Els quatre Puigmals

30.08.15  Excursió senzilla des de la Cerdanya, malgrat el desnivell, al conjunt dels quatre Puigmals, format pel Puigmal pròpiament dit o Puigmal d’Er, el Pic o Puigmal de Segre, el Pic o Puigmal Petit de Segre i el Puigmal de Llo. Algunes guies i ressenyes estableixen, des de l’estació d’esquí d’Er-Puigmal, un recorregut circular que puja fort pel clot de la Pastera i, un cop assolits els cims, baixa per la capçalera de la vall de la Ribera d’Er o d’Aiguaneix; nosaltres, però, recomanem l’anada i la tornada per aquesta vall per un camí ben marcat que guanya progressivament desnivell fins al coll que la tanca, amb un tram final certament dret però curt, i a partir d’aquí hom pot anar decidint en quin ordre fa els quatre Puigmals.

De la carretera N-116, entre la Guingueta d’Ix i Sallagosa, surt el ramal que puja en 11 Km a l’estació d’esquí d’Er-Puigmal. Arribats a l’aparcament de les Esplanes, on abans era obligatori deixar el cotxe (i a l’hivern deu ser així), continuem fins a un altre aparcament situat més amunt, on a partir d’aquí la carretera té el pas barrat als vehicles no autoritzats; cal dir que només haurem de caminar cinc minuts per l’asfalt.

Desde l’aparcament superior (2060 m) seguim, doncs, la pista asfaltada fins que la deixem tot seguit en un revolt pronunciat a la dreta, on hi ha una estació de tractament d’aigües, per agafar un ample camí a l’esquerra, que va pujant paral·lel a la Ribera d’Er. Poc més amunt travessem el riu, que d’aquí en amunt també s’anomena torrent d’Aiguaneix, i arribem a un prat al peu del Puigmal, des d’on s’enfila l’itinerari, marcat amb fites, que puja a aquest cim pel clot de la Pastera. En aquest prat arriba una pista procedent de la Jaça del Prat de la Tossa, que seguim breument fins que acaba tot seguit en una captació d’aigües, a l’entrada de la petita vall o comella d’Aiguaneix.

Anem resseguint la Ribera d'Er; al fons, el Puigmal de Llo

En aquest punt creuem altre cop el torrent, que a partir d’ara tindrem a mà dreta, i anem remuntant suau per un estret camí a frec del riu, que baixa encaixat i molt ufanós, i a estones envaeix el sender.

Un cop superat el tram més estret de la vall, el camí puja en llaçades fins a un altiplà al peu del Puigmal de Llo, d’inconfusible forma cònica, i poc després arribem al bonic indret de l’Aiguaneix o font de la Ribera d’Er (2385 m) on, com el seu nom indica, l’aigua neix sobtadament d’entre les roques per diverses sorgències que omplen l’indret d’una exhuberant vegetació pròpia dels aiguamolls.

L'aigua s'obre pas per les diverses sorgències d'Aiguaneix

A partir d’aquí el camí, ben marcat i evident, comença a pujar més fort. Arribem a un altre replà i a continuació travessem un tarterar esquistós.

Ens anem enfilant amb llaçades cap al coll que tanca la vall, amb una part final bastant dreta que ens demana un bon esforç; tanmateix, aquest tram és curt i atenyem sense més problemes el coll d’Aiguaneix (2745 m), situat entre el Puigmal de Llo, a l’esquerra, i el cim nord del Puigmal Petit de Segre, a la dreta. Des del coll, surt en direcció nord un camí senyalitzat que baixa cap a la font del Segre (cal perdre uns 400 m de desnivell).

Al coll d'Aiguaneix

Deixem el Puigmal de Llo per al final i girem a la dreta per guanyar, després d’un curt pendent, el cim nord del Puigmal Petit de Segre (2810), aplanat i un xic més baix que el cim sud, però que els nous mapes de l’Alpina (no així els vells) el consideren el principal pel fet de ser un nus de carenes, entre el Puigmal de Llo a l’oest, el Puigmal de Segre al nord-est, i el Puigmal al sud.

Al cim nord del Puigmal Petit de Segre, encarat al Puigmal de Segre

Per la carena en direcció al Puigmal

Seguim la carena en aquesta darrera direcció, enlairats sobre la coma de l’Embut, al vessant de Núria, a una banda, i la vall d’Aiguaneix, per on hem pujat, a l’altra. Deixem de moment a la dreta el camí carener per seguir estrictament la carena i assolir el rocós cim sud del Puigmal Petit de Segre (2812 m).

Al cim sud del Puigmal Petit de Segre

Coma de l'Embut i muntanyes de Núria i Ulldeter

Baixem del cim per recuperar tot seguit el camí i arribar poc després a la collada d’Er (2760 m), des d’on iniciem, entre pedregar, l’ascensió final al Puigmal.

Deixem enrera el Puigmal Petit de Segre i la collada d'Er

Al capdamunt de la pujada voltem per la dreta un cim secundari i assolim tot seguit el Puigmal d’Er o senzillament Puigmal (2910 m), sostre comarcal del Ripollés. A l’ampli cim hi trobem creus, piló geodèsic, senyeres, oracions tibetanes i, evidentment en un dia d’estiu, molta gent al seu voltant i la que segueix venint pels camins de Núria i Fontalba. No cal dir que gaudim de l’extens panorama que se’ns presenta en totes direccions.

Arribant al cim, amb l'estació d'esquí d'Er-Puigmal com a rerefons

La creu del Puigmal

El Puigmal des de l'avantcim

Desfem l’itinerari pel carener per on hem vingut, tot vorejant ara per l’esquerra el cim sud del Puigmal Petit de Segre, i un cop al cim nord girem a la dreta per dirigir-nos al Puigmal de Segre.

Vorejem el cim sud del Puigmal Petit de Segre, mentre

observem el Puigmal de Llo i el camí al coll d'Aiguaneix

Ens dirigim ara al Puigmal de Segre

Anem davallant per terreny esquistós fins a un coll que en alguns mapes també rep el nom de collada d’Er (2750 m). Creuem un sector rocallós i emprenem, per un pendent cada cop més inclinat, una forta però curta pujada fins al cim del Puigmal de Segre (2848 m), coronat per un senzill oratori a Sant Bernat de Menton, patró dels excursionistes.

Al cim del Puigmal de Segre

Al cim tenim un bon panorama de la vall de Llo, mentre que a l’altra banda, baixant uns pocs metres fins a una balconada, podem veure el santuari de Núria i l'alberg del Pic de l’Àliga.

Vista de la vall de Llo

Vista de la vall i el santuari de Núria

Baixem altra cop a la collada anterior, remuntem cap al cim nord del Puigmal Petit de Segre, que ara vorejem per l’esquerra, i retornem al coll d’Aiguaneix per iniciar una curta pujada al darrer dels Puigmals. Del coll anem seguint, en direcció oest, un sender ben marcat al caire de la carena que en 10 minuts ens mena al cim del Puigmal de Llo (2801 m), que gaudeix d’una extensa vista sobre la Cerdanya.

Enfilem la curta pujada al Puigmal de Llo

Al cim del Puigmal de Llo

Per a la tornada hi ha la possibilitat de seguir la carena fins al cim occidental (2767 m) i continuar després a l’esquerra per un contrafort, molt inclinat i sense traces de camí, fins a la font de la Ribera d’Er. Tanmateix, nosaltres preferim el conegut i ben marcat camí de l’anada, així que davallem al coll d’Aiguaneix (el tercer cop que hi passem avui) i emprenem el retorn per la vall. Quan arribem a la font de la Ribera d’Er aprofitem per a refrescar-nos a les gélides aigües acabades de sortir a l’exterior, mentre observem, a l’altra banda del camí, com van trescant diverses marmotes que tenen aquí els seus caus.

De nou a la font de la Ribera d'Er

La Ribera d'Er ens acompanya en el nostre retorn 

La resta ja és una passejada per la vora de la Ribera d’Er, amb les seves aigües platejades pel sol de la tarda, fins al prat al peu del Puigmal, i d’aquí a l’aparcament, on arribem un xic cansats però molt contents d’aquest bell i panoràmic itinerari, d’uns 1100 m de desnivell i de 5 a 6 h de marxa efectiva.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 30.08.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós i Marc Amorós.

Per la Senda del Duero amb bicicleta (II)

5.08.15 - 4a etapa: Burgo de Osma - Aranda de Duero (71 Km / +129 m)

Com cada matí, després de penjar les alforges a la bicicleta, la Isabel Salvia envia un senyal al GPS perquè ens localitzi, i jo quedo meravellada amb aquest giny que, al cap d’una breu estona, li respon amb un “pip”: ja ens podem posar en marxa! A partir d’aquí deixem enrera la conca d’Almazán per entrar de ple a la conca del Duero pròpiament dita, la conca fluvial més gran de la península, estructurada entre el Sistema Ibèric (a l’est), la Serralada Cantàbrica (al nord), el Sistema Central (al sud) i el Massís Ibèric (a l’oest) al qual, dia rera dia, ens hi anem acostant.

Així és que per començar aquesta etapa, retornem pel passeig peatonal fins al pont de la carretera sobre el riu Ucero on recuperem els senyals del camí natural. Acte seguit anem per pistes i carreteres locals en direcció a San Esteban de Gormaz tot passant per La Pedraja de San Esteban. Després de creuar de nou la línia ferroviària de Valladolid-Ariza, ens endinsem en una plantació de pollancres... Los chopos son de ribera, / liras de la primavera, / cerca del agua que fluye, / pasa y huye (...) (Antonio Machado, Campos de Castilla).

Pel sud sobresurt la Sierra de Ayllón, allà on els sistemes Ibèric i Central es donen la mà, i pel camí comencem a veure les primeres vinyes de la D.O. Ribera del Duero. A les portes de San Esteban de Gormaz  ens aturem a donar un cop d’ull a la platja fluvial de La Rambla, on una petita presa delimita un espai condicionat per al bany, encara que les amarronades aigües del Duero no convidin gaire a fer-ho.

Platja fluvial de La Rambla

Església de Nuestra Señora del Rivero

A San Esteban aprofitem per visitar un temple que ens crida l’atenció per la seva intensa blancor: es tracta de Nuestra Señora del Rivero, una església d’origen romànic recentment restaurada, situada al capdamunt d’un turonet on un senyor que s’hi passeja ens pregunta d’on venim - ¿Qué de dónde venimos o de dónde somos? - quan s’entera que sóm de Barcelona ens comenta que ell és fill d’aquest poble però que de jove va anar a viure a Terrassa i que aquí només hi ve de vacances. També ens comenta que ell havia arribat a veure aquesta església en estat de ruïna quasi total. De San Esteban també destaquen, dalt d’un altre turó, les restes d’un castell medieval i, als seus peus, una església romànica dedicada a... San Miguel!

Vista general de San Esteban de Gormaz

Després de creuar el Duero per un pont de pedra, seguim per la carretera tot creuant el Soto de San Esteban (aquí tot és de San Esteban!), i després continuem per pista fins a Langa de Duero on aprofitem a fer un descans i un mos sota l’esguard d’una torre quadrada del desaparegut Castillo del Cubo, destinada a la vigilància i defensa del magnífic pont medieval de 12 arcs sobre el Duero.

Descans a Langa de Duero

Seguim per una bona pista, amb el Duero a la nostra dreta, i a frec d’un vessant on l’erosió ha excavat a les calcàries uns vistosos pilars aïllats, anomenats tècnicament dames coifées, però que per aquest topants anomenen chimeneas de hadas.

Així arribem a les envistes del gran monestir de Santa María de La Vid, els orígens del qual es remunten al segle XII, i que actualment alberga una comunitat de monjos agustinians que tenen cura d’una important biblioteca.

Monestir de Santa María de La Vid

La ruta continua paral·lela al curs del Duero en direcció a Guma, poble situat sobre un turonet amb bones vistes del riu i del seu assut on neix el Canal de Guma, el qual seguim fins a Vadocondes, població enclavada a l’interior d’un meandre molt tancat, on fem el dinar  al bar de la plaça, a tocar de la seva imponent església i acompanyats per la primera coca-cola de la ruta. A la sortida d’aquest poble, declarat Conjunto Histórico, creuem el riu i passem sota un pont de ferro de la desapareguda línia de Valladolid-Ariza.

Entrant a Vadocondes

Església de l'Asunción de Vadocondes

Ens trobem al cor de la D.O. Ribera del Duero però estem veien més camps de gira-sols i de panís que de vinyes... Pel camí de Navalfrias arribem ràpidament a Aranda de Duero, final d’etapa, tot creuant el Duero pel Puente Conchuelas i passant pel parc de La Isla.

El Duero al seu pas per Aranda de Duero

Església de Santa María la Real d'Aranda de Duero

De la ciutat d’Aranda de Duero, abraçada pels afluents Arandilla i Bañuelos, cal destacar, a més de l’enlluernadora església de Santa Maria, la gran quantitat de bodegues subterrànies excavades a la roca, algunes de les quals es poden visitar... cosa que fem, amb degustació inclosa. Track de la ruta.

Visita a una de les bodegues d'Aranda de Duero

6.08.14 - 5a etapa: Aranda de Duero - Peñafiel (52 Km / +149 m)

Com l’etapa d’avui no és massa llarga ni dura sortim passades les 8 del matí tot creuant el Duero per un bonic pont peatonal i seguint el seu curs per un deliciós camí de bosc en direcció a Berlangas de Roa.

Sortida d'Aranda de Duero

Poc després de passar sota la N-I, trobem de nou la línia fèrria abandonada de Valladolid-Ariza i anem paral·lels a les vies fins que la creuem i continuem ruta entre camps de bledes, patates i panís enmig dels qual hi destaca la petita ermita de la Virgen de la Vega. També passem a frec d’un grup de llacunes on hi fan estada les aus migratòries i on hi ha una caseta d’observació pels amants de l’ornitologia.

Per una ampla pista, vora l'ermita de la Virgen de la Vega

Monument al meteorit de Berlanguillas

Quan arribem a Berlangas de Roa ens sorprén un curiós monument dedicat al 200 aniversari de la caiguda documentada, l’any 1811, d’un meteorit, anomenat Meteorito de Berlanguillas. Seguidament el camí travessa les vinyes d’unes conegudes bodegues i creua el riu Riaza per un pont de pedra que amb prou feines es veu degut a l’exhuberant vegetació que el cobreix. Seguim el seu curs aigües avall fins l’aiguabarreig amb el Duero el qual, poc després, creuem per enlairar-nos cap al poble de Roa on aprofitem per a fer un petit descans.

Creuant un camp de vinyes

A partir d’aquí deixem enrera les terres burgaleses per endinsar-nos a la província de Valladolid tot fent ruta prop de la riba dreta del Duero, deixant de banda el poble de San Martin de Rubiales i seguint el traçat del canal de Riaza en direcció a Bocos de Duero.

San Martín de Rubiales

A partir de Bocos de Duero ja prenem un sender estret i ondulant a tocar de les amarronades aigües del Duero, on trobem algunes passarel·les de fusta. En alguns trams aquest camí és tant estret i va tant penjat sobre el riu que fa una mica de por i tot! Quan sortim a camp obert, ja veiem de lluny la inconfusible silueta de l’alterós castell de Peñafiel.

Castell de Peñafiel

Tot acostant-nos a la riba del Duero, el creuem per un pont de pedra i continuem per un carril bici que travessa un poligon industrial. Així arribem al nucli urbà de Peñafiel, final de l’etapa, on per la tarda, i sota un sol de justícia, aprofitem per visitar el castell.

La "proa" del castell de Peñafiel

També observem una mena de monticles que sobresurten directament de terra: es tracta les les anomenades “luceras”, unes xemeneies per on s’airegen la gran quantitat de bodegues que ocupen el subsòl de la població. Track de la ruta.

Luceras i Torre del Reloj de Peñafiel

7.08.14 - 6a etapa: Peñafiel - Tudela de Duero (57 Km / +182 m)

Després d’un escàs esmorzar a l’habitació de l’hostal, car els bars encara estan tots tancats, a les 8 del matí ens posem en marxa i sortim de Peñafiel pel seu parc fluvial, tot creuant el riu Duratón per un pont de fusta i continuant per un sender estret i ondulant que discorre paral·lel al riu i per on es poden veure diverses instal·lacions hidràuliques com molins i assuts.

Assut i molí a la sortida de Peñafiel

Poc després jo he de lamentar una punxada a la roda del darrera per causa dels nostres estimats abriülls (abrojos, en castellà) que són la llavor punxenta d’una planta reptant anomenada tríbol (Tribulus terrestris). Com no ho podem solucionar amb un spray antipunxades perquè la càmera perd l’aire per la vàlvula, l’hem de canviar i quan acabem l’operació ja són les 9:30 h i només hem fet… 4 Km!. Continuem per aquest sender fins l’aiguabarreig del Duratón amb el Duero, moment en que seguim la riba esquerra per un altre sender que té la mateixa factura: estret, lleugerament cimentat  i extraordinàriament ondulat, amb pujades i baixades considerables.

Més enllà, per un pont de fusta de disseny podriem creuar el riu i anar a fer el “segon esmorzar” al poble de Pesquera de Duero… però no tenim temps! Així que continuem per l’estret sender on hem de fer equilibris damunt les passarel·les de fusta, on les canyes ens fuetegen la cara, on els esbarzers ens esgarrapen les cames i on alguns trams d’empinades escales ens esgoten les forces, però anem tant a frec del corrent d’aigua que qualifiquem aquest camí com la veritable essència de la Senda del Duero.

Deixem de banda la desviació que porta a la zona arqueològica de Pintia, amb restes de les cultures vaccea, romana i visigòtica, perquè… no tenim temps! Així és que continuem ruta per aquest sender ondulant on és impossible d’agafar un ritme de rodada i prop de Quintanilla de Arriba trobem l’inici d’un itinerari botànic que discorre a través d’unes passarel·les penjades sobre el riu… però ho deixem per una altra ocasió perquè no tenim temps! Així és que creuem el Duero per un altre pont de fusta de disseny i ara anem per la riba dreta en direcció a Valbuena de Duero.

A Valbuena aprofitem per a dinar perquè estem morts de gana i de cansament, però sortint ja veiem que el camí continua amb la mateixa tònica: estret i ondulant i on els trams més costeruts els hem de fer a peu la major part d’ells, i a més també hem d’esquivar alguns troncs caiguts; tanmateix, quan no hem de fer res de tot això, reconeixem que la bellesa dels indrets que travessa és extraordinària (…) márgenes del Duero, / conmigo vais, mi corazón os lleva! (Antonio Machado, Campos de Castilla).

Quan arribem a Quintanilla de Onésimo, creuem el Duero per un pont de pedra i, un cop a l’altra banda, ens costa un xic trobar la continuació del camí, però un cop el trobem observem amb alegria que ara continua per una bona pista que va entre el riu, a mà dreta, i el Canal del Duero, a mà esquerra, tot passant a frec del monestir de Santa Maria de Retuerta, reconvertit en bodega… amb heliport i tot!

A l’alçada de Sardón de Duero, les cròniques expliquen que a partir d’aquí el camí empitjora d’allò més; per això, després d’un petit descans, deixem el camí i creuem el Duero per continuar per bones pistes entre ondulats camps daurats en direcció al petit nucli de Peñalba de Duero.

Quan ja pensem que les nostres penes s’han acabat, passat Peñalba el que s’acaba és la pista i hem de continuar per un sender estret i tapat que discorre entre el riu i uns penya-segats on els cristalls de guix brillen com diamants.

 Així és que acabem enfilant-nos cap a una altra pista per la qual, finalment, arribem a Tudela de Duero, final d’etapa, població abraçada per un doble meandre molt pronunciat, i a la que arribem després de passar a frec de la Casa del Priorato de Duero i per sobre l’autovia A-11. Track de la ruta.

ISABEL BENET. Activitat realitzada per Isabel Benet, Isabel Salvia i Siscu Gil. (continuarà)