28.09.18 Després de diversos intents frustrats,
per culpa del mal temps i els vents huracanats, per fí ha caigut l’aresta... em
refereixo a l’Aresta Ribas del Puntal
de l’Albarda, un contundent monólit que forma part del conjunt d’agulles que
acompanyen l’Albarda Castellana, sostre comarcal de l’Anoia, tot fent un arc
que tanca el Clot de la Sajolida, a la capçalera del torrent del Pont al
vessant sud de Montserrat. En aquest contrafort en Joan Ribas i Camps, agosarat
escalador mataroní, l’any 1979 va obrir en solitari la primera de les tres vies
montserratines anomenades Aresta Ribas.
Puntal de l’Albarda, on hi destaca el gran forat de la via Reina-Villar
Ressenya original de la via Aresta Ribas
Avui el dia s’ha llevat assoleiat i,
en principi, sense vent, però això no és garantia de que no bufi a l’aresta.
Així que anem a probar sort i des del monestir ens posem en marxa tot pujant
per les escales en direcció a Santa Margarida i el Pla dels Ocells des d’on
pujem a trobar el camí de Sant Joan a Sant Jeroni a l’alçada del Cigronet. En
aquest punt trobem un corriol per on baixem a frec de la muralla est del Puntal
tot passant pel peu de la cèlebre via Mas-Guasch.
L’inici de la nostra via està més a l’esquerra, just a l’entrada d’una estreta
canal i al costat d’una alzina ajaguda.
Ressenya de la via Aresta Ribas
Inici de la via
Els primers 20 metres de de la via
estàn qualificats de 6a (o 6b segons les ressenyes) si es fan en lliure, però
en Pau hi puja amb els estreps perquè no coneix gens la via i no es vol
entretenir... jo també hi pujo amb els estreps, perquè d’altra manera no podria
fer-ho. Les xapes són petites però molt noves i prou seguides per no passar
massa angúnies.
Arribant a la primera reunió
A la sortida del tram d’artificial hi
ha una antiga reunió, però ara la primera reunió es munta a l’interior d’un
forat que hi ha al final d’una delicada diagonal ascendent a la dreta. Allà
trobo al Pau arraulit dins la cova com si fos un pollet dins del seu niu.
Primera reunió dins del forat
Inici de la segona tirada
A la segona tirada és quan l’aresta
ens ensenya les dents. Una mirada amunt i l’única cosa que es veu és una placa molt
dreta sense cap assegurança a la vista...glup! En Pau surt amb decisió per la
dreta del forat i, un cop situat al seu damunt, inicia un delicat flanqueig
lleugerament ascendent a l’esquerra fins trobar un pont de roca que el col·loca
en la vertical de la segona reunió, la qual es troba al final d’una placa molt
vertical. Mentrestant ha començat a bufar un vent una mica fort i
desagradable... però aquest cop no ens farem enrera!
Tram de flanqueig del segon llarg
Quan em toca pujar a mi, veient el
caràcter de la tirada penso que aquesta només està reservada als escaladors més
valents i amb nervis d’acer, no per la dificultat, que no és exagerada, sinó
pel compromís que és molt alt... ufff! En Pau hi posa un parell de friends per
tal de protegir-la una mica més.
Arribant a la segona reunió
Inici de la tercera tirada
La placa de sortida de la tercera
tirada és vertical com un mala cosa, encara que per això està millor assegurada
i jo puc passar fent A0 gràcies a que en Pau em deixa cintes llargues i fins i
tot aprofita el cap d’un cargol per llaçar una bagueta. Després la dificultat es
“modera” i puc sortir en lliure fins a la tercera reunió situada en un forat no
tan profund com el de la primera reunió.
Arribant a la tercera reunió
Assegurant des de la tercera reunió
Com que la via ha anat derivant cap a
llevant, des de la tercera reunió gaudim de portentoses vistes de la regió de
Sant Salvador amb les fines agulles dels Flautats apuntant al cel. Però amb
l’alçada el vent cada cop és més fort... i encara sort que no és massa fred i
bufa a ratxes.
Inici de la quarta tirada amb els Flautats al fons
Per a fer la quarta i, en teoria,
darrera tirada, en Pau surt de la reunió per la dreta tot dibuixant una
diagonal ascendent. Aviat deixo de veure’l però noto la seva progressió, lenta
però constant malgrat tractar-se d’una altra tirada desprotegida com ella sola.
Quan em toca a mi, després de la diagonal pujo en vertical fins atènyer una
vella reunió sota un vistós desplom i, des d’aquí, segueixo la corda tot fent
un arc a l’esquerra fins a situar-me sobre el citat desplom. Des d’aquí ja veig
al Pau assegurant-me des de la quarta reunió just sota el cim del Puntal de
l’Albarda.
Arribant a la quarta reunió
La quarta reunió sota el cim del Puntal de l’Albarda
Fotocim amb el Contrapuntal al darrera
Un cop dalt del cim del Puntal,
després de contemplar el paisatge dominat pel Contrapuntal i l’imponent mole de
l’Albarda Castellana, ens fem el selfie
de rigor i ens disposem a estudiar el descens que és llarg i gens fàcil. Primer
s’ha d’anar a l’extrem oest de l’agulla i fer un petit ràpel que ens situa en
una estreta bretxa. Seguidament hem de pujar, sense dificultat, un petit
monticle entre el Puntal i el Contrapuntal.
Preparant-nos per rapelar, sota
l’esguard de l’Albarda Castellana
Un cop situats sobre aquesta elevació,
cal desgrimpar cap a una altra bretxa i pujar al cim del Contrapuntal per un
tram de roca que diuen que és III, però com no hi ha cap mena d’assegurança, el
compromís és molt alt i per això en Pau hi posa un parell de tricams.
Tram de pujada al Contrapuntal
Progressant cap al cim del Contrapuntal
Després d’aquesta tirada “extra”, ara
sí que arribem al capdamunt del serrat on la vista s’eixampla i ens podem treure
els “trastos” i gaudir del panorama dels voltants del cim de Sant Jeroni on, en
aquest moment, hi està arribant una riuada de sorollosos pelegrins.
Arribant al capdamunt del Contrapuntal
Panorama des del Contrapuntal, amb vistes de
Sant Salvador (esquerra) i les Gorres (dreta)
Vistes al nord on hi destaca el Moro o Montcau
Ara ja només ens cal seguir el fil del
serrat, marcat amb fites, fins trobar de nou el camí de Sant Joan a Sant Jeroni.
