Roca de Ponent, via Aresta GER

15.03.17  Quan entre muntanyencs parlem de “granit”, immediatament evoquem records de crestes pirinenques, però per tastar un bon “granit” no cal anar tan lluny ja que a tocar del monestir de Poblet hi ha la vall de Castellfollit, farcida d’elements propis d’un modelat granític de primera qualitat: agulles, plaques i grans blocs penjats, a vegades en precaris equilibris. Aquests elements conformen un paisatge de gran bellesa i gran interès geològic, i per això aquesta vall, enclavada al Paratge Natural de Poblet, ha estat catalogada com a Geozona i s’ha editat una guia (Els tresors geològics del Paratge Natural de Poblet) amb explicacions de diversos itineraris per l’interior d’aquest parc.

La Roca de Ponent des de la pista

Una de les roques en equilibri anomenades “roques caballeres”

Un bon exemple del modelat granític d’aquesta vall és la Roca (o Roc) de Ponent, una impressionant agulla en la qual, l’any 1972, membres de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus van obrir una via que puja cap al cim per un esperó coronat per una gran creu: es tracta de la via Aresta GER (sigles del Grup d’Escalada en Roca d’aquesta associació). I com estem a les portes de la primavera, i aquesta és una molt bona època per anar a aquesta zona, cap allà que anem tot passant per Montblanc i l’Espluga de Francolí. En arribar a Poblet continuem per la carretera T-700 en direcció a Prades, i al Km 6,5 ens desviem a mà esquerra per una pista asfaltada que s’endinsa a la vall de Castellfollit. Deixem enrera l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella i seguim amunt fins a una barraca de pedra; pocs metres més enllà aparquem el cotxe en un eixamplament de la pista.

Des d’aquí ja veiem, a l’altra banda de la vall, la silueta de la Roca de Ponent amb la seva característica creu. Ara toca baixar a la llera del torrent de Castellfollit per un sender senyalitzat com a Itinerari Geològic i que està marcat amb estaques de fusta i algunes fites. Quan arribem al llit del riu, el seguim aigües amunt fins a un punt en que l’hem de creuar, i un cop a l’altra banda ens situem al peu del runam de la pedrera de la font del Ginebre, que tenim just al damunt. El camí remunta aquesta escombrera per la dreta i passa a frec de les restes d’una construcció que, segons sembla, havia estat una antiga forja.

Passada la pedrera, el camí ja puja decidit cap a l’agulla per una tartera de grans blocs que no té res que envejar a les tarteres pirinenques. Per aquesta tartera arribem al peu de l’esperó, orientat al SW, on s’inicia la via i que està marcat amb les lletres GER gravades en un preciós granit rosat. Quan en Pau comença la via, la base de l’esperó encara està a l’ombra, però a la part més alta de l’agulla ja li toca un bon sol.

Arribant al peu de la via

La via s’inicia pujant un petit sòcol al capdamunt del qual s’arriba al peu d’una vistosa fissura on en Pau posa un friend per superar un diedre, protegit amb un pitó tot rovellat. Aquest pas no és res comparat amb el que ve després d’un petit flanqueig a l’esquerra: un altre diedre mig desplomat i protegit amb dos pitons rovellats... sort que a les abundants fissures es poden posar friends i tascons a dojo. Superat aquest diedre, graduat de V però que jo passo en A0, s’arriba a una plataforma assoleiada on es pot fer reunió en un gran arbre que encara està despullat.

Superant el primer diedre

El segon diedre

Arribant a la primera reunió

Des d’aquesta primera reunió la via continua per un diedre-xemeneia que es guanya per empotrament gairebé centímetre a centímetre... sort que hem deixat les motxilles al peu de l’esperó. Al final de la xemeneia, a mà esquerra es pot contemplar una bonica finestra natural.

Pujant per la xemeneia

Però aquí no s’acaben les penes perquè després cal decantar-se cap a l’esquerra cap a una placa tombada, molt aèria i amb tres pitons, que es supera en bavaresa, al final de la qual s’arriba a una nova plataforma amb un gran arbre on es munta la segona reunió. Però com ara estem en el vessant oest de la cresta, el sol brilla per la seva absència i fa un mica de fresca.

Arribant a la segona reunió

A partir d’aquí l’esperó es fa més ample i tothom es fa la via un xic a la seva mida. En Pau surt de la reunió i va cap a la dreta, i a la base d’un gran bloc es decanta primer cap a l’esquerra i després cap a la dreta per guanyar un replà al peu d’una ampla xemeneia on munta la tercera reunió en un gran arbre que hi ha just a la seva base.

La tercera tirada

Arribant a la tercera reunió

Inici de la quarta tirada

De la tercera reunió es pot sortir per la xemeneia per oposició (com fa en Pau), o per la placa de la dreta (com faig jo) per tal d’enfilar l’assoleiat esperó, amb ressalts i petits diedres i on s’ha d’anar en compte amb els blocs que es mouen a base de bé. Quan s’arriba a la base d’un mur desplomat, cal flanquejar a l’esquerra on, al final, hi ha un parell de flamants parabolts, amb anelles, que aquí quasi semblen d’un altre món, però un altre cop tornem a estar a l’ombra de la cresta i, a més, ara bufa un vent fred que ens deixa garratibats.

Inici de la cinquena tirada

Ara la via continua recte amunt. Després de llaçar una sabina, en Pau va cap a l’esquerra per una canaleta molt descomposta amb un arbret al damunt i, seguidament, flanqueja cap a la dreta per muntar una reunió en un grup de matolls. Com que el cim ja està a tocar, i és un tram molt senzill que es fa pràcticament caminant, m’enfilo i monto la darrera reunió de la via al peu de la creu.

Camí del cim, a la sisena tirada

Des d’aquest cim gaudim d’enlairades vistes de la vall on hi destaquen la propera Roca del Moro (on hi ha les ruïnes d’una torre de guaita) i la granja cistercenca de Castellfollit. A la sortida de la vall podem veure l’imponent edifici del castell de Riudabella, una altra granja cistercenca reconvertida en mansió fortificada.

Fotocim

La creu de la Roca de Ponent

Després de fer-nos el selfie de rigor, abandonem el cim per seguir crestejant en direcció a llevant. Així arribem a un collet on retrobem el camí de l’Itinerari Geològic, que prenem a mà dreta tot descendint per una tartera molt inclinada que voreja les parets de la cara sud de la Roca de Ponent i per la qual hem d’anar en compte de no relliscar muntanya avall.

Baixant per la tartera

Així arribem de nou al peu de la via on recollim les motxilles i seguim baixant pel mateix camí de l’anada. En passar altre cop per l’entrada de la pedrera de la font del Ginebre, aprofitem a fer una visita a aquest lloc on, segons un plafó informatiu, s’havia explotat una variant del granit anomenada pòrfir granodiorític, una roca molt dura amb la qual es fabricaven les llambordes per pavimentar carrers i carreteres.

Pedrera de la font del Ginebre

Després de tan interessant visita, baixem de nou a creuar el riu i arribar a la pista on tenim el cotxe aparcat i, mentre donem un darrer cop d’ull a la daurada agulla de la Roca de Ponent, pensem que un altre dia hi tornarem.

ISABEL BENET. Activitat realitzada el dia 15.03.17 per Isabel Benet i Pau Vázquez.