dijous, 3 d’agost del 2023

Una (altra) experiència eslovena

7-12.07.23  Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Eslovènia i la segona que ho faig amb el meu germà Sebastià. L’any passat hi vam anar amb un grup amb el qual vam aconseguir pujar el Triglav que, amb els seus 2.864 m, és la muntanya més alta d’Eslovènia. Allà vam conèixer l’Alenka qui serà la nostra guia d’enguany i en exclusiva.

Els Alps Julians des del cel

L’Alenka doncs ens ve a rebre a l’aeroport de Liubliana i, després de tres hores de cotxe, arribem allà on viu, un preciós refugi situat al cul del món... no, un xic més enllà, al cor dels Alps Julians, dits així per obra i gràcia d’en Juli Cèsar.

Casa de l’Alenka al cor dels Alps Julians

Parlem de l’ascensió que farem demà: el Mangart de 2.679 m. Aquesta és la tercera muntanya més alta d’Eslovènia, després del Triglav i l’Škrlatica, i fa frontera amb Itàlia. Molt a primera hora esmorzem i, després de dues hores de cotxe, ens plantem davant  la cara per on puja la ruta eslovena. Fa por però apretem les dents i amunt que fa pujada!

El Mangart des del vessant eslovè

Via d’ascens al Mangart

Ens acostem a la base de la roca

El recorregut està equipat i és una autèntica passada. Són uns 500 m de desnivell que cerquen el camí més lògic, aquell per on baixa l’aigua quan plou. Així anem seguint feixes i canals fins atènyer la cresta per on accedim al capdamunt del cim.

Seguim un recorregut equipat sobre feixes...

...i canals


Arribem al fil de la cresta

Progressant per la cresta

Arribant al cim

Fotocim

Vistes al Triglav

Després del merescut descans, i esgotat el temps per contemplar el magnífic paisatge presidit pel majestuós Triglav, toca baixar per la via normal italiana que de normal no té res, ja que es tracta d’una “timba” paorosa que s’obre sota els nostres peus i on cal anar amb molt de compte, ja que un error podria ser fatal.

Iniciem el paorós descens...

... pel vessant italià

És en aquest descens quan quasi em cau al damunt una pedra grossa com un canti. M’amago com puc sota el casc mentre la pedra esclata a un pam de la meva orella i els seus bocins es perden per l’abisme... He tornat a néixer!!!

El final del descens

Després de tantes emocions, l’endemà ens dediquem a fer el turista per Kobarid on hi ha el famós salt de l’Slap (o de Kazjak), una cascada de 15 m que va a parar a una piscina d’aigües color turquesa i tot dins d’una cova de parets folrades de molsa. I també ens vam deixar caure pel museu a l’aire lliure de Kolovrat on hi ha tota una línia de trinxeres, restes d’edificis i coves excavades a la roca per l’exercit italià durant la Primera Guerra Mundial.

En arribar de nou a casa esclata una tempesta “Made in Julian Alps” que no deixa de bramar en tota la nit. Estem segurs que demà no farem res, però contra tot pronòstic l’Alenka diu que demà diana a les 6 del matí... jo al·lucino!!! A les 6 del matí segueix plovent però agafem el cotxe i, després de dues hores ens presentem a l’inici del corriol que porta al peu de la via ferrada de Mala Mojstrovka. Al cel hi ha un tímid sol. Així que, sense dir-nos res, tirem amunt.

Anem cap al peu de la ferrada de Mala Mojstrovka

La via és una passada de maca, amb trams molt exposats. Això és molt normal en aquest país on tenen una altra concepció de la muntanya molt diferent de la nostra... són com d’una altra galàxia!

A les 10 del matí, però, s’acaba el nostre crèdit i esclata una tempesta de collons que me’ls posa per corbata, i encara sort que no és elèctrica! Un cop finalitzada la zona tècnica, sortim a una carena que porta al cim pel qual passem ràpidament i baixem a tota hòstia cap al cotxe on arribem xops però contents. L’endemà toca descans total ja que també plou.

El dia del retorn a Barcelona, el nostre vol surt a les 9 del matí però sortim de ca l’Alenka a les 5, i encara sort ja que als dos quilòmetres trobem la pista barrada per un arbre caigut... cap problema! L’Alenka va a buscar un noi que es presenta amb una motoserra, i cap a Liubliana que falta gent!

Amb tres hores som a casa, però l’equipatge s’ha quedat a Frankfurt. El rebem l’endemà amb les excuses pertinents. Ara toca obrir-se a nous projectes, o millor dit “somnis”.

JAUME SALAT. Activitats realitzades els dies 7-12.07.23 per Jaume Salat i Sebastià Salat.

dimarts, 18 d’octubre del 2022

Pic de Baborte

1-2.10.22  Després d’una primera glopada de fred a inicis de tardor, pel primer cap de setmana d’octubre anuncien un temps esplèndid... És el moment de moure’ns cap al pic de Baborte, situat al nord de la Vall Ferrera a l’ombra de tota una constel·lació d’emblemàtics “tresmils” com són la Pica d’Estats, el Sotllo, el pic de Verdaguer, la Punta Gabarró i el Montcalm. Creiem que, ja passat l'estiu, aquest racó del Pirineu no estarà gaire concorregut.

El Sotllo i la Pica des del coll de Baborte

Amb aquest pensament tant innocent fem cap al Pallars Sobirà i, poc més amunt de Llavorsí ja entrem de ple a la Vall Ferrera. Des d’Areu, el darrer poble de la vall, prenem la llarguíssima pista de terra que recorre aigües amunt el curs del riu Noguera de Vallferrera. En passar pel Pla de la Farga ja veiem que a l’aparcament no hi cap ni una agulla... boletaires, pensem nosaltres. Així, al cap d’una hora de prudent conducció per la pedregosa pista, arribem a l’aparcament del pont de la Molinassa que està buit... estarem sols.

Creuem el pont sobre el barranc de Sotllo

Amb aquest convenciment tan innocent, creuem els ponts sobre la Noguera de Vallferrera i el barranc de Sotllo, per on l’aigua baixa impetuosa, i ja enfilem cap a la cabana de Bassello (o Bacello). El camí està folrat de safrà bord (Crocus nodiflorus), les flors de la tardor per excel·lència que donen color als prats ressecs per la sequera.

Safrà bord

La cabana de Bassello

La cabana amb els pics de Norís i Monteixo al fons

A la cabana aprofitem per fer un petit descans abans d’emprendre la costeruda pujada que ens deixa a les envistes de l’estany de Baborte i el refugi homònim. Al vessant nord encara queden petites congestes de la primera nevada de la temporada. Abans d’arribar al refugi, però, aprofitem per omplir les cantimplores en una font propera a l’estany.

Estany de Baborte

Anem cap al refugi...

...tot rodejant l’estany

Aquí ja tenim la primera sospita de que no estarem tan sols com pensàvem, però la sorpresa ens l’enduem quan, arribant al petit refugi metàl·lic, dit del Cinquantenari, ens assabentem de que ja són 11 les persones que pensen pernoctar... i encara hi ha més en camí! Les “mentes pensantes” comencen a fer els seus càlculs i a l’Alfons li sembla que estem a la cambra de proa d’un submarí... i té raó!

Al petit refugi no hi cap ni una agulla

Al final aconseguim encabir-nos, com sardines en una llauna, 18 persones i un gos talla XL en un refugi de 9 places, cosa que jo no ho havia vist mai, i el més bo és que tots pensàvem que estarien sols a la muntanya... que innocents!

Primeres llums sobre l’estany de Baborte

Després de passar la nit, més o menys bé segons la situació, a les 7 del matí sonen els despertadors. Tots ens posem en marxa al mateix temps i sortim a fora del refugi a esmorzar ja que dins és impossible, i encara sort que no fa massa fred. Nosaltres a les 8 del matí ens carreguem les motxilles a l’esquena i marxem en direcció nord tot travessant el circ de Baborte, ple de petits estanys on s’hi emmirallen els relleus que ens envolten encara enfarinats per la nevada de divendres.

El Tres Pics sobre la coma de Baborte

Així arribem al coll de Baborte, just sobre la Coma de Sotllo i els seus estanys, on tenim una primera visió del grandiós conjunt de muntanyes que acompanyen la Pica d’Estats, així com de l’estany de Sotllo encara a l’ombra. A llevant del coll s’aixeca l’alterós pic de Pedres Blanques i a ponent el nostre objectiu: el Pic de Baborte.

El Sotllo i la Pica ja treuen el cap sobre el coll de Baborte

La trilogia formada pel Pic Verdaguer,
la Pica d’Estats i la Punta Gabarró

Després d’un breu descans, prenem un corriol marcat amb fites que s’enfila decidit entre blocs de pedres i claps de gespa on s’hi acumula una mica de neu. Conforme pugem el trams rocosos es fan més freqüents i hem de grimpar una mica però sense cap perill.

Pugem cap al Pic de Baborte

Travessant un tram rocós

Ens enlairem per sobre el Circ de Baborte

Al cap de dues hores d’haver sortit del refugi, arribem al cim del Baborte (2.934 m) on, després de felicitar-nos per tan lluïda ascensió i fer-nos les “fotocim” de rigor, ens quedem una bona estona fent un mos i contemplant el paisatge que se’ns desplega al nostre voltant on, a ponent, tenim el massís de la Maladeta, presidit per l’Aneto i la seva exigua gelera, seguidament tenim els pics de Mont-roig i Certascan al nord, ben a prop estan el Sotllo i la Pica d’Estats i, finalment, el Medacorba, Norís i Monteixo tancant l’horitzó per l’est i el sud.

Al cim del Baborte amb vistes a la Maladeta,
Mont-roig, Mont Valier i Certascan

Fotocim

Retornem pel mateix camí d’anada

Un cop repassats tots aquests imponents relleus toca abandonar el cim ja que, encara que és molt aviat ens espera un descens de 1.100 m de desnivell fins arribar de nou a l’aparcament del pont de la Molinassa, on ens espera el cotxe i un bon bany de peus a les fredes aigües del riu Noguera de Vallferrera.

ISABEL BENET. Activitat realitzada els dies 1-2.10.22 per Isabel Benet, Alfons Belinchón i Ramon Boldú.

diumenge, 18 de setembre del 2022

Escalades a la Magdalena Superior

Els dies 9 de juny i 9 de setembre vam fer dues escalades de categoria: la via 98 Octans i la Via del Simón que recorren les cares est i sud-est, respectivament, de la Magdalena Superior, alterosa agulla situada a la regió de les Gorres de Montserrat. Entre aquestes dues dates, s’ha esdevingut un dels estius més calorosos dels darrers temps, amb alguns episodis de tancament del massís per l’alt risc d’incendi...

La regió de les Gorres de Montserrat

La Magdalena Superior amb el recorregut
de les vies 98 Octans i la Via del Simón

La 98 Octans és una via de 140 m oberta per Guillem Arias, Esteve Fabra i Manel Pedro l’any 1985 però que fou reequipada amb parabolts l’any 2004. Així que vam decidir escalar-la durant una petita treva de la calor que ens estava fuetejant des del mes de maig.

Ressenya de la via

Tanmateix vam sortir ben aviat ja que el camí d’aproximació és prou llarg. Així, després de deixar enrere les restes de l’ermita de Santa Anna, enfilem cap al peu de les Gorres i ens escolem per la canal que separa la Gorra Frígia de la Magdalena Superior. A mitja pujada prenem un corriol a l’esquerra que ens deixa al peu de la via. El cel està una mica núvol i la paret està a l’ombra.

Enfilant la primera tirada

La primera tirada, malgrat que és la més llarga també és la més “senzilla” i per això en Pau me la deixa per a mí que, amb les cordes de 50 m, arribo ben justeta a la primera reunió.

Arribant a la primera reunió

Inici de la segona tirada

A partir d’aquí la placa es va redreçant amb l’alçada i la dificultat augmenta fins al IV+ en acostar-nos a la segona reunió, però la roca és excel·lent i i la tirada està molt ben assegurada per la qual cosa l’escalada es fa molt agradable. A més no fa gens de calor... al contrari, fa fresqueta i tot!

Arribant a la segona reunió

Inici del tercer llarg

El tercer llarg ja és una altra història ja que la placa continua redreçant-se i la dificultat augmenta fins el V+ en el tram de més dificultat de la via, tram que en Pau passa en lliure però que jo ho he de passar en rigorós artificial, ara bé... com que és una via equipada per en Guillem Arias, no tinc cap mena de problema!

Progressant en artificial pel tercer llarg

La tercera reunió

Arribant a la tercera reunió

La quarta i darrera tirada no és del tot rectilínia, sinó que fa una certa diagonal ascendent a l’esquerra, amb un pas intermig que algunes ressenyes qualifiquen de V-. És una tirada força mantinguda on el sol, que es va amagant darrera el cim, encara arriba a molestar el progrés d’en Pau en els seus primers passos.

Inici del quart i darrer llarg

Assegurant des de la tercera reunió

Així arribem al cim de la Magdalena Superior on l’atmosfera un xic boirosa ens escatima les vistes llunyanes... però tant se val! Després de felicitar-nos per tan lluït ascens, rapelem per la via Normal fins al coll entre el Contrafort de la Magdalena i l’Ullal on donem per finalitzada aquesta jornada d’escalada.

Cim de la Magdalena Superior amb vistes al monestir
i la regió de Sant Benet

Com ja he dit, després de passar la calorada de l’estiu, on només s’estava bé per sobre els 2000 m d’alçada, tornem, tres mesos després, a la Magdalena Superior per pujar per una via que li teniem posat l’ull des que la vam veure fa just dos anys tot escalant la via Charlot: es tracta de la Via del Simón, d’uns 160 m de recorregut repartits en cinc llargs. Fou equipada amb espits per Manuel Muñoz l’any 1988; tanmateix amb posterioritat la via ha estat arreglada amb algun parabolt.

Ressenya de la Via del Simón

Així que aprofitem una altra treva de la calor ja que la via discorre tota ella per la cara sud-est. Fem el mateix camí d’aproximació i, en arribar al peu de la Magdalena Superior, fem una petita grimpada fins un bosquet penjat on ens “calcem” el material. La primera tirada és un tràmit cap a la veritable escalada... i per això la faig jo, tot assegurant-me als troncs d’un parell d’arbrets, fins a la primera reunió situada a tocar de la canal i a l’extrem del característic llavi que ratlla la base de l’agulla.

Grimpant cap a la primera reunió

Primers compassos de la via

Només veient l’inici, tinc la sospita que aquesta via em serà més difícil que la 98 Octans, ja que per començar s’ha de superar la balmeta que dibuixa el característic llavi, per on en Pau s’enfila decidit, però que jo només puc vèncer a base de penjar els estreps... comencem bé! Després d’això, la tirada continua per una placa força dreta però que es deixa fer.

Arribant a la segona reunió

Per a iniciar el tercer llarg, en Pau es desplaça cap a l’esquerra i va pujant per una dreturera placa tot fent una clara diagonal ascendent i acostant-se a la canal. Veient com el company es pensa dues vegades cada pas que fa, ja veig que la festa s’ha acabat!

Iniciant el tercer llarg

I efectivament, quan em toca a mi veig que la tirada és molt mantinguda i obligada, amb una dificultat que en alguns trams supera el V grau, per això, de tant en tant, m’agafo de les cintes per descansar de tanta dificultat! Així, a empentes i rodolons, arribo a la tercera reunió situada per damunt d’un gran arbre i al peu d’una llastra que dibuixa un vistós diedre on hi ha un pot de “piades”.

Arribant a la tercera reunió

La tercera reunió

Contundent inici del quart llarg

Ara toca la tirada més atlètica de la via, on en Pau s’hi dedica a fons, tot batallant entre la placa i la fissura del diedre. Fa un bon sol, però jo no tinc gens de calor. Mentre el company va guanyant metres pas a pas, jo em fixo que hi ha una cordada a l’Ullal de la Magdalena.

Al tram més atlètic de la via

Assegurant des de la tercera reunió

Quan em toca a mí, un cop més he de treure els estreps per sortir de la reunió, però la tirada és “de obligado cumplimiento” i els estreps no em serveixen de gaire perquè les cintes estan sempre massa amunt... sort que la quarta reunió és aprop i en Pau pot tibar-me d’allò més.

Progressant per la difícil quarta tirada

Així, combinant el lliure amb totes les “trampes” possibles, arribo a la culminació de la tirada: un pas de bavaresa invertida on he de posar tots els sentits per a superar-la, això sí, sempre sota l’atenta mirada d’en Pau que, des de la reunió, em dona tota mena de consells. Esbufegant arribo a la quarta reunió, on pregunto si la següent tirada és igual...

Arribant a la quarta reunió

A la quarta reunió, situada damunt la llastra i a tocar d’un bonic matoll florit de montserratines (Centranthus ruber), mentre ens passem el material demano al Pau per la via que estan fent la cordada que he vist més avall, i em diu que és la via Ulu-Apa a l’Ullal de la Magdalena i que ja vam fer l’any 2017... com passa el temps!

Cordada a la via Ulu-Apa de
l’Ullal de la Magdalena

Inici del cinquè i darrer llarg

Seguidament en Pau inicia la cinquena i darrera tirada, tot enfilant-se al capdamunt de la llastra per un terreny una mica descompost. Després ja progressa per una placa tot decantant-se cap a l’esquerra a buscar una mena d’escletxa per on s’escola cap al cim. Quan em toca a mi, pujo com puc per la dreturera placa que, de totes maneres, em sembla d’un grau més “assequible” comparat amb l’anterior tirada.

Progressant per la dreturera placa

Fotocim

Així ens trobem de nou al capdamunt de la Magdalena Superior des d’on veiem moltes cordades pujant a la Gorra Frígia i molts turistes pujant a la Miranda de Santa Magdalena. Després de felicitar-nos i, aquest cop sí, fer-nos la fotocim de rigor, emprenem el descens amb els dos ràpels que ens deixen al peu del Contrafort, des d’on baixem cap a les restes de l’ermita de Santa Magdalena i cap a les Escales de Jacob... i com diria el nostre company:“una més a la col·lecció”!

ISABEL BENET. Activitats realitzades els dies 9.06.22 i 9.09.22 per Isabel Benet i Pau Vázquez.