentre vaig pujant, tot posant mans i peus a la fissura de preses ben polides, em fixo que entre xapa i xapa en Pau ha col·locat alguns friends, els quals no m’atreveixo ni a tocar, però allà on hi ha xapes m’agafo de les cintes sense cap mirament, fins i tot m’agafo d’una bagueta ronyosa que penja d’un clau ben rovellat, i és que aquí la placa està molt i molt dreta!
Per acabar-ho d’adobar, sota la reunió hi ha un petit desplom on en Pau m’assegura que hi ha “canto”... però jo, que ja estic una mica trasbalsada, no dubto a penjar els estreps i així arribo a la primera reunió com una senyora!
Per fer la segona tirada, el company surt de la reunió en lleugera diagonal ascendent a la dreta per una placa bonyeguda fins assolir uns arbres que tenim just al damunt. Aquí deixo de veure’l i no puc saber què tal li va en el tram més difícil del llarg. I és que, com diu en Joan Prunera (El col·leccionista de vies), aquesta és una via “matollera”, descripció a la qual jo afegiria “i poc fotogènica”.
Quan em toca a mi, després de deixar enrera el tram boscós, puc veure amb els meus ulls la naturalesa del pas clau de la tirada: una placa dreta i llisa com un dimoni però que té una canaleta terrosa a la seva dreta. Des de la reunió en Pau m’aconsella que agafi la citada canaleta, però que de seguida que pugui me’n vagi a la placa. I jo que m’enfilo de gust per la canaleta, tot i que he de fer alguns estiraments per arribar a les assegurances que estan molt a l’esquerra... però és que no veig el moment de traslladar-me a la placa!
Finalment no em queda més remei que traslladar-me a la placa, però ho faig en un punt on sembla que hi ha més preses per poder avançar amb seguretat. Així arribo a la segona reunió situada en una còmoda repisa on s’ha de vigilar que les cordes no s’enganxin a les arrels que afloren.
La tercera tirada és la més “fàcil” de la via, per això en Pau em pregunta si la vull fer jo... però a mi totes les vies d’aquest sector em semblen molt difícils i atlètiques, fins i tot els passos considerats“fácils”. Així que el company agafa el material i tira amunt per una mena de diedre tombat en el qual hi col·loca un friend perquè la primera xapa està a la “quinta forca” com se sol dir.
Al capdamunt del diedre, veig el company fent equilibris per prendre una placa per la qual progressa fins que deixo de veure’l... per a variar. I quan em toca a mi puc comprovar que el tram final de la via sembla molt descompost i que m’enduré totes les preses a les que m’agafi, però en Pau m’assegura que els fragments de roca estàn ben ferms... I és veritat, encara que tot plegat fa una mica d’angúnia.
Així ens reunim al capdamunt de la cresta que remata la paret del Devessó. Després de felicitar-nos i fer-nos la fotocim de rigor, i com sembla que el dia aguanta i no hem deixat res al peu de la via, ens decidim a fer una cosa que no hem fet mai: crestejar. Així que prenem un corriol que, a voltes, es perd entre el rocam que hem de grimpar, però sense cap complicació remarcable.
La cresta ens ofereix bones vistes de la gran cinglera de color d’or que tenim darrera, dita Paret de l’Altar, un lloc on tampoc hem estat mai i on sembla que hi ha una via “assequible”... per a en Pau, que ja se l’està mirant ... per un altre dia!
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 1.12.20 per Isabel Benet i Pau Vázquez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada