7.05.17 Al vessant solei del massís de
Montserrat, entre El Bruc i Collbató, hi ha tres barrancs equipats amb noms de
jocs populars: el Joc de l’Oca, el Tres en Ratlla i les Dames, encara que els
seus recorreguts no són pas cap joc. Els dos primers actualment només són
barrancs de descens, i el de les Dames (o canal de l’Artiga Baixa) és l’únic
itinerari d’autèntica via ferrada, amb un desnivell de 280 m, que el nostre grup
de “ferrateros” ha escollit per a la sortida col·lectiva d’aquest mes de maig.
Per això de bona hora anem fins al pàrking
del restaurant de la Vinyanova i des d’aquí prenem la pista tancada al trànsit
en direcció a Collbató. Quan passem a frec del mur de pedra d’una propietat
deixem la pista i ens endinsem al bosc per un sender que es dirigeix de dret cap
la canal de l’Artiga Alta.
Quan ja ens apropem a les parets,
deixem aquest sender per prendre un altre a mà dreta que porta al peu de la
canal de l’Artiga Baixa que és per on puja la via ferrada, i per anar escalfant
motors, pel camí ja trobem un tram
equipat amb grapes i cable d’acer.
Flanqueig equipat pel camí d'accés a la ferrada
Així arribem a l’inici de la via, on
trobem un plafó informatiu del material necessari i de la dificultat de la via qualificada
de K4+. També hi ha un bonic cartell de ferro de l’època en què es va obrir la
via. La majoria de nosaltres ja l’haviem feta anteriorment, ja que aquesta
ferrada data de l’any 1992, però el 2016 va ser reequipada i del primer que ens
adonem és que l’entrada està més complicada perquè hi manquen unes preses
artificials que anaven molt bé per arribar al primer graó. Solució: jo penjo
els estreps i així inicio l’ascens per la verticalíssima i relliscosa placa, on
trobo que alguns graons estan un xic massa separats. Solució: jo segueixo
penjant-me dels estreps!!!
Inici de la ferrada
Superat aquest primer tram, anem a peu
fins a la base d’una mena de tobogan que patina d’alló més, i en el qual no
podem aprofitar les primeres de les antigues preses artificials, que tan bé
anaven per posar els peus, perquè el cable de seguretat ens ho impedeix.
Pujant pel "tobogan"
Ara toca un altre recorregut a peu que,
amb alguna que altra grimpada i algunes cadenes, ens deixa a l’inici del tercer
tram, el més llarg i el que té l’únic pas desplomat de la via.
Camí de connexió entre el segon i el tercer tram
Aquest tram comença per una placa
inclinada per la qual es puja per una llarguíssima cadena dividida en segments protegits
amb uns cons de plàstic en cas de caiguda. Aquí els companys fan bé
d’assegurar-me amb un cordino. La placa finalitza en una petita cornisa on es
pot descansar de cara a afrontar el desplom que ve a continuació.
Inici del tercer tram
El desplom, ara més dificil que fa uns
anys, cadascù el passa segons el seu nivell... Jo el passo amb els meus
inestimables estreps, i es dóna el cas que el grup que ve darrera nostre ens
acaba preguntant que “on es compren aquestes coses”.
Superant el desplom en lliure...
...i en artificial
A la sortida del tercer tram
Seguidament ve un nou tram de connexió
amb un ressalt força vertical i llepissós com el sabó, equipat amb una cadena,
però que es pot evitar per un corriol que surt a mà esquerra i que passa a
través d’una vistosa finestra oberta a la roca.
Superant el ressalt de connexió amb el darrer tram
Així accedim a l’interior de “l’Olla”, on es troba el quart i darrer tram de la ferrada, el més dificil amb diferència, i que està tal i com jo el recordava. Aquesta “olla” consisteix en un
cilindre esculpit a la dura roca per les impetuoses aigües que davallaven del
massís, ara ja fa molt temps, i del qual només es pot sortir per un tobogan vertical
i estret, i on només hi ha el cable de vida i cap graó, ni per casualitat. Aquí
sí que alguns patim d’allò més... sort que els companys del cordino (i l’ajut dels
estreps) fan una bona feina... només per això ja es mereixen una cervesa ben
fresca!!!
Pujant per la xemeneia de sortida de l'Olla
L'Olla en plena ebullició
Jo pensava que ja s’havien acabat les
meves penes, per la qual cosa em relaxo, tot fent fotos dels companys que pugen
per aquesta mena de xemeneia retorçada, i no em preparo pel darrer pas, una
canaleta brillant com un mirall dins la qual em quedo ridiculament mig trabada
i de la que m’han d’arrancar com una ceba...
A la sortida de la ferrada
Al capdamunt ens fem la foto de grup i
sortim definitivament de la part agrest de la canal, on trobem el camí de l’Artiga
Baixa pel qual retornem, tot passant entre els serrats d’en Muntaner i de la
Pastereta, fins que, després de passar pel Clot de la Mònica, desemboquem de
nou a la pista que ens duu a la Vinyanova. Aquí prenem, ara sí, unes cerveses
ben fresquetes mentre pensem en noves vies ferrades. Fins la propera!
Sou uns artistes.
ResponEliminaSalut i ferrades.