25.05.18 Agafant al vol una d’aquestes rares
escletxes de bon temps, em Jaume, l’Alfons i jo l’aprofitem per escalar un xic
més enllà de Montserrat i ens arrisquem a anar fins a la paret de la
Formiguera, un contrafort de la serra del Montroig a tocar del poble de Sant
Llorenç de Montgai al cor de la Noguera; un indret ben conegut pels meus
companys però que jo no he trepitjat mai.
Paret de la Formiguera des de l’aparcament
Sortim de Barcelona amb el cel ben
tapat, però passat el coll del Bruc ja es veu una ratlla de cel blau per
ponent... i cap allà que hi anem. Encara tindrem sort!. Així arribem a
l’aparcament del jaciment prehistòric de la Roca dels Bous, a frec de
l’embassament de Sant Llorenç, ple a vessar de les aigües color “xocolata” del
riu Segre. Aquí ens adonem que tot està ben xop perquè acaba de caure un bon ruixat,
per a variar, i ara llueix un sol calent “de tormenta” que caldrà aprofitar al
màxim.
Ràpidament ens posem en marxa tot
remuntant el curs del Barranc Fondo per un sender ple de flors ben humides del
lligabosc mediterrani (Lonicera implexa).
Lligabosc mediterrani
La vall del Segre des de la Formiguera
Després de pujar el talús que soporta
les vies del Tren dels Llacs, i de
creuar aquestes vies, ens dirigim cap al peu del cingle, allà on la paret fa un
lleuger angle i on s’inicia la via Normal
que puja per un esperó ajagut de III grau. En Jaume, però, proposa començar
l’ascens per la via Memòria selectiva,
situada immediatament a l’esquerra i amb una primera tirada de IV grau, i així
farem un recorregut de dificultat més uniforme... una idea molt encertada.
Ens apropem a l'inici de la via Memòria Selectiva
Preparant el material
Un cop “vestits” per l’ocasió, en
Jaume enceta la via tot progressant per una placa prou llisa i dreta i on s’ha
d’anar en compte perquè la paret encara regalima aigua per alguns punts. A més
me’n adono que la roca és un curiós conglomerat, els còdols del qual no sobresurten
gaire. Per compensar-ho hi ha moltes fissures i bones bústies... però plenes de
fang!
Inici del primer llarg
Progressant per la placa
Assegurant des de la primera reunió
Des de la primera reunió, situada sobre
una còmoda repisa, en Jaume flanqueja a la dreta a buscar la vertical de la via
Normal, per la qual pujarem a partir
d’ara, tot esquivant amb molt de compte uns quants reguerots de llot negre i
relliscós dels que fan “iuiu”.
Flanquejant cap a la via Normal
Progressant per la placa del segon llarg
Un cop encarrilats a la via Normal, en Jaume s’enfila per la placa
que es va fent més dreta i delicada conforme s’acosta a la segona reunió. Però,
com en l’anterior llarg, sempre hi ha alguna fissureta, repiseta o foradet on
poder-se agafar o posar els “gats”.
El tram més dret del segon llarg
A la segona reunió
Ara toca el llarg més dificultós de la
via, qualificat de IV+, que puja en diagonal ascendent per una placa a buscar un
marcat i humit diedre, on es troba el pas de sortida de la via. Des de la
segona reunió estant, veiem brillar el reguitzell de parabolts que defensen aquesta
tercera i última tirada.
Inici del tercer llarg
Progressant pel diedre
Quan ens toca pujar, l’Alfons i jo
també anem amunt per la placa i el diedre, tot progressant amb la seguretat que
proporciona tenir una corda pel davant.
Superant la placa del tercer llarg
Entrant al diedre
Assegurant des del capdamunt de la via
Així arribem al capdamunt de la via on
ens fem el selfie de rigor mentre
contemplem la magnífica panoràmica del Montroig que ens tanca l’horitzó pel
nord.
Fotocim
Baixem amb vistes a la serra del Montroig i al mas del Cinto
Sense perdre més temps, perquè ja
s’aixequen els nuvols arreu, retornem tot seguint la carena de la serra de la
Formiguera, en direcció a llevant, fins que aquesta s’acaba prop del gran mas
del Cinto, des d’on tornem a creuar les vies del tren i seguim el curs del
torrent del Clot del Roure que ens deixa de nou a l’aparcament. Ha estat una
escalada molt gratificant: bon dia, bona roca... però com diu el Jaume “el
millor de tot: la bona companyia”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada