dilluns, 16 de juny del 2014

Terrassa-Montserrat, amb bicicleta

14.06.14  Malgrat les previsions de tempesta per a la tarda, avui dissabte les Isabels ja estem de nou a Terrassa per tal de concloure el recorregut de la variant ciclista de la cursa Matagalls-Montserrat. D’entrada el dia és radiant, sense cap núvol i amb un lleuger aire fresquet, per això, sense perdre temps marxem  des de l’estació de Terrassa cap a Matadepera i, un cop hem deixat enrere la rotonda d’accés a aquesta població, anem seguint el curs de la riera de les Arenes pel seu marge dret a través dels carrers de la urbanització Verge de Montserrat fins a Can Torrella de Baix, gran masia ara convertida en restaurant.


Des d’aquí creuem la riera i anem pel marge esquerre per un sender que desemboca a la carretera d’accés a la urbanització Cavall Bernat per la qual anem a sortir de nou a la carretera que puja al coll d’Estenalles i que només hem de creuar per entrar a la urbanització Les Pedritxes... ja es veu que avui rodarem molt per terreny “urbanitzat”. Aquí retrobem els senyals de la Matagalls-Montserrat i per tant enllacem amb l’anterior etapa del passat 27 d’abril.


Ara toca pujar per a superar la serra de l’Obac, primer pels carrers de la urbanització i després per una pista que es va enlairant seguint el curs del torrent de la Font de la Riba. Per aquesta pista, de fort desnivell, fem alguns trams a peu i d’altres caminant, tot deixant enrera el massís de Sant Llorenç del Munt. Al capdamunt de la pujada anem a sortir al coll de la Riba, sobre els anomenats “Morros Curts” i des d’on ja podem veure el nostre proper objectiu: el massís de Montserrat.



Ara anem per una ampla carena en direcció a una collada que es troba entre el turó del Queixal i la Torrota de l’Obac, la qual ja veiem enlairada davant nostre; també veiem com es destaca la Casa Nova de l’Obac. Amb una ràpida baixada des d’aquesta collada ens situem a l’esmentada Casa Nova de l’Obac que aviu està molt concorreguda.


Casa Nova de l'Obac

Sense aturar-nos creuem la carretera de Rellinars al coll de l’Obac i, tot seguit, ens enfilem fins al coll d’en Tropes, porta d’entrada a la urbanització de Els Caus. El massís de Montserrat ja ocupa tot el paisatge. A partir d’aquí baixem de dret cap al poble de Vacarisses pel camí de l’Obac. El dia continua essent magnífic i, de moment, la calor encara no apreta massa... clar que ara anem de baixada!

Un cop a la Plaça de la Creu, rodejem Vacarisses pel sud a través dels carrers Calvari (el calvari que ens esperava...) i Montserrat (... lògicament!), pels quals acabem a la porta d’un gran mas restaurat que, segons sembla, era l’antiga rectoria. Des d’aquí creuem el torrent de Sellerés en direcció a la Colònia Gall. Un cop hem passat per sota l’autopista C-16, arribem a l’estació de tren de Vacarisses i, pel camí del Palà, travessem una riera i passem sota la C-58. Tot seguit ens enlairem de nou per un carrer anomenat Camí Romeu pel qual anem a sortir al capdamunt d’una carena des d’on contemplem Monistrol a redós de l’impressionant muralla nord... entre el massís de Montserrat i nosaltres ja no hi ha res més.


Pel camí de la Batanera arribem a l’estació de Monistrol i al pont sobre el Llobregat, i a la Fonda Xica fem les necessàries coca-coles per tal d’afrontar l’ascens al monestir de Montserrat amb garanties d’èxit. Portem uns 30 quilòmetres de recorregut amb un desnivell d’uns 400 m. Quan sortim pels carrers de Monistrol, però, ja es veuen alguns núvols sobre el massís.


Anem pel nucli urbà en direcció a l’estació del cremallera de Monistrol-Vila i, un cop creuades les vies, anem cap al cementiri des d’on seguim per una pista, amb marques del PR C-19, per la qual anem pujant seguint el curs del torrent de les Escometes i enfilant-nos cap a la Carena del Piteu. El cel es va tapant per moments i la xafogor és realment impressionant de manera que quan passem per la font de l’Avenc de la Dona Morta, estem mortes i ben mortes!



Font de l'Avenc de la Dona Morta

Després de creuar el torrent de la Font del Moro una pujada molt forta ens deixa a les portes del veïnat de La Calsina des d’on, per una pista asfaltada, anem a sortir a la carretera d’accés al monestir a l’alçada del Revolt de la Paella, a tocar del Forn de Calç. Per aquesta pista ja veiem l’edifici del monestir de Sant Benet, amb el seu alterós campanar de planta quadrada.



Ara ja per la carretera anem avançant, tot passant per la Font dels Monjos on aprofitem a omplir els bidons que avui es buiden ràpidament. Un cop hem passat les barreres del peatge, ens queda una darrera pujada, curta però molt pesada, cap al cor de la muntanya: el Monestir de Montserrat.


En el curt trajecte que ens apropa a la plaça del Monestir, sentim la mateixa emoció que ens va envaïr a l’arribada a l’Obradoiro de Sant Jaume de Galícia... què tindrán aquests llocs?. Després de fer-nos les fotos de rigor, anem a dinar que ja toca! Fent balanç de la sortida, han estat 43 Km amb un desnivell de 1089 m.


Per postre prenem el típic mató amb mel...  no fer-ho hauria estat un sacrilegi!. Tot seguit, sense perdre més temps, baixem ràpidament per la carretera cap a Monistrol, car al Montseny ja plou...

Podeu consultar el track d'aquest itinerari en els trams: Matadepera-Monistrol i Monistrol-Montserrat.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 14.06.14 per Isabel Benet i Isabel Salvia.

dimecres, 11 de juny del 2014

Pic de Maià i Punta d'Ortafà

8.06.14  El port d’Envalira (2408 m), situat en territori andorrà (parròquia d’Encamp), entre el Pas de la Casa, a l’est (vessant atlàntic de l’Arièja) i Grau Roig, a l’oest (vessant mediterrani de la Valira), és el port de muntanya amb carretera més alt del Pirineu, i àdhuc el més alt d’Europa permanentment obert.

En aquest punt ens hem trobat avui 8 companys, uns provinents de la Cerdanya, per la vall de Querol i el port de Pimorent, i altres des d’Andorra, per Canillo i Soldeu. L’objectiu, una passejada matinal per la suau carena que es desplega cap al nord i que permet una fàcil ascensió als pics de Maià i Ortafà. De fet, es tracta d’un itinerari ideal per fer amb raquetes de neu a l’hivern (queda pendent per a la propera temporada), que transcorre en la seva totalitat entres les cotes 2400-2600.

Situats al port d’Envalira (hem aparcat a la dreta del port, venint del Pas de la Casa, al costat del monument “...als primers homes que van fer possible l’obertura del port d’Envalira”), comencem a caminar en direcció nord per la pista de manteniment de les instal·lacions de telecomunicacions que hi ha al cim del pic de Maià, i que anem tallant per seguir més a prop de la carena cap a l’evident cim.

Ens dirigim cap al pic de Maià...

...i comencem a enlairar-nos

A mesura que ens enlairem anem tenint extenses vistes sobre els pics de la serra de l’Orri de la Vinyola (Fontfreda, Valleta, Fontnegra), pics d’Envalira, circ de Pessons i la pràctica totalitat de les muntanyes d’Andorra, així com també del sector del Carlit i muntanyes de l’Arièja.

En alguns trams encara es conserven bons gruixos de neu

Al capdamunt del pic de Maià

Arribem així a l’ample cim del pic de Maià (2614 m), gairebé un altiplà, on hi ha les esmentades instal·lacions (una gran antena i un edifici). Des d’aquí veiem perfectament la Punta d’Ortafà (de fet són dues “puntes”, la més alta de les quals és la segona), així com la carena que culmina en els pics de la Cabaneta.

Baixant al coll d'Ortafà, amb les dues puntes d'Ortafà

Vall del riu de Sant Josep, des del coll d'Ortafà

Continuem, doncs, cap al nord per la mateixa pista i baixem uns metres fins al coll d’Ortafà (2537 m), des d’on enfilem una curta pujada fins a la primera elevació, vora la qual la pista que hem anat seguint s’acaba per donar pas a un sender.

Arribant a la primera punta d'Ortafà


Tant aquest avantcim com el cim principal es troben abocats, a l’est, sobre la vall del riu de Sant Josep, tributari de l’Arièja, on hi podem veure un petit estanyet i el refugi de la Portella, per on passa el Sender Transfronterer (GRT).

La vall del riu de Sant Josep, des de l'avantcim

En aquest terreny batut pel vent trobem moltes plantes adaptades a aquestes dures condicions, com són les gencianes, les pulsàtil·les i la petita Androsace alpina que, amb les seves petites flors rosades, és una de les plantes que creix a més alçada, emmagatzemant aigua i protegint el terreny de l’erosió eòlica.

Androsace alpina

Continuem per la carena i en poc més de cinc minuts assolim la veritable Punta d’Ortafà (2612 m), enmig d’un magnífic ambient d’alta muntanya.

El grup a la punta d'Ortafà, amb vistes a l'est...

...i a l'oest, amb els pics de l'Estanyó i Serrera

El sender continua cap al Port Dret i el Pas de les Vaques, des d’on es pot baixar cap als estanys de Siscaró i la vall d’Incles, o bé seguir carenejant cap als pics de la Cabaneta (es tractaria ja d’una excursió força llarga i d’un important desnivell). Avui ho deixem aquí i iniciem el retorn cap al pic de Maià i el port d’Envalira, acompanyats en tot moment per un fort vent del sud que ens ha fet anar ben abrigats durant tota l’excursió (en una jornada que per altra banda ha estat calorosa a tot Catalunya).

Iniciem el retorn, vorejant ara l'avantcim

El soberbi panorama sobre el port d'Envalira

El monument al costat del port d'Envalira

Ha estat una magnífica passejada d’uns 8 Km (entre anar i tornar), amb un desnivell acumulat de només 350 m i unes vistes dilatades i espectaculars en totes direccions. Hi tornarem a l’hivern amb les raquetes de neu.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 8.06.14 per Isabel Benet, Isabel Salvia, Ventu Amorós i Marc Amorós, amb els amics Carme, Teresa, Sara i Siscu.

dimecres, 28 de maig del 2014

Circuit de Llançà

26.04.14  Com cada any per aquestes dates toca la sortida col·lectiva a la costa, i l’indret escollit ha estat l’extrem nord del Cap de Creus amb inici i arribada a Llançà, petit poble a tocar de la frontera des d’on farem una ruta circular de 15 Km que, després d’assolir el Puig Vaquer (de 426 m), ens permetrà de conèixer el paisatge de muntanya  interior i tancat de la vall de Santa Creu i una part del meravellós camí de ronda entre Port de la Selva i Llançà.

Llançà des del camí al coll del Perer

Després de deixar els cotxes aparcats al passeig marítim de Llançà, iniciem la ruta tot creuant el nucli urbà, cosa gens fàcil donat que no hi ha marques de cap mena. La resta del recorregut, però, no comporta cap problema. Així passem pel davant de l’Ajuntament i per la Plaça Major, amb un monumental plàtan al bellmig, i on hi ha el Museu de l’Aquarel·la Martínez Lozano i també l’església de Sant Vicenç que s’alça dominant tota la plaça.


Després de passar pel carrer Pilota, Major, Sant Vicenç i Puigdemunt, sortim del nucli urbà pel carrer Selva de Mar i entrem en una zona d’urbanitzacions a mig fer. Pels carrers d’aquesta urbanització, i havent revoltat un turonet, arribem a una rotonda on un pal indicador ens assabenta de l’inici del camí d’ascens al coll del Perer, marcat amb senyals del GR-92 i GR-11, i també marques grogues.


El camí va fent primer una pujada suau per fer-se cada vegada més sostinguda. Creuem el Rec d’en Prim, sovint eixut, i ens endinsem a les muntanyes, deixant enrere la costa, per un camí cada cop més estret.


Arribats al coll del Perer, després d’una hora i mitja, fem la parada obligada per esmorzar i on també fem els primers intercanvis de delícies en forma de “pintxos” i llardons.


Des d’aquest coll fem cap al cim del Puig Vaquer, la cota màxima que assolirem avui, per un corriol que surt del darrera d’un pal indicador. Des del capdamunt d’aquest turó la vista és magnífica i, malgrat que estem en una zona de tramuntana, el dia és assolellat i només bufa un ventet fresc que considerem “normal”. Això ens fa pensar que gaudirem d’una molt bona jornada.

Al cim del Puig Vaquer

Per seguir la ruta ens cal retornar al coll i continuar per un camí, ja en baixada, que ens porta cap a la vall de Santa Creu. Davant nostre tenim el monestir de Sant Pere de Rodes.

Sant Pere de Rodes

A mitja baixada deixem els senyals del GR i seguim per un corriol estret i pedregós, marcat en groc, que va planejant tot oferint-nos bones vistes de la Serra Verdera i del monestir. Aquest camí passa a frec dels Corrals d’en Marcelet, les restes d’unes construccions en pedra seca. Des d’aquí fem la davallada directa cap al petit nucli de la Vall de Santa Creu.


Baixant cap a la vall de Santa Creu

Arribats al poble, i cansats d’aquest camí pedregós, podem alentir el nostre pas i passejar tranquil·lament per aquest poblet entaforat entre les muntanyes. Ara el nostre camí és pràcticament de baixada i en direcció cap al mar. Durant el trajecte anem trobant alguns pals indicadors, però sempre prenem la direcció  Port de la Vall-Port de la Selva. Ombrejats per la vegetació, travessem el Rec dels Boets, passem pel costat de dues barraques abandonades i, finalment, per la gran finca Vinya la Falcona.

Vall de Santa Creu


Tot seguit desemboquem a una pista que ens duu a la carretera GI-612, que prenem a mà esquerra fins al trencall que mena al càmping Port de la Vall, a través del qual arribem a una platja ampla i plena de còdols on fem un breu descans. Ara només resta seguir el camí de ronda amb passeres de fusta, bancs i miradors que fan tota una delícia el gaudir del camí.


Port de la Selva

Així revoltem el Cap de Bol on es troba el far de s’Arenella i des d’on tenim bones vistes del Port de la Selva, de Llançà i de l’Albera. Passat el far trobem uns bancs a l’ombra d’una petita coberta de fusta, lloc que aprofitem per a fer el dinar i, alguns, el primer bany de la temporada a les gèlides aigües de la cala veïna.

Far de s'Arenella


Havent dinat reprenem la marxa pel camí de ronda, el qual passa per un seguit de cales i platges. Abans d’entrar de nou al nucli urbà de Llançà ens cal travessar les platges del Cau del Llop, de les Tonyines i de la Farella Petita.



Finalment, i ben arran del cingle, arribem a les envistes del Port de Llançà, punt i final d’aquesta sortida, al qual arribem tot baixant per unes escales, cansats però contents. Fins la propera!

FERRAN GUILLÉN (text), PEP GARCÍA (fotos). Sortida col·lectiva realitzada el dia 26.04.14.

dimecres, 21 de maig del 2014

Per l'obaga d'Ensija

17.05.14  Al vessant nord de la serra d’Ensija, enfront del Pedraforca, es desplega una extensa pineda, entre Saldes i Vallcebre. Des de la Pleta de la Vila, situada al pla de Palomera, a la zona mitjana d’aquesta obaga, un itinerari de natura, senyalitzat i equipat amb ponts, esglaons, baranes, miradors i plafons informatius, permet fer una agradable passejada enmig d’aquesta pineda pels Terrers de Palomera (opcional), els Graus i el poblat medieval del Roc de Palomera.

Des de l’Eix del Llobregat, passat Cercs, seguim a l’esquerra en direcció a Saldes i el coll de la Trapa; en aquest coll girem a l’esquerra per seguir la carretera local que mena a Vallcebre per l’obaga de la serra d’Ensija, fins que en uns 4 Km arribem a la zona d’aparcament de la Pleta de la Vila. Com el seu nom indica, es tracta d’un antic corral de bestiar i refugi de pastors, reconvertit ja fa anys en punt d’informació i acollida al Parc d’Aventura i al Parc de Neu de Palomera (segons la temporada).

El Pedraforca des de la Pleta de la Vila, amb les
restes del poblat de Palomera en primer terme

Des de la Pleta de la Vila (1500 m) prenem el camí que surt pel marge esquerra de la construcció (marques taronges en tot l’itinerari). Deixem tot seguit, a l’esquerra, el camí que porta al poblat medieval de Palomera (on anirem a la tornada), i abans de començar, a l’altre costat, la davallada cap a la riera de l’Aigua Salada, ens arribem a un primer mirador, amb vistes al Pedraforca, la vall de Saldes, el Comabona, les Penyes Altes i la Tosa d’Alp, així com dels sectors per on passarem: les argiles vermelloses dels Terrers i el conjunt de roques calcàries dels Graus.

Els Graus (a l'esquerra) i els Terrers de Palomera

Des del mirador tornem al punt on el camí comença a baixar en direcció a l’esmentada riera, i no triguem en arribar a una bifurcació; seguim a l’esquerra (rutes del Bosc i de la Fauna de Palomera) per anar a parar tot seguit a una pista que deixem al primer revolt per continuar per un camí que baixa fins a creuar la riera per un pont penjant. Abans de creuar, però, girem a la dreta per fer una curta visita a la zona dels Terrers, tot seguint pel marge del torrent fins que poc més enllà el podem creuar fàcilment per sobre d’un tub de ciment. Ja a l’altre costat, ens apropem a aquest sector format per turonets erosionats d’argiles. Ens enfilem per un d’aquest turonets, amb compte doncs la progressió per l’aresta no és fàcil degut a que la terra d’argila es va desfent al nostre pas, amb el barranc a banda i banda. L’indret és d’una gran bellesa i fem unes quantes fotos d’aquest fenòmen geològic.

Pujant amb precaució pels Terrers

El resultat de l'erosió sobre les argiles

Pont penjant sobre la riera de l'Aigua Salada

Retornem al pont penjant per creuar la riera de l’Aigua Salada i continuar la baixada pell bosc de Palomera. Poc després arribem al segon mirador, sobre el sector dels Graus.

Mirador sobre la vall de Saldes, amb el Comabona i Puig Terrers

L'escampall de blocs esllavissats que formen els Graus

Damunt les roques veiem la flor de pastor (Daphne cneorum), petita planta que amb les seves floretes rosades dóna un toc de color a la roca pelada.

Flor de pastor

Des d’aquí comencem a davallar en llaçades per un bonic camí de grau que va travessant aquesta zona de blocs calcaris.



Al final de la baixada per aquest grau deixem a la dreta el sender que mena a la font del Bullidor i a la carretera de l’Obaga, i seguim a l’esquerra pel mig del bosc en suau baixada fins que creuem altre cop la riera de l’Aigua Salada per un segon pont penjant.

Sota l'espessa pineda del bosc de Palomera

El segon pont penjant sobre la riera de l'Aigua Salada

A partir d’aquí comencem a pujar per recuperar els gairebé 200 m que hem davallat des de la Pleta de la Vila. El sender desemboca a una pista que seguim cap a la dreta; més endavant, en una bifurcació, seguim a l’esquerra fins que, després d’un revolt amb dos rètols indicadors, deixem la pista per prendre un corriol a l’esquerra. Arribem a un tercer pont, aquest fix i gairebé decoratiu, doncs el petit torrentet que travessa es pot passar directament, i seguim pel bosc; el camí planeja una estona i poc després comença a pujar decididament amb trams arranjats amb esglaons i baranes.



Tram del camí amb esglaons i baranes

Al final de la forta pujada anem a sortir a una pista, vora la qual, a mà dreta, hi ha un tercer mirador amb un plafó que informa de les antigues explotacions de carbó de Saldes i Maçaners.

El Pedraforca des del tercer mirador

Continuem uns pocs metres per la pista, que deixem tot seguit per agafar un corriol a l’esquerra que puja en cinc minuts a la carretera de la Pleta, per on hem vingut amb el cotxe. No ens cal gairebé trepitjar l’asfalt, doncs el camí marcat gira a l’esquerra i, paral·lel a la carretera, va travessant l’àrea de picnic de Palomera fins arribar a la Pleta de la Vila.

El Roc de Palomera des de l'àrea de picnic

Per anar al poblat medieval de Palomera, tornem a l’inici de l’itinerari per baixar ara cap a l’esquerra  pel sender local núm. 12 de Saldes (balises i marques blanques i verdes), per on davallem fins al barranc que voreja el Roc de Palomera.

Baixant cap al barranc

Un cop a l’altre costat, pujem per un estret camí tallat a la roca fins a dalt del cingle on es troben les restes de l’esmentat vilatge (en total poc més de 10 minuts des de la Pleta de la Vila). Aquest antic poblat de pastors, els quals tancaven els ramats a les balmes situades a la part inferior del Roc i de la Pleta, va estar habitat entre els segles XII al XV, i estava format per una vintena d’habitatges que s’alineaven al llarg d’un carrer central; la paret posterior de les cases formava la muralla que envoltava el vilatge, les dimensions del qual serien d’uns 80 m de llargada per uns 40 m d’amplada màxima. Per tot el poblat trobem les denses i espinoses mates de l’argelaga (Genista scorpius), cobertes de petites i molt perfumades flors grogues.

A l'interior d'un dels habitatges

Al capdamunt del poblat

Baixem del Roc de Palomera pel seu únic accès i, un cop al barranc, el remuntem uns metres seguint els senyals verds i blancs fins a una de les balmes utilitzades per guardar el bestiar, sota el cingle de la Pleta, davant la qual encara resten dempeus alguns trams de paret coberta de molsa.

Balma amb restes de parets

Sembla que a banda i banda del barranc hi ha altres balmes similars, però el seu accès és molt complicat degut a l’espesa vegetació que cobreix l’entorn, on hi destaquen les vistoses flors del buixol groc (Anemone ranunculoides).

Buixol groc

Des de la balma tornem al sender per on hem vingut i acabem de pujar a la Pleta de la Vila, on finalitzem aquesta passejada matinal per indrets de l’obaga d’Ensija.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 17.05.14 per Isabel Benet, Isabel Salvia i Ventu Amorós.