13.07.18 A la nostra recerca de les
cares ombrejades de Montserrat, en Pau em proposa d’anar a la muralla oest
d’Agulles a fer la via Cerdà-Riera a
la Bandereta, agulla rebatejada com Ven-Suri-Ven (la “Vensu” pels amics) en
honor als seus primers conqueridors: Ventura, Surinyach i Vendrell.
La muralla oest d’Agulles des del coll de Can Maçana
Aquesta prestigiosa via, de
140 m de recorregut i oberta per Jaume Cerdà i Jordi Riera l’any 1958, és una
clàssica entre les clàssiques que ressegueix una evident fissura que ratlla l’abrupta
muralla en una diagonal esglaonada, rematada per una impressionant i vertical
xemeneia farcida de grans arbres.
Ressenya de la via Cerdà-Riera
Des de Can Maçana, on deixem
el cotxe, prenem la pista de coll de Guirló des d’on aviat tenim vistes a contrallum de la muralla d’Agulles. Amb la
mirada resseguim el recorregut de la via, cosa que em porta molts records
perquè aquí ja m’hi van portar a l’any 1984…i ja aleshores la vaig trobar molt
dificil i exigent. Malgrat el temps transcorregut, la recordo en tota la seva
intregritat, sobretot la xemeneia final…glup!
Camí del coll de Guirló
Recorregut de la via
Al peu de la via estant, no
puc evitar que el cor se m’acceleri i estic tan aclaparada que ni tan sols
m’atreveixo a fer el primer llarg, així que en Pau comença la via tot
enfilant-se per un vertical diedre, totalment desequipat, mentre em mostra un
forat on abans es clavava un pitó. Cap a la meitat del diedre només hi pot
posar un trist friend en una fissureta.
Inici de la via
Quan em toca a mi, després de
pujar pel diedre arribo a una rampa ascendent prou ample perquè hi arrelin
alguns petits arbres, al darrer dels quals hi ha la primera reunió.
Arribant a la primera reunió
La primera reunió
Inici del segon llarg
El segon llarg està qualificat
de V/V+ mantingut i és com un retorn al passat: només hi ha alguns pitons rovellats,
un parell de burins on s’hi han de posar plaquetes recuperables i el tronc
d’una sabineta. En Pau mira de protegir més la tirada posant tota mena
d’artefactes, com friends i tricams,
a cor que vols.
Progressant pel dificultós segon llarg
Arribant a la segona reunió
Per l’estil de la tirada, en
constant diagonal ascendent a l’esquerra, en Pau no s’atreveix a tibar massa de
la corda que m’assegura per tal de no desestabilitzar-me, i per això em noto
una mica massa “lliure” i amb por de pendular si caic. Però el millor estava
per venir.
La segona reunió
Així arribo a la segona reunió
penjada de la placa protegida pels primers parabolts amb xapa que veiem a la
via. Aquí només podem posar els peus sobre una petita repiseta que, a més, hem
de compartir amb una cordada de tres berguedans que pugen lleugers com el vent.
Veient el panorama, en Pau surt disparat a afrontar el tercer llarg, el més
dificil de la via. Flanqueja cap a l’esquerra uns
metres i es fica en un vertical diedre protegit per uns quants claus rovellats.
Si es fa en lliure, aquest diedre està qualificat de 6a, per tant preveient les
meves dificultats futures, en Pau s’afanya a deixar-me un parell de tricams. Quan
em toca extreure el primer dels tricams, que no vol sortir del seu cau, i
veient el reguitzell de pitons que tinc damunt em ve a la memòria la feinada
que representava el haver de desclavar-los… quin gran invent les expansions amb
xapa… i com es troben a faltar quan no hi són!
Arribant exhausta a la tercera reunió
Al final sort tinc que el
primer de la cordada que ve darrera nostre s’ofereix a treure’l, cosa que
aconsegueix en un tres i no res… tot un professional! La resta de la tirada jo
la supero amb els estreps… tal i com la vaig fer fa més de 30 anys enrera. Impressionada
per l’ambient de la via, arribo a la tercera reunió… però el pitjor encara
havia d’arribar.
La tercera reunió també es fa
damunt una repiseta al peu de la temuda xemeneia. Aquí també hem de
compartir-la amb els membres de la cordada que ens persegueix, per això un cop
més en Pau surt tan veloç cap a la xemeneia que no tinc ni temps de fer-li una
foto.
Progressant per la xemeneia del quart llarg
Quan escolto la consigna de
que ja puc pujar, faig un llarg sospir i cap allà que hi vaig. Després de
superar un curt diedre, m’introdueixo a l’interior de la fosca xemeneia,
seguida d’aprop pel primer de la cordada de berguedans que sembla que no li
costa gens d’esforç l’ascens, mentre que jo em barallo amb tots els arbres tot
penjant-me dels troncs com una “tarzana”… tal i com ho recordava! Quasi
agraeixo que la xemeneia estigui rematada per una placa per la qual m’enfilo
fins al capdamunt on el sol m’enlluerna.
Sortint de la xemeneia
La quarta i darrera reunió
La quarta reunió es troba en
una ampla esplanada al peu del cim de la Bandereta, el qual es pot pujar amb una
breu grimpada, però nosaltres ja en tenim prou i aquí finalitzem la via. Sense
temps ni de fer-nos el selfie de
rigor, iniciem el descens, ajudats per una corda fixa, per l’estreta canal que
s’obre just als nostres peus i que és la continuació natural de la xemeneia que
hem escalat.
Descens per la canal
Camí de les Portelles
La canal ens deixa al camí de
la travessa d’Agulles, marcat en vermell i amb fites, que seguim fins al pas de
les Portelles, per continuar cap al coll de Guirló i Can Maçana, des d’on fem una
darrera llambregada a la muralla d’Agulles i a la via Cerdà-Riera… que continua
conservant el seu prestigi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada