Recordant el Camí d'en Barberà

Ja fa més de cinquanta dies que estic confinada, tot comptant les jornades que resten per la meva particular “desescalada”... la maniobra més perillosa. Darrerament em passa que, quan acluco els ulls, sempre sóc al mateix lloc: la llarga entrada al recinte del monestir de Montserrat, allà on es posen les paradetes del mató... però resulta que no hi són; de fet no hi ha ningú... és com si el temps s’hagués aturat.

En silenci avanço entre el grandiós absis de la basílica i la daurada boira de la vacarissana en direcció a les Escales del Pobres. Enfront, retallant-se contra el cel, Gorres i Magdalenes em contemplen immutables... estic embogint? Aquest cop, però, és diferent perquè porto el material d’escalada i no estic sola: m’acompanya en Pau a qui li pregunto, on anem? Somriu i diu... «sorpresa!».

Remuntem l’ombrívol torrent de Santa Maria fins a la mateixa porta de l’ermita-refugi de Sant Benet. Del darrera de l’edifici prenem un corriol que puja per una canal ben vigilada per l’alterosa agulla de la Prenyada.

Arribem a la porta de l’ermita-refugi de Sant Benet

Canal d’ascens sota la Prenyada

Després de deixar a mà dreta el peu de la clàssica via Gómez-Xalmet, continuem l’ascens per la canal fins travessar el collet que separa la Prenyada de la Roca d’en Barberà, on hi ha l’inici de la via GEDE. Poc més enllà, a la base d’un mur inundat de sol, en Pau s’atura i em diu que ja hem arribat.

Aleshores m’explica els seus plans: en principi farem un tram del Camí d’en Barberà, concretament el tram central que puja al cim de la Prenyada. En realitat, però, aquesta via és un llarg recorregut que va enllaçant monòlits, entre els quals destaquen l’agulla de Marcus Kramer, la Roca d’en Barberà i la Prenyada, i que finalitza al cim de l’Elefant (o Roca de Sant Salvador) punt culminant de la regió de Sant Benet. També m’explica que va ser oberta per Fernando Dalmases i Marcel Millet l’any 2000, i que està dedicada a l’insigne escalador, i amant de Montserrat, Josep Barberà i Suqué, que va morir aquell mateix any. 

Recorregut de la via Camí d’en Barberà

Inici del primer llarg

Fetes les presentacions, acte seguit en Pau comença a enfilar-se per la contundent placa del primer llarg, tot decantant-se lleugerament a la dreta i sota l’atenta mirada d’una cabra salvatge que no li treu l’ull de sobre. Quan em toca a mi, aquest primer llarg ja em sembla prou dificil, però va resultar que no era res comparat amb allò que m’esperava.

Recuperant el primer llarg

La primera reunió

En el segon llarg en Pau surt en diagonal ascendent a la dreta, però aviat gira la roca i el perdo de vista; i quan em toca a mi... en girar la roca em trobo a l’inici d’un llarguíssim i obligat flanqueig de petitíssimes preses per als peus i les mans. A cada xapa aprofito per descansar i calmar els nervis... ufff. Així, mig tremolant, arribo a la segona reunió des d’on ja s’albira la gran i característica panxa de la Prenyada.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

En el tercer llarg, igual que l’anterior, en Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a la dreta, gira una roca, i deixo de veure’l. Quan em toca a mi, en girar la roca em trobo al peu d’una placa vermellosa i directament sota el gran desplom que fa la panxa de la Prenyada... Quina impressió!

A la placa del tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

Des de la tercera reunió, a l’ombra del desplom, en Pau surt a la dreta i, tot seguit, rodeja la roca i desapareix... un altre cop em quedo sola i en silenci. Quan em toca pujar, després de superar el primer tram de placa de la quarta tirada, arribo a un arbret on es troba la tercera reunió de la via Gómez-Xalmet i on en Pau ha llaçat una baga. Des d’aquest arbret, l’ánima em cau a terra quan veig la continuació de la via: un fort ressalt de pujada a la panxa i després un llarguíssim flanqueig, i tot això sense cap anclatge a la vista... Si caic, el pèndol serà històric! Del darrera, però, m’arriba una veu que em diu «tranquil·la, és més fàcil del que sembla...». Ràpidament em giro, però no hi ha ningú! Una mica desconcertada continuo el meu ascens, tot pensant que la veu tenia raó: de lluny semblava més difícil.

Així arribo a la quarta reunió situada al peu del darrer obstacle: el cap de la Prenyada. Veig, però, que en Pau està a la còmoda reunió de la Gómez-Xalmet, i és que la darrera tirada d’aquesta via és més “fàcil” que la del Camí d’en Barberà. Així el company surt de la reunió cap a la dreta, tot progressant per un esperó de cantelluda roca i retallant-se contra uns gruixuts núvols d’evolució diürna.

Inici del quart llarg

Arribant al cim de la Prenyada

Està caient la tarda quan ens reunim al cim de la Prenyada on, com sempre, ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem el selfie de rigor. Després ens quedem una estona contemplant la vista de la gran mole de l’Elefant, escenari de la continuació del Camí d’en Barberà...

Fotocim

L’Elefant des de la Prenyada

Ràpel volat des del cim de la Prenyada

Després del ràpel de baixada de la Prenyada, en Pau em pregunta si vull fer la continuació de la via fins al cim de l’Elefant... i jo que no m’ho penso gens a dir-li que sí. Així, des de la base de la Prenyada, ens posem en marxa cap al nord a buscar el peu del primer dels contraforts del vessant sud de la Roca de Sant Salvador que haurem d’escalar.

Vista de la Prenyada i l’Elefant amb el recorregut

de la via Camí d’en Barberà

Quan hi arribem em sorprenc de que torna a ser pel matí. Segueix fent sol però fa més fred i per això anem més abrigats i, fins i tot, jo porto uns altres peus de gat... què ha passat? En Pau somriu i contesta «ha passat un any...» i és que al món dels somnis tot és possible.

Inici del tercer tram de la via Camí d’en Barberà

No hi fa res... així que em disposo a assegurar al company que ja s’enfila per una placa força vertical, la qual acaba al cim d’una primera agulleta des d’on es veu com la Roca de Sant Salvador sembla ben bé un autèntic elefant.

Arribant a la primera reunió

La Roca de Sant Salvador és ben bé un elefant...

Des d’aquesta agulleta hem de fer un petit ràpel per tal de desplaçar-nos fins al peu del següent ressalt: una altra placa per la qual en Pau progressa tot fent una diagonal cap a l’esquerra. Al capdamunt d’aquest nou monòlit toca fer un canvi de reunió.

Inici del segon llarg

Arribant a la segona reunió

Primers metres del tercer llarg

Altre cop, en Pau s’enfila per una vertical i assoleiada placa, tot dibuixant una diagonal ascendent cap a la dreta, al final de la qual hem de caminar uns metres en línia recta, tot creuant el corriol que farem de baixada, fins al peu del darrer ressalt de la via.

Caminant cap a la quarta reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Així en Pau s’enfila per la vertical placa del darrer llarg de la via que finalitza al cap de l’Elefant des d’on, després de fer-nos el rigorós fotocim, ens quedem una estona contemplant el recorregut que hem fet des de la Prenyada que tenim just sota nostre.

Progressant per la placa del darrer llarg

Assegurant des de la quarta reunió

Arribant al cim de l’Elefant

Fotocim

Vistes al sud, amb la Prenyada als nostres peus

De nou està caient la tarda i es fa l’hora de tornar, així és que abandonem el cim en direcció a la bretxa que hi ha entre l’Elefant i la Trompa, però quan estic a punt de baixar-hi... obro els ulls i, de sobte, el somni s’acaba.

Abandonem el cim cap a la bretxa...

Desitjaria no seguir somiant i posar punt i final a aquesta sèrie d’escalades rememorades, però com em sembla que això va per llarg... seguirem a la bretxa i, al final, ens en sortirem!

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 15.10.16 (tram de la Prenyada) i 28.11.17 (tram de l’Elefant) per Isabel Benet i Pau Vázquez.

L'Elefant, via The Wall

5.10.18  Ara li toca el torn a una altra escalada “memorable” que vam fer la tardor del 2018, a la regió de Sant Benet, i que tampoc va ser ressenyada al seu dia: es tracta de la via The Wall a la cara nord de l’Elefant. Segons explica el nostre company Joan Prunera al seu blog (El col·leccionista de vies) quan Joan Gelabert i Ricardo Gutierrez la van obrir l’any 1982, aquesta via va causar sensació per la seva mantinguda dificultat al llarg dels seus més de 100 metres de recorregut. Posteriorment la via va ser reequipada amb parabolts (encara que també hi ha un parell de ponts de roca, un clau i algún burí) però, segons el experts, encara conserva aquell prestigi. A mi, només pel nom, en aquell moment ja em va fer força respecte... i encara me’l fa ara.

La cara nord de l’Elefant amb el recorregut de la via The Wall

Ressenya de la via

L’aproximació al peu d’aquesta via és tota una excursió ja que, des del Monestir, pugem primer a Sant Benet per les Escales del Pobres, i des d’aquí continuem per la descarnada canal entre la Trompa de l’Elefant i la Mòmia. Després d’observar que no hi ha ningú a la via Boy-Roca de la Trompa, continuem amunt, tot deixant la cara est de la Roca de Sant Salvador on veiem que a la via Cerdà-Pokorski tampoc no hi ha ningú. Així seguim pujant fins a un estret coll que separa l’Elefant (o Roca de Sant Salvador) dels Flautats, amb espectaculars vistes a Sant Jeroni.

Vista de la Trompa de l’Elefant

Pujant per la descarnada canal

Deixem la cara est de l’Elefant

Des del citat coll, saltem a la cara nord de l’Elefant i anem recorrent la seva esquena fins que trobem el peu de la via situat a l’esquerra d’una llastra amb una marca blava. Llueix un bon sol, però com que tota aquesta cara està a l’ombra, fa una mica de fresca i ens hem d’abrigar una mica. Per damunt nostre s’alça la imponent muralla de la cara nord de l’Elefant.

Baixem fregant l’esquena de l’Elefant

Primers compassos de la via The Wall

Així en Pau comença a enfilar-se per una placa fina i molt polida en els seus primers metres i, per acabar-ho d’adobar, el primer parabolt està força amunt. A mitja tirada veig com el company dibuixa una diagonal ascendent a l’esquerra: aquest és el tram més dificil de la tirada i àdhuc de la via. Un cop l’ha superat, torna a pujar en vertical amunt cap a la primera reunió. Així, conforme va pujant per la diàfana muralla, el veig com es va fent més i més petit.

Dibuixant una diagonal ascendent

Avançant cap a la primera reunió

Quan em toca a mi, després de superar els relliscosos primers metres, entro de ple a la difícil diagonal ascendent que, encara que és força vertical, hi ha bones preses per poder avançar... sobretot amb la seguretat de la corda pel davant! Malgrat tot, el mantingut grau d’aquesta primera tirada fa que arribi a la primera reunió mig esbufegant.

Avançant per la difícil diagonal

La primera reunió

Arribant a la primera reunió

Inici del segon llarg

Per al segon llarg, en Pau surt de la reunió lleugerament a l’esquerra per iniciar un nou i mantingut ascens pel pany de paret gris i enorme. Altre cop el veig allunyar-se enmig d’un “festival de cantells”, segons indica la ressenya de l’Escalatroncs.

Progressant per la placa del segon llarg

Assegurant des de la primera reunió

Quan em toca a mi, comprovo com aquesta tirada, per a mi, és igual de llarga i mantinguda que l’anterior, encara que els experts asseguren que és un xic més “fàcil”... això sí, és una tirada fantàstica, amb aquell punt de tensió que tant m’agrada. En aquest tram veig que hi ha algún burí i també un parell de ponts de roca.

Avançant per la placa del segon llarg

Vell burí a la via

Sota el desplom

Just abans d’arribar a la segona reunió, però, em trobo al peu d’un ressalt en lleuger desplom, el pas més difícil de la tirada. En Pau m’assegura que hi ha bones preses i que no tindré problema per a superar-lo... i té raó! M’agafo amb gust als magnífics cantells i, amb l’empenta adicional de la corda que em tiba, supero el pas amb alegria. Així arribo a la segona reunió, situada a la dreta d’una petita canal que acaba en un vistós desplom.

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

Per al tercer llarg, en Pau em dona l’”alternativa” i, sense pensar-m’ho gaire, surto un xic a la dreta per una placa a cercar un clau que tinc just damunt. Un cop he superat aquest primer ressalt, em decanto cap a l’esquerra, tot fent una diagonal ascendent per tal de passar sobre el desplom; i és en aquest moment quan, mirant cap avall i veient el company que m’assegura, me n’adono d’on sóc... glup!

Diagonal ascendent sobre el desplom

Assegurant des de la segona reunió

Tot seguit, però, la placa s’ajeu i jo pujo “cames ajudeu-me”. Vaig tant esverada i tant enlluernada pel sol que em fereix els ulls, que no veig la tercera reunió i em planto al cim de l’Elefant, on és millor que no expliqui quina mena de “reunió” vaig muntar allà dalt. Simplement diré que, quan ens vam reunir al cim, al Pau li sortien els ulls de les òrbites! I és que s’ha de ser molt valent per escalar amb “professionals”com jo.

Fotocim

Un cop passat l’ensurt, ens fem la foto de rigor i abandonem el cim en direcció a la bretxa que separa l’Elefant de la Trompa, des d’on baixem per l’estreta xemeneia i el penjat corriol carener que desemboca al camí vell de Sant Benet.

Cordada a la Trompa escalant la via GEDE

En passar sota la Trompa de l’Elefant, i veient una cordada a la segona reunió de la via GEDE, en Pau em comenta que aquesta és una via que li agradaria fer... i encara és al tinter. Malgrat les promeses d’un proper desconfinament, em temo que aquest serà llarg i dolorós per a la majoria de nosaltres.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 5.10.18 per Isabel Benet i Pau Vázquez.