diumenge, 16 de febrer de 2020

Ruta pels cims de la Calma i el Tagamanent

2.02.20  Ara fa set anys vam realitzar una excursió al pla de la Calma, al massís del Montseny, on vam pujar als seus dos cims o elevacions principals: el Puig Drau i el Sui. En aquella ocasió vam sortir de Collformic, punt d’unió d’aquest altiplà amb el Matagalls, i vam anar fins a l’indret de Pedres Blanques, a la meitat de la llarga carena, d’on surten els accessos als dos cims esmentats. Ara hi hem anat des del costat sud, per Tagamanent i el Bellver, i així hem completat el llarg recorregut per tot aquest pla de la Calma. Al final de l’excursió hem aprofitat per pujar al turó de Tagamanent.

El turó de Tagamanent des de vora el mas de l'Agustí,
una bona opció per completar l'excursió de la Calma

Es tracta d’una ruta d’anada i tornada d’uns 16 Km de recorregut i 440 m de desnivell, gairebé en la seva totalitat per pistes de muntanya que permeten una marxa ràpida i sense entrebancs. La monotonia de la ruta queda abastament compensada per les privilegiades i diferents vistes al Pirineu i als tres grans cims del Montseny (Matagalls, les Agudes i Turó de l’Home), sobretot en un dia d’hivern clar i asolellat com avui, amb les muntanyes nevades. Si pugem després al turó del Tagamanent caldrà afegir 1,6 Km (anada i tornada) i 80 m de desnivell al total de l’excursió.

Ens arribem per la C-17 fins al petit nucli de Tagamanent, entre el Figaró i Aiguafreda, d’on surt  la costeruda i sinuosa pista cimentada que puja en 7 Km fins al mas del Bellver, tot passant, uns 700 m abans d’arribar, pel collet de Sant Martí, al peu del turó de Tagamanent, que deixem per al final de la jornada; seguim ara fins a l’ampli aparcament del Bellver.

Situats vora el mas del Bellver (1009 m), comencem a caminar per l’ampla pista que després d’un primer revolt mena al proper mas de l’Agustí, convertit en l’actualitat en museu etnològic de la vida rural al Montseny.

Mas de l'Agustí, vora la pista


Comencem a pujar per la pista, amb bones vistes cap al turó de Tagamanent, i després d'un segon revolt entrem breument al bosc de l'Agustí, on hi afloren alguns blocs granítics.

Bloc granític al bosc de l'Agustí

Després d’un altre parell de revolts, sortim del bosc per entrar “oficialment” al pla de la Calma, on tot seguit trobem a la dreta de la pista una bassa natural, ben curulla de les darreres plujes i nevades, mentre que cap a l’altre costat comencem a gaudir d’una extensa vista del Pirineu.

Bassa natural a l'entrada de la Calma

Anem seguint l'ampla i solitària pista de la Calma

Anem avançant en direcció nord-est, en pujada lleu però constant, a través d’un paisatge d’ondulacions suaus, entre prats i matollar. Quan portem uns 4,4 Km arribem a l’indret de Pedres Blanques (1268 m), cruïlla de pistes i punt d’inflexió del pla de la Calma, doncs a partir d’aquí la pista comença a baixar cap a Collformic. Aquest és el punt on cal deixar la pista de la Calma per anar al Puig Drau i al Sui.

Parada a Pedres Blanques, amb el Matagalls al fons

Continuem en direcció est per la també ampla pista que surt a mà dreta, amb senyalització del PR-C 139 i de la Ruta del Meridià Verd. Als 500 m arribem als plans del Vilar (1290 m), en una altra cruïlla de pistes.

Arribant als plans del Vilar, cruïlla de tres pistes

Plafó informatiu als plans del Vilar

Deixem a la dreta, gairebé a la nostra esquena, la pista que agafarem després per anar al Sui, així com la que fins ara seguiem, que baixa cap al poble de Montseny, i continuem a l’esquerra per una pista més malmesa, per on anem pujant per un ample llom fins al cim del Puig Drau (1344 m), l’elevació més alta de la Calma. El cim es troba en bona part ocupat per les instal·lacions d’un repetidor, però tot i així és una gran talaia abocada a la vall de la Tordera, amb grans vistes, a l’est, del Matagalls, les Agudes i el Turó de l’Home; al nord, d’una extensa part del Pirineu, i cap al sud, del Montnegre i el mar.

Al cim del Puig Drau, amb vistes al Turó de l'Home,
les Agudes i la vall de la Tordera

En un altre punt de l'ample cim, amb vistes al Matagalls

Retornem, ara de baixada, cap a l’anterior cruïlla dels plans del Vilar per anar ara cap al cim del Sui. A tal efecte, continuem a l’esquerra (venint del Puig Drau), en direcció sud, per la pista que mena a la Casanova de Vallfornés. La pista fa un revolt i ens apropa al turó del Poliol, que s’eleva pocs metres sobre el camí, dalt del qual es troba la barraca de pedra d’en Ramon. Malgrat que la pista voreja el turó per l’esquerra, val la pena anar-hi per un corriol que puja a la dreta, per on arribem tot seguit a la barraca d’en Ramon i al modest cim del Poliol.

Ens apropem al turó del Poniol

Barraca d'en Ramon, dalt del turonet

A l’interior d’aquesta barraca de pedra seca, reconstruïda l’any 2011, podem veure, en una de les parets, unes inscripcions en forma de cercles concèntrics, que corresponen a una còpia del menhir conegut com l’Estela de la Calma. La peça original havia format part de la paret de la barraca, en posició tombada. En aquesta posició les seves mesures són 1,35 m d’ample i 0,90 m d’alt. Malauradament, a inicis del mil·leni les inscripcions foren repicades en un acte de vandalisme. Per aquest motiu, el menhir fou extret de la cabana i, un cop restaurat, fou instal·lat en una urna de vidre al poble de Montseny, mentre que una rèplica es va posar al mateix lloc, amb la cabana refeta; una altra còpia es va destinar al Museu Etnològic del Montseny, a Arbúcies.

Còpia de l'Estela de la Calma, a l'interior de la barraca

Des de la barraca baixem en direcció sud per recuperar poc més avall la pista, just a la cruïlla amb una altra de secundària, a l’indret de la Sitja del Llop. Deixem la pista principal, per on transcorre la Ruta del Meridià Verd, cap a la Casanova i el pantà de Vallfornés, i continuem a l’esquerra per la pista secundària, amb la senyalització del PR C-139.

Anem travessant, en direcció sud-est, els plans de Vallfornés per l’ample llom de la carena. Al final d’aquests plans la pista es converteix en sender, just quan la carena fa la petita i abrupta elevació de Roca Roja (1285 m). El sender voreja aquest tram rocallós per l’esquerra, però el travessem directament, doncs no presenta  cap complicació.

Ens apropem a Roca Roja...

...un curt tram rocallós que trenca la monotonia del camí


Un cop superat aquest roquetar, deixem el llom carener a l’esquerra, on hi ha una torreta circular de pedra a la que ens aproparem de tornada, i anem girant cap al sud per creuar l’herbat pla del Sui. Anem pujant suau una darrera rampa fins assolir el cim del Sui (1320 m), coronat per un gran amuntegament de lloses.

Pujant pel pla del Sui, amb el Matagalls al fons

El pla culmina en el cim del Sui

Al cim del Sui, coronat per un bon munt de lloses


Des d’aquí tenim un paisatge similar al del Puig Drau, amb un panorama local sobre la vall de Vallfornés, amb el pantà, així com del turó del Samon, en direcció est per la mateixa carena. Després de les fotos de rigor, baixem uns metres fins a l’inici del pla herbat per on hem arribat, on fem ara el dinar de campanya, encarats al Pirineu i als cims del Montseny.

Iniciem després el retorn per la mateixa ruta, tot adreçant-nos ara cap al llom carener, vora el roquetar de Roca Roja, on es troba l’esmentada torreta de pedres i lloses, encerclada per tota una línia de pedres que recorda la forma d’un cromlec.

Torreta de pedres, vora Roca Roja

Cercle de pedres que l'envolta

Tornem a travessar Roca Roja

Anem desfent la ruta, tot vorejant ara el turó del Poniol, fins als plans del Vilar i d’aquí a Pedres Blanques, on girem a l’esquerra per anar resseguint la pista de la Calma. en descens constant fins a l’aparcament del Bellver.

Ara ens cal afegir, malgrat que ja portem 16 Km de ruta, la breu pujada (15 minuts) al turó del Tagamanent, una opció molt recomanable. A tal efecte, ens dirigim amb el cotxe cap al proper collet de Sant Martí (976 m), on hi ha un petit aparcament (també hi ha lloc al marge de la carretera).

Comencem a pujar per un marcat sender, pel mig del bosc i en direcció sud-oest, tot vorejant les restes de l’ermita de Sant Martí. Més endavant, en un revolt, continuem en la direcció oposada fins a la sortida del bosc, on hi ha uns grans blocs de pedra, al caire de la cinglera. Des d'aquí tenim una bona vista local del sector sota el pla de la Calma, amb els masos del Bellver i de l'Agustí.

Grans blocs vora el camí de pujada al Tagamanent


El sender, a partir d’aquí empedrat, fa un altre revolt i arriba poc més amunt al planell herbat i voltat de cingles del turó de Tagamanent (1056 m).

Arribant a Santa Maria de Tagamanent, al cim del turó

Al bell mig del cim s’aixeca l’església de Santa Maria de Tagamanent, originada a l’entorn de l’antic castell de Tagamanent i que ha estat molt modificada al llarg dels segles. A la façana de ponent, per on hem arribat, hi ha la porta adovellada, amb arquivoltes i columnes. Aquesta portalada resta tancada per unes modernes reixes que permeten veure part de l’interior: la nau central (s. XII), amb volta lleugerament apuntada, i les dues naus laterals (s. XV), amb creueria gòtica; encara més posterior és el feixuc campanar de dos ulls i planta quadrada situat sobre la nau central.

Interior amb la nau central i les dues laterals

Restes de l'antiga rectoria, al costat de l'església

A redós de l’església hi ha les restes de la rectoria (s. XVIII) i altres edificacions, quan aquest llogarret tenia ajuntament propi. A l’extrem nord del turó, prop del cingle, hi podem veure l’antiga cisterna del castell, en bona part excavada a la roca, així com restes de murs. Des d’aquest punt, les vistes al Pirineu s’amplien fins al massís del Canigó, que des de la Calma restava amagat.

Santa Maria de Tagamanent des del costat nord del turó,
vora l'antiga cisterna del castell

De retorn pel mateix camí ens arribem a les restes de l’església romànica de Sant Martí, a tocar del coll, on només es conserva el mur de migdia i un petit començament de l’absis. L’establiment de la parròquia a Santa Maria de Tagamanent la va deixar relegada a modesta capella de camí ral; consta que al s. XVI ja estava abandonada.

El mur de migdia de Sant Martí de Tagamanent

Les poques restes que queden dempeus de l'absis

I ara sí, posem ben entrada la tarda el punt final a aquesta llarga excursió pels cims de la Calma i el Tagamanent, molt agraïda si busquem les millors condicions, sobre tot a l’hivern i a la primavera.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 2.02.20 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Marta Martín, Ester Escobar i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari