dilluns, 4 de maig de 2020

Recordant el Camí d'en Barberà

Ja fa més de cinquanta dies que estic confinada, tot comptant les jornades que resten per la meva particular “desescalada”... la maniobra més perillosa. Darrerament em passa que, quan acluco els ulls, sempre sóc al mateix lloc: la llarga entrada al recinte del monestir de Montserrat, allà on es posen les paradetes del mató... però resulta que no hi són; de fet no hi ha ningú... és com si el temps s’hagués aturat.

En silenci avanço entre el grandiós absis de la basílica i la daurada boira de la vacarissana en direcció a les Escales del Pobres. Enfront, retallant-se contra el cel, Gorres i Magdalenes em contemplen immutables... estic embogint? Aquest cop, però, és diferent perquè porto el material d’escalada i no estic sola: m’acompanya en Pau a qui li pregunto, on anem? Somriu i diu... «sorpresa!».



Remuntem l’ombrívol torrent de Santa Maria fins a la mateixa porta de l’ermita-refugi de Sant Benet. Del darrera de l’edifici prenem un corriol que puja per una canal ben vigilada per l’alterosa agulla de la Prenyada.

Arribem a la porta de l’ermita-refugi de Sant Benet

Canal d’ascens sota la Prenyada

Després de deixar a mà dreta el peu de la clàssica via Gómez-Xalmet, continuem l’ascens per la canal fins travessar el collet que separa la Prenyada de la Roca d’en Barberà, on hi ha l’inici de la via GEDE. Poc més enllà, a la base d’un mur inundat de sol, en Pau s’atura i em diu que ja hem arribat.

Aleshores m’explica els seus plans: en principi farem un tram del Camí d’en Barberà, concretament el tram central que puja al cim de la Prenyada. En realitat, però, aquesta via és un llarg recorregut que va enllaçant monòlits, entre els quals destaquen l’agulla de Marcus Kramer, la Roca d’en Barberà i la Prenyada, i que finalitza al cim de l’Elefant (o Roca de Sant Salvador) punt culminant de la regió de Sant Benet. També m’explica que va ser oberta per Fernando Dalmases i Marcel Millet l’any 2000, i que està dedicada a l’insigne escalador, i amant de Montserrat, Josep Barberà i Suqué, que va morir aquell mateix any. 

Recorregut de la via Camí d’en Barberà

Inici del primer llarg

Fetes les presentacions, acte seguit en Pau comença a enfilar-se per la contundent placa del primer llarg, tot decantant-se lleugerament a la dreta i sota l’atenta mirada d’una cabra salvatge que no li treu l’ull de sobre. Quan em toca a mi, aquest primer llarg ja em sembla prou dificil, però va resultar que no era res comparat amb allò que m’esperava.

Recuperant el primer llarg

La primera reunió

En el segon llarg en Pau surt en diagonal ascendent a la dreta, però aviat gira la roca i el perdo de vista; i quan em toca a mi... en girar la roca em trobo a l’inici d’un llarguíssim i obligat flanqueig de petitíssimes preses per als peus i les mans. A cada xapa aprofito per descansar i calmar els nervis... ufff. Així, mig tremolant, arribo a la segona reunió des d’on ja s’albira la gran i característica panxa de la Prenyada.

Arribant a la segona reunió

La segona reunió

En el tercer llarg, igual que l’anterior, en Pau surt de la reunió en diagonal ascendent a la dreta, gira una roca, i deixo de veure’l. Quan em toca a mi, en girar la roca em trobo al peu d’una placa vermellosa i directament sota el gran desplom que fa la panxa de la Prenyada... Quina impressió!

A la placa del tercer llarg

Arribant a la tercera reunió

Des de la tercera reunió, a l’ombra del desplom, en Pau surt a la dreta i, tot seguit, rodeja la roca i desapareix... un altre cop em quedo sola i en silenci. Quan em toca pujar, després de superar el primer tram de placa de la quarta tirada, arribo a un arbret on es troba la tercera reunió de la via Gómez-Xalmet i on en Pau ha llaçat una baga. Des d’aquest arbret, l’ánima em cau a terra quan veig la continuació de la via: un fort ressalt de pujada a la panxa i després un llarguíssim flanqueig, i tot això sense cap anclatge a la vista... Si caic, el pèndol serà històric! Del darrera, però, m’arriba una veu que em diu «tranquil·la, és més fàcil del que sembla...». Ràpidament em giro, però no hi ha ningú! Una mica desconcertada continuo el meu ascens, tot pensant que la veu tenia raó: de lluny semblava més difícil.

Així arribo a la quarta reunió situada al peu del darrer obstacle: el cap de la Prenyada. Veig, però, que en Pau està a la còmoda reunió de la Gómez-Xalmet, i és que la darrera tirada d’aquesta via és més “fàcil” que la del Camí d’en Barberà. Així el company surt de la reunió cap a la dreta, tot progressant per un esperó de cantelluda roca i retallant-se contra uns gruixuts núvols d’evolució diürna.

Inici del quart llarg

Arribant al cim de la Prenyada

Està caient la tarda quan ens reunim al cim de la Prenyada on, com sempre, ens felicitem per tan lluïda escalada i ens fem el selfie de rigor. Després ens quedem una estona contemplant la vista de la gran mole de l’Elefant, escenari de la continuació del Camí d’en Barberà...

Fotocim

L’Elefant des de la Prenyada

Ràpel volat des del cim de la Prenyada

Després del ràpel de baixada de la Prenyada, en Pau em pregunta si vull fer la continuació de la via fins al cim de l’Elefant... i jo que no m’ho penso gens a dir-li que sí. Així, des de la base de la Prenyada, ens posem en marxa cap al nord a buscar el peu del primer dels contraforts del vessant sud de la Roca de Sant Salvador que haurem d’escalar.

Vista de la Prenyada i l’Elefant amb el recorregut
de la via Camí d’en Barberà

Quan hi arribem em sorprenc de que torna a ser pel matí. Segueix fent sol però fa més fred i per això anem més abrigats i, fins i tot, jo porto uns altres peus de gat... què ha passat? En Pau somriu i contesta «ha passat un any...» i és que al món dels somnis tot és possible.

Inici del tercer tram de la via Camí d’en Barberà

No hi fa res... així que em disposo a assegurar al company que ja s’enfila per una placa força vertical, la qual acaba al cim d’una primera agulleta des d’on es veu com la Roca de Sant Salvador sembla ben bé un autèntic elefant.

Arribant a la primera reunió

La Roca de Sant Salvador és ben bé un elefant...

Des d’aquesta agulleta hem de fer un petit ràpel per tal de desplaçar-nos fins al peu del següent ressalt: una altra placa per la qual en Pau progressa tot fent una diagonal cap a l’esquerra. Al capdamunt d’aquest nou monòlit toca fer un canvi de reunió.

Inici del segon llarg

Arribant a la segona reunió

Primers metres del tercer llarg

Altre cop, en Pau s’enfila per una vertical i assoleiada placa, tot dibuixant una diagonal ascendent cap a la dreta, al final de la qual hem de caminar uns metres en línia recta, tot creuant el corriol que farem de baixada, fins al peu del darrer ressalt de la via.

Caminant cap a la quarta reunió

Assegurant des de la tercera reunió

Així en Pau s’enfila per la vertical placa del darrer llarg de la via que finalitza al cap de l’Elefant des d’on, després de fer-nos el rigorós fotocim, ens quedem una estona contemplant el recorregut que hem fet des de la Prenyada que tenim just sota nostre.

Progressant per la placa del darrer llarg

Assegurant des de la quarta reunió

Arribant al cim de l’Elefant

Fotocim

Vistes al sud, amb la Prenyada als nostres peus

De nou està caient la tarda i es fa l’hora de tornar, així és que abandonem el cim en direcció a la bretxa que hi ha entre l’Elefant i la Trompa, però quan estic a punt de baixar-hi... obro els ulls i, de sobte, el somni s’acaba.

Abandonem el cim cap a la bretxa...

Desitjaria no seguir somiant i posar punt i final a aquesta sèrie d’escalades rememorades, però com em sembla que això va per llarg... seguirem a la bretxa i, al final, ens en sortirem!

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 15.10.16 (tram de la Prenyada) i 28.11.17 (tram de l’Elefant) per Isabel Benet i Pau Vázquez.

Cap comentari:

Publica un comentari