Montgai, Cresta de la Coma de Gelis

9.11.13  Un cop més Montgai ha estat, aquest dissabte, l’escenari d’una nova trobada dels escaladors (i no tant escaladors) de l’Àliga, i per això les cordades que anirem a la cresta de la Coma de Gelis ens hem reunit a l’aparcament situat a la dreta de la carretera que es dirigeix al poble de Sant Llorenç, tot just abans de creuar el pont sobre el Segre. Des d’aquest aparcament ja surt el sender que voreja el pantà i va a trobar l’esbelta cresta que, com a muralla de castell, ens tanca l’horitzó.

El cel està un xic enterenyinat i fa un sol deslluït, però no fa gens de fresca i això que estem ben entrats al mes de novembre. Al peu de la via distribuïm les cordades: el Jordi portarà el seu germà Raúl, el José Luís i el Josep fan una altra cordada i l’Antonio carregarà amb una servidora. L’Antonio és el primer que arrenca i, com un felí, s’enfila suaument fins a la primera reunió situada al fil de la cresta, fil que ja no deixarem en tot el recorregut; al seu darrera el segueixo com bonament puc.

Poc a poc anem guanyant alçada per damunt el pantà i el sol, que ara llueix amb força, ens enlluerna cada cop que sortim a l’aresta. La via està perfectament equipada amb pitons (amb anelles) i també amb fortes bagues que aprofiten les savines i els nombrosos ponts de roca que ens ofereix aquest estrat calcari redreçat per l’empenta pirinenca, ara fa ja tant de temps…

Conforme avança la jornada, el sol ens va torrant la cara per la qual cosa anem buscant les poques ombres que ens brinda la cresta mentre en Jordi, amb la seva potent veu, crida als companys que estan a l’Esperó Sud i a l’Esperó Remacha. Sortejant l’aresta, ara a la dreta, ara a l’esquerra, o simplement pel fil, anem deixant estimball a banda i banda mentre les càmeres treuen fum.

Per un diedre un xic descompost ens anem apropant a la base de la torre final on hi arribem gairebé caminant, perquè en aquesta cresta els trams més verticals (farcits de generoses bústies) s’alternen amb altres de més ajaguts, per la qual cosa tothom fa les reunions allà on li va bé, depenent de la llargària de les respectives cordes.

Fem la darrera reunió al peu de la torre, allà on les calcàries donen pas a un aglomerat caòtic de grans còdols, on la via avança per un diedre un xic desplomat però que en tot moment trobes algun ressalt on posar els dits i els “gats”.

Així assolim el cim d’aquesta talaia isolada enmig del boscós vessant nord del Monteró, des del qual albirem portentoses vistes del Montroig i del conjunt de parets i crestes que hi ha als seus peus mentre esperem la resta dels companys que van arribant en rigorós ordre de progressió.

Després de les obligades fotos de grup dalt del cim i de les felicitacions per tant lluïda escalada ve el monent més compromès de la jornada: un ràpel de 25 metres en el que tots estem d’acord que, al llarg d’un ràpel, tens la desagradable sensació que la teva vida penja, literalment, “d’un fil”.

Baixem ràpidament, de vegades inclús una mica massa, pel relliscós i empinat vessant nord a buscar de nou el camí que ens duu de tornada a l’aparcament on la Rosa ens espera pacientment, doncs ja és hora de dinar i els estòmacs comencen a queixar-se. Al gran aparcament de l’entrada del poble de Sant Llorenç ens reunim tota la colla (una bona colla!) per anar a fer el dinar de germanor al replà de sota la Roca dels Bous, tal i com vam fer a la col·lectiva del passat mes de febrer, però avui sense espectacle d’escalada d’alt nivell, oooh!!!

Després de dinar, en Joan fa mans i mànigues per reunir-nos a tots en un petit espai per tal de fer la foto final del grup que avui s’ha desperdigat de nou per aquest paradís de l’escalada.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 9.11.13 per Isabel Benet, Antonio Iglesias, Jordi López, Raúl López, Josep Crosas i José Luís Sancenón.

Senderisme bandoler a Taradell

27.10.13  Avui ens acostem a Taradell per realitzar la tercera i darrera excursió temàtica sobre el bandoler Perot Rocaguinarda, després de les que vam fer des d’Oristà, el seu poble natal, i des de Vilalleons, on hi vam pujar al Turó de l’Enclusa; avui també hi pujarem, però des del vessant sud, per on presenta la veritable forma d’enclusa de ferrer que li ha donat nom.

Des del poble de Taradell continuem amb el cotxe fins al capdamunt de l'urbanització Goitallops, on hi ha una rotonda amb un monument al gos caçador. Des d’aquí comencem a caminar en direcció nord-est per una ampla pista. De seguida s’ajunten per la dreta el sender PR C-42, provinent de Taradell, i pocs metres després, el GR 2, provinent d’Aiguafreda i Seva.

La pista discorre per la carena de la serra de Vallmitjana, en paral·lel a un tancat de fauna salvatge, amb vistes, a banda i banda, sobre el Montseny i la Plana de Vic; també hi veiem el castell de Taradell, el nostre primer objectiu d’avui. Passem pel costat del monument al Pi Gros, antic arbre monumental del qual només queda una part del tronc (fou escapçat per un llamp l’any 1960), i no triguem en arribar al coll de Taradell, on els senders es bifurquen. El GR, per on retornarem, segueix recte per la pista principal; nosaltres girem a l’esquerra per un camí ample que aviat es converteix en un marcat sender. Anem deixant desviacions a banda i banda, mentre avancem per sobre els cingles de les Roques Trabucaires, per on ens aboquem a diverses balconades amb vistes sobre la vall de Mansa i el Turó de l’Enclusa; en un d’aquests miradors podem veure, ran del cingle, una curiosa roca amb el perfil d’un rostre (el de Rocaguinarda?).

El Turó de l'Enclusa des de les Roques Trabucaires 

El vigilant de la cinglera

Ens endinsem després. dins l’obaga, per un sector de grans balmes i lloses; sembla que aquestes balmes van ser habitades en temps prehistòrics, i que també formaren part d’un gran complex funerari ibèric que s’estenia per tot el sector de la Vallmitjana.

Tot just passada la darrera balma, arribem al collet del Castell. Deixem de moment el PR, que baixa cap al barranc de Mansa, i seguim a l’esquerra per arribar tot seguit al pla on s’alça, sobre una gran roca abalmada, el castell de Taradell o d’en Boix (803 m), en una situació semblant a la del castell de la Popa de Castellcir.

Castell de Taradell

La gran roca on s'alça el castell

Interior del castell amb restes d'una torre i de la capella (a la dreta)

Aquest castell, documentat l'any 893, fou restaurat l'any 1993. Conserva el cercle de muralles, amb el portal d'entrada, restes d'una torre circular i de la capella de la Santa Creu, el basament  d'estances internes i una cisterna. Fou propietat de la família dels Vilademany, senyors de Taradell, i per tant podria ser que el bandoler hagués trobat refugi, en algun moment, en el castell dels seus fautors (nom que rebien els senyors que protegien els bandolers al seu servei).

Retornem al collet del Castell per començar a baixar en llaçades per un bosc d’alzines, roures i arboços fins a creuar el torrent de Mansa, avui sec. Continuem a l’esquerra, tot superant una petita esllavissada, per un camí carreter que va planejant fins a desembocar a una pista que puja, per l’esquerra, de la masia de Mansa, i que seguim cap a la dreta fins arribar a la carretera de Taradell a Viladrau, en el coll anomenat de Mansa (pel cantó de Taradell) o del Vilar (pel cantó de Viladrau), segons les masies que es troben a cada costat. En aquesta collada conflueix el GR 2 que haviem deixat al coll de Taradell, i pel qual retornarem.

Creuem la carretera i ens anem enfilant en direcció nord cap al Turó de l’Enclusa. Arribem així a la base del turó, amb la forma d’una enclusa de ferrer (d’aquí li ve el nom).

Sota el Turó de l'Enclusa

Resseguim aquesta base uns metres cap a la dreta fins trobar una canaleta per on les marques del GR pujen, mentre que el PR, per on retornarem, continua per sota la cinglera. Una curta grimpada per l’esmentada canaleta ens situa dalt del cingle, per on seguim uns metres a l’esquerra fins assolir l’altiplà culminant del Turó de l’Enclusa (863 m), presidit per una gran senyera, i amb una extensa vista que abasta la Plana de Vic, les Guilleries i el Montseny.

Dalt del cingle; al fons, el Matagalls i les Agudes

Al cim del Turó de l'Enclusa

El següent objectiu és l’indret on es troben les Cuines d’en Rocaguinarda, amagatall del bandoler. Des del cim, baixem en direcció nord-oest, tot passant pel costat d’un vèrtex geodèsic envoltat de vegetació (i que per tant ha perdut el seu sentit). Seguim per la carena i deixem tot seguit a l’esquerra un ample camí per on podriem anar a les Cuines, però és preferible seguir a mà dreta per un corriol que baixa uns metres fins a trobar de nou el PR (pal indicador) per on retornarem; abans, però, seguim un corriol a mà esquerra per anar a les properes Cuines d’en Rocaguinarda.

Anem trobant diverses fites de pedra que ens van guiant cap al cingle que mira a ponent (a la nostra esquerra), sobre el bosc de Mansa. Arribem així a una petita canal per la qual baixem fins a un replà a mig aire del cingle, on hi ha la balma amb les tres petites cavitats conegudes com les Cuines d'en Rocaguinarda, que sembla foren utilitzades com amagatall puntual pel bandoler i els seus homes.

Al capdamunt de la canal que baixa a les Cuines

Sota la balma on es troben les Cuines

A les Cuines d'en Rocaguinarda

En la solitud i la bona ombra d’aquest indret, aprofitem per menjar còmodament asseguts en una gran roca plana. Cal dir que des de les Cuines també es veu perfectament el castell de Taradell (podem imaginar-nos que el bandoler rebria senyals des del castell per indicar-li si tenia a prop els seus perseguidors o bé si tenia via lliure).

Retornem a l’anterior pal indicador del PR C-42 per fer la primera variant de la tornada. Cap a l’esquerra, el sender baixa a Taradell, tot passant per les masies de l’Hostalet del Bou i el Pujol, i l’ermita romànica de Sant Quirze de Subiradells. Nosaltres agafem l’altra direcció, per on anem resseguint les parets de la cinglera. Hi podem distingir estrats vermellosos corresponents a sediments dipositats per antics rius que desembocaven a la Conca de l’Ebre quan era un gran mar obert a l’Atlàntic a principis de l’era Terciària, i al damunt estrats més clars corresponents a unes barres litorals quan el mar va envair posteriorment aquest espai.

Sota la cinglera del Turó de l'Enclusa, on s'observen els

paleocanals fluvials vermellosos i a sobre les barres litorals

Arribem així de nou a la base del Turó de l’Enclusa, des d’on baixem pel mateix camí de la pujada al coll de Mansa. Aquí fem la segona variant de la tornada, seguint cap a l’esquerra el GR 2 per una ampla pista que inicialment puja fort i després planeja, tot vorejant per sota l’emboscat Puig Grifó, i amb unes bones vistes del Montseny (amb les Agudes i el Matagalls). En poc més d’un quart d’hora som de nou al coll de Taradell, des d’on desfem el camí de l’anada per la carena de la Vallmitjana o del Pi Gros fins al capdamunt de la urbanització Goitallops.

Torre de Don Carles, a Taradell

Un cop finida l’excursió, ens acostem al nucli antic de Taradell per anar a veure la Torre de Don Carles, situada al darrera de la Plaça Major. Aquesta torre, d'uns 15 m d'alçada i coronada per merlets, fou bastida a mitjans del segle XVI per Carles de Cruïlles, baró de Taradell (avi de Carles de Vilademany, el protector de Rocaguinarda), sobre les restes d’una primera torre (destruïda durant la guerra civil catalana de 1462-1472), i com a projecte d’una gran obra de fortificació que no es va arribar mai a construir. A més de torre de guaita i defensa, feia també de presó. Aquesta segona torre fou cremada a inicis del segle XIX durant la Guerra del Francès. A partir de 1959 fou restaurada.

Bé, per avui ja hem tingut prou de bandolers. Tanquem el cicle Rocaguinarda per iniciar, més endavant, el de Serrallonga. Us mantindrem informats, tant al butlletí com al bloc, d’aquestes propostes de senderisme bandoler.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 27.10.13 per Isabel Benet, Carme Vericat i Ventu Amorós.

Per la Ruta del Ter amb bicicleta (IV)

20.10.13  Avui diumenge reemprenem la ruta del Ter allà on la vam deixar: a Manlleu. A tal efecte baixem del tren a les 8:30 del matí disposades a recòrrer el tram més espectacular de la ruta, el que s’endinsa al cor de l’espai natural de les Guilleries-Collsacabra on el Ter s’encaixa vigorosament dins una profunda gorja on es troba el sistema de pantans de Sau, Susqueda i el Pasteral.

Sortim pel Passeig del Ter tot passant per sota el pont gòtic de Can Molas (s.XV) fins que sortim a una carretera que ens deixa a l’entrada del barri de Sant Vicenç de les Masies de Roda, on prenem la variant senderista (de color verd) de la Ruta del Ter, la qual coincideix amb el GR i que primer baixa cap al riu però després puja cap a uns camps des d’on contemplem bones vistes del riu que aquí descriu un ampli meandre.

De nou baixem cap al riu acompanyades dels suaus colors de la tardor. A la riba veiem molts pescadors entre una tènue boirina que sura per damunt la superficie de l’aigua. El dia s’ha aixecat un xic enterenyinat, amb un sol molt feble, però la xafogor és tanta que aviat ens sobra la poca roba d’abric que duem… sembla mentida que estiguem a 20 d’octubre!

Per aquest camí enllacem amb una pista que recorrem uns pocs metres i per la qual arribem a l’inici de l’anomenat Camí dels Pous on una conducció subterrània portava aigua a una fàbrica de Roda de Ter. Alguns trams d’aquest cami són tan estrets que hem d’anar a peu, però paga la pena!

A Roda creuem el Ter i baixem a trobar la riba dreta on s’està preparant una festa amb gegants i capgrossos. Aquí enllacem amb la “Ruta del Gurri” que utilitza les mateixes marques de la Ruta del Ter. Sortim de Roda per l’indret de les Tres Fonts on prenem una carretera, flanquejada per grans plàtans, i que passa a frec de la Font de les Bruixes, tot deixant el poblat ibèric i medieval de l’Esquerda enlairat a l’altra banda del riu. Ens trobem a la cua del pantà de Sau.

Per aquesta carretera pugem fins a Tavèrnoles on enllacem amb la carretera que es dirigeix al Parador de Vic-Sau.  Just abans d’arribar al parador, al coll de Terrades, ens desviem a mà dreta per una pista cimentada que discorre per sobre la riba del pantà amb contundents pujades i baixades i amb bones vistes dels espectaculars cingles que tanquen  l’embassament, avui mig coberts per les boires. Per damunt de les aigües amb prou feines sobresurt la teulada del campanar de l’església romànica de Sant Romà de Sau.

Després de passar prop de la casa de colònies de Les Tallades, desemboquem a la carretera per la qual baixem a la paret del pantà. Portem uns 27 quilòmetres de recorregut i, després de passar per damunt de la presa, baixem per una pista cimentada que abandonem als pocs metres per a prendre, a mà esquerra, una pista de terra que ens porta fins a una passera i per la qual tornem a creuar el riu. Tot això és necessari per a evitar una esllavissada que es va produir a la pista ja fa algún temps.

Un cop recuperada la riba dreta del Ter, ens esperen més de 20 quilòmetres de franc descens, amb alguna forta pujada, per una pista de vegades molt sorrenca i pedregosa però que ens ofereix immillorables vistes de la cua del pantà de Susqueda, amb retorçats meandres.

Conforme anem baixant, ens va cobrint el bosc i aviat comencem a veure un munt de “castanyaires” i de bosses d’escombreries abandonades als vorals de la pista, com si alguns pensessin que per allà passarà un servei de recollida de la brossa! Poc abans d’arribar a la paret de la presa de Susqueda passem per l’ombrivola font del Sot de les Branques on omplim els bidons ja que el dia ha millorat molt i fa molta calor.

Arribem així a la carretera que s’enfila al santuari del Coll, però nosaltres l’agafem en direcció a la presa on contemplem la cinglera sobre la qual s’aixeca el poble de Rupit i on hi destaca el característic monòlit de l’Agullola.

A partir d’aquí iniciem el vertiginós descens per la carretera que es dirigeix al Pasteral tot passant sota l’ermita romànica de Sant Agustí de Lloret Salvatge, indret on al 1427, i dins el marc de la crisi sísmica del s.XV, es van produir les darreres manifestacions volcàniques de Catalunya i per culpa de les quals alguns curiosos van perdre la vida, segurament, en inhalar les emanacions sulfídriques. D’aquests fets l’escrivà de la Reial Cúria de Girona, Joan Toralles, en va deixar la següent descripció: en un lloc a què diuen Lloret, ahon se feren boques que lensaven pedres y aigua (…) e lansava tant gran pudor que molts que tal volien vèurer hi morian (…). Per això hi passem ràpidament, no sigui cas que es tornin a obrir les portes de l’infern!!!

Al Pasteral, a l’aiguabarreig del Ter amb el riu Brugent, fem el merescut dinar perquè des de les 8 del matí que no hem menjat res! En aquest punt hi ha un plafó que ens assabenta que al Pasteral (mot que, segons sembla, procedeix de l’antic nom de Pas-Ter-Alt), a més de produir-se energia elèctrica, es distribueix l’aigua cap als camps de conreu, cap a la Costa Brava i cap a Barcelona.

A partir d’aquí la Ruta del Ter coincideix amb la Via Verda de Girona-Olot la qual ja hem recorregut en diverses ocasions. Per aquesta via també observem com l’aigua del Ter era aprofitada per petites centrals hidroelèctriques (com la de Vilanna), per la colònia de Bonmatí i, actualment, s’aprofita per al reg i per a usos esportius de descens d’aigües braves. També hi havien hagut diversos passos de barca com els d’Anglès i Bescanó, dels quals ja només en queda el record.

Després de passar a frec del canal de la central hidroelèctrica del Ter, entrem a les famoses deveses de Girona on observem que, malgrat les temperatures anormalment altes, les fulles dels plàtans ja mostren les tonalitats platejades típiques de la tardor.

Quan ja portem uns 79 Km de recorregut, arribem a les Hortes de Santa Eulàlia, porta d’entrada a la ciutat de Girona, que ja es prepara per a celebrar les Fires de Sant Narcís, i a la qual hi tornarem, esperem que ben aviat, per tal de recòrrer la darrera etapa de la Ruta del Ter.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 20.10.13 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

Tosa d'Alp pel clot de Fontllebrera

13.10.13  A la carena que separa l’Alt Berguedà de la Baixa Cerdanya, entre el Puigllançada i el Moixeró, la popular Tosa d’Alp (2536 m), és una muntanya molt urbanitzada per les instal·lacions de les estacions d’esquí de la Masella (al vessant nord), la Molina i coll de Pal (al vessant est), amb tot un seguit de remuntadors i un telecabina que arriben prop del cim, punt on hi conflueixen els municipis d’Alp, Urús, Das i Bagà (per això també ha rebut històricament el nom de Pedró dels Quatre Batlles), i vora el qual hi ha el refugi Niu de l’Àliga i una gran antena de comunicacions.

Molt freqüentada, doncs, per aquests vessants (sobre tot pel coll de Pal i el telecabina esmentat), és per l’oest, des de coll de Jou (ja sigui des de Gréixer, al Berguedà, o des d’Urús, a la Cerdanya), on podem gaudir d’una ascensió més autèntica i bastant solitària, sense passar per cap infraestructura fins al refugi i l’immediat cim.

Nosaltrem farem aquesta excursió des de la Cerdanya, per un itinerari perfectament senyalitzat (PR C-126 i GR 150-1), pel clot de Fontllebrera i el coll de Jou. Amb aquesta intenció ens arribem al poble d’Urús, per continuar amb cotxe per la carretera local que mena a Sant Grau; tot sortint del poble, trobem a mà esquerra la cabalosa Font Freda i seguim un parell de quilòmetres fins a una cruïlla a mà esquerra, on hi ha el cementiri del poble i d’on surten dues pistes. La primera, estreta i transitable  per a tot-terrenys o cotxes alts, mena en 2 Km al coll Jovell, per on passa el PR C-126. La segona, més ampla i apta per a tota mena de vehicles, porta en una distància similar al refugi de la Pleta dels Ordiassos, des d’on podem enllaçar més amunt amb l’esmentat PR.

Coll Jovell

enim així dos punts de partida que s’ajunten a la Font Llebrera. Nosaltres agafem avui la primera opció, sortint del coll Jovell (1510 m), per començar a seguir el PR C-126 que puja del mateix poble d’Urús. Ens endinsem al bosc, travessem un parell de traus a la roca, i amb diverses pujades i baixades, gairebé sense guanyar alçada, arribem a la sorgència de la Font Llebrera (1550 m) (25 min), on enllacem amb la pista que ve de la pleta dels Ordiassos i que hem anat veient a l’altre costat de la vall.

La segona opció, que potser és més recomanable perquè el desnivell és més regular, surt del refugi de la Pleta dels Ordiassos (1450 m), des d’on seguim la pista, barrada a partir d’aquí, en direcció al refugi dels Cortals d’en Vidal. Ben aviat, després d’un revolt, surt a mà esquerra una altra pista que seguirem fins al planell de la Font Llebrera, on haurem trigat, si fa no fa, el mateix que l’anterior opció.

Una de les sorgències de la Font Llebrera

Des de la Font Llebrera continuem per la pista, ara més aviat camí carreter, en pendent moderat i paral·lels al llit sec del torrent, que anirem creuant diversos cops fins arribar al Clot de Fontllebrera (1800 m), petita esplanada on hi conflueixen diverses torrenteres.

Contrafrots del serrat de les Pedrusques, amb la Tosa d'Alp al fons

A partir d’aquí anem pujant, ja més fort i en mig d’un bosc de pi negre, per un sender ben marcat que va fent llaçades fins assolir el coll de Jou (2017 m) (1:30 h), a la carena entre el Moixeró (a l’oest, per la dreta) i la Tosa (a l’est, per l’esquerra) que ressegueix el sender GR 150-1.

Arribant al coll de Jou

Coll de Jou, amb la Roca del Llamp

Deixem doncs el PR, que baixa per l’altre costat cap a la vall de Gréixer, on acaba el seu recorregut al refugi Rebost, per anar seguint, a partir d’ara, les marques del GR i també del circuit Cavalls del Vent (punts taronja) en direcció a la Tosa.

Anem vorejant, encara per bosc i pel vessant cerdà, per sota la Roca del Llamp, fins a sortir al bonic replà herbat de la Pleta del Llamp (2170 m), amb bones vistes sobre el Pedraforca i les Penyes Altes de Moixeró, i també sobre els escarpats cingles calcaris de les Muntanyetes, abocats a la vall de Gréixer.

Serra d'Ensija, Pedraforca i Penyes Altes del Moixeró

Pleta del Llamp i cingles de les Muntanyetes

La Tosa vora el Puig de la Canal Freda

Des d’aquí ens enfilem fort fins a passar a frec del Puig de la Canal Freda (2331 m), des d’on ja podem veure el doble cim de la Tosa i la teulada del refugi, mentre a sota nostre tenim el pregon barranc del torrent de les Planes, que baixa directament de la Tosa fins al clot de Fontllebrera; també hi podem veure, a l’altre costat del barranc, algunes boques de les antigues mines de manganès que s’hi explotaven al voltant de la Tosa (deixem per a una propera ocasió una visita detallada al conjunt d’aquestes antigues explotacions mineres).

Avançant cap al Puig de la Mena

Davallem uns metres fins al coll de la Vall i tornem a enfilar-nos per flanquejar per l’esquerra el Puig de la Mena (2414 m) fins arribar al coll de la Mena (2405 m), on creuem l’antiga pista que connectava totes aquestes mines. Continuem pujant fort, entre pedregar, fins assolir l’altiplà on es troba el refugi Niu de l’Àliga (2520 m), entre els dos cims.

Arribant al refugi. A sota, l'antiga pista, amb els puigs de la Mena
i Canal Freda, i la barrancada que baixa al Clot de Fontllebrera

Girem a l’esquerra per atenyer tot seguit el cim nord o Tosa d’Alp (2537 m) (3:15 h), amb una esplèndida vista de la Cerdanya i de tota la carena per on hem pujat. Abans de reposar forces al refugi, pujem també al cim sud o Tosa de Bagà, amb bones vistes sobre l’Alt Berguedà, i des d’on també veiem, sota nostre, les ruïnes d’una barraca de miners a l’indret de la font de la Mena.

Al cim de la Tosa d'Alp

Refugi Niu de l'Àliga

La gana apreta i com que va fent un vent fresquet, encara que el dia és magnífic, aprofitem per fer un mos arrecerats dins el refugi, mentre gaudim d’una magnífica vista a través dels seus grans finestrals. Podriem completar l’excursió seguint per la Tosa de Das i els Rasos d’Urús fins a l’aparcament de les pistes d’esquí de Comaoriola, des d’on una pista baixa cap al coll Jovell. Tanmateix, pensem que la baixada s’allargaria massa (ho deixem apuntat com una possibilitat, caldrà que un altre dia hi pujem per aquí), i retornem pel mateix itinerari, tornant a gaudir del seu traçat per la carena i el clot de Fontllebrera fins al punt de partida.

Ara toca gaudir de la baixada

De nou els cingles de les Muntanyetes, a la Pleta del Llamp

Ha estat una magnífica i bastant solitària excursió: en tot el dia ens hem creuat amb mitja dotzena de corredors de muntanya, i un parell de motoristes que han deixat les seves roderes al GR i al PR (no creiem que això estigui permès), però cap excursionista “dels clàssics” (sembla que som una espècie a extingir…).

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat reaitzada el dia 13.10.13 per Isabel Benet i Ventu Amorós.