divendres, 27 d’octubre del 2023

Tardor al País Basc, 1

24-25.10.22  Novament anem al País Basc a la tardor. I és que el paisatge d’aquestes terres ens encanta, s’assembla molt a les valls suïsses. La part baixa de les principals valls són artèries de comunicació on passen carreteres i autopistes i on hi ha les poblacions i la indústria, però a les parts altes és molt diferent, tot és verdor i tranquil·litat, amb preciosos boscos, prats i cases disseminades per la muntanya en les que es veu pastar ramats de cabres, vaques i cavalls. Les cases rurals que es troben en aquest entorn estan ben integrades i decorades amb molt de gust i totes les comoditats. Aquest cop som un grup de 14 companys que ens repartirem 10 en una casa i les altres 4 en una altra.

Casa rural Zumargain

Hem quedat tots de trobar-nos al bar Sport de Bellcaire d’Urgell i, després de fer algunes “parades tècniques”, poc abans de les 6 de la tarda arribem a Asteasu (Guipúscoa) on ens comencem a repartir per les diverses cases rurals. La majoria de nosaltres anem cap a la casa rural dita Saskarate que està damunt un turó enmig de camps de pastura, amb unes vistes espectaculars de tota la vall fins al mar.

Camí de Saskarate

Casa de Saskarate

Vistes des de la casa

Aquesta casa rural és un casalot del s. XVII molt ben rehabilitat, on ens reben molt amablement i ens donen les claus, doncs estarem sols fins al divendres que és el dia que marxem. Després de sortejar les habitacions i d’instal·lar-nos, sopem, mirem un “western” pel la tele que tots ja havíem vist però que ens fa gràcia de recordar, i a dormir que demà toca el circuit de Jaizquibel.

Circuit de Jaizquibel

L’endemà dimarts, a l’hora acordada, ens trobem tots a la cuina per esmorzar plegats i preparar els entrepans pel dinar. A les 8.15 agafem els cotxes per baixar a Asteasu on ens reagrupem amb la resta de la colla i continuem tots junts en direcció a Hondarribia, on agafem la carretera que puja a l’ermita de Guadalupe, lloc que tants records ens porta als que vàrem passar amb BTT pel Camí de Sant Jaume de la costa.

Poc després de l’ermita, i quan la carretera comença a planejar, en el punt quilomètric 12 aparquem els cotxes, just on comença una pista forestal que és un dels accessos a Jaizquibel. Aquí ens espera el Juan, el consogre de l’Albert que, igual que l’any passat, ens farà de guia per aquesta laberíntica i espectacular zona.

Camí-pista de baixada

Vistes al mar

Comencem en baixada i, com l’any passat, passem enmig d’una multitud de caçadors de coloms que, parapetats en els seus amagatalls dins del bosc, no paren de disparar cartutxos de perdigons de plom cosa, al meu entendre, no gaire ètica ni ecològica. En les seves rutes migratòries, els estols de coloms passen per aquí on els esperen els “palomeros”.

Els “palomeros” al llarg del camí de baixada

Primeres geoformes

Travessem el bosc i quan s’acava la pista continuem baixant per un corriol on comencen a aparèixer les primeres formacions rocoses. El cel està ennuvolat i és una pena no tenir prou llum perquè les fotos facin justícia a l’hora de captar bé els colors de les arenisques grogues, blanques, taronges, vermelles, negres… Les formacions rocoses també són espectaculars i pots fer anar la teva imaginació veient un munt de figures que la natura ha anat esculpint al llarg dels segles: un cocodril, una balena, una tortuga… tota una classe de geologia. Ja hi vam estar aquí l’any passat però ara ens torna a sorprendre com si fos el primer cop. Jaizquibel hauria de ser declarat parc natural o, com a mínim, zona protegida.

La Calavera

El corriol és molt entretingut, amb continues pujades i baixades tot seguint la complicada orografia de la costa i sovint per llocs i feixes ben penjades on, de vegades, has d’ajudar-te amb les mans. I com no parem de fer fotos, ens entretenim encara més.

Cap al migdia alguns de nosaltres ja en tenen prou i pugen directament per un camí cap a la pista de retorn. La resta seguim pel camí, tot pujant i baixant tobogans, per llocs ben espectaculars i fotogènics, fins arribar a la platja de Las Paramoudras amb unes formacions molt curioses, com si haguessin estampat multitud de pedres enmig de l’arenisca formant diferents figures, com cucs, rodones, ous o forats, per on es filtra l’aigua del mar. És un lloc únic i màgic.

Platja de Las Paramoudras

Aquí dinem i, ves per on, no hem tingut gaire sol en tot el dia però ara que ve la pujada ens surt el “manelet" i ens escalfa amb força. Retornem per la costa, fent encara algunes sifonades on trobem un raconet recerat on hi ha gent banyant-se… tota una temptació.

Ara sí, enfilem la darrera pujada d’uns 300 metres de desnivell fins al cotxe i amb una bona solana. Arribem cansats i una mica acalorats, hem esgotat tota l’aigua i arribem amb la boca ben seca. Sembla mentida que estiguem a finals d’octubre. Això sí, hem gaudit molt de la sortida i donem les gràcies al Juan per fer-nos de guia.

El premi

Amb els cotxes ens dirigim de nou a Asteasu on, a la casa rural, preparem una bona barbacoa per a un sopar de cinc estrelles que finalitza amb un cafè amb grappa que ha portat el Javi. En acabat anem a dormir que demà ens espera el Monte Ernio. (continuarà)

dimarts, 17 d’octubre del 2023

Pollegó Superior del Pedraforca

17.09.23  A tocar de la tardor, ve de gust tornar al Pollegó Superior del Pedraforca, un vell clàssic al qual no hi pujàvem des de l’any 2012. Aquell cop ho vam fer des de Gósol, i avui ho farem des del refugi Lluís Estasen pel coll del Verdet i la cresta homònima, i així comprovarem com està el camí de baixada des de l’Enforcadura i que els responsables del Parc Natural del Cadí-Moixeró van habilitar l’any 2016 per no malmetre més la tartera de Saldes.

La cara nord del Pollegó Superior des del refugi

Així, de bon matí, ens plantem a l’aparcament del Mirador del Gresolet, allà on finalitza l’asfalt i on una noia, molt amable, ens barra el pas a la pista tot dient-nos que si volem continuar serà sota la nostra responsabilitat... i no ha estat sempre així? Continuem doncs per la pista, sota la nostra responsabilitat, i aparquem just passat el petit telefèric que puja material al refugi. Un corriol ens deixa a la Jaça dels Prats on es troba el refugi i des d’on ens dóna la benvinguda el Gat, allà enlairat sobre la seva bretxa.

El Gat ens dóna l’esquena...

Sense perdre més temps, prenem el corriol marcat amb els colors blanc i groc del PR C-123, que primer planeja un xic per damunt de la pista que puja al Collell però que, un cop passada la canal del Riambau, ja comença a enfilar-se de valent en direcció al coll del Verdet.

Creuem la canal del Riambau entre grans blocs

El camí s’enfila de valent

Pujant al coll del Verdet

Encara que fa sol, avui des del coll no s’albira una gran vista ja que el dia està molt calitjós, però encara podem veure Gósol a redós del seu castell. Després de descansar un xic deixem el PR, que recuperarem a l’Enforcadura, i continuem la pujada en direcció sud per un camí carener que ens deixa al peu de la canal del Verdet, per on s’ha de grimpar amb un tram equipat amb una corda fixa. Encara que vaig sentir que per a fer aquest tram de la pujada es recomanava portar casc, només jo el porto posat.

Avancem per la carena cap a la muralla de roca

Pugem per la canal del Verdet...

...amb un tram equipat

Així sortim de la canal i assolim el fil de la carena per la qual anem avançant cap a llevant per terreny mixt de roca i herba i pel vessant sud, ja que el vessant nord cau abrupte sobre la Baga de Gresolet.

Sortim de la canal...

...i avancem entre roques i prats

Un cop superat un petit tram rocós, arribem al Cim Nord coronat per una fita i on molta gent aprofita per fer un descans i contemplar el paisatge. Des d’aquí ja veiem el cim del Pollegó Superior.

Pel vessant solei ens dirigim al Cim Nord

Salvem un tram abrupte sota el Cim Nord

Des del Cim Nord ja es veu el Pollegó Superior

Malgrat que ja tenim el nostre objectiu a la vista, per arribar-hi encara ens queda creuar unes quantes canals que tallen transversalment la cresta i grimpar per alguns vessants molt inclinats i rocallosos que ens obliguen a fer alguns passos, sense massa complicacions.

Seguim pujant per costeruts vessants rocosos

Creuem la canal de la Grallera...

i ens enfilem cap al cim del Pollegó Superior...

...amb alguna grimpada fàcil

Finalment arribem de nou al fil de l’ampla cresta per la qual anem seguint fins assolir el cim del Pollegó Superior indicat només amb una senzilla fita de pedra, cosa que decep un xic a en Màrius que és el primer cop que hi puja!

Fotocim

Com que el cim està a reventar de gent, i el temps s’està enredant una mica, decidim no perdre temps i, després de la rigorosa fotocim, comencem el descens encarats al Calderer. De seguida, però, deixem la carena per prendre una petita canal per la qual baixem ràpidament a l’Enforcadura.

Comencem a baixar encarats al Calderer

Baixem per una canaleta...

...i arribem a l’Enforcadura

A partir d’aquí iniciem el vertiginós descens pel vessant de Saldes, tot situant-nos sota la paret del Pollegó Inferior i seguint les marques del recuperat PR C-123.... a veure què trobarem. De seguida veiem els elements encarregats de marcar i subjectar el terreny per a fer el descens més còmode i menys perillós.

Ens encarem cap a la tartera de Saldes...

...tot seguint les marques del PR C-123

Pel camí trobem tot un seguit de fustes fent de voral del camí, escales, petits murs, malles de retenció de les pedres, baranes amb cordes. Tot s’ha mogut una mica amb el temps i el pas dels milers de visitants del Pedraforca, però la veritat és que de com jo recordo la baixada per la tartera, ara hi ha una diferència abismal! Els del Parc Natural del Cadí-Moixeró han fet una molt bona feina. A mitja baixada donem un cop d’ull al Gat, que ara tenim de front i hi veiem gent pujant i baixant.

Al llarg de la baixada anem trobant diversos
 elements de subjecció del terreny

Gent pujant i baixant del Gat

Al capdavall de la tartera

Així, quasi sense adonar-nos, estem al capdavall de la tartera on comença el bosc i on girem cap al nord en direcció al refugi, tot creuant un parell de tarteres i passant sota la Dent dels Cabirols on trobem l’inici del corriol que s’enfila al peu de vies tan emblemàtiques de la cara nord com són la Civis-Genís o la Cerdà-Albert. El cel s’ha cobert molt de núvols i sembla que al final plourà i tot.

Arribem de nou a la Jaça dels Prats

Finalment arribem de nou a la Jaça dels Prats, on tanquem el cercle i on al porxo del refugi fem un petit i merescut refrigeri. Amb unes cerveses a la mà, i mentre contemplem com comencen a caure unes tímides gotetes de pluja, ja estem pensant que la propera haurà de ser el Pollegó Inferior...

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 17.09.23 per Isabel Benet, Pau Vázquez i Màrius Asensi.


divendres, 6 d’octubre del 2023

Trilogia dels Rasos de Peguera

30.09.23  En la primera sortida col·lectiva després de l’estiu, la fatalitat ha fet que es convertís en un inesperat homenatge al company Ferran Guillén, recentment traspassat de manera sobtada, el qual era uns dels socis més actius en l’organització d’aquestes excursions mensuals. És per aquest motiu que avui ens hem aplegat, en la sortida programada als Rasos de Peguera, per dedicar un record al company absent, tot fent-li un senzill i sentit homenatge al capdamunt de la Torreta dels Enginyers, uns dels cims que, juntament amb la Roca d’Auró i el Cogulló d’Estela, conformen una mena de trilogia dels Rasos de Peguera.

Roca d'Auró (esq.) i Cogulló d'Estela des de la Torreta

Ens apropem a Berga per la C-16 i, un cop passada l’entrada a aquesta població, ens desviem a l’esquerra en direcció a Sant Llorenç de Morunys. Poc després deixem aquesta carretera de Sant Llorenç i girem a la dreta en direcció al santuari de Queralt. Arribem a l’àrea de la Font Negra i el torrent de Metge, on deixem el ramal que s’enfila a Queralt i girem altre cop a la dreta per la BV-4243, que ja no deixarem fins arribar a l’aparcament de la Creu del Cabrer, al peu de les antigues pistes d’esquí dels Rasos de Peguera, on deixem els cotxes.

Comencem a caminar per la carretera per on hem vingut, baixant uns metres fins que trobem a mà esquerra l’inici d’una ampla pista per on continuem. Per aquesta pista, amb vistes enlairades a Castellar del Riu i el pla de Campllong, arribem al Pla de l’Orri, tot passant a la vora d'una bassa natural buida que espera millors temps.

Enfilem la pista que mena al Pla de l'Orri

Arribant al Pla de l'Orri

Ens desviem a la dreta, en direcció sud-est, per un corriol que entra al bosc, mentre anem veient, degut a les característiques calcàries de la zona, tot un seguit de dolines i, fins i tot, la boca d’un avenc.

Fem una petita parada per fer un mos i recollir alguns motius florals per al recordatori que pensem fer. Continuem pujant suaument fins arribar al vèrtex geodèsic de la Torreta dels Enginyers (1988 m), al costat d’unes antenes de comunicacions. Aquest és el punt culminant dels Rasets, que si bé no té gaire aspecte de cim, si que cau encinglerat cap a l’est i el sud, amb grans vistes en aquestes direccions, amb la Roca d’Auró i el Cogulló d’Estela desafiants en primer terme.

Arribant al cim de la Torreta dels Enginyers

Just a sota del cim hi ha una esplanada relativament gran i planera, que fa una mena de balcó natural al caire del cingle, on decidim fer el recordatori al company Ferran.

Mirador sota el cim de la Torreta, punt on fem el recordatori

Aplegats en cercle, escoltem de la companya Montse Cercós els versos que ha dedicat a la memòria d'en Ferran:

Seguirem fent via / per senders i corriols, / orfes del teu somriure / amb les motxilles plenes d’imatges / de tants moments compartits. / Continuarem les rutes que tant estimaves. / Seràs el nostre guia i mentre avancem / pels boscos sentirem la teva presència / feta vent, pedra, herba. / L’absència pesa, com un buit en el vent / mentre el paisatge es va transformant, / compassat pels batecs d’una estació / que just ara es desvetlla. / Des del teu traspàs / les nostres caminades omplen / de records cada petjada. / T’has avançat en el camí / allà on la vista abasta més enllà de l’horitzó. / Espera’ns a dalt del cim, / nosaltres continuem fent el camí, / recordant-te.


Dipositem el pomell de flors just al caire del cingle i en Toni li dedica unes notes musicals, arrencades a una vella harmònica, del clàssic tema La vall del riu Vermell. Hom diu que, amb les antenes que hi ha al cim, de ben segur que li ha arribat el nostre missatge. I també estem segurs de que, després de dedicar-nos un somriure dels teus, has marxat seguint la petja dels companys que ho han fet abans que tu i que tampoc oblidem...

Després, com diuen els versos, continuem fent el camí. Hi podríem davallar directament en direcció sud per un corriol molt dreturer, com vam fer en l’excursió de l’any 2010, però aquest cop anem en direcció oest, propers al cingle, per camí herbat fins al proper Pas de Puigventós, per on seguim a l’esquerra en forta baixada.

Anem baixant pel Pas de Puigventós

A la meitat de la baixada deixem de moment a la nostra esquerra el corriol que puja a la Roca d’Auró (també el veurem senyalitzat com Uró i Oró), que deixem per a la tornada. Tot seguit passem vora les dues fonts de Puigventós, la de la Constança, a la dreta, i la del Porró, a l’esquerra, que avui només regalimen un filet d’aigua.

La inclinació es va moderant fins que arribem al coll d’Estela (1785 m), un ampli prat vora el qual hi ha la font d’Estela, avui malauradament eixuta. Des del coll seguim un corriol carener ben fressat fins arribar al peu del Cogulló d’Estela, on comença la veritable pujada a la roca.

Travessem el coll d'Estela, sota la Torreta i la Roca d'Auró...

... i ens dirigim cap al Cogulló d'Estela

Arribem a un tram equipat amb cadenes que ajuden a superar unes lloses polides, encara que ens ha semblat que hagués estat millor progressar per la dreta, amb bones preses per a peus i mans.

Tram de cadenes

El mateix tram des de dalt

Més amunt, tot revoltant el cim, superem una estreta esquerda, encaixada entre roques, i a continuació trobem una altra cadena que serveix de passamà en un tram aeri. Una darrera grimpada per la roca ens mena al cim del Cogulló d’Estela (1862 m), coronat per una creu i una senyera. Ens fem les fotos de rigor, mentre gaudim de bones vistes sobre la serra de Busa, els Bastets i tot el sector que envolta Sant Llorenç de Morunys.

Ara ve una estreta esquerda...

... i després un tram equipat amb passamà

Darrera grimpada abans del cim

Al cim del Cogulló d'Estela

Foto de grup al Cogulló d'Estela

Iniciem el retorn

Baixem del cim per la mateixa ruta, ara desgrimpant amb compte, sobre tot pel tram de la cadena que salva les lloses. Retornem al coll d’Estela i anem pujant fins al trencall amb el corriol que, ara per la nostra dreta, mena en forta pujada cap al Roc d’Auró.

Anem pujant per terreny pedregós cap al Roc d'Auró

Més amunt ens situem en un collet entre aquest Roc i la Torreta, on trobem una altra cadena que ens ajuda a superar un pas rocós, no tant inclinat com l’anterior del Cogulló, i que gairebé no es necessita utilitzar de pujada.

Tram amb cadena opcional

El mateix tram des de dalt

Tot seguit arribem al cim de la Roca d’Auró (1948 m), estret esperó rocallós coronat per una senyera metàl·lica de la Colla Pessigolla i una bonica i lleugera escultura de ferro de tema muntanyenc. Prop del cim veiem un cable que baixa cap a l’avenc del Forat d’Estela (només apte per a espeleòlegs).

A l'estret cim de la Roca d'Auró

El Cogulló d'Estela des de la Roca d'Auró

Els vint-i-tres companys que hi som avui omplim gairebé tot el cim i restem el temps just per a les fotos. Baixem inicialment pel mateix camí, fins que trobem un corriol transversal per on continuem en direcció oest, sota els cingles de la Torreta, tot travessant un sector de tartera, mentre anem observant al vessant sud les evolucions de més d’una vintena de parapentistes.

Travessem una tartera per corriol ben marcat...

... mentre anem veient les evolucions dels parapents

Per aquest corriol, ben marcat en tot moment, desemboquem al camí del Pas de Puigventós, que seguim a la dreta, ara en forta però ja curta pujada, fins atènyer els prats del Rasets. Just al coll hi trobem una zona prou àmplia i a l’ombra per fer el dinar de la jornada. Durant aquest dinar, on no hi falta de res, estem amenitzats per la visió dels esmentats parapentistes que van sobrevolant la zona.

Aplegats en el gran dinar de campanya

Retornem pel Pla de l'Orri

Ara ja només ens cal seguir en direcció nord pels suaus prats fins a trobar al Pla de l’Orri la pista de l’anada. Opcionalment hi podríem continuar en direcció nord per pujar als cims dels Rasos de Baix i el Pedró, i baixar després directament per la pista d’esquí fins a l’aparcament; tanmateix, la majoria de nosaltres ja tenim prou amb el desnivell fet i decidim tots retornar per l’esmentada pista, per on anem gaudint d’una bona panoràmica cap al vessant sud, fins a retrobar la carretera que ens mena tot seguit a l’aparcament de la Creu del Cabrer, punt final d’aquesta emotiva jornada.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 30.09.23 per socis del Centre Excursionista Àliga.