Abans de les 7 del matí, hora en que es dóna el tret de sortida, ja ens estem inscrivint als stands que els organitzadors han muntat, aquest cop, al afores de Sadernes. L’Embardissada d’aquest any recorre la vall de Sant Aniol, puja al Salt de la Núvia i Puig de Sant Marc i baixa per Talaixà.
Després del toc de clàxon, que és el senyal de sortida, nosaltres deixem que arrenquin els corredors, els quals es llencen escales avall a trobar la pista que s’endinsa per la gorja en direcció a Sant Aniol d’Aguja. Aquesta hora encara fa un fred que pela però el sol ja toca les altes cingleres dels contraforts del Ferran.
En el punt on la pista està tallada per una recent esllavisada hi ha la primera paradeta del dia, on s’ofereixen galetes i pastes, regades amb aigua i d’altres liquids. Aprofitem l’avinentesa per a fer un “mos express” ja que d’ençà que ens hem llevat no hem menjat res de res. Passat el tram esllavissat seguim el curs de la riera de Sant Aniol, la qual hem de creuar per un gual.
Arreu es van veient, entre l’espessa vegetació, les restes d’antics molins i fargues que havien aprofitat els recursos d’aquesta esquerpa contrada. A l’alçada del Gomarell s’acaba la pista en una petita resclosa. Aquí comença la veritable “embardissada” amb l’ascens al Salt de la Núvia, poderós mirador sobre la gorja que acabem d’abandonar i que una llegenda diu que és el punt des d’on es va llençar una noieta abans de casar-se. Després seguim avançant, en direcció nord i arrapats al cingle, amb vistes de vertígen.
Després de passar pel Portell de la Guilla, un altre pas espectacular, baixem a trobar un camí carreter desdibuixat que havia comunicat els masos de can Cots i la Barrufa amb el molí de Sant Aniol i la Serradora. Nosaltres aprofitem el sobtat eixamplament del camí per a fer algunes corregudes i guanyar posicions de cara a l’ascens que ens espera, no sense abans haver donat un cop d’ull a uns quants castanyers monumentals i dels quals ens informa l’organització amb oportuns cartells.
Un cop creuat el torrent de Can Barrufa arribem a la casa i comencem la forta pujada al Puig de Sant Marc: prop de 800 metres de desnivell, sense descans, pel vessant solei del Puig Sa Noguera, tot superant l’espatarrant pujant del Jóc per unes escales de pedra.
A l’alçada de les cèlebres balmes d’Uja trobem el segon control i, a partir d’aquí el camí encara s’enfila més fort, a través d’una pelada fageda, cap al coll de Sant Marc, al qual arribem mig extenuats i en el que aprofitem per a fer un respir abans de continuar pujant els darrers cent metres de desnivell fins al cim, punt culminant de l’Embardissada d’enguany i des del que contemplem una dilatada vista dels relativament propers cims del Comanegra, Pic de les Bruixes, Bestrecà, el Ferran i Bassegoda, així com també el grandiós massís del Canigó encara ben nevat.
Ara toca baixar a l’ample coll de l’Arç per una estreta carena rocosa i un cop situats als prats contemplem l’alta cinglera que suporta el cim de Sant Marc.i que acabem de superar.
Al Corral de les Grateres trobem el tercer control però abans vigilem bé les nostres pertinences quan un cartell ens assabenta que travessem l’anomenat “Pas dels Lladres”, estreta bretxa entre roques que supera un petit esglaó.
Després del tercer control avancem damunt el Cingle Ample cap a l’escaler de la Masó (o Pas de la Barra), on unes grapes de ferro ajuden a superar aquest mal pas. Per a més seguretat s’hi han instal·lat cordes fixes, i un membre de l’organització s’hi està al peu del pas per a ajudar en el que calgui.
Tot seguit arribem al que nosaltres anomenem “el control dels iogurts”, situat a les Collades de la Masó on, a més d’aigua i refrescos, s’ofereixen iogurts d’una coneguda marca de la Garrotxa; i com ja és l’hora de dinar, ens plantem sobre la gespa a gaudir d’uns bons entrepans i de l’ambient propi d’una prova d’aquesta mena.
Finalitzat l’àpat toca seguir baixant cap al proper veïnat de Talaixà on segueixen les obres de condicionament de l’església de Sant Martí i del mas que acollirà un refugi del C.E. d’Olot.
Des del coll de Talaixà enfilem la llarga baixada pel vessant nord del Ferran cap al Pont de Valentí per un bonic camí que serpenteja a través d’un alzinar amb vistes de l’enlairada ermita de Sant Feliu de Riu, a l’altra banda de la riera de Sant Aniol.
Ja prop del pont passem a tocar del riu, lloc en el que molta gent aprofita per a posar els castigats peus en remull. Nosaltres, que no escoltem les queixes dels nostres propis peus, seguim camí cap al pont, que creuem alegrement: això ja s’acaba!
A l’altra banda del pont enfilem el camí que puja de nou a la pista d’accés a Sadernes, just a l’alçada del despreniment. Hem llegit al llibret que donen amb la inscripció que aquesta esllavissada va ser provocada per una màquina que treballava en aquest punt, el pes i les vibracions de la qual van fer cedir un arc de suport de la pista. La visió, a través de l’esvoranc, de la màquina “potes enlaire” és realment esfereïdora, encara sort que el conductor en va sortir il·lès.
Passat el darrer control ja estem a prop de Sadernes on a l’arribada ens ofereixen un bon berenar: galetes de xocolata, plàtans i grills de sucosa taronja que ens reconforten d’alló més. Aquesta ha estat una molt bona “Embardissada”.
ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 21.04.13 per Isabel Benet, Susana Sanz, Alfons Belinchón, Isabel Salvia, Anna Torres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada