Pels camins d'en Serrallonga (II)

Santuari del Coll - Sot de Serrallonga - Coll de Serrallonga - Mas Serrallonga

7.06.15  Reprenem el cicle d’excursions pels camins del mític bandoler Serrallonga. Si en la primera excursió vam anar al mas la Sala de Viladrau, on Joan Sala hi va nèixer i on va viure fins els 24 anys, avui ens aproparem al mas Serrallonga, situat a les Guilleries, sobre el pantà de Susqueda, on el nostre personatge hi va anar per fer-se càrrec després de casar-se amb la pubilla d’aquest mas i d’on agafaria el sobrenom que el faria famós. En l’actualitat, aquest mas es troba molt enrunat i cobert per la vegetació, però la seva visita és una bona excusa per transitar per l’exhuberant paisatge de les Guilleries.

El sender temàtic GR 178 Ruta d’en Serrallonga, que travessa el nord de les Guilleries des de Santa Coloma de Farners fins a la presa de Sau, així com la variant GR 178-2, que surt de Sant Hilari Sacalm, estableixen tres itineraris per accedir al mas Serrallonga, tots ells força llargs entre anar i tornar: la presa de Sau (12,5 Km), el santuari del Coll (10,3 Km) i la Font Picant de Sant Hilari (10 Km) (cal duplicar, doncs, aquestes distàncies); amb dos cotxes, hom hi pot enllaçar un itinerari igualment llarg entre el santuari del Coll i la Font Picant. Nosaltres no hem pogut coordinar amb altres companys aquesta darrera opció, creiem que la més interessant, i avui hem anat i tornat del mas Serrallonga des del santuari del Coll, a l’espera de fer més endavant la segona part de la ruta.

Des de l’Eix Transversal, per la sortida de Santa Coloma de Farners, hem seguit en direcció a Anglès, i d’aquí fins a Osor, d’on surt una carretera més estreta que puja en 7 Km fins al santuari i veïnat del Coll (cal dir que des d’Anglès també es pot anar fins al pantà de Susqueda i continuar per una altra carretera estreta que desemboca a la que puja des d’Osor).

Cingles del Far i pantà de Susqueda des del santuari del Coll

El santuari del Coll, enlairat entre les valls d’Osor i de Susqueda, gaudeix d’una magnífica vista i està format per l’església de la Mare de Déu (s. XII) (d’una nau amb un gran absis semicircular i campanar d’espadanya de dos pisos i tres ulls), l’antiga casa prioral (avui apartaments rurals) i l’hostatgeria (amb servei de restaurant i habitacions); l’església i la casa prioral es troben front per front i unides per un mur amb una arcada cega o arcosoli que acollia la tomba dels Rocasalva.

Façana i absis de l'església de la Mare de Déu del Coll

Iniciem, doncs, l’excursió al santuari del Coll (825 m), on trobem profusament indicat el sender GR 178, provinent del coll de Nafré, que seguirem en tot moment. Reculem per la carretera per on hem vingut tot just fins al primer revolt, d’on surt a l’esquerra una pista planera que acaba a l’entrada del mas del Soler. Continuem per un camí ample que voreja el mas per la dreta i, després d’una curta pujada, arribem a una cruïlla, on seguim a la dreta per començar a davallar fort amb llaçades enmig d’un exhuberant bosc, majoritàriament de castanyers amb un sotabosc de falgueres de grans frondes del gènere Pteridium.

Anem caminant per un frondós bosc de castanyers

Extenses comunitats de falgueres flanquejen el camí

Al final de la forta baixada desemboquem a una pista més ampla i planera, que seguim a l’esquerra. Al primer revolt a l’esquerra trobem a l’altre costat l’accés a un esperó rocós que ofereix bones vistes (gairebé les úniques que tindrem) sobre el pantà de Susqueda i el seu entorn. 

Vistes del pantà de Susqueda

Des d'aquest mirador albirem l’església de Sant Martí de Querós, únic edifici de l’antic poble de Querós que emergeix de les aigües del pantà; en aquesta esglèsia es va casar Joan Sala amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga, i anys més tard un dels seus fills, Antoni Sala, seria el rector d’aquesta parròquia.

Vista ampliada on es pot veure l'església de

Sant Martí de Querós, a la riba del pantà

Anem fent un llarg flanqueig per aquesta pista, que més endavant travessa una carena i entra a la barrancada del Sot de Serrallonga. Anem davallant, enmig d’un entorn humit i ombrívol, tot creuant diversos torrents secundaris fins arribar a la torrentera principal del Sot de Serrallonga (1 h 40’) (635 m), el punt més baix de l’excursió.

Creuem el torrent del Sot de Serrallonga

Entre les poques flors que creixen en aquesta espessa obaga veiem la didalera groga (Digitalis lutea), amb les seves característiques flors allargades en forma de didals.

Didalera groga

A l’altre costat la pista comença a pujar en llaçades per un vessant més asolellat fins assolir el coll de Serrallonga (750 m) (2 h 10’), important cruïlla de camins. A l’esquerra, surt la variant del sender GR 178-2 en direcció al coll de Querós (3,4 Km) i a Sant Hilari Sacalm (13,7 Km), i recte el GR principal continua cap al mas Serrallonga (800 m) i la presa de Sau (13,3 Km).

Arribant al coll de Serrallonga

Al coll de Serrallonga, on conflueixen els GR's 178 i 178-2

Baixem, doncs, en aquesta direcció per arribar en 10 minuts a les restes del mas Serrallonga (670 m), envoltat per plantacions de pins i avets, i malauradament cobert gairebé en la seva totalitat pels esbarzers; encara es conserva l’arc adovellat de la porta d’entrada, però un cop dins veiem que la ruïna d’aquest edifici de dos pisos és pràcticament total. Al costat del mas hi ha una construcció més moderna, també abandonada.

Sota aquests esbarzers hi ha les ruïnes del mas Serrallonga

L'arc adovellat de la porta d'entrada

L'interior del mas, amb restes del pis superior

Al mas Serrallonga, en Joan Sala va treballar pacíficament com a pagès durant quatre anys fins que succeïren els següents fets, segons va deixar escrit en la declaració del seu procés, poques setmanes abans de ser executat:

“I lo principi de haver-me posat jo en el mal fou perquè un dia, que em recordo molt bé, érem en lo mes de març de l’any 1622, estant jo en ma casa llaurant, veient d’ella arribar un home que era Miquel Ganyada, de Rupit, i em digué que havia robades unes capes de pastor i les tenia amagades entre uns boixos prop de Collsameda, i qué si jo les volia anés a cercar-les. Al cap de set o vuit dies tinguí notícia que a la Plana de Vich havien mort a dit Miquel Ganyada, i jo, vist que era mort, aní a buscar dites capes, amagant-les dintre una bota de ma casa. S’escaigué a venir Miquel Barfull, qui solia entretenir-se caçant per aquells voltants; li vaig contar el succés de les capes, i ell, no servant-me amistat ho contà després al procurador d’Antoni Vila, senyor d’aquelles baronies. Amb motiu d’aquest robo es practicaren algunes diligències i volgueren agafar-me per tenir les capes en mon poder, i al mateix temps perquè Joan i Pere Sala, germanastres meus, robaren una mula a sa mare i me la vengueren a mi. Per tot això vingueren a posar-me pres mentres estava llaurant davant de ma casa; jo els escapí, i em tiraren tres o quatre escopetades, que per un voler de Déu no’m tocaren sinó de la roba, i per aquesta causa comencí a guardar-me i em doní a la mala vida (...). Pocs dies després vingué la gent del Rei, entre els quals anava Miquel Barfull, a qui D. Antoni Vila havia comissionat per agafar-me; jo els fiu resistència, matant amb una escopetada a Miquel Barfull, tant per haver descobert que jo tenia la mula, com per haver admés la comissió d’agafar-me”.

El bandoler Serrallonga en un gravat romàntic

És a partir d’aquest moment quan Serrallonga comença la seva vida de bandoler que acabarà el novembre de 1633 quan és capturat, gràcies a una traïció, a Santa Coloma de Farners; un cop fou executat Serrallonga a primers de gener de 1634, el mas i les seves masoveries foren devastats per ordre del virrei, tal com deixà escrit el fill de Serrallonga, Antoni Sala, rector de Querós:

“Perquè a tothom sia notori en tot temps y cas: les cases de Serrallonga, Querosa, Cominal i Busquets foren cremades y solades per la justícia real de Barcelona, y altres delictes com de tallar arbres y fer corretja als demés perquè morissen...”

Dos mesos més tard, el virrei duc de Cardona, un cop el mal ja està fet, dóna graciosament permís a la viuda per reedificar la casa: “Se sirve dar licencia a Margarita Serrallonga para reedificar la casa, atento que su marido a perecido y que no era del dicho Serrallonga, sino de la suplicante y sus hijos".

I des d’aquella època el mas va continuar en activitat i ocupat al llarg dels segles fins l’any 1960, en què fou abandonat definitivament. S’inicià aleshores un ràpid procès de deteriorament que l’ha portat al trist aspecte que té a l’actualitat; falta una iniciativa que vulgui salvar el mas Serrallonga com a indret històric que és.

El mas Serrallonga l'any 1960, poc abans de ser abandonat 

(extret del blog serrallonga1640.blogspot.com)

El mas Serrallonga als anys setanta del segle passat

(extret del blog llbalasch.blogspot.com)

Des del mas Serrallonga, el GR continua davallant, tot passant pel mas de la Querosa, fins a la vora del pantà de Susqueda. Nosaltres hem de desfer l’itinerari realitzat, que ara de tornada presenta un xic més de desnivell positiu, per això trigarem uns minuts més que a l’anada; tanmateix, hi ha força trams que encara conserven l’ombra i mantenen gairebé intacta la frescor del matí.

De tornada a l'ombra de l'ufanosa obaga

Tornem, doncs, a gaudir d’aquesta ruta prou solitària pels paisatges ferèstecs de les Guilleries fins a retornar al santuari del Coll (en total, 20,6 Km i 5 h de marxa efectiva), just a temps de gaudir d’un bon àpat a la seva hostatgeria.

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activat realitzada el dia 7.06.15 per Isabel Benet i Ventu Amorós.

De Planoles a Campdevànol pel Montgrony

3.06.15  Per tancar com cal la temporada d’excursions col·lectives dels dimecres, en Jaume ens té preparada una travessa de categoria: l’ascens, des del poble de Planoles, al coll de Coma Ermada i posterior descens pel santuari de Montgrony fins al poble de Gombrèn i, des d’aquí, anar a Campdevànol pel Camí Ral. Dit i fet, pels volts d’un quart de set del matí ens reunim uns quants valents a l’estació de la Sagrera de Barcelona per sortir en direcció a Planoles, poble situat a uns 1100 metres sobre el vessant solei del riu Rigat.

Des de l’estació de tren de Planoles sortim cap a les 9:15 h en direcció a l’alberg Pere Figuera i, després de creuar el riu de Planés, baixem cap al fons de la vall per una pista de ciment on hi ha un pal indicador que ens dirigeix cap al riu on trobem una bonica passera metàl·lica tombada i mig colgada entre pedres i branques d’arbres arrossegades pel riu. Així és que hem de creuar el riu per la tradicional filera de pedres, i encara sort que el riu no baixa massa ple.

Tot seguit anem a l’esquerra per un camí flanquejat d’avellaners que primer planeja a frec del riu i després puja suaument fins que desemboca a la pista cimentada d’accés al veïnat de l’Aspre i a la casa rural de Can Gasparó. Al costat mateix d’aquesta casa comença un sender estret i marcat amb estaques de fusta que es dirigeix cap a la Roca Aguda. El dia ha començat molt assoleiat i xafogós, per això donem gràcies a l’ombra que ens proporciona l’espessa coberta vegetal. En les poques clarianes del bosc ja treuen el cap les platanteres (Platanthera bifolia), una de les primeres orquídies de la temporada.

Platantera bifòlia

El Collet

Des de l’indret elevat del Collet ja podem veure com treuen el cap d’entre la vegetació les cantelludes dents del Malcastell i la Roca Aguda. Acte seguit tornem a endinsar-nos al bosc de pi roig que ocupa el vessant obac de la serra de Montgrony, tot acostant-nos al fons del torrent de la Font de l’Artigàs. Després de creuar aquest torrent toca planejar pel vessant nord de la serra de Malcastell, on aprofitem a fer un breu descans abans de desembocar al final d’una pista que procedeix de Campelles i on hi ha un plafó informatiu: estem a les portes de l’Avetar. A partir d’aquí el sender puja fort cap al coll de Coma Ermada i els avets es fan els amos i senyors del bosc.

Ara seguim per un corriol que s’endinsa per l’interior del torrent del Pla dels Avets i passa entre les penyes de Roca Aguda, que deixem a la nostra esquerra, i de Malcastell, a la nostra dreta. Més endavant ens enfilem fort fins assolir un petit coll, al peu de la roca del Malcastell, on podem admirar uns quants exemplars de pi negre de grans dimensions.

L'ample tronc de l'Avet del Forn de Calç

Ara seguim pel fons d’un altre torrent tot passant a frec d’un arbre monumental: és l’Avet del Forn de Calç on un plafó ens informa que aquest avet és un dels més grans de Catalunya i de que, en tractar-se d’un abre jove, encara pot seguir creixent molt més. Així arribem al Pla del Anells des d’on seguim recte amunt tot creuant un parell de pistes en direcció al coll de Coma Ermada. Quan de sobte sortim del bosc, pel nord se’ns desplega el Pirineu, amb la carena del Puigmal en primer terme i el poble de Planoles arraulit als seus peus. Per llevant s’aixeca el Taga i per ponent treu el cap el Puigpedrós encara amb força neu. També observem, amb sorpresa, que el cel està molt encapotat i que fins i tot sembla que vulgui ploure... però si fa un moment feia un sol que enamorava!

Arribant al coll de Coma Ermada

Així arribem al coll de Coma Ermada (1875 m), punt culminant d’aquesta excursió i on som rebuts per un vent humit força desagradable; per això, sense temps per descansar ni de contemplar el paisatge, creuem el coll per la porta d’una tanca metàl·lica i comencem a baixar pel vessant sud de la serra de Montgrony, tot seguint uns senyals grocs en forma de dues mitges llunes corresponents a la ruta temàtica del Camí de Vidabona.

Font dels Ocells

Per aquest camí, que planeja per la Costa dels Anyells i sota el Pla de Pujals, anem contemplant el panorama que ens tanca l’hortizó sud: els Rasos de Tubau, el Catllaràs i la serra d’Ensija. Així arribem a la Font dels Ocells on aprofitem a fer un glop i a reomplir les cantimplores, i sense perdre més temps, car el cel es va tapant per moments, continuem baixant cap als Rasos dels Camps, una esplanada rogenca on hem de parar compte d’anar a l’esquerra per uns prats on unes fites ens indiquen el camí que s’endinsa al bosc.

Rasos dels Camps

Per aquest sender desemboquem a la pista que duu al refugi lliure de les Planelles, des d’on prenem l’espectacular camí del Malpàs, un corriol que discorre per una estreta feixa a mig aire d’una cinglera farcida d’impossibles vies d’escalada, i pel qual anem a sortir al pla on hi destaca l’església romànica de Sant Pere de Montgrony, situada als peus d’una gran muralla calcària. Aquí trobem un altre plafó que ens informa de la flora, la fauna i també sobre el proper Forat de Sant Ou, un cèlebre avenc que ja fou explorat l’any 1901 per Norbert Font i Sagué.

Camí del Malpàs

Església de Sant Pere de Montgrony

Des d’aquí ja baixem al santuari de la Mare de Déu de Montgrony d’on es diu que les escales d’accés a la capella foren excavades a la roca viva pel mític comte Arnau en persona.

Capella del santuari de Montgrony

Aquí pensavem fer l’àpat fort del dia, però veient l’estat del cel decidim fer un mos ràpid i, quasi sense temps per a descansar, continuem el descens vers Gombrèn. Quan sortim del santuari ja comença a ploure per la qual cosa ens calcem les capelines i cap avall que fa baixada... però això sí, en compte de no relliscar damunt la roca mullada. Una petita pujada ens deixa sota el coll de Jou des d’on continuem baixant en direcció al mas de Pomanell tot seguint el curs del riu Barraells.

Des d’aquest mas un camí de grau, que baixa a frec de la roca dels Escorts, ens deixa a la capelleta de Sant Francesc a tocar del riu, que creuem poc més enllà per travessar una petita gorja en direcció a Gombrèn, poble situat a la sortida d’aquest estret i prop de l’aiguabarreig del Barraells amb el riu Merdàs.

Capelleta de Sant Francesc

Arribant a Gombrèn, abans de travessar una petita gorja

Encara que ha deixat de ploure, el cel segueix molt tapat i amenaçador, així és que posposem el dinar i, sense temps per a descansar, anem a buscar el Camí Ral de Gombrèn a Campdevànol tot creuant el riu Merdàs i deixant les muntanyes enrera. Ens queden uns 10 quilòmetres de recorregut.

Sortim de Gombrèn en direcció a Campdevànol

Aquest Camí Ral combina trams de pista cimentada amb pista de terra i també s’ha d’anar uns quants metres pel voral de la carretera GI-401, però val la pena pequè aquest camí passa a frec d’uns quants masos històrics, per l’ermita d’origen romànic de Sant Llorenç de Campdevànol, i també per l’aiguabarreig del famós torrent de la Cabana que tanta polèmica ha despertat darrerament per causa de la massificació dels seus gorgs.

Sant Llorenç de Campdevànol

Després de rodejar un càmping, i sense entretenir-nos massa, car ja s’escolta la remor d’uns quants trons llunyans, seguim ruta en direcció a Campdevànol. El cansament i la gana que arrosseguem no ens impedeixen de gaudir d’aquest tram final del Camí Ral, flanquejat de pollancres de gran alçada, tot passant prop del Mas el Cornut i de les restes de Mas Coronetes, on uns plafons ens informen de la seva història.

Arribant a Campdevànol entre pollancres

Vuit hores justes després d’haver sortit de Planoles, i sense haver-nos mullat massa, entrem a Campdevànol tot creuant les vies del tren i dirigint-nos ràpidament al bar de l’estació on, per fi, fem un dinar com Déu mana. Tot esperant el tren que ens ha de portar de nou a Barcelona, aprofitem a prendre un sol de tarda que s’escola entre els darrers núvols de tempesta.

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 3.06.15.

Per la vall d'Olzinelles

23.05.15  La frondosa vall d’Olzinelles, situada al vessant oest del Montnegre, prop de Sant Celoni, és un tranquil indret amb una àmplia varietat de vegetació i arbres de grans dimensions (pins, roures, alzines, plàtans), amb exemplars singulars com el roure de Can Draper, el pollancre d’Olzinelles, l’alzina de la Pega i el cedre de Can Valls. El sender local SL C-79 (senyalitzat amb balises de fusta i marques blanques i verdes) estableix un itinerari circular que permet endinsar-nos, des del mas de Can Draper, en aquest bonic racó natural. Cal dir, però, que ja no hi trobarem tres arbres monumentals que encara esmenten algunes guies; aquests arbres eren el Pi Insigne de Can Valls, talat ja fa uns anys per mort natural, el Pi Gros i el Roure del Quintà de Can Valls, caiguts per sengles ventades els anys 2009 i 2014 respectivament.

A l’entrada de Sant Celoni seguim a la dreta en direcció a Olzinelles uns pocs metres i, tot just creuar la Tordera, continuem a l’esquerra per una pista que passa per sota l’autopista i ens apropa tot seguit fins a Can Draper, on deixem el cotxe en una petita àrea d’aparcament.

Roure de Can Draper, al costat del mas

Iniciem l’excursió a Can Draper (150 m) (plafó informatiu de l’itinerari), casa pairal del s. XIX, on hi ha un magnífic roure, un dels més gruixuts mesurats a Catalunya. Segons ens indica el plafó informatiu, l’ombra d’aquest arbre s’aprofita com a amorriador del ramat d’ovelles de can Pla del Montseny, i el pastor encara fa servir la gran pedra salera que hi ha sota l’arbre per posar blocs de sal pel bestiar; aquesta pedra encara la fan servir habitualment per descansar camperols, caminants i pastors (i és el que farem nosaltres a la tornada).

Ens endinsem a la vall entre alzines

Anem seguint una pista que s’endinsa a la vall, paral·lela a la riera d’Olzinelles i als camps de conreu de Can Draper, passats els quals trobem un gran plàtan i el desviament a la dreta cap al pou de glaç de Can Draper. Aquest pou de glaç, ben conservat, és una construcció circular amb cúpula que data de l’any 1771, segons figura a la llinda d’entrada, i mesura 12 m d’alçada total, més de la meitat de la qual (6,4 m) està excavada sota terra. L’aigua es recollia i es deixava gelar en una bassa que hi ha torrent amunt. Els blocs de gel s’embolcallaven de palla i es ficaven al pou. Un cop ple, es cobria amb branques, fulles i terres, i no es tornava a obrir fins a l’arribada de la calor.

Foto de grup al pou de glaç de Can Draper

Vistes del Montseny abans d'entrar al bosc

Avancem ara entre plàtans joves

Retornem al camí, que puja suaument per un ombrívol bosc d’alzines i plàtans fins arribar a la carretera d’Olzinelles, que creuem per continuar per la vora de la riera, on veiem petites rescloses que antigament servien per desviar l’aigua cap a recs i basses; també hi podem veure el pont de pedra de Can Plana, aparentment sense cap utilitat avui.

Pollancre d'Olzinelles

Sortim del bosc i passem pel costat del pollancre d’Olzinelles, notable exemplar de més de 26 m d’alçada. Més endavant tornem a sortir a la carretera d’Olzinelles, a la vora de la qual hi ha la soca del que havia estat el pi insigne de Can Valls, que com hem indicat, fa uns anys va haver de ser talat per causa de mort natural (cal dir que el mot insigne no es referia en concret a aquell pi, sinó a l’espècie Pinus insignis, utilitzada en reforestacions al Montnegre).

El sender continua a la nostra dreta, paral·lel i un xic elevat a la carretera (aquí manquen indicacions clares del sender local); abans de seguir, però, anem uns pocs metres a l’esquerra per la carretera per apropar-nos als antics forns de pega de Can Valls, situats al costat de l’entrada d’accés a la propietat d’aquest mas. Es tracta de tres recipients de ceràmica de forma oval, un dels quals es conserva gairebé sencer, datats entre els ss. IX-X (altres fonts indiquen els ss. XII-XIII).

Dos dels forns de pega de Can Valls

La pega (en castellà, pez), substància fosca i molt viscosa, s’obtenia per la combustió lenta de la fusta (preferentment soques de pins i alzines) i la destil·lació de les resines originades; el producte resultant tenia diverses utilitats: com a combustible per a l’enllumenat, per a la impermeabilització d’embarcacions, bótes i tines, com adherent, etc.

Uns pocs metres més enllà, continuant per la mateixa carretera, hi trobem l’alzina de la Pega, que sembla ser l’exemplar més gran de Catalunya (35,8 m d’alçada, 3,6 m de perímetre i 26,7 m de diàmetre de la capçada). Sota l’alzina hi ha la font de la Pega, que recull les aigües superficials de la riera i omple un safareig i dues basses; tot aquest conjunt éstà ombrejat per una plantació de catorze grans plàtans.

Alzina de la Pega

Un cop hem vist tot aquest conjunt de la Pega, retornem al punt anterior per seguir el corriol vora el marge dret de la carretera fins al sot de la font del Rector, que raja fresca en un indret ombrívol i agradable.

Font del Rector

Des d’aquesta font enfilem un corriol amb baranes que ens porta tot seguit a Sant Esteve d’Olzinelles (240 m), església d’una nau amb dues capelles laterals, documentada ja al s. XI però molt reformada als ss. XVI i XVIII; formen part del conjunt l’edifici adossat de l’antiga rectoria i el cementiri, al davant de l’esglèsia, fet que li treu molta perspectiva.

Sant Esteve d'Olzinelles

Des de Sant Esteve baixem uns metres a trobar la carretera, que seguim a la dreta per continuar tot seguit a l’esquerra pel costat d’una bassa, tot travessant un prat i la mateixa riera d’Ozinelles, sense fer cas de la balisa que, al peu de la carretera, encara indica a 100 m el Pi Gros de Can Valls, abatut per la forta ventada del 24 de gener del 2009, que causà molts estralls i, per desgràcia, diverses víctimes a Catalunya.

A l’altre costat del prat trobem una pista que seguim a l’esquerra, tot vorejant els camps del Quintà de Can Valls, on fins fa poc hi havia un roure monumental, abatut en una altra ventada el 9 de desembre del 2014; tanmateix, hi veiem un altre bonic exemplar de roure que sembla el seu succesor i li fem unes quantes fotos, abans no li passi res...

Roure vora els camps de Can Valls

Al cap de poc, la pista es bifurca; abans de seguir per la dreta, continuem uns metres a l’esquerra per apropar-nos al conjunt de la bassa de l’Aranyal, on hi ha alineats més d’una vintena de grans plàtans al llarg d’aquest camí que també dóna accés a Can Valls. A la bassa es recullen les aigües del sot de l’Aranyal, que antigament es canalitzaven per un aqüeducte del que encara veiem les restes; prop de la bassa hi ha el pou de l’Aranyal, protegit per una mena de glorieta neoclàssica.

Plàtans de l'Aranyal

Pou de l'Aranyal

Retornem a l’anterior bifurcació per continuar per la pista principal. Deixem a mà dreta la desviació cap a la font de l’Aranyal (a 400 m), on no hi anem, i arribem tot seguit al pont de l’Aranyal. Just abans del pont hi trobem el cedre de Can Valls, un altre arbre monumental que ara mesura uns 20 m d’alçada, després que el novembre de 2002 unes fortes ventades escapcessin 5 m el tronc principal.

Cedre de Can Valls

Pont de l'Aranyal

El pont de l’Aranyal, construït a finals del s. XIX, travessa el sot de les Mines i al seu costat es troba un altre conjunt de grans plàtans, així com el faig del Pont de l’Aranyal. Més endavant trobem l’aladern fals de Can Valls, envoltat de roures, alzines, plàtans i lledoners; l’aladern fals és un arbust de la família de les oliàcies, com l’olivera, i aquest exemplar, de 9 m d’alçada, ha aconseguit unes dimensions d’arbre úniques a Catalunya.

Aladern fals de Can Valls (esquerra) i lledoner

A partir d’aquí ja no hi trobarem més plafons d’arbres monumentals. L’itinerari continua per la pista fins al pla de les Mines, on agafem un desviament a l’esquerra per on anem pujant cap a la bifurcació de pistes dels Quatre Camins (302 m), i seguim recte fins a la cruïlla amb el cami del Sot dels Bocs (320 m), a la dreta, el punt més alt de l’excursió.

Agafem el camí de l’esquerra i iniciem un decidit descens cap al Sot de la Remor, amb bones vistes sobre Sant Celoni, fins a sortir als camps i plantacions de la part baixa de la vall d’Olzinelles, on la visió s’eixampla amb vistes al Turó de l’Home i les Agudes. Creuem el torrent del Sot de la Remor i ja no triguem en arribar a Can Draper, on fem un merescut dinar de motxilla al voltant del seu roure monumental.

Avancem pel Sot de la Remor

Arribant a Can Draper; al fons, un alt exemplar d'eucaliptus

Dinar de motxilla al roure de Can Draper

Ha estat una tranquil·la caminada a través del patrimoni natural i arquitectònic de la vall d’Olzinelles, d’uns 11 Km de recorregut i 300 m de desnivell. Fins la propera!

SECCIÓ DE MUNTANYA. Activitat realitzada el dia 23.05.15 per Isabel Benet, Ventu Amorós, Marc Amorós, Isabel Salvia, Anna Torres, Carme, Sara, Siscu, Esteve i Mercè.