Per la serra de Benavent

25.01.16  Circumstàncies diverses ens han reunit a uns quants “aligots” un dilluns laborable per a fer una excursió. La boira, present a bona part del territori, ens empeny cap al Prepirineu on la Mercè té ganes d’explorar una zona de tots nosaltres desconeguda: la serra de Benavent, alterosa muralla conglomeràtica que, des del coll de Comiols, es dirigeix cap al nord-est, tot elevant-se per damunt la Conca Dellà que és l’extrem més oriental de la Conca de Tremp. Aquesta serra fa de frontera natural entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.

La boira ens acompanya quasi tot el trajecte que fem en cotxe, i no és fins ben a prop del coll de Comiols que la deixem enrera, estesa com un mar de nata de la qual només sobresurten les agulles de Montserrat i alguns relleus tarragonins; en canvi des del mirador del port, encarat al nord, es domina una àmplia panoràmica de la Conca de Tremp i de les muntanyes que l’envolten com són l’esquena del Montsec, la serra de Sant Gervàs, el vistós cingle taronja de la Pessonada i les serres de Carreu i Boumont. També tenim una bona vista del Pirineu central (amb poquíssima neu) que va des del Turbón al Montsent de Pallars passant per l’Aneto. Al peu del cingle, encara a l’ombra, s’arrauleix el petit poble de Benavent de la Conca.

Al mirador del port de Comiols

Des d’aquest mirador, on hem aparcat i on hi ha un plafó informatiu de caire geològic mig destrossat, creuem la carretera comarcal 1412, per la qual hem arribat, i anem uns metres pel seu voral en direcció sud fins a l’entrada d’una pista que surt a l’esquerra i on hi ha un pal indicador del Cami del Cap del Roc, marcat en groc.

Vistes de l'esquena del Montsec

Comencem l’excursió pujant per aquesta pista que va a frec del caire dels cingles i on podem veure les restes del que podria haver estat una de les trinxeres del Front del Pallars, excavades a la roca per l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Així ens dirigim cap a l’edifici d’una torre de comunicacions on aprofitem per a fer un mos mentre contemplem les vistes cap a llevant on hi destaquen el Cadí, la serra d’Aubenç, el Port del Comte i els Rasos de Peguera.

Panoràmica del Prepirineu de llevant

En direcció al Roc de Benavent

En acabat continuem per la pista en direcció al Roc de Benavent, coronat d’antenes, tot deixant la sortida dels graus Curt i dels Escoms que baixen cap al poble. També deixem a l’esquerra el cim del Roc de Benavent, i anem directament al Mirador de Roca Roia, portentós balcó sobre el poble de Benavent de la Conca equipat amb un plafó orientatiu que no ens orienta en absolut perquè està en blanc! Des d’aquest mirador veiem estrendre’s als nostres peus la Conca Dellà tacada de camps de conreu d’un color verd deslluït per causa de “la pertinaz sequia”.

Mirador de Roca Roia

Vista aèria de la Conca de Tremp

A partir del mirador, la pista abandona el caire del cingle i va a mig aire del suau vessant est de la serra i per la qual anem rodejant petites elevacions i esquivant el pelegrinatge de milers i milers d’erugues de la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa), les quals corren a enterrar-se per tal de convertir-se en unes papallones nocturnes molt poc vistoses, tot deixant enrera el seu rastre de destrucció.

Gran acumulació d'eruges de la processionària

Baixant pel grau de Moles

Així anem fins a un collet on trobem el sender GR 1, camí que seguirem a partir d’ara. Aquí iniciem el descens pel grau de Moles per un corriol que ens deixa ràpidament al peu del cingle. En una cruïlla deixem a mà dreta un camí que es dirigeix cap a Isona passant pel castell de Llordà; nosaltres continuem a l’esquerra pel GR en direcció a Benavent a frec de les enlluernadores cingleres montserratines il·luminades pel sol de la tarda.

Retornem per sota els cingles de Benavent

Des del poble de Benavent prenem la carretera comercal 1412 en direcció al port de Comiols, tot passant sota l’esglèsia de Santa Margarida, un edifici d’origen romànic alt i quadrat que més aviat sembla una fortalesa. Quan arribem a una zona d’aparcament, on hi ha alguns plafons informatius, creuem la carretera i prenem una pista, on les marques del GR es troben mig esborrades sota una capa de pintura gris.

Per aquesta pista anem en suau baixada fins que aquesta gira bruscament cap a ponent, llavors el GR es desvia per un sender que comença a pujar fort cap al port de Comiols tot seguint una línia elèctrica. Per aquest sender arribem finalment de nou al mirador on tenim el cotxe aparcat i on hem iniciat aquest tomb per la desconeguda serra de Benavent.

Vistes a Benavent de la Conca des del port de Comiols

Donem un darrer cop d’ull als cingles de Benavent, tocats pels darrers raigs de sol, i a la poca neu rosada del Pirineu i ens acomiadem d’aquest paisatge incomparable. Fins la propera!

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 25.01.16 per Isabel Benet, Susana Sanz, Anna Torres, Mercè Julve i Toni Tejedor.

Els megàlits de Can Planes i el Bosc Màgic

16.01.16  Segona ruta al voltant dels megàlits i pedres singulars de la Roca del Vallès, després de la que vam fer pel sector de la muntanya de Céllecs. En aquesta ocasió seguirem a l’anada la Ruta Prehistòrica II per visitar el dolmen de Can Planes, la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada de Can Planes, els tres megàlits que conformen la ruta, però que es troben incomprensiblement mal indicats. Seguirem fins a l’ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’anterior itinerari, i retornarem per l’anomenat Bosc Màgic, on trobarem les curioses pedres, esculpides al segle XX, de l’Elefant i l’Indi-Moai. En aquesta ruta de la pedra, l’aigua també hi serà present, doncs passarem per les fonts de la Mansa i de Sant Bartomeu, i per la bassa de Ca l’Argent.

Situats a la plaça de l’Ajuntament de la Roca del Vallès (120 m), on hi ha un plafó indicatiu, comencem a caminar en direcció muntanya seguint les profuses balises amb senyals dels senders SL-C 137 Ruta Prehistòrica II, del PR C-36 del qual forma part, i de la Ruta del Meridià Verd. Passem pels carrers Montseny, Camèlies, Girasol i Rocatomba, on s’acaba l’asfalt. Seguim per ampla pista que ens mena tot seguit als camps i a la gran masia de Can Planes, que tenim a mà dreta.

El gran mas de Can Planes

Un cop hem deixat enrera la masia, arribem a una bifurcació un xic confosa. Els indicadors de la ruta semblen assenyalar a mà dreta una drecera de la pista (útil a la tornada), que no hem d’agafar, malgrat els senyals del PR als arbres, perquè evita passar pel primer dels megàlits; seguim doncs per la pista, per on també anem veient indicadors, fins a trobar tot seguit, a l’esquerra, el dolmen de Can Planes (212 m). Es tracta d’una petita cambra sepulcral datada al calcolític (2200-1800 aC), que conserva una gruixuda llosa de coberta recolzada en dues de laterals, lleugerament inclinades a un costat, i en la de capçalera, caiguda però en contacte amb la coberta.

Dolmen de Can Planes

Continuem per l’ampla pista, per on s’ajunta més amunt la drecera abans esmentada. D’aquí seguim endavant un 300 m fins que trobem a la dreta una gran acumulació de roques granítiques, al sector de la Replana de Can Planes (265 m), on cal parar atenció per trobar els altres dos megàlits esmentats. Girem tot seguit a la dreta per entrar a una petita clariana del bosc, on un indicador a mà dreta assenyala erròniament aquest conjunt granític com la Pedra de l’Escorpí; cal seguir un petit corriol a l’esquerra, sense cap indicació, que en uns escassos 30 m ens mena en primer lloc a la Roca Foradada de Can Planes.

Roca Foradada de Can Planes

Es tracta d’un bloc de granit buidat artificialment, semblant a la Roca Foradada de Can Gol que vam veure a l’anterior excursió, però amb el forat arran de terra i de dimensions més petites, i que també podria haver tingut funcions de cambra sepulcral. Aquesta roca també era coneguda com a Pedra del Marxant, doncs sembla ser que un antic traginer que feia ruta entre els pobles de la comarca hi sojornava al seu interior quan se li feia de nit.

Retornem a la pista i continuem només uns 20 m fins que veiem a la dreta un altre conjunt de blocs. Ens apropem i, ara sí, trobem la veritable Pedra de l’Escorpí. Es tracta d’una petita cavitat natural entre blocs de granit, que sembla haver estat aprofundida i tancada parcialment amb una paret de pedra seca, restes de la qual encara es poden veure a l’interior. La seva funció podria ser també la d’un lloc d’enterrament durant el neolític final, però no deixa de ser una suposició, doncs fins ara no s’han fet treballs sistemàtics d’arqueologia.

Pedra de l'Escorpí

Interior de la cavitat

Seguim avançant per la pista. Deixem poc després un camí a la dreta, per on tornarem, i més endavant trobem a l’esquerra un corriol que porta a la font de la Mansa, a poc més de 100 m (pal indicador), per on ens desviem un moment de la ruta. Aquesta font es troba en una raconada ombrívola, al mig del torrent de Can Companys. La font té un petit bassiot on veiem moure’s petits amfibis; l'aigua desguassa per una canaleta de pedra que creua el camí i mena directament al torrent.

Font de la Mansa

Detall del bassiot

Per continuar la ruta no ens cal tornar enrera, sino que seguim pel corriol fins a sortir poc després a una pista que agafem a la dreta fins enllaçar al cap de poc amb la que seguíem anteriorment, per on transcorre la Ruta Prehistòrica. Poc més amunt arribem a un prat i continuem per un bosc d’alzines sureres. Sempre per la pista principal, arribem a l’encreuament amb la que per l’esquerra mena a Can Pahissa; aquí, en un marge de la pista, es desplega l’extens i eclèctic pessebre de Can Pahissa. Seguim pujant, tot deixant desviacions a banda i banda, fins arribar a la part superior d’una pedrera, on enllacem per l’esquerra amb el sender GR 92. Podem veure aquesta pedrera mitjançant un petit corriol que surt a l’esquerra de la pista i mena al caire de la carena, des d’on veiem també la veïna població d’Òrrius i un tram de la costa del Maresme.

Continuem avançant per la pista, amb la pedrera a la nostra esquerra, fins que als 400 m arribem a la carretera d’Òrrius a La Roca del Vallès, al coll de Sant Bartomeu (395 m). Creuem la carretera per arribar tot seguit a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, punt d’unió amb l’altra Ruta Prehistòrica, on ja vam arribar des de la muntanya de Céllecs en l’anterior excursió. Esperàvem dinar aquí, però el fort vent que bufa ens fa decidir continuar per trobar un lloc més arrecerat.

Sant Bartomeu de Cabanyes

Des de Sant Bartomeu iniciem el retorn per camins no senyalitzats. Retrocedim fins a la carretera i, sense creuar-la, agafem un corriol a l’esquerra (pal indicador) que en uns 300 m ens mena a la font de Sant Bartomeu (366 m), situada al capdamunt del torrent del mateix nom, en un revolt del camí.

Font de Sant Bartomeu

Continuem per aquest camí, que de seguida esdevé una torrentera, fins a desembocar poc després a una pista, que seguim a la dreta, de baixada, durant uns 700 m. En la primera bifurcació girem a la dreta, gairebé 180º, per continuar per un camí carreter. Al cap d’uns 500 m el camí creua per un gual el torrent de Sant Bartomeu, i uns 100 m més endavant trobem a l’esquerra un parell de xiprers i al seu costat l’entrada d’un camí delimitat amb dues pilones de pedra; ens desviem aquí per arribar tot seguit a la bassa de Ca l'Argent, on trobem, ara sí, el millor indret per fer-hi un mos.

Bassa de Ca l'Argent

Es tracta d'una bassa-piscina circular d'uns 12 m de diàmetre i uns 2 m de profunditat, construïda amb finalitats lúdiques a principis del segle XX per l’antic propietari de Ca l’Argent, amb una terrassa de rajoles, un mur amb una bancada també de rajoles i escales d’accés, la qual encara avui dia s'omple mitjançant una sèquia que agafa l'aigua del torrent de Sant Bartomeu uns metres més amunt.

Tornem al camí i reprenem la marxa. Deixem un camp de conreu a la dreta i tot seguit arribem a pocs metres de l’esmentada carretera d’Òrrius a La Roca, a l’entrada de l’anomenat Bosc Màgic d’Òrrius o de Ca l’Argent (255 m), indret de trobades i experiències esotèriques (segons consta en diversos blocs d’internet i videos penjats a youtube) degut, sobre tot, a les nombroses roques granítiques que afloren al seu interior, on alguns hi veuen un simbolisme màgic. De seguida veiem a l’esquerra una gran roca amb el cap esculpit d’un Elefant, i a la dreta, una llosa vertical amb el perfil d’un Indi, mentre que al seu costat superior hi ha la talla d’un Moai de l’Illa de Pasqua.

Un elefant treu el cap pel bosc

Sota el cap de l'Indi

El Moai, a la mateixa roca

Roca de l'Elefant

Sembla ser que cap a la meitat del segle passat uns escultors picapedrers van esculpir aquestes curioses figures. A tot això cal afegir que dins del bosc hi ha altres roques amb formes naturals singulars, com la d’una granota, una tortuga o una bota, encara que nosaltres només sabrem veure aquesta darrera.

Des de la roca de l’Elefant continuem pel camí, que primer gira a l’esquerra i baixa uns metres fins a una bifurcació, per on seguim a la dreta, acció que repetirem en els següents encreuaments fins que als 400 m arribem a una esplanada, al costat de la carretera que hem anat resseguint; abans de creuar-la encertem a veure, a la nostra esquerra i al límit del bosc, la roca amb la forma d’una gran bota.

Creuem tot seguit la carretera per continuar a l’altre costat per un camí carreter, barrat per una cadena. Ens endinsem al bosc, per on avancem al llarg d’uns 900 m amb petites pujades i baixades fins passar per sota d’una línia elèctrica, i arribar, uns 100 m després, a la pista principal per on hem vingut a l’anada.

Seguim, doncs, ara a la inversa el recorregut, tot passant altre cop pel sector de la Pedra de l’Escorpí i la Roca Foradada, però agafant mes avall la drecera que mena directament als camps de Can Planes, bellament il·luminats pel sol de la tarda, d’on no triguem en arribar als primers carrers de La Roca del Vallés.

El bell entorn de Can Planes

Ha estat un tranquil itinerari d’uns 10 Km de recorregut i 300 m de desnivell, per on hem completat la Ruta Prehistòrica iniciada a l’anterior excursió, i que ens ha permés també de descobrir i compartir altres indrets en bona companyia.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 16.01.16 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Isabel Salvia i Anna Torres.

Travessa del Garraf

13.01.16  Encara no ha sortit el sol quan la “Colla dels Dimecres”anem en tren cap a Gavà, però per les finestres veiem com ja despunta el dia amb un bonit cel rogenc... pluja o vent? Des de l’estació anem a buscar l’autobus de línia que ens deixarà a l’emita de Bruguers, ja que tenim la intenció de fer la clàssica travessa fins al poble de Garraf tot passant pel castell d’Eramprunyà, les Agulles, la Morella i el mas de La Pleta.

Així arribem a Bruguers just quan s’escampen les boires matineres i el sol il·lumina el cingle d’un roig encès sobre el qual s’alcen les restes del castell d’Eramprunyà, encara en procès de restauració. El cel està molt blau però ens ve a rebre un aire ben fresc... sembla que més amunt tindrem vent, tal i com passa darrerament.

Després de fer-nos un munt de fotografies per al record, passem a frec de l’ermita romànica de Bruguers i arranquem muntanya amunt, tot seguint les marques del GR 92, sender que no deixarem pràcticament en cap moment. El camí està ben marcat i en alguns llocs encara es veu l’empedrat original, però en altres punts el sender s’encaixa en una profunda trinxera que fa de mal caminar.

Pont natural de la Roca Foradada

La primera parada la fem a la coneguda Roca Foradada, espectacular pont natural que acribillem amb les nostres càmeres. Acte seguit continuem pujant fort encarats al cingle on, a mig aire, es bada la boca de la cova de la Mare de Déu, sota una creu de ferro: és el nostre proper objectiu.

Arribant a un collet, deixem per un moment el GR i anem a l’esquerra per un viarany, marcat amb fletxes blaves, que ens deixa al capdamunt d’una petita mola coronada per les ruïnes del que sembla una antiga ermita. Des d’aquí gaudim de bones vistes del castell, del mar i del delta del Llobregat.

Castell d'Eramprunyà

Des d’aquí baixem a vistar la cova de la Mare de Déu per un camí equipat amb un passamà. L’interior d’aquesta petita cavitat està totalment esculpit pel treball pacient del vent que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat arrencant grans de sorra de l’espadat per a conformar aquestes formes fantàstiques que la gent aprofita per penja-hi objectes diversos.

Entrada a la cova de la Mare de Déu

Sostre erosionat de la cova, amb objectes variats

Després de la visita a la cavitat, i com no fa massa vent, aprofitem aquesta balconada per a fer un mos. En acabat tornem al collet, on recuperem el traçat del GR i continuem fins a desembocar a la pista d’accés al castell, la qual prenem a l’esquerra en suau baixada. En una cruïlla deixem la pista per prendre un camí que puja, encarat a les Agulles, cap a la collada de la Clota, tot rodejant el vessant sud del turó de la Desfeta, on hi ha una torre de vigilància contra incendis, i passant per una bonica cabana de pedra seca. El cel comença a ennuvolar-se, però esperem que no vagi a més.

Cabana de pedra seca

Des de la collada anem en direcció a les Agulles per un viarany que puja tot tallant una pista fins que desemboquem a la carena; a l’esquerra el camí condueix al cim de les Agulles, però nosaltres anem a la dreta per la pista carenera en direcció a la Morella, cim on hi destaquen un munt d’antenes, un vèrtex geodèsic, una creu, i la vistosa esfera d’un ràdar meteorològic. Des d’aquesta carena també gaudim de bones vistes del poble de Begues i del massís de Montserrat inundat de sol.

Ens dirigim cap al cim de la Morella

Seguint el fil de la carena baixem encarats a l’antic abocador de la Vall de Joan, en procés de recuperació (o això és el que diuen...), fins que arribem a un petit collet des del qual iniciem l’ascens cap al cim. A partir d’aquí entrem de ple al regne del rascler, un paisatge laberíntic i de mala petxa format, en aquest cas, pel treball pacient de l’aigua de la pluja que, al llarg de milers i milers d’anys, ha anat disolent la blanca calcària que és el cor del Garraf.

Al cim de la Morella

Així arribem al cim de la Morella que, amb els seus 593 m, és el punt més alt del massís i des del qual, amb aquest ambient tan airejat, s’albira una bona vista que va des del mar al Pirineu passant pel Montmell, Montserrat i el Montseny. Una molt recent taula d’orientació ens ajuda a situar-nos, encara que en ella s’assenyala el Canigó quan el cim que realment es veu és el Puigmal.

Taula d'orientació de la Morella

Ara s’ha tornat a girar un vent que s’ha endut els núvols però que fa que l’estada al cim sigui un xic desagradable. Així és que, un cop fetes les fotos de rigor, marxem cap al mas de La Pleta on pensem fer el dinar. Un breu descens ens deixa a una pista cimentada a l’inici del Pla de Campgràs, gran esplanada farcida d’avencs per on el GR passa a frec d’uns quants d’ells, degudament senyalitzats, com són l’avenc dels Llambrics, de l’Asensio i de la Sílvia.

Entrada de l'avenc de l'Asensio

El GR torna a sortir a la pista cimentada d’accés a les instal·lacions, molt a prop de la cruïlla amb la carretera que puja a la Plana Novella. Prenem aquesta carretera a mà esquerra, i en forta baixada, cap a La Pleta, encarats al mar i al pic del Martell, del qual destaca la seva vistosa dolina, que és un cercle de gespa verda enmig dels matolls grisosos.

La Pleta, on hi ha una oficina d'informació del parc

Així arribem a La Pleta, edifici d’estil modernista construït a finals del segle XIX i ara reconvertit en un dels punts d’informació del Parc Natural del Garraf. Quan entrem a fer el xafarder, l’encarregat de l’oficina, un jove molt amable, ens pregunta quants som i d’on venim... qüestions per a l’estadística. També ens ofereix passar-nos un audiovisual sobre diferents aspectes del parc, cosa que no desaprofitem malgrat que estem mig morts de gana! Després del bonic audiovisual, ara sí, fem un dinar com Déu mana (amb botes de vi incloses); l’única cosa que lamentem és que no hi ha taules de picnic.

Dinem sota la vistosa xemeneia d'un antic pou

Un cop finalitzat l’àpat marxem “volant” cap al poble de Garraf, ja que se’ns està fent un xic tard i al gener la llum no dura tot el dia. Així és que després de passar a frec de la residència canina Canópolis, baixem fort per una pista que marxa entre una pedrera (a l’esquerra) i el profund barranc del Fondo de les Coves (a la dreta).

Anem baixant encarats al mar

Un cop superada la pedrera, el GR segueix baixant ara per un sender, amb fortes llaçades, cap al poble de Garraf, el qual ja veiem al final del barranc, al peu de la Roca Falconera i a tocar del mar.

La costa de Garraf, amb el poble i la Roca Falconera

El sol ja s’oculta per ponent quan, arribant a l’estació de Garraf, donem per finalitzada aquesta bonica travessa. Al final no hem tingut ni pluja ni massa vent... excel·lent!. Fins la propera.

ISABEL BENET. Activitat col·lectiva realitzada el dia 13.01.16.