dilluns, 6 de febrer de 2017

El Montsant des d'Escaladei

28.01.17  Diu una vella llegenda que el rei Alfons d’Aragó va encarregar a un parell de monjos cartoixans que cerquessin un indret adient per a construir-hi un monestir. Aquests monjos, en arribar al peu del Montsant, van topar-se amb un pastor que assegurava haver vist com en aquest lloc els àngels pujaven i baixaven del cel per una escala repenjada dels cingles. El rei va interpretar el fet com un senyal i allà va aixecar una cartoixa que va anomenar Scala Dei.

Entrada de la cartoixa d'Escaladei

Igual que el rei Alfons, nosaltres també hem escollit aquesta bella contrada per a fer-hi la primera sortida col·lectiva d’aquest any que acabem d’estrenar, i per això deixem els cotxes a l’aparcament de la Cartoixa d’Escaladei al qual hem arribat per la carretera TV-7022. Aquí ens preparem amb tota la roba impermeable que tenim, car el dia està molt tapat i les boires ens oculten la serra del Montsant ; però estem decidits a superar-la per un dels graus amb més renom: el grau de l’Escletxa.


Així comencem a caminar per una pista, amb marques del GR-171, que s’enfila tot fregant el mur de les restaurades ruïnes del monestir i que, seguidament, remunta el barranc del Barrulla entre camps de vinyes de l’afamada DO Priorat. Abans de continuar l’ascens, però, ens aturem un moment per a fer un petit mos en una esplanada on s’entreveuren les restes del forn d’en Rosalí.

Esmorzant al forn d'en Rosalí

Després d’aquest breu descans enfilem de nou la pista fins a una cruïlla on prenem la direcció oest fins al proper collet de l’Hort. Aquí ens desviem per un sender, marcat en groc, que puja decidit cap al grau de l’Escletxa. La boira cada cop està més aprop i l’ambient es fa més tristoi... sort tenim que alguns matolls de romaní, bruc i foixarda ens ofereixen algunes esparses floretes que ens alegren la pujada, per la qual hem d’anar amb compte ja que les roques mullades están molt relliscoses.


Flor de foixarda (Globularia alypum)

Finalment la boira ens acaba engolint, moment en què el sender s’escola per una estreta canal on trobem alguns graons excavats a la conglomeràtica roca... per això no podem evitar preguntar-nos si serà aquesta l’escala que puja cap al cel.



Un cop situats al peu del cingle, i al llarg d’uns metres, anem planejant per un estret sender amb el precipici a la nostra esquerra... però com no el veiem per causa de l’espessa boira, anem tan tranquils sense aquella sensació que fa el vertígen.


Al final d’aquest flanqueig ens trobem davant d’una fissura vertical que s’obre entre el cingle principal i una petita agulla aïilada; per l’interior d’aquesta fissura discorre el grau de l’Escletxa. Aquí també hi ha alguns graons tallats a la roca i a l’entrada del grau, a més d’una pica excavada a la roca amb aigua per senyar-se, també hi ha una placa que recorda la XXVII Marxa de Regularitat de Catalunya de l’any 1963. Segons sembla, aquell dia van passar per aquest grau... prop d’un miler de persones!!!


Entrada al grau de l'Escletxa

A la sortida de la fissura pensem que ja s’han acabat les nostres penes i treballs... però no! El grau continua ara per una placa inclinada de roca nua i molt molla, amb graons excavats i un cable d’acer que fa de passamà. Aquesta lleixa està directament abocada a la timba que no veiem i per això no sóm conscients del potencial perill.



Un cop superat el grau, el camí continua estret i penjat sota els darrers ressalts rocosos del cingle fins arribar a l’extrem d’una carena secundària de la Serra Major del Montsant. Per aquesta carena anem pujant enmig de la boira tot passant per la Punta del Boter (1009 m), petit ressalt rocós al qual ens enfilem per una canaleta i on trobem un pal indicador al seu capdamunt.




Així continuem amunt, sense veure res de res, fins al Portell del Punt d’Espera, allà on la carena que seguim conflueix amb la Serra Major. Estem a tocar de l’avui invisible cim de la Cogulla (1063 m), punt culminant d’aquesta sortida i al qual ens dirigim mig per intuició. Les guies excursionistes ens asseguren que des d’aquest cim es gaudeix d’una dilatada vista que va des del Pirineu a les serres de Cardó, Tivissa i Llaberia passant pel Port i el pla de les Garrigues i l’Urgell... i que des d’aquí fins i tot es veu la xemeneia de la central nuclear d’Ascó! Però avui enmig de la monótona grisor de la boira només podem preguntar-nos: potser ja hem arribat al cel?

Al cim de la Cogulla del Montsant

Després de fer ràpidament les fotos de rigor, enfilem la carena principal de la Serra Major en direcció est, tot endinsant-nos de nou en la boira, fins a un punt on trobem un altre dels flamants nous pals indicadors metàl·lics. Aquí deixem la Serra Major i anem de baixada cap al sud per un sender marcat en groc i blanc corresponent al PR-C14 en direcció al grau de Salfores tot rodejant la capçalera del barranc del Miró.


Conforme baixem, anem deixant enrera les boires i aviat ens trobem damunt un balcó natural abocat als impressionants cingles que envolten l’anomenat Racó de la Missa, on hi ha vies d’escalada d’altíssima dificultat. Des d’aquest punt veiem que tenim la Cartoixa d’Escaladei just sota nostre, però per arribar-hi abans hem de fer un gran arc cap a llevant tot acostant-nos a la Morera del Montsant.

Sobre el Racó de la Missa

Vistes a la Morera del Montsant des del cingle dels Sacs

Ara toca planejar per damunt el cingle dels Sacs i baixar pel grau de Salfores consistent en uns quant graons rocosos sense cap dificultat destacable, tret d’un punt on el camí es fa molt estret i penjat i on trobem un passamà d’acer que ens facilita aquest mal pas.

Baixant pel grau de Salfores

Tram amb passamà d'acer

Al final de la baixada trobem la desviació del sender que condueix al peu de la via ferrada del Montsant i que ja vam fer el passat mes d’octubre. Aquí hem d’anar en compte perquè, poc després, deixem aquest PR que es dirigeix a la Morera i hem de prendre un altre sender a mà dreta que baixa decidit a desembocar a una pista, per on discorre el GR 171, a l’alçada d’una gran cisterna d’aigua. Seguim per aquesta pista fins a un pal indicador, moment en que prenem un camí carreter que baixa a mà esquerra i que és una derivació del GR 171 corresponent al Camí dels Cartoixans.


Per aquest camí arribem de nou a l’aparcament d’Escaladei, on tanquem el cercle i on ens esperen els cotxes. Ara ens adonem que les boires han aixecat el teló i ens descobreixen els cingles que no hem pogut veure pel matí.

Dinar a l'àrea de picnic de la Morera

Els cingles del Montsant al capvespre, lliures de boira

Comença a bufar un vent bastant fred que s’emporta la resta de núvols i, mentre estem dinant en una àrea de picnic de la Morera, el sol, que no hem vist en tot el dia, ens il·lumina la serra amb un meravellós to daurat... la Llei de Murphy sempre es compleix. Fins la propera!

ISABEL BENET. Sortida col·lectiva realitzada el dia 28.01.17.

Cap comentari:

Publica un comentari